Detall intervenció

RE: RepteClàssic DCCXXXIII: el futbol.

Intervenció de: Prou bé | 16-11-2022

Jo vull ser com en...

Va el primer naixement a la família després de molts anys i va ser una nena. Era una nena preciosa i molt belluguet. Ja al bressol feia anar les cames com donant puntades de peu i no parava mai, ni quan dormia!
Si fos un noi, feia l'avi, aniria per a futbolista!
I la va associar al club dels seus amors: el Barça. Va començar a endur-se la neta a tots els desplaçaments que feia la penya blaugrana del poble, cap al Camp Nou. Li va costar tenir el permís dels pares, que deien que encara era molt petita. Anaven sempre de tronc avi i néta i ni l'arribada dels vailets la va desbancar del lloc de privilegi.
Al pati de l'escola s'estava sempre amb els nens. Mentre les seves amigues jugaven a tocar i parar o saltaven a corda, ella corria darrere una pilota.
Quan li preguntaven, i tu de gran que voldràs ser? Sempre contestava el mateix: jo vull ser com en Rivaldo!
Ara bé, no tot era futbol: amb la mare anava al teatre a veure musicals. La música, una altra passió.
Només amb sis set anys ja va començar a jugar al seu primer equip.
Aquest és l'inici, mig veritat i mig inventat, de la història d'algú que ha fet història.
Segueixo: diferents d'equips li van anar al darrere, alguns de mixtes; no li feia res jugar amb nois i als nois els agradava tenir-la a l'equip, però els que eren autoritat futbolística van decidir que les noies amb les noies… També s'hi va trobar molt bé. De fet, ella el que volia era jugar a futbol. I com al seu referent, en Rivaldo, la va fitxar el Barça. Tornava a casa, i ja no sé n'hi va moure més.
És tan extraordinari tot el que ha fet i tot el que ha guanyat que no en faré la llista, no cal, però si vull remarcar que sempre ha fet equip i reconeix els seus èxits com de tot l'equip: El Barça femení que ens fa vibrar!


Respostes

  • RE: RepteClàssic DCCXXXIII: el futbol.
    Joan Colom | 14/11/2022 a les 19:16

    Barça, Barça! (fora de concurs, per animar-vos)

    Així com l’avi matern escoltava el futbol per ràdio i sempre acabava plorant —d’emoció quan el Barça guanyava i de tristesa quan perdia—, ni l’avi patern ni el pare eren gens aficionats al futbol. Estava cantat que jo tampoc ho seria: hi ha tendències, a més d’agradar o no el futbol —ser o no de missa o catalanista o d’esquerres—, que cal haver-les mamat de petit, i en l’últim RepteClàssic ja explicava que fins als cinc anys havia viscut, amb els pares, a casa dels avis paterns.

    No havia aclarit, en canvi, per què vam deixar el carrer Mallorca, i ho faig ara: com passa a tantes famílies, les relacions entre la mare i la seva sogra no eren gens cordials, així que en 1952 vam anar a viure en una zona perifèrica, prop d’on s’havia celebrat el Congrés Eucarístic, en uns edificis nous de renda limitada. Equidistants dels centres de Les Corts, Sants i Collblanc, a tocar del recinte de la Maternitat i a prop de dos nuclis de barraques, aquell indret hauria acabat suburbial si no arriba a ser per la construcció del Camp Nou en 1957. A partir d’aquell fet va millorar el transport públic, la urbanització dels carrers es va completar, la finca dels Bacardí es va convertir en parc públic i els nous edificis ja eren de més categoria.

    Tot i no ser futbolers, hauríem d’haver agraït al Futbol Club Barcelona aquella transformació, però no va ser així. Quan hi havia partit tornar a casa en metro o bus des de qualsevol altre punt de Barcelona era problemàtic, però tornar-hi a peu era pitjor: quan els diumenges anava a un programa doble de cine i me’n tornava a casa caminant, si coincidia amb la fi del partit molts cops m’havia hagut de refugiar en un portal perquè aquella riuada de culers, enfervorits o malhumorats, no respectava res. Anys més tard, quan ja no hi vivia però dinava a casa els pares, deixant aparcat el cotxe al carrer, moltes tardes de partit me l’havia trobat immobilitzat per vehicles estacionats en segona i tercera fila.
  • RE: RepteClàssic DCCXXXIII: el futbol.
    Prou bé | 16/11/2022 a les 10:24
    Jo vull ser com en...

