RE: RPV 296 LA VIDA

Com m’agradaria obrir els braços
de bat a bat i proclamar fort i ferm
que ja és primavera!
Com m’agradaria, però no puc.

Encetat ja l’equinocci, l’he trobada
retreta, insolent, esquerpa tanmateix.

Més enllà de les flors he vist infants
atemorits, plorant sota els enderrocs,
implorant unes mans afectuoses,
una falda, un càlid bes cada nit.

Per això, potser, aquesta primavera,
a pesar de l’habitual esclatada de vida,
del tendre despertar de la natura,
dels colors, la fragància, l’entusiasme...
congratular-se’n em sembla inoportú,
desenraonat, incoherent.

Perquè és necessari

Perquè és necessari
abraçarem els colors
i construirem una senyera.
Li posarem un nom,
es dirà primavera.
Trepitjarem fort,
ens calçarem d'esperança,
desterrarem el dolor
instaurat a les sabates.
Obrirem ben els ulls
al primer raig de l'alba,
i omplirem els pulmons
de vida, pau i ganes.

Això és vida

Llarga i lenta s'escola,
com l'aigua que ignorem
i sempre ens omple.

A voltes feixuga i greu,
quan no la comprens,
el seu pas et pesa.

Ve sense convit a nosaltres
no accepta cap retret,
la perceps més enllà d'un batec.

Intensa i volàtil
quan l'hora arriba
en un mal aire d'abril.

Distreta a la fresca ombra
vas creixent imperceptible,
malgrat l'esclat que ens omple.

Així ens abraces cada dia
amb calidesa i fredor,
entre viaranys de la vida.