Repte poètic visual 284: VOTACIONS. Reflexió interna

Intervenció de: Homo insciens | 13-09-2021

---

Heu escrit reflexions interessants, poemes molt bonics i sentits que m'han encantat. Ara heu de ser vosaltres qui decidiu quin és el guanyador del repte. Per això heu de votar, per ordre de preferència, els dos que més us han agradat. Teniu temps fins divendres, dia 17 de setembre. I com sempre, molt agraïda per dedicar una estona a crear la vostra aportació per la proposta!!




1.     No hi ha més avui

No hi ha més avui
que l'ahir que demà comença
No hi ha cap infant
que no tingui una mirada vella
No hi ha cap matí
que no hagi assassinat un vespre
No hi ha cap finestra
que no s'obri sense témer
que l'avui, el infant i el matí
fugiran quan el vidre del temps
es trenqui.


2.     Reflexió interna

Jo era,
ara sóc,
malgrat el temps...
malgrat la imatge...
Vivències m'han forjat,
m'han fet conèixer la meva ànima,
i ara que em sento lliure
he d'escriure la pàgina
més difícil i trista,
-encara que em costi dir-ho...-
d'aquesta història meva!

 
3.     Esperança

Els colors ja no brillen
_Hi ha pol·lució.
Les flors ja no broten
_ No tenen terra.
Però els nens encara juguen,
els colors tornaran a brillar.
 

4.     Reflex

Iaia, et veig i em reconec
en mirada familiar.
La teva innocència i la meva
tancades en el mirall.
Allò que fórem,
allò que som.
Allò que mai tornarem a ser.
 

5.     Ens reconeixem.

És trist veure's envellir-se
a través del temps.
És pesarós mirar com passen els dies
i cada vegada hi ha més vellesa.
Si és al revés veure's
quan eres xiquet,
quina arrambada hi ha dins del ser.
Quan som jòvens gaudim!
si som vells ens reconeixem!,
com passa el temps!.

 
6.     Bon dia

Com cada matí al bany,
m’he mirat el mirall
i he vist una cara coneguda.
Els ulls eren iguals, ben igualets que els meus
i els llavis em somreien.
El pentinat distint
i quan l’hi he mirat les mans
duia les ungles pintades de vermell.
Al coll un collaret
i a la mirada hi duia calidesa
i una suau i dolça ombra de rímel..
Com és si mai em pinto?
Era una cara coneguda.
Amb presses he anat cap a la feina
i a mig camí l’he recordat ben bé:
Era la mare, qui avui des de molt lluny,
m’ha dit Bon dia.

 
7.     …i marxarem del món

Aquella qui mira a l’espill…
som la mateixa persona?

De qui són els ulls
que em miren...?
Són els meus?,
o la dels qui em veuen?
Em veig reflectida
en aquella llum que s’apaga?

No és aquella llum
la que tot ho il·lumina
qui reflecteix les nostres mirades,
la de qui amb neguit incrèdul
veu sorgir un nou dubte
de cada resposta,
i vol...
saber què hi ha més enllà.
Sempre.
Dessota veig qui mostra
l’esguard madur...
aquell que reté un tret
significant, sense mots,
en un esdevenir pretèrit de la sang
que uneix visions.

Ambdues cerquen la llum
ambdues són llum...
ambdues caminen pel penya-segat
de la vida que s’escola...
entre mirades que no veuen?

Aquelles són les altres mirades,
aquelles que no senten
aquelles que no es troben
aquelles que busquen
i no creuen...
Aquelles...
no som nosaltres.

Som aquelles que han viscut
tothora unides,
per lligams que cremen incerteses
i mai no han deixat de mirar-se.

Aquelles...
on veig la mateixa
perpètua necessitat de conèixer.
Són aquelles...
les altres mirades,
les que volen contestes,
les que no muden,
malgrat que el temps sigui vel·leïtós.

***
...i marxarem del món
sense la darrera resposta.




8.     La veritat del mirall

Diuen els entesos
que no és fet estrany:
Que ningú de nosaltres
es veu tal com és.
Que tots ens "veiem"
Amb deu anys de menys!
Però a quí veig al mirall ?
No sóc jo, ni és persona
Que mai hagi conegut
Ni ara ni anys enrere…
Potser només és la imatge
De qui hauria volgut ser...

 

-------------------------------------------------------
Fora de concurs
-------------------------------------------------------

9.     La nena interior

La mateixa mirada,
La mateixa expressió...
Ni, el temps, no ha estat pas capaç,
no... de canviar-la!
 

10.   Un rostre conegut

Un rostre antic però conegut
em desperta la consciència del temps,
entre les mans una fotografia,
llampecs captius que perduren,
instants que trenen la vida,
oblit esquívol.
La pell, fina i rosada,
delata els anys que ens separen
mes la memòria ens sent indistingibles.
Per molt que l'ahir aguaiti,
viatjar endavant en el temps
és l’única direcció possible.

---