RE: REPTE POÈTIC VISUAL 282. Capvespre al delta

Haurien de caure els murs

Quan els marges del riu s’esborrin,
sols la llum d’un fanal
restarà com una vella imatge.

Jo potser vaig ser el gran
i tu la més menuda, però tant se val!
Serà tan sols el llamp vital
d'uns ignorats personatges.

Recordarem l’escalfor
dels moments que foren,
i la resplendor com un miratge.

Viurem en el record
de fets somiats,
i arran la manca de claror…
veurem com s’allunya el sorral,
i ens retorna la pèrdua, la por.

Mulla’t els peus i salta sense amargor,
mai enterraràs la sensació,
que demà, sols romandrà la sal.

Quan veurem el Delta ben mort,
serà fora d'hores, que cercarem el coratge.
Res assolirem, ni eixugant els nostres plors.
Veurem, allí on habitaven els miratges,
que hem fet tard. Sí, massa tard serà aleshores,
per fer reviure els bells paratges.


(Lo riu és vida!)

Voleu que en digui joia a la llum que em pertorba?
Voleu que en digui música al xipolleig d’uns peus descalços?
Voleu que en digui amics als marges que m’empresonen?
Hi poseu nens perquè m’entendreixi?
He nascut per ser lliure
per volar des del ventre del núvol
a la clivella que fereix la terra seca
i endinsar-me en les entranyes de la terra
per calmar arrels assedegades.
Ja ho veieu
captiva i quieta
espero que claveu en el llim
les arrels dels barrots que m’esclavitzen.
Em preneu la llibertat
per un grapat de crispetes
que desapareixeran dins d’una gola
sota uns ulls avorrits
que no poden evitar la somnolència d’una mala pel·lícula.
Com la de la vostra vida de pertorbadors de l’aigua.

La joia, encesa en un fanalet,
il·lumina la infantesa
en la descoberta
de paratges naturals 
d’aigües clares i poc profundes, 
sorra fina 
i tranquil·litat 
d’un capvespre qualsevol
al delta.

Heu sortit entre dos foscants,
quan tot està tranquil i l’aigua quieta.
És el moment oportú de cercar, d’invocar
els esperits i els arcans dels somnis,
sense ànsia, serenament.
Cel, aigua, terra i foc, ensems amb la vida,
màgia ritual d’un capvespre en calma.

.
Tot contemplant la mar violeta
llum tímida del cap al tard,
revisc colors d’infantesa...

Quan els ganivets del sol
tallaven la llum de la tarda,
la mar era el meu temple,
el mirall dels bells jardins
que portava molt endins.
La neu ara em tenyeix el cabell,
però l’olor del capvespre
encara em crida,
té el mateix perfum
de quan era petita...

No sé si el mar m’estimava
o si era tan sols imaginació,
però del que sí estic segura,
és que no vull perdre la il.lusió.

Capvespres de setí,
onades d’organdí.

Títol: Mar violeta

Tot contemplant la mar violeta,
llum tímida del cap al tard,
revisc colors d’infantesa...
Quan els ganivets del sol
tallaven la llum de la tarda,
la mar era el meu temple,
el recer dels bells jardins
que portava molt endins.


La neu ja em tenyeix el cabell,
però l’olor de la mar
encara em crida,
té el mateix perfum
de quan era petita.

No sé si el cel m’estimava
o si era tan sols imaginació,
però del que sí estic segura,
és que no vull perdre la il.lusió.

Capvespres de setí,
onades d’organdí.

Dues nenes
germanes?
sota el llum
d’un fanal
xops els peus
de les aigües
d’aquest riu
que serà
el record
entranyable
d’un estiu
cap al tard.

MIRALLS


Cansat, el mar perfila l’horitzó

quan cau la tarda i el sol es fon.

Silent es va calmant, buscant la sorra

temptat per la pau que s’hi respira

ara que el bullici s’ha engrunat.

 

Aigua i terra conviuen

entre dunes i aiguamolls.

Camps negats que jauen

emmirallats

pel cel moix del capvespre.

 

Records del Delta estimat

que de mica en mica

es va esquinçant...

Les nenes al riu

És una imatge tan bella
Reflecteix la realitat
De la claror del capvespre
La innocència dels infants.

Dues nenes xipollegen
En la calma de les aigües
I amb el fanal iluminen
il·lusions de retrobades

Què vol trobar la petita
Que mira sense neguit?
No vol perdre l'esperança
El riu sempre serà... el seu riu