Detall intervenció

Repte bbpp18,la sala imaginaria

Intervenció de: Alorma | 06-12-2006


Era una sala d'espera extraña i poc tenia a veure amb les classiques, tota lila amb franjes taronjes i verdes i amb cadires comodes, encoixinades mab molta cura pero desgastades, i potser una mica ranquejants. Un mostrador enrarit ja amb el pas dels anys i una multitut de clients de tota mena, alts i baixos, grans i petits...

Moltes histories recordava la Maria, secretaria del senyor Bernat, des que es va crear l'empresa. El material formava part de la sucursal, alla al carrer urgell amb cantonada borrell, al costat mateix de la parada de xurros.

Una vegada un home coix, s'hi va apropar per demanar informacio sobre els projectes que es realitzaven en aquells despatxos peculiars. De seguida la Maria va descobrir que aquell homenet només estava alla per passar l'estona, remanar, els papers i molestar el personal que en diem avui en dia.

Quan no va saber que preguntar en Miquel, que aixi s'anomenava doncs el nostre home renquejant, li explicá a lapobra secretaria, que entemps de guerra els nens no erentant trepelles com aleshores,feien cas a tot el que qualsevol persona major els digues, i s'enduien una gran sorpresa al descobrir qualsevol racó de món.

Estava preparada, la sala, per acollir a tot aquella gent curiosa que voltava pels mons,ja qu eno s'en feia publicitat de l'empresa, nomes exixtia el boca orella, i la gent hi anava amb dos peus d eplom i tres dits al front.

Les histories en comentaven que un cop alla no et calia entrar al despatx del metge, ja que amb l'espera tot el que hom pugues patir es convertia en un dolç somni que s'esvaia.

Que com pot ser? Doncs perque no existeix tal sala, ja que al carrer urgell no fa cantonada amb borrell, i aquesta realment, esta en nosaltres.


Respostes

  • Perdoneu...el repte és el 192 no+
    angie | 03/12/2006 a les 23:14

    • acudit a la sala d'espera...
      foster | 03/12/2006 a les 23:53

      I llavors la dona entra per fi a la consulta...

      -Doctor, doctor, nadir me escucha, nadie me hace caso...¿por què será?
      -Siguiente?!!

      hahahias...(ja ho sé, ja ho sé, és molt dolent)
  • Mal de panxa
    Bruixot | 04/12/2006 a les 15:19

    Redéu, quin mal de panxa! Ja li he dit, ja, a la infermera, que no em podia aguantar, que em fotia un mal fort de collons, que necessitava atenció immediata. "Segui allà, que ja l'avisaran", m'ha dit la cabrona sense ni mirar-me.

    Apa, ara criden a la bleda d'aquí al davant que s'ha passat tota l'estona pintant-se les ungles, mira, au, remenant el culet com si estigués a la passarel·la. Qui la va parir!

    Recoi, una altre punxada! M'ha pujat per la medul·la i tot! I aquest què, eh? Entra fent-se el coix i el fan passar directament. Si en tindran de pebrots, que no ho veuen que aviat em fotré de lloros? Potser és el que hauria de fer, recargolar-me per terra i gemegar una estona, a veure si em foten remaleït cas d'una santa vegada. I amb aquest aire enrarit que es respira aquí, olor d'amoníac i de mort putrefacte, cagundeu d'hospitals de la seguretat social dels pebrots escalivats!

    Ai, quina fiblada! Segur que se m'ha rebentat el budell, tota la merda escampant-se pel meu cos, qui sap si ja el tinc mig gangrenat, i la sang m'està escampant les toxines per tot arreu. De fet em sembla que ja començo a tenir al·lucinacions provocades per l'àcid estomacal que m'arriba al cervell.

    Ep, que em criden! Vinga, quatre passes sí que les podré fer, i sinó que em recullin de terra, que coi!

    Que què? Tot aquest maleït passadís pretenen que camini? Arrossegant-me, potser?