    Va el primer naixement a la família després de molts anys i va ser una nena. Era una nena preciosa i molt belluguet. Ja al bressol feia anar les cames com donant puntades de peu i no parava mai, ni quan dormia!
    Si fos un noi, feia l'avi, aniria per a futbolista!
    I la va associar al club dels seus amors: el Barça. Va començar a endur-se la neta a tots els desplaçaments que feia la penya blaugrana del poble, cap al Camp Nou. Li va costar tenir el permís dels pares, que deien que encara era molt petita. Anaven sempre de tronc avi i néta i ni l'arribada dels vailets la va desbancar del lloc de privilegi.
    Al pati de l'escola s'estava sempre amb els nens. Mentre les seves amigues jugaven a tocar i parar o saltaven a corda, ella corria darrere una pilota.
    Quan li preguntaven, i tu de gran que voldràs ser? Sempre contestava el mateix: jo vull ser com en Rivaldo!
    Ara bé, no tot era futbol: amb la mare anava al teatre a veure musicals. La música, una altra passió.
    Només amb sis set anys ja va començar a jugar al seu primer equip.
    Aquest és l'inici, mig veritat i mig inventat, de la història d'algú que ha fet història.
    Segueixo: diferents d'equips li van anar al darrere, alguns de mixtes; no li feia res jugar amb nois i als nois els agradava tenir-la a l'equip, però els que eren autoritat futbolística van decidir que les noies amb les noies… També s'hi va trobar molt bé. De fet, ella el que volia era jugar a futbol. I com al seu referent, en Rivaldo, la va fitxar el Barça. Tornava a casa, i ja no sé n'hi va moure més.
    És tan extraordinari tot el que ha fet i tot el que ha guanyat que no en faré la llista, no cal, però si vull remarcar que sempre ha fet equip i reconeix els seus èxits com de tot l'equip: El Barça femení que ens fa vibrar!
  • RE: RepteClàssic DCCXXXIII: el futbol.
    Prou bé | 16/11/2022 a les 11:14
    És aquest. L'altre té errors.


    Jo vull ser com en...


    Va ser el primer naixement a la família després de molts anys i va ser una nena. Era una nena preciosa i molt belluguet. Ja al bressol feia anar les cames com donant puntades de peu i no parava mai, ni quan dormia!
    Si fos un noi, feia l'avi, aniria per a futbolista!
    I la va associar al club dels seus amors: el Barça. Va començar a endur-se la neta a tots els desplaçaments que feia la penya blaugrana del poble, cap al Camp Nou. Li va costar tenir el permís dels pares, que deien que encara era molt petita. Anaven sempre de tronc avi i néta i ni l'arribada dels vailets la va desbancar del lloc de privilegi.
    Al pati de l'escola s'estava sempre amb els nens. Mentre les seves amigues jugaven a tocar i parar o saltaven a corda, ella corria darrere una pilota.
    Quan li preguntaven, i tu de gran que voldràs ser? Sempre contestava el mateix: jo vull ser com en Rivaldo!
    Ara bé, no tot era futbol: amb la mare anava al teatre a veure musicals. La música, una altra passió.
    Només amb sis set anys ja va començar a jugar al seu primer equip.
    Aquest és l'inici, mig veritat i mig inventat, de la història d'algú que ha fet història.
    Segueixo: diferents equips li van anar al darrere, alguns de mixtes; no li feia res jugar amb nois i als nois els agradava tenir-la a l'equip, però els que eren autoritat futbolística van decidir que les noies amb les noies… També s'hi va trobar molt bé. De fet, ella el que volia era jugar a futbol. I com al seu referent, en Rivaldo, la va fitxar el Barça. Tornava a casa, i ja no sé n'hi va moure més.
    És tan extraordinari tot el que ha fet i tot el que ha guanyat que no en faré la llista, no cal, però si vull remarcar que sempre ha fet equip i reconeix els seus èxits com de tot l'equip: El Barça femení que ens fa vibrar!



  • RE: RepteClàssic DCCXXXIII: el futbol.
    aleshores | 18/11/2022 a les 09:30
    "Fútbol es fútbol"
    "Me gusta Cataluña y la quiero a pesar de los catalanes" que deia el falangista Santiago Bernabeu. No se per què, al cap de tants anys, associo la frase amb un autocar de la companyia Alsina Graells i amb una funda d'un disc de Raimon. Coses de la memòria.

    Els 25 anys de Pau de 1964 i "Franco, Ese Hombre" que projectaven al cine, ja havien quedat enrere, el vell genocida no s'aguantava dret però seguia i seguia. Amb el seu sequaç Fragga havien afusellat (assegut) a Julián Grimau que es veu que havia "saltat" per una finestra.

    Al Camp Nou temps desprès hi va haver aquell suposat penal que Rifé li va fer a Velázquez quan encara era uns quants metres fora de l'àrea gran al 1969. Gurucueta, Guruceta! (el nom de l'arbitre), cridaven al camp per senyalar els mals àrbitres durant molts anys.

    Què volen aquesta gent?

    Però un tal Agustí Montal ("El Barça és més que un club! Estem parlant de la, encara avui, primera institució de Catalunya: tothom que apareix per aquí vol portar la seva samarreta) va portar a Johan Cruiyff.

    El moment de la debacle franquista el va predir, precedir o anticipar el famós i primer 0-5 al camp del Madrid de 1974 (Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Juan Carlos, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil y Marcial ) Ells havien fitxar el migcampista alemany Netzer i el Barça a Johan. A l'estiu del 74 una flebitis portava per primer cop a l'hospital al dictador.

    "Mama campeonamos" havia dit en acabar la lliga, el peruà Hugo Cholo Sotil, que de subtil ho era bastant jugant.

    A l'any següent se li "agrababa" la milloria al dictador i moria santament un 20 de novembre.

    Com deia Manolo Vázquez Montalbán: la seva dosi d'irracionalitat la trobava en el futbol. Però no tanta com per veure un sol partit del mundial de Qatar.
  • RE: RepteClàssic DCCXXXIII: el futbol.
    Atlantis | 18/11/2022 a les 12:25
    Aire acondiciant

    Sopem mirant el futbol. Ja es costum que el Joan convidi a un grup d’amics, que arriben amb unes pizzes i unes cerveses. Nosaltres posem la casa.
    Mentre els tinc embadalits, jo preparo el cafè i és el moment que l’antic company d’institut i jo ens entretenim, sense que ningú se n’adoni.
    L’altre dia el meu marit va dir-me: Haurem de posar aire acondiciant a la cuina, perquè sempre surts escabellada i amb la brusa descordada...això ho haurem d’arreglar.

    *con que de futbol no hi entenc un borrall, he escrit aquest micro-relat amb el futbol de fons.
    • RE: RE: RepteClàssic DCCXXXIII: el futbol.
      Atlantis | 19/11/2022 a les 13:33
      (millor així, m'havia deixat una paraula obligatòria)

      Aire acondiciant

      En lloc d’anar al cinema o passant el vespre veient una pel·lícula a la televisió, com fèiem abans, ara sopem mirant el futbol. Ja es costum que el Joan convidi a un grup d’amics, que arriben amb unes pizzes i unes cerveses. Nosaltres posem la casa.
      Mentre els tinc embadalits, jo preparo el cafè i és el moment que l’antic company d’institut i jo ens entretenim, sense que ningú se n’adoni.
      L’altre dia el meu marit va dir-me: Haurem de posar aire acondiciant a la cuina, perquè sempre surts escabellada i amb la brusa descordada...això ho haurem d’arreglar.

  • La coartada
    JaumeBalcells | 19/11/2022 a les 08:39

    En teoria, els dimecres que hi ha partits de Champions, jo vaig a l’estadi. A la pràctica, però, em trobo amb la Merche. Pugem a l’habitació d’un hotel i ens fiquem al llit. Ens hi estem tant com dura el partit i sempre amb el televisor connectat, sintonitzat amb la cadena que retransmet el partit en directe. He d’estar documentat per si a la meva dona li passa pel cap de veure el partit i fer-ne algun comentari quan jo arribi a casa. Que no em torni a passar com aquell cop que li vaig dir que anava al teatre i va resultar que ella havia vist l’obra i va voler contrastar punts de vista i quasi m’enxampa.

    Per una banda, el que faci aquella colla, tan joves, tan rics, que es passen la pilota amb els peus, m’importa ben poc, però per l’altra no puc evitar desitjar que guanyin els nostres i passin ronda, perquè així tindré una bona coartada per tornar a veure la Merxe aviat. També demano que el partit duri tant com sigui possible: que hi hagi força temps afegit, pròrroga i penals.

    A la mitja part és quan ens podem concentrar més l’un en l’altre, la Merxe i jo, i on es produeixen els moments culminants. Tot i això, en el decurs de la segona part es pot produir un segon i fins i tot un tercer embat. També m’agrada cap al final, ja més cansats que els mateixos jugadors, quan la Merxe recolza el cap al meu pit i amb la mà acarona el meu penis distès mentre parlem de coses sense importància amb gran complicitat.

    Fins ara, l’estratègia ha funcionat força bé. Avui, però, en arribar a casa, la meva dona m’ha dit, hem de parlar. M’ha explicat que s’ha apuntat a la penya seguidora de l’equip femení i que anirà a veure el partit cada cop que les noies juguin a casa. M’ha preguntat si hi tenia res a dir i ho ha fet d’una marera que m’ha deixat amb la mosca sota el nas.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: