RE: REPTE POÈTIC VISUAL 290 - LA INCERTESA DEL POETA

Amb gran desconcert
miro la imatge.
No l'entenc, i no sé què em diu,
però segueixo amb els ulls
tots els detalls que em trasbalsen.
La incertesa és tan intensa
Que no puc ni rimar.
La frustració s'escampa
per damunt dels plàtans,
els taca i els envelleix,
mentre Afrodita s'arruga i,
perplexa, s'inclina interrogant...

MALSON DELS PLÀTANS

Entre el somni d’imaginació
dels plàtans a la intempèrie,
estan a ple sol,
amb la inseguretat,
com la vida o el mateix somni,
van a poc a poc, van transformant-se
en un esdevenir
perquè la caducitat dels plàtans
està tibada per terra.
Qui els collirà si són onírics?
Atordit estic de pensar que l’Afrodita
massissa no els veu al sòl.

FRONT L'ENIGMA

Contemplo l'espai anegat
pel mur de la incertesa
que viatja en els vagons d'un tren llunyà,
entre el naufragi d'un màstil
sense veles a la distància.

Miro i atenc la imatge,
però la definició exacta no existeix.
Tan sols percebo el silenci
cridant sobre la caducitat de la vida
i l'atemporalitat de l'amor
davant ombres d'arestes solitàries
d'un món encara per descobrir.

És l'enigma, alimentat
per pensaments i sentiments
d'una ànima incompresa
cercadora d'horitzons
entre somni i realitat,
recordant-nos l'infinit
de la nostra fugaç existència.

UN ENGANY

Observo el meu rostre
en el mirall de la nit.
Realitat i somni
entre ombres.

Són els meus ulls
finestres obertes
a un espai oníric
on Afrodita es mutila.

El temps, un engany.

No hi ha dolor
en la seva retorçada figura,
tan sols el sublim
desig de sobreviure,
dolç com la fruita
que madura al sol.

La natura morta està viva?

Observa l'estàtica estàtua afrodítica,
la putridesa que s'atansa a la natura
encara viva, essent ella morta
i estant lluny de cap moderna estètica
que no la faci eterna.

No pensa, no té cap,
ni peus.
La fruita tampoc que no pensa,
no té cap, ni peus.
Però ambdues estètiques
tenen tronc, entroncat en un instant
efímer d'atemporalitat.

Exposada a la llunyania...
la civilització
que s'alimenta
de fum
i aparta
l'art com aliment
la natura que es podreix
descartada
també com aliment.

L'autor pictòric ha fet poesia?
Mentre analitzo l'art, penso
que jo sols tinc moments de fantasia
tramesos pels meus pensaments.
Afrodita contra un manat de plàtans
apartats per un mur llunyà
enmig d’un pati assolellat
esperant l’ombra d’uns arcs... estàtics.
Més enllà, diuen, roman la civilització.
I el sol fa la seva via, impassible.

No sé per quin motiu
se’m remouen les entranyes,
(vísceres insurrectes),
sento un neguit que em revolta
i encara hi penso.
I me'n faig creus
de tanta hipocresia.
Potser serà que
la natura morta està viva
i la viva va morint.

Fills de l’atzar com som,
tal volta ens convé deixar-nos anar,
fluir discretament i cautelosa
pels obscurs designis del temps.

Però jo, seduït per la mirada absent
d’una Afrodita immarcescible,
vull imaginar-me allò que no pot ser,
tot i la vergonya dels aprenents.

I mentre el temps culmina destins
i els mons viatgen sense passat,
la raó em reclama sensatesa tot dient-me
que apel·li a la lògica i al raciocini
enmig d’una realitat disfressada de somni.

Mes, jo sóc un poeta agosarat,
curiós i desmesuradament indiscret
malgrat la incertesa que m’assetja
i m’escodrinya mirant-me de fit a fit.

Hola, bona vesprada Kefas:
Em pregunte, "El repte poètic Visual", com s'ha de votar. És que fa molt de temps que no havia participat. O és que tu has de decidir qui és el millor?
Ja m'ho diràs, quan pugues!
Salutacions.