RE: REPTE CLÀSSIC – DCCXL(740)- El Cementiri.

Quantes paraules?

Com sempre, màxim 300 paraules.

L'home que passeja cementiris

Sempre li han agradat els cementiris. Al llarg dels anys n'ha passejat molts.

L'home ja és gran i ha viscut la mort i enterrament de molts familiars, amics i coneguts i encara que sovint ha repetit el lloc sempre hi veu alguna nova tomba, un racó desconegut, una làpida amb una inscripció original… és a dir que indrets de vell coneixement sempre li desperten interès.
Aquesta afició li ve d'antic, de quan, essent adolescent i passant un temps a una petita ciutat alemanya, va acompanyar un familiar a netejar la làpida d'un amic. El va sorprendre la disposició de tots els enterrats a terra en un camp curull de flors i vorejat d'arbusts. Li va transmetre molta pau i també alegria.
Ha viatjat força i mai deixava d'anar als cementiris de la població que visitava. Tant li feia que fos una gran ciutat com un llogaret perdut entre camps i muntanyes. En té bons records lligats a experiències viatgeres.
Assegut al sofà escoltant el Rèquiem de Bach, ara té el pensament en el cementiri jueu de Praga… Sense adonar-se'n, "vola" a París. Hi és enterrada molta gent famosa, però s'atura a la tomba del soldat desconegut als peus de l'arc de Triomf, no sap per què. Mai planeja les passejades actuals amb el pensament i deixa que vagi d'aquí cap allà lliurement i, així, avui ha viatjat de Buenos Aires a la vall dels Reis a Luxor, de Montparnasse i Montmartre als Champs Elysées, de Normandia a Montjuïc Barcelona… i fins a aquell cementiri, modernista de pur estil gaudinià, d'Olius al Solsonès. El porta al cor.
Li duen un té i algun pastisset per menjar, és l'hora de berenar i dormir una becaina.

Sap que si no despertés aniria a un lloc que ja l'espera on s'hi trobarà com a casa!

És aquest. El primer necessitava una concreció.

Sempre li han agradat els cementiris. Al llarg dels anys n'ha passejat molts.

L'home ja és gran i ha viscut la mort i enterrament de molts familiars, amics i coneguts i encara que sovint ha repetit el lloc sempre hi veu alguna nova tomba, un racó desconegut, una làpida amb una inscripció original… és a dir que indrets de vell coneixement sempre li desperten interès.
Aquesta afició li venia d'antic, de quan, essent adolescent i passant un temps a una petita ciutat alemanya, va acompanyar un familiar a netejar la làpida d'un amic. El va sorprendre la disposició de tots els enterrats a terra en un camp curull de flors i vorejat d'arbusts. Li va transmetre molta pau i també alegria.
Ha viatjat força i mai deixava d'anar als cementiris de la població que visitava. Tant li feia que fos una gran ciutat com un llogaret perdut entre camps i muntanyes. En té bons records lligats a experiències viatgeres.
Assegut al sofà escoltant el Rèquiem de J Christian Bach, té el pensament en el cementiri jueu de Praga… sense adonar-se'n, "vola" a París. Hi és enterrada molta gent famosa, però s'atura a la tomba del soldat desconegut als peus de l'arc de Triomf, no sap per què. Mai planeja les passejades actuals amb el pensament i deixa que vagi d'aquí cap allà lliurement i, així, avui ha viatjat de Buenos Aires a la vall dels Reis a Luxor, de Montparnasse i Montmartre als Champs Elyseées, de Normandia a Montjuïc Barcelona…i fins a aquell cementiri, modernista de pur estil gaudinià, d'Olius al Solsonès. El porta al cor.
Li duen un té i algun pastisset per menjar. Hora de berenar i dormir una becaina.
Sap que si no despertés aniria a un lloc que ja l'espera on s'hi trobarà com a casa!

Montjuïc: un cementiri amb vistes.

Fa molts anys, m’ensenyaven fotoplànols de Barcelona i al vessant sud de Montjuïc s’hi veia una urbanització de blocs que no em sonava, fins que em vaig adonar que eren els columbaris —blocs de nínxols— del cementiri. Un cementiri en què tinc enterrats un avi, pare i mare, i que, malgrat tot i a diferència d’altres, no em resulta gens lúgubre, amb les seves panoràmiques sobre la mar. Però, com que parlant de cementiris sembla obligada la nota ombrívola, us explicaré dues vivències desagradables que hi havia tingut.

Molts diumenges primaverals de 1999 m’anava caminant fins als Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, sota el Castell de Montjuïc, per seure al sol i endormiscar-me tot mirant el pla de Barcelona. Un dia vaig tenir l’ocurrència d’entrar al cementiri per l’accés nord i travessar-lo de dalt a baix. La vista era esplèndida, però al començament del recorregut em vaig ben acollonir: no pas pels morts, pobrets, sinó pel vol cada cop més rasant i amenaçador de les gavines, que niaven sobre els columbaris situats més amunt.

L’altra experiència havia estat en 1993, a l’enterrament del meu pare. Quan vam arribar al nínxol familiar i els empleats van treure la llosa, jo em vaig quedar a uns tres metres i la resta d’acompanyants més enrere. A dins hi havia dos fèretres mig desmuntats: el de sota devia ser de l’avi i el de sobre el d’una cosina del pare, i van procedir a treure’ls per donar cabuda al nou taüt. En aquell moment, una ràfega de vent no sols va aixecar polseguera sinó que em va dur al damunt tot de brossa que, en espolsar-la, semblava segó: les clofolletes de cel·lulosa eren els puparis —les càpsules on les larves es transformen en adults— d’insectes necròfags. Encara com vaig menjar, de tornada a casa...

