REPTE POÈTIC VISUAL 219. DEMOCRÀCIA CONDICIONADA?

Sicaris del poder, titelles manipulables,
sou com gossos servils i mercenaris,
feu el treball brut que els poderosos
necessiten per a perpetuar-se;
al servei de delinqüents que no dubten
en infringir llurs pròpies lleis amb prepotència
i us alliberen de identificar-vos
perquè l’anonimat faci la brutalitat impune.

Encarregats de controlar els encaputxats
que alliberen la seva ràbia i violència
contra els contenidors i el mobiliari urbà,
vosaltres, amagats darrere el casc,
amb uniforme, proteccions, armilles i defenses
allibereu la vostra ràbia i violència
contra joves, adults, discapacitats i ancians
asseguts al terra en una protesta pacífica.
Quin orgull!. Quina victòria!. Quina valentia!.
Això sí, sempre hi ha un terç de vosaltres
ferits pels gestos de protecció dels pacifistes,
o per les llàgrimes de les àvies,
o les mirades d’incomprensió dels periodistes,
per fer creure que és una lluita equilibrada.

Arribarà un dia que els que tindreu davant
seran els vostres fills i esposes,
demanat pa, o feina, o escola o medicines,
i pegareu al fill, empentareu la dona,
trepitjareu la mare i la neboda i la germana.
Us haureu guanyat els afalacs
i les condecoracions dels amos
que us felicitaran per la vostra perícia
i eficiència en la defensa dels drets
- seguiran dient-los “democràtics”-
de l’oligarquia que s’haurà apropiat del país
sense a penes resistència. I us jubilaran,
i entrareu en la misèria, la que denunciaven
les vostres famílies, vigilats en tot moment
per altres com vosaltres però més joves,
i sabreu que no és just el pagament
per tota una vida de dedicació i sacrifici,
i entendreu les raons dels que cridaven,
i potser llavors, sí, us caigui la cara de vergonya.

Em sap greu
volia deixar mots crítics
volia cridar el nom de l'animal
que a tots ens alimenta.
Però ni he vist cap empenta
ni xivarri,
sols una iaia valenta
que qui sap si ha robat
la bossa que estira,
o si el jove uniformat
l'aixeca d'una mala caiguda.

Aquesta imatge no em diu res
i encara sort
que quatre ratlles m'han eixit
a l'ombra d'un plataner.

Fills meus, no feu gran cas del que diu la gent.
Els diaris i els informatius ens han traït.
Homes misteriosos, parits des de la por,
van venir armats de violència i per a l’assot.
Ciclops anònims, obstinats i intransigents,
que no saben de pautes de compassió
perquè se senten invulnerables. Il•lusos!

Sóc gran; per això, sabré què cal decidir,
què cal fer o dir quan em tinguin fermada.

No els veieu? Decidits i promptes, disciplinats.
Per mi que són aquestes disfresses feréstegues
que els fan ser tan agressius i arravatats.
O, abans de sortir, els han fet empassar-se
algun beuratge malèfic que els transmuta.
Si jo els conec. Alguns són fills del barri,
que jugaven de petits amb vosaltres i mai,
mai hagués imaginat que fossin capaços
de tanta mala llet. La seva mare és bona dona.

No crec que em facin mal. No he fet res de dolent.
Només he sortit al carrer a defensar aquella pobra gent
que es quedava al ras, sense casa, sense mobles...
Maleïts bancs, maleïts bastards, maleïda justícia!
Si voleu, tanqueu-me, però no em fareu callar.
Tu tens la força, jo tinc la raó. Tota la raó.

Esforç i el tomba la força.
La força forca de l'esforç.
Un esforç comú i comunitari,
cert, sentit, volgut, gregari.
I una força mínima, alçada,
armada...guanya?
Ha de ser somieig
d'una força que s'ho creu força
el tombar l'esforç,
el nostre esforç,
que no es torça
que manté el caliu
que pot ser més viu
si no defalleix
i no per la força
no,
sinó per adormir-se
o per mandrosejar
per no lluitar.
La força de la força ho aprofita.
Irrisori.
No perdrem el senderi
i l'esforç antic que es revifi,
la indignació és un cop de puny,
una manifestació una muntanya incolgable.

Mena

Tapa’m el crit
amb porra i uniforme,
jo amb la veritat
faré un escut ben fort.
Frena’m el cos
quan cos a cos jo perdo,
el meu poder
domina des del cor.
A tu t’han dit
que vas amb la justícia,
però no es pas just
qui escampa repressió.
Obre bé els ulls
tanca la violència,
fes nos costat
fent junts un mon millor.

m'he deixat "és" i " món" sense accentuar (i no sé si alguna cosa més..)

Ball de bastons per fer callar boques esdentegades?
O potser és una mostra d'homenia tustar el feble,
Escridassar l'àvia, sembrar de puntades de peu
L'estudiant, l'indignat, la mare de família desnonada?

Gargall exclusiu que fa diana en un rostre rere un casc,
I és tan inexpressiu, tan impassible, que els circuits
Semblen haver-se enquistat dins de la carcassa grisa
Que embolcallen allò que diuen que és un home, mesell.

Pigall grimpaire, on és el circ que t'ha abandonat en ple
Carrer, rapsoda d'insults, acròbata de cops i d'invisibles
Fils que mouen contra la teva voluntat, ànima ventríloqua?

Avall, més avall encara, com qui rodola per tot el puig
Fins a la vall, i topa amb el rebuig, amb vèrbola emmudida
Que el poble no creu, i encara amb escreix l'ha de pagar?


d.