Detall intervenció

Repte 544: Oxímorons.

Intervenció de: qwark | 29-04-2013

L'últim repte que vaig guanyar tenia com a tema les paradoxes. Vaig voler seguir amb la idea i plantejar-ne un altre amb una figura retòrica com a fil conductor però, per circumstàncies personals, vaig haver de renunciar a preparar el nou repte. Aprofito la idea per aquest repte: vull un relat que contingui (com a mínim) 3 oxímorons.

Què és un oxímoron? Doncs jo tampoc ho tenia gaire clar però la Viquipèdia ho explica. Es tracta d'associacions de paraules aparentment contradictòries. Per exemple:

Veu muda, passió tranquil·la, indiferència obsessiva.

També valdrien els oxímorons amb càrrega sarcàstica com polític honrat o intel·ligència militar.

Tema (opcional. El poso només perquè de vegades costa posar-se a escriure sense un tema però no valoraré millor els textos d'aquest tema): El país de les meravelles.

Extensió: de 400 a 800 paraules.

Paraules obligatòries: Cap. L'únic requisit és que hi ha d'haver almenys 3 oxímorons. I com més n'hi hagi, millor.

Termini: Fins diumenge dia 12 a les 20h.

Espero la vostra participació entusiasta.


NOVETATS

Últimament veig que la participació al Repte no és gaire nombrosa. Proposo un parell de novetats per intentar dinamitzar-lo i atreure més gent.

1. Acceptaré participacions via blog. És a dir, en comptes de posar el relat com a resposta, valdrà també escriure el relat al vostre blog i posar l'enllaç. Per què proposo això? Per dues raons.

-Hi ha gent que escriu blogs i que potser no coneix el repte. Seria una manera d'acostar el Repte a més gent.
-Els posts del Fòrum no es poden treure ni modificar fàcilment. Per tant, si algú vol "despenjar" un relat escrit per un repte per presentar-lo a un concurs (o per qualsevol altre motiu) no és fàcil fer-ho. En canvi a un blog, és instantani.

2. Ofereixo un premi especial. He decidit fer una sèrie de posts al meu blog sobre figures literàries. I el vull inaugurar amb el relat guanyador d'aquest repte, sempre i quan l'autor del mateix hi estigui conforme, és clar. Crec que estaria bé que els propers reptes també tinguessin, de tant en tant, algun petit detallet com a premi.


Respostes

  • Abundància minoritària (o Infàmia)
    deòmises | 29/04/2013 a les 02:23
    La idea li arriba en plena apatia vertiginosa, durant el somnolent insomni que l'aclapara a qualsevol hora. Contempla amb atent descuit el seu fosc voltant, tan monòtonament mutable que el fastig el visita amb reposada impaciència, i ho veu ben clar. Ha de fer alguna cosa per ordenar aquesta caòtica harmonia de la rutina, un bri ingent de novetats que l'avorreixin de veure tants canvis. Per això, la idea li sembla de maliciosa bondat, maquiavèlica i deixada a l'atzar. En la fosca clarividència de la nit ho veu tot clar i trama el seu pla. Anota les debilitats que es coneix d'ell mateix i que el fortaleixen en la seva soledat, sempre en majúscula quan parla d'aquests virtuosos defectes. A la llista, però, també hi inclourà algun tret bo, no tan abundós perquè no domini aquesta minoria dins de l'amalgama heterogènia. Al mateix temps, en calculada improvisació prou arbitrària, perfila llinatges i afers, intrigues i desercions, malentesos ben intel·ligibles i èxodes, pelegrinacions i exilis, renúncies i aigües que se separen quan sigui el moment, genealogies de virtuts tatxables i vides bastides al voltant de llegendes i paràboles creïbles. Badalla enmig d'aquest estat febril, d'impacient calma per enllestir el que sembla infinit. Ho perfecciona amb uns acabats matussers, afegint al protagonista del seu pla la més modesta egolatria, gràcies a hipnòtiques fórmules que li controlin la incertesa de reconèixer que no se sent titella, sinó artífex de tot allò que aparegui davant dels seus ulls.