Atlantis: si endormiscar-se no et sembla convalidable amb dormir, digues-m'ho i ho refaré.

Monòleg en el cementiri de Montjuic. fora de concurs

Mira Ramon Molins de Pladevall les coses van diferents ara. Jo instal·lat a la part més alta de l’edifici on cada dia em toca el sol i veig el mar. Una estança petita sempre amb un pom de flors a l’entrada. La meva senyora se’ls gasta! . Abans era ella mateixa qui me les duia, però ara les fa portar perquè ja no pot pujar tantes escales. Primer eren vermelles, el color de la passió, després de vint-i-tres anys de color blanc, el color de la lleialtat. Encara que viu amb el Cisco mai s’ha oblidat de mi.
I mira’t a tu, dorms arran de terra quan abans eres el de l’àtic i jo era el del soterrani, sense llum i amb molta humitat. Deixa’m dir-te però que els angelets que tens a l’entrada són una mica carrinclons.
No eres mala persona, però em tocaves els ous quan just a la migdiada em demanaves que et pugés el correu, o el menjar o que netegés el replà perquè tenies visites. Sempre en tenies: polítics, metges, advocats i fins hi tot algun poeta. Anaven a cal notari.
De tant en tant també tens un coixí de flors. La teva Gumersinda. Sempre em va caure bé. Es va preocupar que la filla i la dona seguissin vivint a la casa, quan vaig faltar i va ajudar a la nena amb els estudis. Es va fer advocada i té un àtic al Guinardó.
Jo, en el fons t’apreciava, ja dic que no eres mala persona, només una mica tibat, i ens vas donar feina, de porter i de neteja. Però ara, quan gaudeixo de l’escalfor del sol i et veig a tu tan fosc i pansit no puc deixar de pensar en veu baixa que es foti!!

Al turó

Erem vius quan vam seure aquí! Cada racó em transporta a moments passat, de vegades amb pena: la de no haver entès, o no haver estat prou decidit. Miro l'esguard dels que passen per descobrir les meves febleses d'aleshores: això és el dol. Em cou el meu passat que veig groller. M'embriago en les paraules que l'evoquen per a bé o per a mal. Un passat que, invariable, es va fent llunyà.

El vencedor en records, mentre fa un llarg adéu, pot tenir una mort lenta i infame si no remunta el vol purgat i net de culpa.

On som nosaltres, tots, ara, els que vam marxar: uns una mica, altres del tot? On sou els que no heu de patir per viure, ni menjar, ni dormir, sinó que floteu en l'aire com una blonda contra les lleis de la gravetat, com una llavor flonja, lleu i voladissa, a punt per a fer giragonses?

Ja no hi sou però hi sou perquè ressoneu en l'interior de tots nosaltres. Us feu oir en els objectes i les fotografies; us pressentim darrera de la porta tancada, en el pampallugueig de la llum, en la sobtada alerta pel soroll que abans no ens interrompia. Dirigim la paraula inconscientment a l'altra banda del sofà a vora nostra com si hi hagués algú. Buscant un eco, ara que el cansament ha deixat pas a la nostàlgia. El cementar és això de no ser allà on solíeu, l'irremeiable que ens hem d'empassar, havent corregit abans les nostres faltes.

Tot això mentre amb l'aixada fem un lloc al turó, sota el roure, on descanseu.

El cementiri ès això de no ser allà on solieu.çç
En lloc de
El comentar ès això de no ser allà on solieu…

Com xocolata se'm desfaran a la boca els teus mugrons.

Veus, qui t'havia de dir que després de tants anys d'ocultar-los, de mantenir-los lluny de la meva mirada festiva, ara em servirien per fer un bon àpat. Jo només volia riure amb tu, perquè el sexe és això, una comunió de rialles, però, tot i la simpatia que em dispensaves, mai vas voler que ajuntéssim les nostres pells per conèixer-nos millor tot fent-nos pessigolles.

Diuen que la reencarnació és un efecte extraordinari de l'acceleració de Coriolis, aquesta força provocada en un cos en trànsit per la força inercial del planeta. Resulta que em vaig morir i, just en enterrar-me en el nínxol del costat, Coriolis va actuar. La meva reencarnació parcial en el cuc que soc ara va ser ràpida.

Després d'uns anys de malviure sense pena ni glòria, en una seqüència avorrida de menjar i dormir, la fortuna m'ha beneït amb la teva arribada al nínxol del costat.

Creu-me, soc feliç. Durant uns quants dies vaig patir per la possibilitat que tu també et reencarnessis, però ja no és possible, s'ha superat el termini.

Ara estic pletòric de joia mentre em passejo pel teu pit, cap al mugró, amb la boca oberta i els llavis preparats per fer el que no vares tenir la gentilesa de deixar-me fer quan n'era hora. Em dol, però, que no ho puguem gaudir plegats.

Cinc minuts

Cinc minuts abans ho ha vist clar.
Que és aquí, on el temps no és important, on aquests escassos minuts poden tornar-se segles a casa, és aquí on, justament, comprèn a la fi que tot i haver estat algú amb una certa rellevància, ara no és res més que un punt perdut en aquest extens cementiri anomenat: «Univers».
Dona un últim cop d'ull a aquell punt blau que per inèrcia gravitatòria s'allunya. La Lluna el crida, qui ho hauria de dir, tan minsa i de tan poca atracció física, i al final, el seu somni d'arribar a la Lluna, serà el seu lloc d'etern descans. Sempre que no el rescatin un dia, qui ho sap si el trobaran. El futur no hi és quan se l'espera.

Felicitacions al guanyador.
Ara m'he llegit tots els relats i, cadascú amb el seu estil, estan força bé, pel meu gust.