Detall intervenció

Repte Clàssic DCCXX: Polipolar

Intervenció de: deòmises | 14-02-2022

Quedeu en advertiment: cal que inventeu i espremeu el grimpf per a aquesta nova convocatòria del Clàssic.

Sigueu bipolars, tripolars... polipolars. Cerqueu multiples veus o veus interiors, personatges estridents i histriònics, o una calma quasi en peu de rebel·lia dins del cosset innocent d'una víctima. Plasmeu-ho tot plegat aquí mateix, com a resposta a aquest post. L'única condició que demano és que sigui intel·ligible i coherent, dins dels marges que deixa la bogeria en potència de la trama que trieu. Traieu la pols a Burgess o rellegiu Binti, que us serviran...

Friqlescs obligades: entre 5 (mínim) i 10 (màxim) friqlescs inventades, que no apareguin en cap diccionari de la nostra llengua, que seran ben indicades amb tipografia o al peu de relat. No demano la seva equivalència, sinó que, per ella mateixa, sigui entesa dins del context de la frase.

Friqlescs prohibides: greupferic; cap; nessuna; no one...

Drehtijut: fins a 300 friqlescs, però no us caldrà retallar a aquelles persones que us passeu de frenada. Però sigueu mesurats...

Grilentalecj: fins Dijous Fiblì, 24 de febrer de 2022, a les 23:32h



d.


Respostes

  • RE: Repte Clàssic DCCXX: Polipolar
    aleshores | 16/02/2022 a les 11:02
    Es va baixar la mascareta per ensenyar-nos com feia una ganyota. No ens ho esperàvem!; ni que un psiquiatre es baixes la mascareta, com qui fa un "calvo", ni que el contrast entre el que es veia de la seva cara i el que quedava amagat fos tan brutal.
    Havia estat fent un discurs sobre la psiquiatria on reincidia en el que s'havia estat dient als mitjans: la malaltia mental no existeix. Segons ell, metge psiquiatre, el malalt ho estaria per voluntat pròpia.
    Vam pensar inicialment que es tractava d'una exageració, portar les coses a l'extrem per il·lustrar, potser, que calia, com en la hipnosi, certa o molta col·laboració del pacient. I que la medicina només aleshores era capaç de fer efecte.
    Però el discurs no parava, sinó que s'abrandava; vam començar a pensar que qui estava realment estressat era ell. Molta gesticulació, denotant molt nerviosisme propi de qui no aconsegueix entendre la malaltia de qui té davant.
    Sabem que les persones són extremadament complexes, cert, però ell reduïa aquesta complexitat a la voluntat del pacient. i no només això, ens deia que ho passava malament "per culpa" dels pacients. Per a ell, el millor hauria estat deixar-los parlar i parlar, com faria un psicoanalista endormiscat. I en aquest punt se li podia donar la raó. Però el més fort va arribar quan va concloure que els pacients eren dolents, endimoniats: això era passar-se de la ratlla: ja ho havien sentit dir a l'església. Ens vam mirar i vam confirmar que calia rellevar-lo. No ens va importar que en aquell moment s'estigués remuntant ja a Karl Popper sobre la falsabilitat. Vam sortir de la consulta com vam poder, un cop apaivagat i, ja a fora, recuperada la nostra identitat d'inspectors, fer que el traslladessin amb el psicoanalista que se la pelava i que recentment havíem detectat.
    • RE: RE: Repte Clàssic DCCXX: Polipolar
      aleshores | 19/02/2022 a les 13:10
      Farsabilitat

      Es va baixar la mascareta per ensenyar-nos com feia una ganyota. No ens ho esperàvem!; ni que un psiquiatre es baixés la mascareta, com qui fa un "palvo", ni que el contrast entre el que es veia de la seva cara i el que quedava amagat fos tan brutal.
      Havia estat fent un discurs sobre la psiquiatria on reincidia en el que s'havia estat dient als mitjans: la malaltia mental no existeix. Segons ell, metge psiquiatre, el malalt ho estaria per voluntat pròpia.
      Vam pensar inicialment que es tractava d'una exageració, portar les coses a l'extrem per il·lustrar, potser, que calia, com en la hipnosi, certa o molta col·laboració del pacient. I que la medicina només aleshores era capaç de fer efecte.
      Però el discurs no parava, sinó que s'abrandava circumloquial; vam començar a pensar que qui estava realment estressat era ell. Molta gesticulació verborrina, denotant molt nerviosisme propi de qui no aconsegueix entendre la malaltia de qui té davant.
      Sabem que les persones són extremadament complexes, cert, però ell reduïa aquesta complexitat a allò volucient, la voluntat del pacient. i no només això, ens deia que ho passava malament "per culpa" dels pacients. Per a ell, el millor hauria estat deixar-los parlar i parlar, com faria un psicoanalista endormiscat. I en aquest punt se li podia donar la raó. Però el més fort va arribar quan va concloure que els pacients eren dolents, endimoniats: això era passar-se de la ratlla: ja ho havien sentit dir a l'església. Ens vam mirar i vam confirmar que calia rellevar-lo. No ens va importar que en aquell moment s'estigués remuntant ja a Karl Popper sobre la farsabilitat. Vam sortir de la consulta com vam poder, un cop apaivagat i, ja a fora, recuperada la nostra identitat d'inspectors, fer que el traslladessin amb el psicoanalista que se la pelava i que recentment havíem detectat.

      palvo
      circumloquial
      verborrina
      volucient
      farsabilitat
  • L'amiga de l'Adolf
    TerricheT | 16/02/2022 a les 12:23
    Estava confós, segurament s'equivocava aquella energúmena que m'escridassava, maleïda sgrumpf sorgida de les estranyes de Cutulú, o com es digui allò de Lovecraft.
    Sentia unes campanes que repicaven en el meu malmès cervell, quan en obrir els ulls tenia aquella fera nua sobre meu, clavant-me les urpes, la qual lleona esgrimia amb determinació. La cosa va ser veure’m jo també nu, estirat i lligat de mans a les verandes del capçal d’un llit rebregat, així com en una orgia sadomasoquista d'aquestes de la tele privata.
    En veure, també, la paella manipulada per la mossa, vaig comprendre les campanes.
    —Deslligui'm salvatge! —desconec qui és ella, per això miro de ser amable i educat, malgrat que la nuesa ens agermana.
    —Qui enganya no pot demanar misericòrdia, afalagos!
    Afalagos!! Què vol dir això?
    —Calla grimpau! Em vas assegurar tres coiots seguits!
    —Coiots!!?? M'estàs vacil·lant?
    Polvus, estimat Adolf, polvus. I al segon intent dius que ja en tens prou.
    —Qui és l'Adolf?
    —Digues-m'ho tu, amicci! Jo ja t'he menjat el rave dos cops, i això no se t'aixeca ni amb un gat. Per molt que tu em llepis de conya el felpudu, no ho has arreglat gens.
    Tres hores vaig trigar a deslligar-me, la molt rosfog es va vestir i va marxar. Jo em dic Pere, no sé qui és l'Adolf. La cosa és que quan m'estava vestint en aquell pis que no sé de qui és, va sonar el telèfon.
    —Hola?
    —Ramon!! On pares tiu!!??
    —Qui és el Ramon?
    —Osti, xaval! Estem en el carrer, en el portal de ta casa, treu la face per la finestra, et volem veure, encara no hem vist marxar la xati i duem aquí dues hores.
    —L'ocellet ha volat (qui li diu ocellet a aquella lleona?)
    Trec el jeto per la finestra, per si no em reconeixen els del carrer, i qui no els reconec soc jo, però ells es fan un fart de riure.
    —Quina mala cara Ramon!! —crida un d'ells.
    —Vinga, una dutxa i baixa. T'esperem —crida un altre.
    Ella em diu Adolf, aquests em diuen Ramon, però jo soc en Pere, n'estic segur... o potser no? Quins castaplinsos, osti! —Ja vinc!
    Un cop dutxat, agafo les claus i tanco el pis, no fos cas que tornés un altre cop l’amiga de l’Adolf...
  • Mags
    lisboa | 16/02/2022 a les 15:11
    El darrer dels mags, desdibuixat per un aiguat fred i dens, resistia al turó. Era baix i vestia una túnica fosca i bruta. Estava envoltat pels cossos dels seus companys, caiguts en batalla. La infanteria enemiga pujava a la carrera, intentant arribar abans que pogués pronunciar un darrer encanteri, mentre Aigrall brillava, desganada, en mig d'un cel sense estels, empastifant-ho tot amb una claror groguenca.
    — Mateu-lo!
    Un núvol de fletxes va acompanyar l'ordre desesperada. El mag va enlairar un bastó de fusta blanca, mentre amb un gest fluid de l'altra mà les desviava gairebé totes. Gairebé. Amb una fletxa clavada a l'espatlla va girar sobre si mateix i, tot caient, va cridar:
    LlaBerif YldDaed !
    Una bola de foc va brotar del bastó i, crepitant amb fúria sota la pluja gelada, va impactar contra la primera filera dels soldats que pujaven al turó, desintegrant-los. Okien, en quedar cobert amb el doolb dels seus companys, va aturar-se un moment, va llepar el líquid lleugerament agre que li regalimava per la cara, i va udolar ullant Aigrall, desafiant l’abowbu que li feia encongir els genitals. A continuació va continuar corrent. Va ser el primer a arribar davant el petit mag; era molt jove, una criatura humana, ferida, xopa i agenollada. L'aire pudia a carn cremada i a metall calent. En Okien va alçar un drows gegantí el va deixar caure damunt del noi —que va intentar protegir-se aixecant el bastó—, li va seccionar el braç a l'alçada del canell i després, amb la inèrcia, li va partir el capi en dos trossos que van rodolar en mig del fang. Amb la punta del drows, Okien va estar molta estona remenant el cervell de l'enemic mort dins el crani esberlat, mostrant, com ha de fer un bon guerrer, la seva manca d'awqat, davant dels seus companys i davant d'Aigrall.

