Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC 699 DCXCIX – ÈXIT

Intervenció de: Homo insciens | 09-04-2021


El diccionari defineix l'èxit com el resultat feliç o molt bo d’alguna cosa,  també com la bona acceptació que té una persona o una cosa. És senzill.

Però, quan pensem en l’èxit, aquesta “cosa” a la que fa referència el diccionari pot ser totalment diferent per cada un de nosaltres. I aquesta és la gràcia. Que allò que per alguns és un gran triomf per a d’altres no té gens d'importància.

Així doncs, si ús bé de gust, inventeu una gran història d’èxit, o potser una d’un petit èxit quotidià...
 
Hauria de tenir una extensió aproximada d’entre 300 i 500 paraules.
Les paraules prohibides són: derrota, valentia, sortir
I teniu temps fins diumenge 11 d’Abril a mitjanit.
 
Si tot va bé,  entre dilluns i dimarts, deliberacions, comentaris i resultats!!
 
Animeu-vos que tots n'aprenem d'això! A veure si entre tots aconseguim que duri molt de temps el repte clàssic!


Respostes

  • RE: REPTE CLÀSSIC 699 DCXCIX – ÈXIT
    aleshores | 11/04/2021 a les 09:56
    Èxitus o sort a les palpentes

    Sense sort no hi ha èxit, pot haver-hi, si de cas, "èxitus". Tot, en bona part, depèn de la oportunitat i de la sort. Amb sort només, tampoc, és clar!

    Però l’èxit o és global o és poca cosa. Ser un músic famós però desgraciat, és èxit? O un escriptor maleït important: val la pena? Jo diria que no! Tenir èxit és de vegades perseguir una quimera, una bogeria quixotesca, i obtenir-la! Si ve, doncs, benvingut sigui, però no a qualsevol preu.

    L’èxit, tanmateix, sempre és relatiu. Va tenir èxit, per exemple, la presa del poder per part del partit bolxevic a 1917? Indubtablement. Van donar drets polítics a les dones, i la terra als pagesos i van aturar una guerra imperialista brutal, cruelíssima. Però no van arribar a fer un govern de tots, per raons de manca de teoria, per la situació global i la interna, d’una economia eminentment pagesa,...

    Però, també es pot haver triomfat i no saber-ho. Com? Fent allò que és al nostre abast, amb mèrit.

    Si hom ha assolit quelcom a la vida, o no, de vegades depèn de l'atzar, d'allò què ha passat en les diverses cruïlles en que hom s'ha trobat i de què li han posat al , pel viatge: de quin costat ha caigut la moneda.

    Veig, per exemple, aquest regidor, abans estudiant marxista-leninista, ara ja una mica arrepapat al sofà, i és el mateix que un boirós dia d’hivern, en el silenci de la concentració d’estudiants a Pelai amb Balmes, i quan el jove social nacionalcatòlic (policia polític franquista) es llençava sobre una víctima qualsevol triada a l’atzar, per detenir-la i generar així una desbandada general de l’estrany grup d’estudiants que allà era silenciós, en hores de classe, va decidir de forma sobtada de defensar la víctima propiciatòria i fer que, de retruc, altres ho fessin.

    Les conseqüències podien haver estat altres, atès que presa del nervis, creient que podia morir (Mateu-lo, Mateu-lo!, se sentia cridar), el jove social carregava l’arma però era finalment reduït i apartat per un company social, també dels torturadors, però més sensat que l’introduïa a una cabina de telèfon per calmar-lo.

