Detall intervenció

Repte Clàssic DCCXLIV Expliqueu el vostre pitjor somni (Comentaris)

Intervenció de: aleshores | 05-03-2023

Moltes gràcies per la vostra participació TerricheT, Joan Colom, Prou bé, Atlantis i Carles Girós Mascaró (em sembla que és la seva primera participació).

A continuació trobareu els comentaris que m'han suscitat els vostres relats.

Sigueu comprensius si no l'he encertat.


Repte Clàssic DCCXLIV Expliqueu el vostre pitjor somni

L'apocalipsi. Com va succeir tot? El món va seguir, però, sense nosaltres.

Terratrèmols, vessament de contaminants tòxics, pandèmies, …explosions en polígons industrials expel·lint plaques de metall d’una tona fins a aterrar a un habitatge de la ciutat més propera, laboratoris biològics,…purins,…

Fanatisme polític dissimulat de correcció política per evitar dissidències, començant per la censura de les obres literàries o la cremació de llibres; afavoriment de la ignorància de la realitat amb nul·la capacitat autocrítica, via mitjans de comunicació.

No necessitàvem una invasió extraterrestre: ja teníem els extraterrestres aquí? Com podíem reconèixer-los?

S'admeten descripcions de l'apocalipsi en l'àmbit personal, i tota mena de prèdiques en el desert.

Extensió: Fins a 350 paraules

Termini; Fins les 24.00' del diumenge 5 de Març.

Paraules a incloure: Fuga, determinació, neguit
TerricheT

Estic despert, coi!!!!

Estava en la determinació de donar un cop de porta, per acabar amb aquella història absurda pel neguit que se m'estava enduent en aquell tremolar de totes les articulacions, i altres parts del cos que ara no esmentaré aquí.
No m'havia plantejat cap mena de fuga, però aquella observació fugaç no m'ho permetia. Estava clavat davant del mirall un altre cop. Quan després de posar-me bé el serrell i després agafava el pany per obrir la porta, tornava a veure'm davant del mirall posant-me bé el serrell. D'entrada em va semblar una broma del meu mal cap, un error del sistema operatiu. Ser informàtic em fa pensar així.
Però quan ja duia unes quinze vegades repetint-se l'escena, vaig començar a suar, vaig notar el cabell moix, llefiscós, la mirada erràtica, i el cansament dibuixat a les bosses que s'estaven formant sota dels ulls.
Vull despertar, si això és un malson, vull despertar. Tanmateix, les esgarrinxades que cada vegada veig augmentar en la meva cara em diuen que no estic somiant. La sang és ben real, coi!
No sé com me'n sortiré… em cal ajut, per favor!! Ajudeu-me!!!


...
TerricheT
La persona es troba atrapada en un espècie de somni del qual no pot despertar i deslliurar-se'n. Però allò que sembla un somni, una absurda repetició real i incontrolada d'accions és, tanmateix, simplement la realitat per la qual el protagonista no té explicació i demana ajuda.
El terror el tenim assegurat en aquesta incertesa real que es tanca sense resolució i per tant provoca encara angoixa addicional.
El segon paràgraf, el més important, és contundent. Ve acompanyat d'una introducció i un final que a parer meu requeririen més acostament.


Joan Colom
Metafuncionaris.

En el relat "Cites prèvies en passat simple i perifràstic" (31-07-2021) ja presentava un malson basat en l’absurditat de la lògica funcionarial. Val a dir que els vells tòpics de la burocràcia, "és l’altra finestreta", "torni demà" o "per triplicat", són història, però encara queda un nucli irredempt on aquestes pràctiques, empitjorades en estendre’s al ciberespai, són vigents: em refereixo a Muface (Mutualitat General de Funcionaris Civils de l’Estat), i us ho diu un funcionari jubilat.

Si els funcionaris públics són servidors dels ciutadans, els de Muface, com a servidors dels funcionaris, haurien de ser servidors dels servidors dels ciutadans. És per això que jo els qualifico de metafuncionaris. Si Garcia Lorca es referia als guàrdies civils, modèlics en l’aplicació de la llei de fugues, com a "ànimes de xarol" i una pel·lícula de ciència-ficció on els robots d’un parc temàtic es rebel·len es titulava "Ànimes de metall", als metafuncionaris de Muface els podríem anomenar "ànimes de paper".

Si hagués d’enumerar totes les petites cabronades que els he hagut d’aguantar, no acabaria mai; és per això que em limitaré a tocar dos grans temes. Del primer només vull deixar constància dels mesos i mesos que em va dur, intercanviant infructuosament emails amb ells, demanar que em vacunessin contra la COVID-19, per a, finalment, aconseguir que m’ho fes la Sanitat Pública Valenciana. El segon és una font de fricció ininterrompuda, que es manifesta periòdicament: tres productes farmacèutics —només diré que un és cardiològic, l’altre urològic i l’últim psiquiàtric— en què no n’hi ha prou amb la recepta del metge sinó que Muface els ha d’aplicar un Visat Sanitari, per a cadascun dels quals cada any els he de lliurar un certificat mèdic i cada tres mesos els he d’enviar les receptes i un sobre amb l’adreça de retorn. I, si en algun d’aquests tràmits comets un error, com m’acaba de passar, has ben begut oli.

Si l’Infern existeix, no hi ha dubte que estarà gestionat per metafuncionaris amb la ferma determinació de fer la guitza a tothom. I la condemna, un neguit constant entre finestreta i finestreta... per a tota l’eternitat.


...
Joan Colom

Desenvolupa el tema de l'absurd de la normativa funcionarial que té una vida pròpia al marge de la realitat a la qual hauria de servir. En comptes d'això, sembla que sigui una acurada formulació per posar entrebancs o, en qualsevol cas, per ignorar-los i no suprimir-los.

Al meu entendre, el dos primers paràgrafs són com un afegit però no centren el relat, que es fa esperar fins al tercer paràgraf on es detalla l'"infern" burocràtic a que se sotmet als resignats usuaris del servei mèdic sense capacitat d'apel·lació a la racionalitat o la simplicitat per alleugerir el seu estat.



Prou bé
Dient adéu

Mai he pensat que fos el pitjor malson que m'havia visitat, però, sí que va ser el més estrany.
De fet, no va ser un somni. En van ser molts, repetits cada nit durant… crec que gairebé més de mig any i que em van produir una gran perplexitat.
Em podríeu preguntar: –I sempre era el mateix? Cada nit es repetia clònicament? Doncs, mireu no. El tema es reiterava, però les situacions anaven variant.
És el moment d'explicar de què va tot plegat:
Després de més de quaranta anys de treballar m'havia jubilat. No va ser una fuga. Donat que només tenia seixanta anys i em comportava perdre el quaranta per cent de la pensió per sempre, va ser una determinació molt pensada, valorada i planificada.
Estava molt contenta. Em sentia jove i amb ganes de fer moltes coses que la vida laboral havien dificultat. La meva dedicació professional especialment els darrers 15 anys havia estat molt intensa i a èpoques estressant, però fent balanç, sabia que havia tingut molta sort en gaudir treballant.
Bé, el somni. O més ben dit, els somnis.
Els primers dies va semblar que estava de vacances. Era estiu.
Quan havia passat més o menys un més van començar: Cada nit somiava que anava a treballar. No em produïa cap neguit i el més curiós és que jo era molt conscient que estava jubilada i em preguntava per què anava cada dia a la feina. I sempre hi veia una justificació plausible. I així, tal com ja he dit, es van anar repetint situacions oníriques, algunes rocambolesques, durant molt de temps.
Recordo una nit que vaig expressar als companys de feina: –Però, jo què hi faig aquí? Vinc cada dia com si encara estès en actiu, treballo, col·laboro, aporto i… sense cobrar!
Aquella va ser l'última vegada. No hi he tornat a somiar mai més. Ni he enyorat res relacionat amb el treball tret de la relació amb les persones.
He arribat a pensar que els somnis encadenats van ser un camí per acomiadar-me d'allò, que tantes satisfaccions m'havia donat, d'una manera poc traumàtica.

PS. Aleshores, si creus que el relat no s'adiu al tema el deixes fora de concurs. Per a mi cap problema

...
Prou bé
La protagonista mostra més estranyesa que terror en un somni recurrent, tot i què el fet que sigui recurrent ja és de per si problemàtic. La resolució del problema s'elabora en el mateix somni com es reconeix en el text: l'absurd se soluciona quan se l'encara; Per què vaig a treballar si ja estic jubilada? El somni reiterat demostra una certa nostàlgia o enyor inconscient pel treball desenvolupat que era satisfactori i per tant hi ha una queixa o lament per la decisió de plegar.

Si bé el relat es planteja com a conversa o explicació a algú, les frases que lliguen les parts del text tenen certa artificialitat en allò que seria una conversa.

Atlantis
Malsons

La calor de l’estiu no em deixava dormir. Diuen que ara, degut el canvi climàtic, els estius son més calorosos, però jo recordo a la caseta on estiuejàvem, despertar-me suada a la nit i anar al bany per remullar-me. A més a més de la calor, no em deixava dormir un somni recurrent que m’omplia de neguit. Crec que tenia vuit o nou anys.
Primer el cel estava ennuvolat. Gris, gairebé negre .I s’anava tornant vermell, d’un vermell de foc. Amb un gran estrèpit, com un llampec gegant, el cel s’obria en dos, les cases tremolaven i els pisos alts es doblegaven, es plegaven en tres o quatre plecs. Se sentien xiscles esgarrifosos que ho omplien tot. Jo sabia, que aquella vegada si, aquella vegada era veritat: havia arribat la fi del món. Aleshores no en deia apocalipsis. No era fruit de cap distòpia, de cap pel·lícula de terror o tragèdia, sinó del què ens explicaven les monges a les classes de religió.
Acabava demanant un lloc al llit dels pares i m’adormia entremig dels dos.

Sempre he somiat molt o me n'he recordat dels somnis, però aquest és dels més terrorífics que he tingut..
Perquè no era una cosa que em passés només a mi, sinó que era tot el món el què s’esfondrava. Per això quan vaig saber lo de la COVID ho vaig lligar amb el meu somni i el què més m’espantava era que estava implicat tot el planeta.

Conforme m’he anat fent gran, he vist (per la tele sobretot) multitud de desastres: l’accident de Chernòbil i la fuga d’elements reactius, les guerres, ara tenim més propera la d’Ucraïna, però i Síria? Doblement castigada per la guerra i el terrible terratrèmol. I tots els llocs d’Àfrica on la sequera assola el seu paisatge i es passa gana o set. Quan penso amb ells penso que per ells ja
ha vingut l'apocalipsi.

La determinació de no espantar-me ni de viure amb por, ha fet que em tornés més insensible. Encara hi ha, però, algun somni dolent que se’m filtra a les nits



...
Atlantis
Es pot diferenciar en el relat, per una banda, l'explicació del somni recurrent apocalíptic i, per una altra, la descripció del greus problemes medio-ambientals i econòmics que patim. Les dues parts van en cert sentit desvinculades. El registre canvia; passem de l'explicació d'un somni recurrent a descriure més periodísticament el mon actual. Era premonitori, el somni? La realitat ha acabat sent pitjor que el pitjor somni, es podria concloure. Per últim hi ha un desig de fer front a aquesta realitat


Carles Girós Mascaró

BLOC DE MARBRE

De sobte vaig poder notar una escalfor gèlida caminant pel meu cos. L'estranyesa es va apoderar del meu sentir, estava adormit o despert? Jo em sentia com si estigués somiant, però a poc a poc els meus ulls s'anaven obrint i el meu pensament agilitzant-se. Quan me'n vaig voler adonar, el meu cor ja bategava al ritme de mil revolucions per minut i sota el meu cos es començà a fer un toll de suor i neguit: no podia moure el cos; clavat en el meu darrer gest, era un bloc de marbre macís. Des de la inequívoca soledat, estava condemnat a veure la meva quietud en silenci, i la meva cara era una dura màscara que tapava tot un temporal de pensaments: diluvis d'imatges aterridores disposades a destruir tota la platja de sons plàcids que a mi tant m'agradaven.
El telèfon mòbil, que estava a la tauleta de nit, il·luminava tènuement un quart de l'habitació, el restant quedava completament submergit en l'obscuritat. Potser em sentia més aviat a la zona confusa i fosca que a la il·luminada, però el meu cos romania quiet i vestit de por en un entreteixit de vigília i son. De fet, tot estava quiet i en silenci; una quietud de constants moviments i un silenci on se sentien tots els sorolls de la casa reunits en una fuga delirant. Tenia la sensació que, en qualsevol moment, l'obscuritat m'assaltaria en un no passar res per sempre.
Passada una estona, el meu cos, encara completament petrificat, però ja amb certa determinació, començà a destensar-se en veure que no passà res i el meu cap deixà progressivament d'imaginar tota mena de siluetes en el cos de la foscor. Tot i encara no poder mourem, les sensacions es van tornar més amenes, ja semblava haver passat la tempesta. Però, de sobte, del meu telèfon mòbil, va saltar una veu metàl·lica, esmicolant així el mirall del silenci:
—Reconeixement facial... Accés denegat...


...
Carles Girós Mascaró
Sentiment d'immobilitat i empresonament, de soledat, d'incomunicació (màscara) després d'un malson. No s'especifica, d'entrada, la raó del neguit i la forma concreta que pren. Al final s'entreveu que el joc de llum i ombres on es troba el protagonista té a veure amb el telèfon mòbil que li denegaria l'accés.
Al meu entendre la resolució hauria d'insinuar-se més aviat en el text (potser la gent més jove ja ho entreveu això del mòbil, no sé!) Per a mi hi ha un excés de metàfores, si bé creen sensació de neguit.


Respostes

  • RE: Repte Clàssic DCCXLIV Expliqueu el vostre pitjor somni (Comentaris)
    Joan Colom | 06/03/2023 a les 13:20

    Aleshores, gràcies pels teus comentaris i també per la seva promptitud i la del veredicte. T’haig de confessar que donar 10 dies per a aquest RepteClàssic em va semblar una barbaritat, però si això ha contribuït a que Carles Girós s’hagués animat a participar, trobo que aquest temps ha estat ben esmerçat: ens en calen més com ell, de nous participants.
    • RE: RE: Repte Clàssic DCCXLIV Expliqueu el vostre pitjor somni (Comentaris)
      aleshores | 06/03/2023 a les 19:56
      Bon vespre, Joan,

      El meu argument era que una periodicitat menor obliga a més participacions dels habituals participants i pot cansar. Però tens raó que val al pena donar una mica més de temps, també, si facilta que hi hagi nous relataires.
  • RE: Repte Clàssic DCCXLIV Expliqueu el vostre pitjor somni (Comentaris)
    Carles Girós Mascaró | 06/03/2023 a les 20:32
    Moltes gràcies pel comentari del text i un gust participar, sempre va bé escriure coses que se surten de la zona de confort.
    També gràcies al comentari, Joan Colom. La veritat és que sempre vaig a última hora...
    Una salutació i bona tarda.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.