    — El sopar és a taula!
    L'adolescent parar d'escriure i va gravar el fitxer. El sagnant món de fantasia que estava imaginant va quedar cristal·litzat, latent, codificat en un ordinador ignot, al núvol. Resignat per la interrupció, l'aprenent d'escriptor, el mag creador de mons, va anar a sopar, que el menjar s'estava refredant, i les mares, enfadades, no tenen awqat i fan molta abowbu.
    • RE: Mags
      aleshores | 27/02/2022 a les 11:10
      Molt bé. Precisament, adés m'estava llegint el tros de La Eneida en que els grecs entren a Troia i és forma també un terrabastall descomunal.
  • Passà una tarda d'estiu.
    Iona | 18/02/2022 a les 18:00
    Notava els batecs. Polsaven desbocats arreu cercant camí. Furgaven la pell buscant l'esclat. Una pell tremolosa, insegura, des d'on vessava el mar de sang calenta que es delia per fugir de mi.

    Una ferida no cicatritzada, un trencall des d'on eixir, teixit des de l'interior, un endins amb afany d'invisibilitzar el malfera. Però aquest escapava, infusionant el meu cos.

    Els ulls buscaven un ancoratge. Però només li oferien la imatge d'ella. Ella esclafada enmig de sang. De sang morsacrada. Sang derrotada.

    L'únic important era qui vencia en l'última batalla, l'última d'una llarga guerra. Guanyava qui menys perdia. Ella havia perdut la vida, alliberant el malfera. I ara aquest jeia dins meu.

    Decidí tastar la seva sang morsacrada. Volia prendre mort. Volia alliberar la cosa roïna que el meu cos acollia. Un cos que no coneixia fer el malfera. Fou fallit.

    Només restava un camí. Prengué una navalla per crear nous camins. Tot drenà.

    Drenava la sang. Drenava el malfera. Drenava la vida. Uns batecs que s'afeblien a poc a poc. Llavors arribà la calma, el desassossec, el silenci, la fi.

    Dies després trobaren un mosquit aixafat al costat del meu cadàver.
    • RE: Passà una tarda d'estiu.
      Iona | 18/02/2022 a les 18:01
      He fallit en l'intent de fer cursiva.
    • Passà una tarda d'estiu.
      Iona | 24/02/2022 a les 22:48
      Notava els batecs. Polsaven desbocats arreu cercant camí. Furgaven la pell buscant l'esclat. Una pell tremolosa, insegura, des d'on vessava el mar de sang calenta que es delia per fugir de mi.

      Una ferida no cicatritzada, un trencall des d'on eixir, teixit des de l'interior, un endins amb afany d'invisibilitzar el malfera. Però aquest escapava, infusionant el meu cos.

      Els ulls buscaven un ancoratge. Però només li oferien la imatge d'ella. Ella esclafada enmig de sang. De sang morsacrada. Sang derrotada.

      L'únic important era qui vencia en l'última batalla, l'última d'una llarga guerra. Guanyava qui menys perdia. Ella havia perdut la vida, alliberant el malfera. I ara aquest jeia dins meu.

      Decidí tastar la seva sang morsacrada. Volia prendre mort. Volia alliberar la cosa roïna que el meu cos acollia. Un cos que no coneixia fer el malfera. Fou fallit.

      Només restava un camí. Prengué una navalla per crear nous camins. Tot drenà.

      Drenava la sang. Drenava el malfera. Drenava la vida. Uns batecs que s'afeblien a poc a poc. Llavors arribà la calma, el desassossec, el silenci, la fi.

      Dies després trobaren un mosquit aixafat al costat del meu cadàver.
  • RE: Repte Clàssic DCCXX: Polipolar
    Atlantis | 19/02/2022 a les 11:56
    Conversa filosòfica de dos pagesos.


    - No arribarà el monés?
    - Vindrà quan la xafor s’acabi.
    - Ja ho deia : la prevalença del quimó és massa important i s’aixafateran els pàmpols si el monés no arriba.
    - I si no ve, no tindrem sucs de vinagre ni degustarem algopes, ni celebrarem any nou i haurem de brindar amb aigua.
    - Vindran noves conquestes i temps calòrica i es menjarà pruisines.
    - Jo ja soc gran i no veuré l’ empastad però em sap greu pels petits.
    - Tranquil ells menjaran pruisines i beuran lalfor.

    -No facis broma. Tot fa plomullar Massa sol. La terra canvia. El temps.
    El canviplimòticdiuen els experts.
    - Quina perla!
  • Es va cansar de la Grinid
    touchyourbottom | 19/02/2022 a les 20:17
    S'havien conegut sent ell recepcionista i ella turista. S'havien guguismat de cop. I molt.

    Quan ella, la Grinid, tornà a sa simanina, ja havien pactat que es comunicarien. Es van estar cartejant durant efnors i efnors. Cap esforç, ganes pures, absolutes.

    Malgrat que tant els pares de Goir com de Grinid els confiscaven la correspondència -no els semblava bé, aquella suruesca- van aconseguir tornar-se a trobar, la temporada següent, en un lloc fafús. Allà van decidir casar-se i estimar-se in bresherherum. Bresherherumament.

    Ell esdevingué artista de fang del bo i elaborava faateials i gliracequels que es venien com l'or. Ella es deixà créixer els cabells fins el cul, per fer més goig.

    Amb els anys, la Grinid perdé la seva efímera caoohnsa. I ell, que encetà etapa femellera, perdé l'interès pel mot bresherisna. Li calia una viudetat. Si ja prenien a la seva companya un xic per ckishhuwne per com, saltant tota normativa, anava directa a les estàtues que imitaven Davids miquelangel.licals a prémer collonets petris, que patís aquelles cefalees cròniques i tan bnenenues...anava al seu favor.
    Un dia, en una cuycoteca, mentre ella buscava aquelles figures concretes, ell acordà amb l'encarregat, via' pago tant', d'accidentalment fer caure sobre la trastocada, en un moment de distracció-atac de bnenenu, quelcom voluminós, tant com sous vitalicis d'alts polítics i no tant alts.

    Un cop esclafada, culpa zero, Goir viuria desenfrenadament i guguismar-se...mai més.


    ---------*******---------




    tyb(en aquesta ocasió les meus doias germanaies vacasionsionen i jo, la més surreallesta, he cregut partinent i partsergent i em sap greu per la penacoteca plena d'obres penoses i que fan venir pena, de touchparticipar i que sigui el que Deú vulgui, hahahahah).

    Caaaaal, que posi els new-my-brain-created words???? Si ja s'entén i ell que se'n desentén.