    Compte, no em premi aquí, que no ho veu que em fot mal? Com ho torni a fer tindrà una sorpresa, ja veurà, un cop de puny al mig de l'estomac!

    Què, gasos? Que diu que això només són pets? llufes? ventositats? Però que collons s'ha cregut! Ja poden anar a prendre pel cuppppprrrrrrrrrrrrrrrrrrffffffffffffffffffffffffffffffff.

  • La noia dels meus somnis.
    Jere Soler G | 05/12/2006 a les 07:45

    He demanat visita per l'última hora; hi ha menys gent; no vull trobar-me coneguts.
    Camino per la vorera, i quan sóc a frec del portal, observo que hi surten esperitades la meva psicòloga i la infermera.
    Malgrat que sóc coix de naixement, pujo per les escales, els ascensors sempre m'han fet por, i em planto davant la porta de la consulta; és oberta. Hi entro, i no hi veig ningú. De sort, recordo on és la sala d'espera. Percebo l'aire enrarit de tot un dia de pacients.
    Veig només una noia, asseguda en una de les butaques; fa patxoca. M'assec davant d'ella. Remeno el porta-revistes sense trobar res interessant. Resto astorat per la sorpresa quan m'adono que la noia em mira de fit a fit amb un somriure quallat als llavis; li dec agradar.
    -Hola -dic.
    No em contesta. Ni tan sols desfà el somriure.
    Blens de cabells rossos li rellisquen pels muscles, té els ulls blaus i la pell blanca com una satalia, un llarg coll de cigne, i un cos força atractiu.
    -És molt agradable trobar-se amb algú com tu -dic, conscient que l'estic impressionant -. De vegades la casualitat ens fa conèixer persones meravelloses allà on menys esperem -insisteixo. Ella, res.
    Em continua mirant embadalida, amb el rostre radiant.
    -Farem una cosa... més val ser directes: quan sortim d'aquí, ens n'anirem a prendre un cafè...! Què hi dius?
    Abans la noia no pugui contestar, se senten corredisses; la psicòloga i la infermera entren a la sala d'espera. Darrere ve un policia.
    -És aquella -assenyalen la noia rossa.
    -Què passa? -pregunto.
    -Que què passa? -fa la psicòloga -. Ens n'hem adonat fa vint minuts, quan li ha tocat consulta i l'hem cridada, però deu fer més estona que és morta, perquè és freda i enterca com una moixama.

  • T'ho he explicat mai?
    mjesus | 06/12/2006 a les 00:23

    Feia hores que esperava en aquella sala. Estava tensa. Sense alçar la mirada, escoltava les converses que voleiaven dins aquell espai de color salmó, enrarit per les queixes i els sospirs. Una Cama? Vaig parà l'oïda. Dues dones d'edat avançada, allunyades del meu seient, parlaven del marit d'una d'elles. Pel que vaig poder entendre, l'home feia anys que estava incapacitat a causa d'un accident de cotxe: «No parla gaire, tret de bavejar i riure com un infant innocent, pobret meu!» comentava l'esposa plorosa… Sembla que la cama en qüestió, s'havia d'enterrar. Una curiositat morbosa va fer que, dissimuladament canviés de cadira per escoltar millor. «Els metges han decidit tallar-li la cama esquerra, per evitar que s'escampés la gangrena.» Ahhh! Em va fer mal a mi, només de sentir-ho! De sobte les nostres mirades es van creuar. «Que fareu de la cama?» -va preguntar insistentment la senyora que l'acompanyava-. Amb una fredor espaterrant va contestar: «Si l'enterrem al cementiri… no podrem obrir la tomba fins d'aquí a cinc anys! I si la cremem no podran estar mai junts.» Em vaig allunyar amb un sentiment de sorpresa i ganes d'enriolar-me. Com ens agrada remenar i burxar dins la vida dels altres! Vaig acostar-me als grans finestrals que donaven a l'exterior; els vidres freds em van tornar la imatge de l'interior de la sala. El meu pensament dibuixava aquell home: potser coix… potser amb cadira de rodes… la seva dona cuidant-lo, mimant la seva pell perquè no patís nafres. Sempre viatjant de la cadira al llit i del llit al país dels somnis. On era el sentit d'aquella vida? …

    L'altaveu em reclamava, havia de recollir l'informe del metge. Segurament, mai sabria el final d'aquella història. Ben pensat… era una bon serial per explicar-li a algú i imaginar finals diferents.
  • RE: REPTE 193 : L'explorador
    Josep Bonnín Segura | 06/12/2006 a les 00:28





    -A les sales d'espera, es desespera.
    -No siguis tan negatiu. Ten en compte que tot té un procés. No es poden xapar en dos. Hi ha prioritats.
    -Vols dir?. Tal volta el que em passa no ho consideres una prioritat? Afegí, murri.
    -Bé, si, amic, ho és, però n'he vist entrar d'altres que estaven més fotuts que tu.

    A l'interior de la copa buida d'aquell baobab, tenien una discussió, un elefant que se li havia clavat una esquella de bambú a la pota i havia entrat coixejant i en Giti.

    En Kumo, no havia pogut triar lloc i la malastrugança, l'havia anat a fer caure just devora d'aquell ós formiguer, que a més de ser un pesat, l'estava marejant.
    -Si tu sabessis que és tenir la trompa embossada i plena de formigues, em podries entendre.
    -Kumo aixeca els ullals i fe un gest condescendent remenant el cap.

    La metgessa, no tardaria en sortir, va pensar.
    Feia estona l'havia vist entrar atrafegada. A un lleó, que portava una gran melena, se li havia entravessat un explorador a la gola i l'estava asfixiant. A la selva es coneixia a en Gutu, per la seva voracitat. No n'era cap sorpresa la seva situació.
    Allò era greu de debò i no l'embús d'en Giti

    S'escoltà un bramul esgarrifant. L'ambient de la consulta es començava a enrarir. En Gutu quan s'enfadava era de témer. No en tenia d'amics.

    En Giti no aturava de remenar la trompa i ni de remugar.

    Sortí la doctora i es mirà als que esperàvem. En veu alta digué:
    -Qui encara no hagi dinat, podrà passar a la sala del costat. Bé... als carnívors em refereix
    - L'explorador estava en el seu punt, afirmà la pantera negra fent un badall una mica desganat.

    Josep Bonnín




  • Escalfor
    bressol | 06/12/2006 a les 00:34

    No semblo jo, sé que estic esperant alguna cosa però no sé ben bé què. Escolto uns sorolls estranys, fa estona que no en puc moure, crec que ja m´estic encarcarant d´estar sense remenar pel meu voltant, l´aire està enrarit, fa olor a resclosit: tindran les finestres tancades?.
    Em sento coix, sol, trobo a faltar a la Maria, com si em manqués la crossa que m´ajuda a estar dempeus. Potser m´ha fotut el salt ...no seria cap sorpresa ,la veritat últimament amb aquestes malaïdes punxades que em feia el cap i l´estrany dolor al pit .Fa dies que només l´escolto plorar, no he estat gaire per ella.
    A la feina deuen estar emprenyats , crec que fa dos dies que no hi vaig, però bé ,al gerent tant li fot ,com si estigués mort ,mai em fa cas. Sento una veu estranya , molt melodiosa:
    està parlant de mi .
    Collons! , si parla bé i tot , és una cosa que mira... em fa gràcia , m´agrada sentir com els altres parlant de mi, com si fos un voayeur, espiant a la foscor , encara que és molt rar , tot són lloances , no sabia que era tan bo .
    Em moc , què passa ? , uf ,quina escalfor !. Estic suant, això es posa magre , cada vegada fa més calor, , em cremo...

    Caram, estic fet pols, no sé que ha passat però ara estic més apretat , fa mes fresqueta, són les parets d´aquesta estança, són metàl·liques ?

    - Pare, reb l´ànima d´en Joan, mort cristianament, en companyia de la família , enterrem l´urna amb les seves despulles perquè reposin en pau. Amén.

  • A la porta del paradís
    Carme Cabús | 06/12/2006 a les 01:32

    Amb tota la natura aliena, seia cremant al banc de fusta. La nit espessa m'envoltava, i la llum com rovell de la bombeta obria un espai nu i vulnerable de claror.
    Enmig, jo hi seia, cada cop perdent més esperança, com quan la vida es desprèn d'un moribund.
    L'enrarit cel, en plena foscor, constant descarregava pluja sobre el mar neguitós. Llavors de vida prenien força i es dreçaven. Només a mi, plena a vessar d'amor, ferida per la sorpresa, em corcava la mort.
    Amb el so de fons del remenar de les aigües, com el so d'un cor que bombejava, restava jo en una sala d'espera trucant perquè m'obrissis la porta del paradís.
    Hi havia, allà, el teu cos despullat, la teva persona nua exposada a la tendresa, la teva vida com un tresor, plena de densitat de futur.
    En la petita galeria d'una pensió perduda en el confí d'un país, enfront del retronant Pacífic, mentre la vida constant renaixia, jo trucava un i altre cop a la teva porta, marcada per embruixats designis.
    Les meves mans cercaven un espai llis entre la fusta, i en cada truc hi concentrava la força de la meva vida.
    Tu, dins la teva cambra, on creixien els vents i miraven els astres, ritmada pel teu respir, t'hi vas quedar immòbil, aliè i protegit, fosc de basarda.
    Cap embranzida vital no va somoure't, i un foc afuat m'obria arreu ferides. I a cops de dolor comprenia, lenta com el gravitar, que havies extirpat l'ésser que en mi hi havia, que t'havia interessat només percudir en la closca, que m'havies xuclat els sucs i líquids, i que la meva carcassa la llençaves enllà, rodolant pel pendent de la nit crua, tu cruel i envoltat de coix silenci, com ho fan els rapinyaires o els assassins.

  • Repte bbpp18,la sala imaginaria
    Alorma | 06/12/2006 a les 01:37

    Era una sala d'espera extraña i poc tenia a veure amb les classiques, tota lila amb franjes taronjes i verdes i amb cadires comodes, encoixinades mab molta cura pero desgastades, i potser una mica ranquejants. Un mostrador enrarit ja amb el pas dels anys i una multitut de clients de tota mena, alts i baixos, grans i petits...

    Moltes histories recordava la Maria, secretaria del senyor Bernat, des que es va crear l'empresa. El material formava part de la sucursal, alla al carrer urgell amb cantonada borrell, al costat mateix de la parada de xurros.

    Una vegada un home coix, s'hi va apropar per demanar informacio sobre els projectes que es realitzaven en aquells despatxos peculiars. De seguida la Maria va descobrir que aquell homenet només estava alla per passar l'estona, remanar, els papers i molestar el personal que en diem avui en dia.

    Quan no va saber que preguntar en Miquel, que aixi s'anomenava doncs el nostre home renquejant, li explicá a lapobra secretaria, que entemps de guerra els nens no erentant trepelles com aleshores,feien cas a tot el que qualsevol persona major els digues, i s'enduien una gran sorpresa al descobrir qualsevol racó de món.

    Estava preparada, la sala, per acollir a tot aquella gent curiosa que voltava pels mons,ja qu eno s'en feia publicitat de l'empresa, nomes exixtia el boca orella, i la gent hi anava amb dos peus d eplom i tres dits al front.

    Les histories en comentaven que un cop alla no et calia entrar al despatx del metge, ja que amb l'espera tot el que hom pugues patir es convertia en un dolç somni que s'esvaia.

    Que com pot ser? Doncs perque no existeix tal sala, ja que al carrer urgell no fa cantonada amb borrell, i aquesta realment, esta en nosaltres.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.