    Després d'àrdues hores de senzilles estratagemes i veient la grandiloqüència minúscula del seu personatge summe, somriu tristament. Perquè no deixa de pensar que el joc encara li sembla d'una maligna benvolença, al cap i a la fi. Però no vol ser tan enrevessat el primer cop, ja tindrà ocasions i deserts per a les temptacions més fàcils de generar dificultats. Descansarà i, al dia següent, el seu disseny despertarà amb l'amnèsic record d'una omnipotència que no dubta tenir de sempre. Idearà una forma per aclarir la nit, mitjançant el que anomeni llum. I vindran, més endavant, els animals marins i terrestres i la lluna i el sol i els arbres de la Ciència i de la Vida i l'home a imatge i semblança d'Ell mateix. I l'incest i l'homicidi, i la crucifixió i la pedra per construir-hi al seu damunt els temples per honorar el Seu nou, i a Seva glòria omniscient, omnipresent, omnipotent. Tot basat en la taca immaculada dins del ventre d'una dona, que tothom veurà virginal, malgrat l'infantament. I en sis dies teixirà una creença amb incredulitat, que silenciarà pels segles dels segles amb l'antagònic, que anomenarà, diguem-ne, Llucifer l'infame. Perquè els fidels el combatin pacíficament. En el Seu propi nom.


    d.
  • RE: Repte 544: Oxímorons.
    Mena Guiga | 29/04/2013 a les 09:44
    A Aigualida Terra trepitjar fang és un cada dia i un cada dia és sempre

    I no pas per les pluges que sovintegen, freqüència eterna.

    I no pas pels vents que les porten, udolaires i espaordidors.

    I així ens trobem amb una població d'alegria trista que amb prou feines pot enyorar estones inefables i desitjades, les d'aquella foscor lluminosa que cada vint-i-dos anys apareix i encega les mirades, mena d'esguards de bestioles exteriors subterrànies, com talps de la humitat.

    Són persones descolorides, amb ideals ni somorts sinó inexistents, éssers desguarnits de vida.

    Fang aquí i allà i en el més enllà quan el visitin i s'hi quedin.

    Aigualida Terra regalima i regala pena, pren llàgrimes a cada àpat i quan s'hi dorm és sota roba despullada, gèlid escalf.

    Cada vint-i-dos anys.
    Cada vint-i-dos anys.
    Cada vint-i-dos anys.

    Repetir això és la lletania constant i monòtona animaire dels aigualidencs. Com una cantarella que, dita a l'uníson, volgués fer un dèbil esforç per hostiar l'aigua quan cau i pesa lleugera i que els emmiralla en cada bassa on s'hi enfonsen fins el moll de l'os. A vegades alguna criatura vol fer figures amb aquest material mal·leable, per jugar (verb conegudament desconegut) i acaba rient plorant histèricament perquè cap forn no les asseca i es el fang es desfà, com els cada dia, que són el sempre.

    Cada vint-i-dos anys.
    Cada vint-i-dos anys.
    Cada vint-i-dos anys.

    Ho repeteixen fins a vint-i-dues vegades. Superstició racional en cervells desanimats, cors desabillats, ànimes defallides.


    S'acosta, ho han comptat febrosament, s'acosta un Vint-i-dos anys.
    Un fil gruixut d'esperança - tendra, boja, màgica- tancat s'obre en els dins més endinsats a tot Terra Aigualida.


    Poster ha estat un pressentiment esperat, una certesa increïble. Tampoc ho analitzarà ningú.

    Surt i sembla que tingui incomptables braços i cames sense músculs, sense ossos. Un centre rodó, una pau, una promesa ignota.

    El Sol aparta el nuvolam estàtic i petrificat d'Aigulida Terra. Cregudament humil farà la feina que li pertoca, astre sagrat, adorat, venerat, esperat arreu. I en aquest indret més que enlloc.

    El Sol que es va anar tornant dolçament cruel, com la Terra, com l'Aigua i com l'Aire.



    Mena




  • AIGUALIDA TERRA (aquesta ho està més!)
    Mena Guiga | 29/04/2013 a les 09:49

    A Aigualida Terra trepitjar fang és un cada dia i un cada dia és sempre, Un sempre mai acabar.

    I no pas per les pluges que sovintegen, freqüència eterna.

    I no pas pels vents que les porten, udolaires i espaordidors.

    I així ens trobem amb una població d'alegria trista que amb prou feines pot enyorar estones inefables i desitjades, les d'aquella foscor lluminosa que cada vint-i-dos anys apareix i encega les mirades, mena d'esguards de bestioles exteriors subterrànies, com talps de la humitat.

    Són persones descolorides, amb ideals ni somorts sinó inexistents, éssers desguarnits de vida.

    Fang aquí i allà i en el més enllà quan el visitin i s'hi quedin.

