Repte clàssic DCCXXVIII Històries sobre "La vida dels altres"

Seu davant meu en el vagó dels ferrocarrils, solem coincidir molts matins. Obre el seu portàtil, es posa aquells auriculars sense fils que sembla que li pengin de les orelles, com si fos un raïm blanc allargassat, que em recorda altres coses menys agradables. Coses meves, segurament.
Quan hi penso, tanco el meu portàtil, em trec els meus auriculars, i tanco els ulls. No m'agrada compartir espais reduïts amb altra gent, i per això miro d'agafar un tren o dos abans de les aglomeracions típiques de l'hora d'entrada a la feina. Això m'ajuda a arribar d'hora al bar del polígon i prendre tranquil i sol el segon cafè del dia.
Però avui me'l trobo un altre cop davant meu a una taula lateral a la meva. Està sol, amb el seu portàtil, els seus auriculars. Miro de saludar-lo tímidament, ens ha fet gràcia tornar a coincidir.
Malgrat que fa temps que coincidim en diversos espais, mai fins avui ens havíem saludat. Ell s'aixeca de la seva taula i s'atansa a mi per saludar-me.
-Hola, em dic Eloi, podem compartir taula. Et sembla bé?
-Encantada -li dic mig quequejant i em faig ràbia jo mateixa.

Veïns

On

Cada tarda, en tornar de la feina, coincidim. Ens trobem a l'entrada de l'escala de veïns i pugem juntes a l'ascensor. Ja el primer cop vaig saber que anàvem al mateix pis, al vuitè.
Vivim a un edifici de sis pisos per replà. Són més apartaments que pisos, ho dic per les dimensions i nombre d'estances.
Sabia que n'havia quedat un de buit, que sembla que és on viu la "noia de l'ascensor". (Com que no en sé el nom em sembla bé dir-li així, de moment)
Els primers dies ens saludàvem amb una petita inclinació de cap, després ja vam passar al "bona tarda" seguit, al cap de poc, de "quin fred que fa" oi?
No vaig trigar gaire a preguntar-li si vivia al vuitè quarta. Em va contestar sí: hi vivim de fa poc temps.
Així vaig saber que no s'estava sola.

Qui
Va ser hora de presentar-me tot dient-li el meu nom, fet que va propiciar saber el seu: Mònica. Vaig pensar que li esqueia.
Era molt jove, potser dinou o vint anys? Primeta, alta, rossa, pell molt blanca i… uns ulls! Uns ulls molt grans i, increïblement, d'un blau intens quasi negre. Era bonica, però la seva boca expressava una certa tristesa.
Una tarda no era a l'ascensor i en arribar al replà del pis la vaig veure sortir de casa seva acompanyada d'un home, que em va semblar molt més gran, que l'anava esbroncant, bé més aviat alliçonant amb contundència.

El què
Dies enrere m'havia dit que la seva vida era de la universitat a casa i que no sortia mai a esbargir-se, que estava molt "lligada".
Que fàcil va ser fer-me una pel·lícula…
Noia jove, ingènua, potser vinguda del poble a la ciutat a estudiar, és seduïda per home més gran que la té dominada i subjugada…
En arribar on era jo la parella s'aturà i la Mònica, amb un somriure, mirant el seu acompanyant, em va dir: mira et presento en Joan. És el meu avi.
Més endavant la nostra relació va ser gairebé d'amistat i vaig conèixer la història que va fer miques la meva pel·lícula:
Nena queda orfe, l'avi l'acull i en té cura, és hora d'universitat i ambdós baixen a ciutat. L'avi emmalalteix i la neta el cuida amb dedicació i amorosament…
Ell pensa que encara és molt jove i necessitada dels seus consells.
A vegades els dona apassionadament!