    Què és l’èxit, finalment, sinó gosar avançar a les palpentes per un camí de pedres i miraculosament seguir dret, sense llepar-se massa les ferides?
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC 699 DCXCIX – ÈXIT
      aleshores | 12/04/2021 a les 12:39
      ...de què li han posat al sarró , pel viatge...
  • L'èxit de l'entrebanc
    Galzeran (homefosc) | 11/04/2021 a les 18:23
    L’èxit de l’entrebanc

    Sempre havia volgut viure un moment de glòria, tastar l’èxit d’una fita que creia inabastable, i quan va ser el dia de viure el moment tantes vegades negat, no vaig saber veure’l en tota la seva magnitud, han calgut anys per fer-ho.
    Feia mesos que aquella nena em tenia el cor robat, i voldria jurar que ella també em mirava amb bons ulls. Però fins aquell moment no havia trobat la manera de fer el pas, de parlar-hi. Una crossa que duia clavada, un fet que no s’hauria de valorar com important, em tenallava la voluntat. Va animar-me el fet de veure que ella era tan callada com jo mateix, i que les seves amigues li feien un cas força limitat; l’acceptaven, però tampoc era el centre de la festa. Elles s’ho perdien!
    Aquell migdia, després de dinar i abans de tornar a classe, vaig fer el pas que dubtava poder fer. El temps em jugava a la contra, i calia fer el cor fort per vèncer el meu problema; era quec. No podia articular tres paraules seguides, sense repetir deu cops la mateixa síl·laba i fer girs amb el cap de costat, en l‘esforç de parlar amb normalitat.
    Vaig rumiar la frase mil cops dins del meu cap, i sense entrebancs. Malgrat que sabia que, quan calgués pronunciar-les, m’entrebancaria, vaig anar decidit fins al seu costat per deixar anar la frase:
    —Dissabte és el meu aniversari, vo... vols venir a la festa ke... ke… que farem a casa?
    Ho vaig dir d’una tirada, sense entrebancar-me gairebé, i ella em va mirar amb uns ulls entre feliços i enterbolits per alguna llàgrima cruel.
    —Ho... oo dem... dem... dem... anaré als pa... pa... pares. Demà to... to... t’ho dic. —Va somriure i va sonar el xiulet per tornar a classe. Es va girar tres o quatre cops per no perdre’m de vista, i jo feia igual, estava meravellat, ella també era queca! I tan bonica!
    L’endemà em va dir que sí, sense més paraules. Aquell dissabte va venir a la festa, i a final de curs, els dos podíem parlar-nos sense dificultats, amb seguretat, i ens en rèiem d’aquella crossa que ens tenia encara apartats de la resta del món.
    D’això aviat en farà vint anys. Quines coses recordar-ho avui, just el dia que... que ens casem!

  • L'èxit més important
    brins | 11/04/2021 a les 19:50



    Jo era una noia jove, però grisa; amagada en un racó perdut de mi mateixa, era incapaç de triomfar en cap viarany de la vida, tan sols havia conegut amors passatgers d’aquells que s’extingeixen amb el pas del temps, i l’èxit per a mi, era un somni que em ballava per la punta dels dits sense deixar-se abastar.

    Un matí d’estiu, però, vaig conèixer l’home que més endavant seria el meu espòs, em vaig enamorar d’uns ulls negres i d’un cor amb papallones blanques, i vaig poder assaborir el gust del triomf, el delit d’estimar i de ser estimada. Els meus dies, a partir d'aquell moment, foren diferents, clars i frescos com un matí de primavera i lluents com les gotes de la rosada. L’amor que sentíem tots dos era tan nítid com la neu acabada de caure, i un aire molt tebi ens acariciava sempre l’ànima.

    Durant molts anys, la meva vida fou una festa, tot era viu al meu voltant, gaudia de l’èxit i el meu dia a dia era tendre com els versos d’un poema, però des que el tren de la vida cridà impacient el meu estimat, l’allunyà de mi, la benastrugança em fugí per senderons de fum, el vent m’ esvaí la felicitat. Ara, em sento nua en un carrer solitari, flor silvestre sense olor, i qualsevol altre èxit m’és indiferent.Tan sols respiro quan les ombres del dia s’eixamplen i, a soles dins de la meva habitació, els somnis em permeten recordar com li brillaven els ulls cada vegada que em mirava, com em delectava el somriure dels seus llavis, i com era de dolç el sucre del seu cos.

    Rebel, però, no accepto abraçar-me al plor de la nostàlgia, esperaré el meu estimat molt a prop d’una estrella, perquè la seva llum sigui la meva ; vull recobrar la felicitat que un dia el tren em va robar…

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: