REPTE CLÀSSIC DCCVI (706) - MÚSICA

La llum venia de dalt. Al precipitar-se sobre la cabellera de rínxols negres, dibuixava ombres ondulades sobre el front i els pòmuls que feien ressaltar la lluïssor dels vermells llavis. Humits, perquè la llengua els llepava de tant en tant, s'obrien del tot cada vegada que la soprano cavalcava sobre un la sostingut, com si volguessin ajudar-la en la seva pujada al gòlgota de les notes. Molsuts i amb un contorn nítidament dibuixat, semblaven delerosos de voler besar les delicades notes que aquell lied escampava per la sala.

Podia veure els llavis de la soprano cada vegada que el director aixecava el braç dret per precipitar l'entrada dels violoncels. El tempo, però, era pausat i jo em passava més estona imaginant-los que contemplant-los.

Era el cinquè concert al que assistia i estava pensant que encara no havia aconseguit veure nítidament com els llavis es descloïen obertament en la direcció on em trobava i m’oferien la contemplació d'unes dents perfectes, muralles d’una rosada i sucosa llengua que frissava per moure's lliurement al compàs d'aquells poemes cantats i concloïa en una gola que era l’objecte del meu delit, quan vaig sentir l'esclat dels aplaudiments.

Vaja!, vaig exclamar, decebut . Però tot seguit la decepció es va esvair i l'esperança va ocupar el seu lloc. Em vaig aixecar, tot apressant-me per arribar com més aviat millor al mostrador, per comprar una entrada per al següent concert.

Ell sabia que només era una superstició, que no n'havia de tenir por. Però no hi podia fer res, s'estenia dins seu com la boira, hi estava atrapat. Quan els ho explicava als seus companys del grup, ells sempre se'n reien. Un dia va deixar de parlar-ne, però sempre més ho va tenir present.

Sonaven bé, o això els deien. Fou a partir de quedar finalistes en el premi de grup revelació, que començaren a encadenar concerts aquí i allà. S'hi van sumar entrevistes, fer de taloners en un important festival d'estiu, alguna col·laboració amb altres artistes, i en uns anys, ja eren un grup de referència.

Fins que va arribar el dia en què la seva superstició es va complir. Al seu enterrament hi van sonar cançons de Jimi Hendrix, Janis Joplin, The Doors, Nirvana i Amy Winehouse.

Ningú sap si fou un somni perseguit o només mala sort. Morí a l'edat de vint-i-set anys.

El grup es dissolgué.

-Sí, sí. Els perfumen, corren lliures per un prat paradisíac i amb música relaxant clàssica de fons. Tot un detall, és d'agrair. Així no s'estressen.

D'aquesta manera s'autoenganyava una dona volent ignorar la punyent realitat. El camió havia sortir puntual, com tots els altres, cada dia feia qui-sap-lo, en hora encoberta de trànsit zero, cap...allà. Des dels minsos orificis podien veure i tastar el toc de la llum de l'astre rei, tan necessària, tan benèfica. Un luxe per a ells. Fins i tot prendre un aire millor. Amb sort, si passaven prop d'un riu i d'arbres, gaudirien d'un ràpid-efímer cant de l'aigua i de les aus. Sons per a l'ànima angoixada que intuïa que la única música que aquells porcs infants esgarrifosament es veurien obligats a escoltar seria la de la maquinaria de la mort.


Mena

Mirava com sardanejaven des de la taula estant, la més propera als balladors, tot i lluint joies i canes. I ganes...de sentiment. Esperava que predominés aquell instrument que li assolia un punt subtil que es traslladava des del centre de la gorja fins al melic. Llavors feia via, per dissimular, a posar-se les ulleres de sol i de marca en marcar-se l'inici de l'emoció que encobririen. Plorava sense llàgrimes. El rostre no denotava res. Però les orelles -amb pàmpols estiragassats per pes de pedreria i per l'edat- es disculpaven als ulls. Ho feien en ser responsables del dolor de la senyora que escoltant la tenora revivia aquell desamor que li havia gastat els lacrimals.

TGNK

Van sortir del mas quan queia la tarda. Al matí s'havien afanyat a feinejar per tal d'enllestir tot el que havien de fer. A pagès hi ha coses que no es poden deixar per demà.
Anaven vestides de festa amb la roba que elles mateixes s'havien cosit ajudades per la mare. No duien les espardenyes de sempre, sinó unes sabates noves; "són molt balladores" els van dir a la parada del mercat dels dimecres. Per consell de l'àvia les havien dut a estones per tal d'ablanir-les una mica.
S'havien ensabonat i rentat els cabells l'una a l'altra i la mare les va ruixar discretament amb una colònia que feia olor d'estiu.
Anaven apressades per la il·lusió de la festa. Callades. Ja havien xerrat prou tota la nit de si hi seria aquell xicot O aquell altre, de com anirien vestides les amigues, de com haurien guarnit els carrers, de...mil coses més.
Des d'altres indrets arribaven tots els que anaven cap al poble i ja eren una bona munió de gent al camí ral.
Van entrar pel carrer major on s'endevinava de ple la xerinola. El so dels grallers s'escampava arreu acompanyant la gent.
Les dues germanes, 15 i 16 anys, van seguir enriolades la cercavila fins a la sortida del poble on, a l'era, hi havia els músics afinant els instruments.
No van parar de ballar en tota la nit, també el ball del fanalet i en tocar el ball de rams, les dues en van rebre un. Obsequi del ballador.
Quan de matinada tornaven a casa, amb les sabates a les mans i duent les espardenyes de sempre, portaven la música al cor. Aquesta, deien, és la millor Festa Major que hem viscut mai!

Estava visiblement alterada, caminava amunt i avall intentant contenir la veu per no agreujar l’afonia mentre li feia un no taxatiu amb gestos. En Giovanni, el seu espòs, tenia al telèfon al director de la producció, però no donava el braç a tòrcer, “Ningú pot substituir a la Callas”, exclamava esverat un cop i un altre. La Maria es negava a acudir a l’Òpera de Roma amb la veu malmesa, però l’esdeveniment, en honor al president d’Itàlia, la feia inexcusable.

Resignada, accedí finalment a complir amb el seu compromís. Descansà la veu tant com pogué les poques hores que li quedaven abans de l’actuació. Es prengué tota mena de beuratges per hidratar i lubricar les cordes vocals i arribada l’hora sortí, com a Norma a l’escenari, bolcada, com sempre, al seu públic.

Casta viva, tants cops com l’havia interpretat, i aquest cop, tal com havia predit, se li resistí. En caure el teló després del primer acte, els assistents, decebuts, mostraven a la soprano el seu descontentament amb retrets i escridassades.

La Callas, enfadada per la incomprensió del públic i avergonyida per la mala actuació, deixà una nota de disculpa al seu camerino i s’escapolí per la porta del darrere, deixant plantat, un teatre ple de gom a gom. Mentre corria carreró avall de la mà d’en Giovanni, es lamentava amb llàgrimes als ulls del preu de ser una diva.

RÉQUIEM

A l’entrada de la sala d’actes, mentre cerquen les butaques adjudicades entre el públic ja acomodat, res fa preveure una autèntica tempesta.
El so planyívol dels violins remou un batec antic entelant-li la mirada blava com el cel que lluu al carrer. Només l’entrada del director clenxinat i altiu, amb la batuta a la mà, posa ordre al batibull latent. Els espectadors aprofiten els darrers sons diabòlics i descompassats per escurar-se la gola i asseure’s bé.
A mesura que avança el concert, els cabells esbullats del director, la dansa frenètica de braços i mans i el gronxament continu fan témer per la seva integritat física enfilat al peany.
Tot d'una, entremig la veu somorta de l’orfeó s’alcen els falsets de la soprano i el tenor en un plany que li regira cor i ànima. Missa de difunts, rememora.
Una pluja inesperada humiteja els llavis i la boca eixuts enmig d’un espasme a la boca de l’estómac. Malgrat l’aforament complet percep una solitud extrema. Tanca els ulls i es deixa gronxar en una total comunió amb els instruments i les veus.
Segons abans d’esclatar els aplaudiments, reconfortada per la música i la companyia invisible, un sospir revitalitzador la transporta de nou a la realitat. La simbiosi entre la vida i la mort ha apaivagat la mesura del dolor instal·lat dins seu.

ARPEGIS MÀGICS


De petita sempre havia cregut que no tenia el do de la música, i n’estava convençuda, perquè les monges m’ho recordaven cada dijous durant la classe de solfeig; m’invitaven, amablement, a abandonar la sala de música, perquè els meus guirigalls no destorbessin l’harmonia dels cants de les altres alumnes, dient que jo era incapaç d’entendre ni sentir les notes, i durantdues hores m’obligaven a romandre asseguda en un banc del pati. Tan sols la flaire d’un lilà i l’aleteig del vent em feien companyia; núvols burells marcaven el ritme de l’espera. Aquest rebuig em tingué preocupada i trista durant molts anys, em provocà, fins i tot, un complex que no confessava, però, actualment, ja no n’estic gens, d’afligida... he pogut comprovar que soc capaç de compondre música i crear bells arpegis, m’he adonat que, a la música, no li calen pentagrames ni escales, cordes de guitarra ni de violí, perquè un poema també és una cançó que invita a viure. Existeixen molts tipus de notes musicals que destil·len el perfum de l’existència, amb arpègis màgics que extasien el cor i irisen l’ànima.

He sentit ... el cant de la llum de les paraules. En els versos, com en la música, cada cada batec és cançó, no calen pentagrames ni escales musicals, tan sols cal… l’art d’estimar.

arpegis...

De petita sempre havia cregut que no tenia el do de la música, i n’estava convençuda, perquè les monges m’ho recordaven cada dijous durant la classe de solfeig, quan m’invitaven, amablement, a abandonar la sala de música, perquè els meus guirigalls no destorbessin l’harmonia dels cants de les altres alumnes, estaven convençudes que jo era incapaç d’entendre ni de sentir les notes, i durant dues hores m’obligaven a romandre asseguda en un banc del pati. Tan sols la flaire d’un lilà i l’aleteig del vent em feien companyia; núvols burells marcaven el ritme de l’espera. Aquest rebuig em tingué preocupada i trista durant molts anys, em provocà, fins i tot, un complex que no confessava, però, actualment, ja no n’estic gens, d’afligida... he pogut comprovar que soc capaç de compondre cançons amb bells arpegis, m’he adonat que, a la música, no li calen cordes de guitarra ni de violí, perquè un poema també és una cançó que invita a viure. Existeixen molts tipus de notes musicals que destil·len el perfum de l’existència, amb arpegis màgics que extasien el cor i irisen l’ànima.

Ara sento ... el cant de la llum de les paraules. En els versos, com en la música, cada cada batec és cançó, no calen pentagrames ni escales musicals, tan sols cal… l’art d’estimar.