    • RE: Es va cansar de la Grinid
      touchyourbottom | 19/02/2022 a les 20:45
      Aclariment: això de la 'penacoteca' fa referència a un dels mots inventats del meu relat, tot i no ser tampoc el mot que coneixem. És que m'ha semblat que encara podien haver-hi mal entesos i això sí que mai dels mais maiesos.
  • Justícia fallera
    kefas | 20/02/2022 a les 17:27

    Havia anat a cervesar amb el secretari, aprofitant el descans. Es va fer tard i tornaren llampiejant sota la pluja. Va entrar a la sala ben cabrexop. L'acusat tornava a estar al seu lloc, foscarut i amb la testa alta, a l'alçada del seu orgull. Això és definitiu, va pensar, a aquest xicot la testa li és sobrera.

    Va baixar les escales i, al seu costat, amb veu forta, gairebé altaveujant, va dir, "No cal dubtar, l'hem de testasmotxar" El secretari, sorprès per aquest ciri trencat mentre buscava les ulleres, només va aconseguir dir "Però senyoria, de guillotina no en tenim nosaltres" Llavors, l'acusat, d'un bot s'enfilà a la taula i es va posar a gargamellar amb un ploriqueig desconsolat, "Vull un judici just!, vull un judici just!"

    El jutge, en contemplar-lo des de sota, va comprovar que també hi havia un cos sota la testa que tant odiava. Era esfericòssic com el seu i portava també un mitjó de cada color. Va allargar la mà vers a l'acusat mentre li deia, germà, ajuda'm a pujar, vull estar a la teva alçada.

    Mentre jutge i acusat botaven sobre la taula, abraçats i gemegant, a la sala es varen formar dues quadrilles, la dels favorables a la pena de mort i els que estaven en contra de mantenir-los en vida. No els va costar gens posar-se d'acord per amuntegar cadires, papers i un parell d'ampolles de ginebra sota la taula i encendre-ho.

    Quins hi eren no ho han pogut oblidar i a partir d'aquell dia un cop a l'any l'atzar determina quin serà el judici faller que finalitzarà amb la cremà de jutge i acusat.

    La justícia mai decep quan és fallera.
  • RE: Repte Clàssic DCCXX: Polipolar
    marialluïsa | 21/02/2022 a les 20:31

    ENTRE DOS PRECEPTES
    El reflex del gelspie de gran augment li permet examinar de ben a prop aquells genaus que varien de color segons la claror del dia.
    Dins el blau de la nit hi descobreix un mar rebel que l’empeny a rebolcar-se nua a la sorra d’una platja curulla, a capitombar entre les ones salvatges i sorgir d’entre les ones com una amazona alliberant els instints més primitius de la naturalesa humana. La Blanca, més fosca que una nit sense dmond, no s’oculta a les mirades més benestants de les persones que creuen conèixer-la. Un cor vermell i sagnant batega sota les sines provocant-li malsons concupiscents i proeses inabastables.
    Amb el sol del matí l’esguard verdós li tranquil·litza l’ànima. El vidre li mostra un rostre pietós, sensible i espantadís. Els tons del jardí s’emmirallen en aquella porció plàcida del seu rostre. La marquesa estén els braços a la recerca de llum, com ella mateixa cada matí, en aixecar la persiana i foragitar els dimonis nocturns. El sol calent travessa el vidre i escalfa el cos blanquinós i enfredorit pels temors. Amatent, la convida a viure en un món sense ombres ni perills.
    Però tornarà el twiner fred i humit. Rere els núvols, enmig de la boira grisa i remollosa romandran, perennes, els brots atzurats testimonis de la perversitat somorta que li fa prémer les mans fins a clavar-se les ungles. La tulb, ígnia, farà trontollar de nou l’univers que l’abraça.
    Les lents de color són incapaces de suplir cap de les les dues dones que s’amaguen dins un mateix cos. La lluita continua en contra de la seva voluntat, el cel contra l’infern.
  • Justícia fallera - Paraules inventades
    kefas | 25/02/2022 a les 20:20

    Me n'adono que no he relacionat les paraules inventades, són les següents,

    cervesar - prendre cerveses
    llampiejar - anar com un llamp
    cabrexop - emprenyat per haver-se mullat
    foscarut - amb posat emmurriat i sorrut
    altaveujar – parlar amb veu molt sonora
    testasmotxar – tallar el cap
    gargamellar – per substituir gargamellejar, m'agrada més
    esfericòssic – panxut de formes esfèriques

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.