Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC CDL (450). CRIMS I PECATS

Intervenció de: franz appa | 15-01-2011

Hola, forumaires,

Us proposo per encarar aquesta xifra tan bonica de repte (sobretot en romà), que parleu de dos conceptes de profundes implicacions filosòfiques, psicològiques, sociològiques i moltes altres lògiques. El crim i el pecat, conceptes potser antagònics, potser no...

Naturalment, no us demano una aproximació assagística, sinó un relat, en prosa, d'entre 450 paraules com a mínim i 900 com a màxim.
Haurà de contenir aquestes paraules obligatòriament: les dels propis conceptes, crim, pecat, i una tercera que a la millor resulta que pot lligar-les: confessió. S'admeten els plurals.

Fins el proper diumenge 23, a les 20 h podeu participar. Contestant aquesta entrada, sisplau.

Salut i moltes idees criminals i pecaminoses!!!

franz


Respostes

  • Crims
    mirna | 22/01/2011 a les 20:48

    Penjo aquí el text. Abans l'he penjat en un lloc que no corresponia!


    Llavors la història era molt senzilla. Sota el poder opressor, sota la ignomínia a què estàvem sotmesos, només restava la defensa, l’esmunyiment, la fugida.
    Mai ens vam conèixer entre nosaltres, mai cap de nosaltres es va conèixer a si mateix, només sentíem llàstima i dolor els uns pels altres, i les nostres relacions eren sincopades, sense jocs, sense continuïtat, sense alegria.
    Vam ser forjats en una farga dura, sens dubte contrafets en diverses mesures. El pare era un monstre, la mare era tova, plorosa, d’una flonjor escruixidora, submisa, desgraciada, amb una manca absoluta de rebel•lia, amb una constitució de para-xocs.
    Ni jo mateixa, avui, puc imaginar com me l’estimava, com dintre de mi em desfeia pel seu dolor, pel seu abatiment, per la seva destrucció sistemàtica a mans del meu pare. Era un monstre, un malalt, un psicòpata a qui ella i tota la resta de la família era inconcebible qüestionar-ne l’autoritat. Ella sempre estava agemolida. I s’hi va emmotllar. I va començar a mentir, a despersonalitzar-se a si mateixa, a despullar-se de la civilitat, de la dignitat, de la noblesa que hi havia en ella, i es va convertir en algú altre, també monstruós, algú a qui no havia triat, algú que a ella mateixa repugnaria. Mai no es va plantejar una altra vida possible.
    I es va anar reduint a si mateixa, mutilant, seccionant, omplint de malvestat i, alhora, de malesa. Era escopida, aporrinada, escridassada, noquejada. Cada dia del món el meu pare cometia aquests crims contra ella.
    Potser els seus fills van ajudar-la a suportar-ho amb la seva energia infantil, amb la seva ingenuïtat i innocència, però després els fills se’n van anar de pressa. I els anys d’ella de treballar com un ruc, d’aguantar l’odi indescriptible contra la seva persona, les ordres ferotges, els insults, els cops, els ultratges, l’horror, de sobte no van tenir sentit. Ella no havia previst els esdeveniments: que l’època canviaria, que els esquemes d’aquella època terrible s’esmicolarien, que les dones esclatarien en la seva llibertat irrenunciable, que jo, amb divuit anys, sense ni esperar a ser major d’edat, marxaria de casa, i els meus germans fins i tot abans de complir-los.
    Ella es va basar en els seus fills com un escut en el futur, reservant-los per a una defensa posterior, sempre postergada, una manera final de vèncer fent ús de nosaltres. Però nosaltres, desfets, contrafets, amb una desorientació i una manca d’identitat absoluta, vam marxar rabent, tan de pressa com vam poder, sense ni feina, sense cap base enlloc, sense valors, sense cap coneixença ni guia, i ella es va quedar amb el meu pare monstruós durant vint anys més. Els vint anys que només la vaig veure als bars, una estona petita, perquè ella sempre havia de tornar, sempre patia, mai no tenia prou temps. I mai no vaig poder-la cuidar quan estava malalta, durant llargues temporades molt sovint, i aquella bestiota que tenebrosament vivia a la casa la seguia martiritzant.
    Aquí, en aquests vint anys devia obrar-se la seva transformació definitiva. La nostra dèria, la dels seus fills, era que ella també se n’anés. Jo l’estirava, però jo no tenia res. Era pobra, miserable, també una persona difícil, però l’estimava amb una passió i un sentiment immens, que abastava el meu ésser sencer.
    Com que d’ençà que vaig marxar de casa em vaig veure amb ella només als bars, no sé res de la seva vida a la casa monstruosa, no sé res de la seva transformació definitiva. Potser es va quedar allà per fer valdre els seus drets a la casa on havia perdut la joventut i a ella mateixa. Un lloc on només devia sentir fàstic, i on l’odi la va anar corroint.
    Jo descobria el món i volia fer-li descobrir a ella, fer-la participar dels meus viatges, de com el sol podia lluir, de la descoberta de la llibertat, de la trobada de l’amor. Però ella no podia escapar-se del seu jou. Estava massa espantada, massa profundament terroritzada, o potser era, malgrat tot, l’únic lloc que tenia. Potser pensava que havia domesticat en certa mesura el monstre, però havia estat ella la qui s’havia monstruositzat.
    I aquesta és la mare que he trobat en els darrers anys, amb els seus actes ignominiosos contra mi, amb el seu menyspreu i ànsies de revenja, i aquest ésser, que té encara la forma externa de la meva mare estimada, em terroritza.
    Els meus germans van rebre la pitjor part. Van restar a la casa de l’horror després que jo vaig marxar, quan ella va patir una crisi que es va allargar tres anys. No es sé res, de les transformacions d’aquell cau pudent -on ella intentava conservar la flaire de vinya i bosc, i joventut i seny- després que vaig marxar. Potser els meus germans també es van corrompre allà. Eren nois, no tenien models masculins, totes les altres persones de la família eren dones, entre les quals jo podia, per reacció o assimilació, crear-me una identitat. Ells van quedar-se en aquell pantà, i mai van escapar-se’n. D’aquí ve la seva actitud davant el món, plena d’odi contra tot, sobretot contra si mateixos. I avui la meva mare els avala contra mi, i entre tots tres cometen el pecat monstruós de la meva exclusió. Perquè me n’he sortit.
    Pel que fa a mi, us diré què penso, com si us fes una confessió: malparits tots, malgrat vosaltres mateixos.



  • Carn de canó
    SenyorTu | 23/01/2011 a les 10:00

    Quan l'agutzil va anar a casa seva ja feia dies que dormia malament, menjava poc i anava sovint al vàter. Ja feia temps que veia venir que el cridarien a files perquè la guerra s'allargava i la nòmina de soldats rasos minvava. No importava que fos massa jove ni els sacrificis que havien fet a casa per tal de donar-li estudis. Tampoc no comptava que els pares ja havien perdut l'hereu en aquesta guerra. Al campament el van instruir amb presses i renecs. Ben just li van ensenyar a disparar el fusell, clavar la baioneta i a cantar l'himne. Allí també dormia malament, menjava poc i anava sovint a les latrines. Tenia molta por. Ell no volia manllevar cap vida i, a més a més, l'aterria la idea de perdre la seva.

    Al cap de cinc setmanes els van pujar al tren que anava al front. El comboi arribava fins a la reraguarda i la resta de camí, uns vint quilòmetres, s'havia de fer a peu. Era costum, a reraguarda, oferir un bon àpat als que havien de marxar a primera línia. Després, tenien la nit lliure. Podien anar a descarregar al prostíbul, a emborratxar-se a la cantina, a jugar-se la mesada al set i mig o a demanar confessió al capellà del regiment. O podien fer una cosa rere l’altra.