    Aigualida Terra regalima i regala pena, pren llàgrimes a cada àpat i quan s'hi dorm és sota roba despullada, gèlid escalf.

    Cada vint-i-dos anys.
    Cada vint-i-dos anys.
    Cada vint-i-dos anys.

    Repetir això és la lletania constant i monòtona animaire dels aigualidencs. Com una cantarella que, dita a l'uníson, volgués fer un dèbil esforç per hostiar l'aigua quan cau i pesa lleugera i que els emmiralla en cada bassa on s'hi enfonsen fins el moll de l'os. A vegades alguna criatura vol fer figures amb aquest material mal·leable, per jugar (verb conegudament desconegut) i acaba rient plorant histèricament perquè cap forn no les asseca i es el fang es desfà, com els cada dia, que són el sempre.

    Cada vint-i-dos anys.
    Cada vint-i-dos anys.
    Cada vint-i-dos anys.

    Ho repeteixen fins a vint-i-dues vegades. Superstició racional en cervells desanimats, cors desabillats, ànimes defallides.


    S'acosta, ho han comptat febrosament, s'acosta un Vint-i-dos anys.
    Un fil gruixut d'esperança - tendra, boja, màgica- tancat s'obre en els dins més endinsats a tot Terra Aigualida.


    Poster ha estat un pressentiment esperat, una certesa increïble. Tampoc ho analitzarà ningú.

    Surt i sembla que tingui incomptables braços i cames sense músculs, sense ossos. Un centre rodó, una pau, una promesa ignota.

    El Sol aparta el nuvolam estàtic i petrificat d'Aigulida Terra. Cregudament humil farà la feina que li pertoca, astre sagrat, adorat, venerat, esperat arreu. I en aquest indret més que enlloc.

    El Sol que es va anar tornant dolçament cruel, com la Terra, com l'Aigua i com l'Aire.



    Mena
  • Amb la ceba al cap (fora de concurs)
    Mena Guiga | 29/04/2013 a les 10:45
    La Lícia corria corria pel prat de serrells vegetals sense tallar i quan va passar vora la Llebre que llegia un llibre contra el tronc d'una acàcia li va mostrar el rellotge gros -pes del temps- que traginava abraçant-lo. I va riure amb els ulls.

    La Llebre va tancar el prim gruix d'una lectura que li era massa fàcil, excusa que pot servir per a l'avorriment animat. D'una revolada es va posar dempeus per seguir la noieta del vestit de farbalans amb lluentons mate per massa rentades.
    La Lícia anava descalça i el tacte de l'herbam li arribava al rostre: somreia.

    La Llebre lentament accelerava, no volia pas assolir la noia. I, a més, era important importantíssim que la ceba no prengués mal. La ceba al cap cal cuidar-la, cal regar-la, cal que les arrels s'endinsessin, que el tubércul no deixés de ser i de fer.

    En pocs minuts la Lícia feia un salt i es perdia de vista. La Llebre sabia que estava baixant cap al país de les Cebes seves i teves, just on volia anar. Només la Lícia en sabia la situació inexactament exacta, que el maleït forat d'entrada canviava de lloc ara sí i ara també i ella inexplicablement el trobava. Hi ha secrets als quals únicament els innocents perversos hi tenen accés.

    El túnel acabava en un jardí magnífic, curull de miositis, íxies, violetes, cales, calèndules, alliums descomunals com paraigües oberts, carolines flairoses i marejaires d'un groc molt viu. Tot era ple de bigotis de gat sense els felins que n'eren els propietaris. Bigotis que de cop feien pessigolles al nas, a les orelles, al melic si s'ensenyava. Els espiadimonis vivien l'època de zel amb espectaculars empalmades sobre rierols nítids amb reflexos daurats, balls de noces que el granotam admirava ensalivant llengües enganxoses que acollirien les llunes de mel.

    L'eruga del bolet es deia Lluc i només sabia dir el seu nom a l'inversa.

    -Cull!

    Amb aquestes paraules volia dir que agafessin tot el que volguessin, llevat d'ella mateixa, que era guaridorament verinosa. Si la tocaven morien i el morir vivia eternament en forma d'una nova eruga en la que es convertirien. Per això s'hi veien moltes erugues lluc: tots aquells que s'havien volgut quedar al país de les Cebes.

    La Llebre s'havia cagat les calcetes. Tot allò era tan impactant amb aquell què de benestar en la bellesa que l'esfereïa. Tremolava de cap a peus. Mal fet. La ceba se'n va ressentir. Un xiscle semblant a un rascar d'ungles sobre una pissarra és el que la seva va estrafer. Va ressonar, va rebotre per tot l'indret.

    La reina de les Cebes i el soldadam cèbic es van plantificar allà on la Llebre era en un tres i no res tot preparats per a l'admissió d'una nova ceba.

    La Llebre havia estat imbècil. S'havia deixat dur pel que fa que et deixis portar, sigui la noieta del prat, sigui el rellotge, sigui una lectura, sigui la pròpia vida.

    Quan la seva ceba va marxar cap on li pertocava, la Llebre ni va plorar. Tenia el cervell tan tancat obert arrel del desarrelament. I això fa massa mal.

    Aleshores la Lícia s'hi va atansar, amb el rellotge. Es va quedar davant seu, mirant-se-la. Els bigotis dels gats es van nuar i van confegir un cercle mòbil.
    La noieta va tirar amb una força impensable la màquina tictaquejaire a terra.

    El so va despertar la Llebre. Aviat el granger els duria pastanagues i lletsons i mustaiola i rosegaira tristament feliç, amb el cervell clos.


    Mena (*faig homenatge al famós conte d'Alice in Wonderlad -ja no toco Alice through the Mirror o no fotré res més,avui- tergiversant tot el que puc, que per això sóc la Mena).



    • volia dir 'és el que la CEBA (i no 'seva') va estrafer'
      Mena Guiga | 29/04/2013 a les 10:48
  • El cuiner ciclista (i he acabat, tercer relat enllestit, com si hagués fet el llit)
    Mena Guiga | 29/04/2013 a les 11:21
    L'Anicet, Cet per a les amistats més amistats, vivia feliç feliçment d'allò més i del tot. Envejable, sens dubte i fins i tot amb dubtes.

    L'Anicet tenia el 'mono' de l'anís, que el posava feliç, cal confessar. En bevia i el món esdevenia dolçosament dolç d'allò més i del tot. Potser també re-envejable, qui sap si amb molts o pocs dubtes.

    El cas (i gros com un cabàs) era que aquest home, cuiner de mena, pul·lulava per una comarca de somni malsomiat amb la una bicicleta llustrosament rovellada atrotinada amb la cistella del davant plena d'encàrregs que ell havia enllestit amb celeritat admirable.

    En sabia, de fer plats exquisits pels paladars més estranys i exigents. Com en sabia, sota un somriure anisat, de dir sense pèls a la llengua, el preu de cada menja única, baratament cara, avergonyint la vergonya. Ara sí: francament envejable!

    Pel caminoi giragonsaire que duia a casa de la senyora Al·leluia Pecadora -Lúlia Cadora per a les amistats més amistats- en Cet s'aturava per collir floretes grandiosament menudes on s'hi concentrava una bellesa inaudita i que servien per a decorar el pastís del desig perdurablement efímer, el que ella demanava assajant tranquil·la avidesa. I pagava amb escreix, pidolava certs intercanvis i, bé, això depenia de l'anís.

    O en Cet feia cap a cals Cals, gent originalment vulgar. Una família ultranombrosa amb membres que ni es coneixien entre ells on ni els propis membres dels membres eren conegutsi així un braç podia passar a ser una cama o d'altres que no contaré. En Cet els portava una descomunal barra de pa encargolada que no era ensaïmada i amb molta barra -ben anisadament camuflada, com ja sabem- els cobrava un import que els altres feien veure que no importava ni si venia de l'estranger. Un pa com aquell ja no es fa ni sol ni la ni do. I cantaven sense desodorant i en Cet havia de fer un glopàs d'anís per evitar les basques que aquella fastigosa sentor li causava.

    O el cuiner ciclista pedalejava, pedalava fins on l'ondina Odette es pentinava rínxols estirats per la pinta malparida, obligada per la bruixa del rierol estampat de taques de sang que s'aigualia i així podia nedar-hi i quedar-li el cos de color cirera picotejada per ocells encegats per fruita selecta i prohibida que mata si els arbres portadors alcen les branques i els agafen per les ales i els les arrenquen.
    En Cet elaborava reposteria abrupta fina per a les dues i el pagament consistia en poder volar amb la bicicleta tornant a casa, entre d'altres.

    El cuiner ciclista. La gent. Els itineraris. Els encàrregs.

    Ell allà, ell i l'anís i la bicicleta.

    Existeixen molts móns. Un mer esboç d'un més.




    Mena (ja estic!!!!!!!!)



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: