Repte Clàssic DCCXXXX. Fantasia .

Ens ho poses fotut als qui, per raons generacionals, de petits no vam mamar aquestes històries fantàstiques, ni tan sols les de superherois americans, sinó Jules Verne, Emilio Salgari o Karl May.

Aprofito per preguntar-te: un únic relat?

Ep, Lisboa, que te n'has saltat deu!: és DCCXXX.

Metarelat fantàstic.

Com cony m’ho faig jo, això de construir un relat amb éssers sobrenaturals, legendaris o mitològics, si no n’he vist mai cap i no he llegit contes ni he vist pel·lícules d’aquest gènere? Tampoc he llegit mai tebeos de DC Comics ni de Marvel, tot i que no seria difícil inventar-se superherois lluitant contra supermalvats: se m’acut una relació d’amor-odi entre Supercigala-de-pedra i Superfiga-dents-de-tauró, però no sé si seria el més adient per al públic juvenil.

Hi ha altres fonts d’inspiració, perquè molta narrativa de Ciencia-Ficció pertany en realitat al gènere Fantàstic: totes les que tracten d’expedicions intergalàctiques, de viatges en el temps, d’universos paral·lels i, en general, de libèrrimes interpretacions de postulats científics com la relativitat o l’entrellaçament quàntic. Limitant-nos a l’espai euclidià, podríem fer com a "Planilàndia: Una novel·la amb moltes dimensions" —Edwin Abbott Abbott, 1884—, ordint la trama en un univers pla. (Fins aquí, 150 paraules.)

Habitat per éssers bidimensionals intel·ligents —EBI, per als amics— d’aspecte molt semblant a les ombres xineses —siluetes, en definitiva—, la pizza de fonoll, tomàquet i mozzarella és la menja més cobejada i del seu esport predilecte en diuen footdisk. Veiem-ne algunes característiques paradoxals:

Únicament tenen eines per colpejar o foradar; tallar sols és concebible en l’espai tridimensional, perquè l’objecte s’hauria de estendre a banda i banda del pla de tall. Ganivet, xerrac o destral només serveixen per empènyer o colpejar, o per foradar si són punxeguts. L’única manera de tallar és precisament perforar l’objecte fins que el punxó aflora per darrere, havent-lo dividit. Quant al sexe bidimensional, és similar al tridimensional: penetració o fregament, excloent la posició de tisoretes entre dues EBI, perquè considerant les cames d’una en el pla de referència, les de l’altre se situarien per sobre i per sota, cosa bidimensionalment impossible. (Fins aquí, 300 paraules.)

Àngel de la foscor
A cap història m'han agradat mai els finals dolços, ni en aquelles que, a la vora del foc, ensumes un bon brou de ceba o fonoll, quan la veu d'una àvia sàvia em recomanava fugir dels paranys de la bellesa extrema, com ho és la teva. Potser per això et vaig apartar del meu viure, quan no vaig poder suportar tanta felicitat. Teníem un pacte, i tu el vas saber respectar, em vas avisar que si el trencava i et reclamava, el final seria diferent.
He estat nits cercant-te, i és avui, en aclucar els ulls plens d'enyor i en follia per la teva absència allargassada, que t'he descobert com la diablessa fosca que m'ha apartat la visió dels àngels de la llum clara que creia haver conegut. T'esperava i sabia que vindries, per això tinc a mà aquella destral amb la fulla d'argent que destarotarà la teva forma fantasmagòrica i et retornarà a l'avern d'on surts, com tantes nits que m'havies visitat amb la promesa de fer-me teu eternament. I jo creient-te un somni, fins que avui m’has insinuat que és en les vigílies quan visc els somnis. Avui has somrigut, i els teus brillants i perfectes ullals m'han captivat el seny, i la mirada feliç que mostraves se m'ha contagiat de la teva mirada. M'has fet oblidar cap intent de defensa en contra teva. Ha sigut aleshores quan he sentit que em xuclaves el seny i la vida, extasiada, arrapada al meu coll indefens.
Ara soc fill de la nit, com tu, i et cerco dins el somni etern. I en el record de l’agradable dolor rebut m'inspiraré en la teva figura i et seré el company fidel per a noves passions fantàstiques.

Soc asseguda al sofà. Miro la televisió. Voldria acabar l'últim capítol de la sèrie de terror que em té ben enganxada. He decidit que la següent que em miri sigui ben "ensucrada": una comèdia romàntica i si pot ser d'època… millor!
La finestra de la sala és oberta, m'agrada la fresca de la nit.
I, de cop i volta, sento uns xiscles que venen de fora estant. Primer he pensat que eren de la pel·lícula, però en fixar-me-hi he distingit que venen d'una mica lluny, però no molt.
Soc tafanera i un pèl arriscada i m'alço i surto al jardí a investigar. No hi ha res, però els xiscles encara es poden sentir.
Obro la reixa i deixo que el camí em vagi portant a través del bosc fins…
Arribo a una terra erma de dunes de pols i sorres brutes. El cel s'ha emboirat i els núvols ploren fang. La lluna s'amaga i la fosca tot ho envolta amb llefiscosa humitat.
Intueixo ombres d'animals famolencs, esquàlids que udolen i xisclen.
I, al bell mig del paisatge desolat, veig cossos entortolligats que jeuen amuntegats, entre secs matolls, regalimant suor. Tot d'una s'aixequen com marionetes estirades per fils que ningú tiba. I comença una dansa que no s'acaba i sempre recomença. Soc mut testimoni de sexe espasmòdic i macabres coits.
Miro i miro. No puc, adduït, deixar de mirar.
Soc al descampat i m'uneixo a la dansa. Esdevinc un cos sense cos fantasma incorpori, ballant la dansa dels morts.

*****

Em desperto. Sec al sofà. A la televisió fan un musical. La sèrie de terror s'ha acabat i no sé com. Ni m'interessa tampoc. Amb el que he viscut en somnis en tinc ben bé prou. El que he pensat abans: res més de terror abans d'anar a dormir!

(Adaptació en prosa del meu poema "Cada nit" publicat a relats el 05/07/2021).

Per amor s’havien casat la Reina amb el jove i guapo Baró ..els primers mesos foren de felicitat plena, però a l’any del casament, ella cercava remei a un sofriment. Un misteri gran feia que les nits fossin espantoses. La reina sortia de la cambra nupcial feta un devessall de llàgrimes. Fins els gossos fidels sortien apressats. Què ocorria allà dins? El rei per poders era tan galant, tan bo, malgrat la panxeta del bon passar...! Una ombra planava sobre el regne. La reina, pàl•lida de poc dormir, va rebre tres-cents emissaris, tots amb propostes i remeis. Que si llibres, que si ungüents; recitals d`arpa i flabiol, pocions màgiques, encanteris amb llard de tonyina, aventurers i dames de perill...la reina va parar mig boja, però, a la fi, era espavilada. Va escollir dos dels visitants i va demanar al seu marit d’anar-los a trobar. Hi havia un forçut amb una destral i una dona gran amb un farcell d’herbes. La reina va dirigir-se al seu espòs solemnement:

- Tria, estimat meu, el remei que ens ofereixen. O be un cop de destral al coll, ben donat per no fer-te patir, o tres tasses al dia d’infusió de fonoll.

El rei, esparverat, va perjurar que es prendria fins a quatre tasses si falta feia, i cinc i tot, però res de destrals. La reina va sospirar complaguda. I la pau va tornar al regne, i tot va ser com abans i millor.

- Tal com em va ensenyar la mare, el fonoll li farà les digestions lleugeres. I m’han donat cinc monedes de plata...tampoc és mala cosa, ser una bruixa... – remugava la dona mentre tornava a casa – i amb el que li agraden la botifarra amb mongetes..! Tota la nit aguantant peterrades, pobra reina...! Massa aguantem, les dones, vet ací...!

Petra Kan Manha havia estat cridada pel senyor dels Esquerous a encapçalar la marxa de la tribu pels topants de la història. El seu escut exhibia el vigor del fonoll i el tall de la destral que significava la determinació per alliberar la tribu de les cadenes que la prostraven. Els oracles afirmaven que només amb una força sobrenatural era possible.

A Alcarràs, l'octubre exhibia una tardor neulada, fred i foscor fora de la càpsula on s'havia reunit amb Pedra Mad Shuprema, la líder de la Caspa Imperial, per signar els termes del nou tractat de submissió. Com sempre, havien acordat que cap arma seria admesa i, pel desconeixement de la història i dels estris que la confegiren, el zel dels guardians havia permès que na Petra portes materialment els símbols del seu escut.

En el moment culminant, va demanar efectuar la signatura sobre la línia dels confins de la tribu, per atorgar-hi la força de la terra. Pedra Mad Shuprema hi accedí. Arribada la comitiva a la línia de separació, Petra va agafar el fonoll i se'l va posar a la boca. Mentre el mastegava, aixecà la destral i la clavà a terra. El que va passar després encara encongeix el cor dels més incrèduls. La terra es va esberlar i una clivella de profunditat infinita es va obrir en tota la línia de separació administrativa de la tribu i, tot seguit, s'ompli de magma roent. Cada comitiva es va quedar al seu cantó. La de la Caspa Imperial va fugir cap a la capital, des d'on varen accedir a totes les peticions de Petra la Manha, esporuguits per la força inaudita d'aquell pal de fusta que donava la raó als oracles.