    El capità d'intendència passejava entre les taules mentre els nous combatents devoraven l'últim sopar. Els mirava un a un a poc a poc, com si cerqués algú o alguna cosa. En aquest context, es va fixar en aquell xicot que a penes s'havia empassat tres cullerades de sopa de gallina i no havia fet ni un mos al bistec de cavall. El va fer quadrar i el va interrogar. Quan el noi li va dir que era mestre, el capità va recordar que necessitava algú que escrivís cartes per les prostitutes del bordell, perquè així estarien més tranquil•les i treballarien més a gust. El va reclamar com a assistent i mentre el contingent sortia a punta de dia cap al front, el noi mestre s'instal•lava al calabós de l'ajuntament. Hi havia un llit de ferro amb matalàs de panís i tenia una finestra estreta que donava al pati de les escoles convertides en hospital de campanya. El capità vivia sol al pis de les golfes on abans hi habitava el conserge amb la seva família. Era l'home més poderós de l’assentament. No només s’encarregava de la intendència militar. També controlava el bordell, el mercat negre, el joc, els préstecs i la concessió de permisos als convalescents.

    És així com el soldat mestre es va trobar vivint amb un notable nivell de confort. Les noies el tractaven bé. Compartien amb ell cuina, cafè, licors, cigarretes, alegries i misèries. I li feien el servei de franc sempre que volia. Però de tant en tant, i sobretot quan guaitava l’hospital des de la finestra estreta, se li regirava la consciència. Veia els carros que arribaven del front arrossegats per mules famèliques, carregats de cossos sagnants que gemegaven sense parar. I encara se li regirava més quan veia passar, camí del cementiri, la carreta que portava amuntegats els cadàvers i els membres amputats. En aquells moments se sentia traïdor, com si, al haver aconseguit defugir el front i el que comportava, hagués comés el pitjor dels pecats o el crim més execrable. I de nou va tornar a dormir malament, menjar poc i a anar sovint a la comuna. Perquè mentre ell estava sà i sencer, els seus companys perien o quedaven esguerrats. A més a més, sempre havia sentit a dir que en aquesta vida tot té un preu. ¿Què li demanaria el capità a canvi? Quan no ho va poder suportar més, va decidir agafar el bou per les banyes. Va fer el cor fort i va pujar les escales amb el propòsit de preguntar quin era el preu.

    Va trobar obert i va entrar sense trucar. Va avançar amb cautela pel passadís fins que es va aturar davant d'una porta que li faltava un bon pam per tancar. El que va veure a través de l'escletxa el deixà paralitzat. El capità estava dempeus amb els pantalons i els calçotets als turmells i un soldadet de l'última remesa estava agenollat davant seu de manera que el cap li quedava a l'alçada de l'enorme membre erecte. Amb la mà esquerra, el militar li estirava els cabells fent que atansés la boca, i amb la mà dreta empomava un revòlver i li posava el canó tocant la templa mentre l'amenaçava de volar-li el cap si no cedia. El noiet serrava les dents, suava i ploriquejava tot fent que no amb el cap. El capità –es veu que era home de paraula– finalment li va volar el cap.

    Es va sentir el so sec del tret i una olor metàl•lica. El cos va caure al terra com un farcell deixat anar i sota el cap del mort es va formar un bon toll de sang de color granat, gairebé negra. Els ulls, molt oberts i sorpresos, miraven immòbils a cap lloc. El capità d'intendència va deixar anar el revòlver, es va faixar bé i llavors es va girar cap a la porta. La seva veu, gèlida com una matinada del cor de l’hivern, va contestar la pregunta que no s'havia formulat.

    —Passa, mestre, tens feina. Has d'escriure la carta de comiat d'un suïcida maricó.
  • "Delictes i faltes"
    gypsy | 23/01/2011 a les 18:38

    Feia un dia d’hivern assolejat i eixut. Anava a agafar el tren que em duria a la feina com cada dia. Vaig pujar al primer vagó per no haver de caminar tant, doncs anava un pèl justa de temps. Vaig seure en una finestra i no va ser fins passats uns deu minuts que em vaig adonar que en diagonal al meu lloc seia la Marta. Havien passat quinze anys des del darrer cop que ens vam veure, però sens dubte no hi havia cap marge per l’error. Era ella, els cabells arrissats i aquells ulls verds que semblaven de bosc, de gespa humida. I aquella fragilitat - que no havia perdut amb els anys - li amarava tot l’esguard.
    En veure-la, tot de cop els records es van aglutinar en el meu cervell. Com un desgavell d’emocions es van desbocar dins meu. Ella, la Júlia i jo, formàvem un grup de bones amigues quan teníem divuit anys. A les tres ens agradava en Gerard, el mateix noi de l’institut. Era guapo, intel•ligent i es feia amb tothom. Anàvem a passejar plegades i fantasiejàvem com seria tenir-lo de novio. Rèiem com col•legiales adolescents, pensant que potser a en Gerard li agradava alguna de nosaltres. En realitat, pensàvem que no, que era un impossible, doncs totes les noies li anaven al darrera. Era d’aquelles persones amb un magnetisme difícil de descriure: els ulls penetrants, el somriure, la manca d’afectació i la profunditat segura d’allò que pensava, el feia atractiu sense que nosaltres poguéssim fer-hi res. Era quelcom emocional, de l’inconscient, per això es podria explicar el poder que exercia en totes o la majoria de noies que el coneixien.
    Va ser un accident allò de la Júlia. Un accident desafortunat.
    Un dissabte vam decidir anar a passejar pel bosc, com moltes d’altres vegades. Dúiem un picnic per passar el dia i poder xerrar de les nostres coses amb tranquil•litat. Vam caminar fins que el cos ens va dir prou i vam cercar un lloc per posar la manta de quadrets i els queviures per fer un mos. Mentre menjàvem enriolades, la Júlia ens va dir: “Sabeu què? en Gerard m’ha demanat per sortir!”, vam riure com si li faltés un bull. “Ei, que sí, m’ho va demanar ahir a la nit en sortir de l’insti” La Marta i jo ens vam quedar com si algú ens hagués bufetejat, vam intentar dir quelcom però no vam aconseguir articular cap mot. La Júlia es va aixecar divertida, “Ei, que no he fet pas un crim! Què us passa?” La Marta i jo també ens vam posar dempeus i vam esbossar un mig somriure mentre la felicitàvem sense esma. Ella, deia que millor que fos una de les tres que una altra, no? Giravoltava sobre si mateixa amb els ulls espurnejants i la petjada de l’amor que se li endevinava en cada gest, en tancar els ulls i perdre’s en un altre món on nosaltres no hi teníem accés.
    Érem a prop d’un penya-segat, la Júlia estava d’esquena i no podia veure’l. La Marta i jo la seguíem, intuint el perill que si no l’aturàvem podia caure al buit. Cap de les dues no va reaccionar i seguíem caminant envers ella mentre sentíem la felicitat que l’omplia i escampava a tort i a dret. Al seu darrera, el no res. Va seguir fent saltirons fins que els seus peus van quedar suspesos a l’aire, sense cap tros de terra que els ancorés. Es va precipitar dins l’abisme i un crit eixordat es va anar esmorteint fins que vam sentir el so sec d’un cos desplomat. Era morta, doncs l’alçada des d’on va caure era immensa.
    La Marta i jo vam mirar-nos sense dir res. Tot de cop havíem esdevingut monstres. Vam dir a la policia que va ser un accident, que la Júlia havia ensopegat mentre feia el burro massa a prop del penya segat.
    Les nostres vides es van separar, però aquest pecat innombrable ens va acompanyar sempre, amb el greuge que no hi havia confessió possible. De fet, mai vam saber si érem delinqüents actives d’aquella terrible desgràcia.

    El tren seguia el seu trajecte, aliè als pensaments de tots els passatgers que l’ocupaven. No vaig ser capaç d’adreçar-me a la Marta i saludar-la. No volia tornar a obrir la capsa dels trons. Vaig baixar una parada abans de la meva. Volia sentir l’aire fred a la cara, caminar entre la gent i esbandir tots els fantasmes que m’assetjaven. Sabia que era inútil i que els fantasmes sempre tornarien.





Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: