RE: REPTE CLÀSSIC DCCXIII - 713 – LA PRIMERA VEGADA

Una vida que comença


Feia uns mesos que es van casar després de llargs anys de nuviatge.
En aquells temps calia tenir un lloc on viure, mobles, aixovar a punt i diners per la "lluna de mel". També era bo tenir un "raconet" per no començar "a zero". La parella volia gaudir, per primera vegada, de la independència dels pares. Acabada d'estrenar.
Ambdós treballaven i podien viure prou bé. Administrant-se i ajustant despeses fins i tot estalviaven.
Feien una vida molt a casa: poques sortides a restaurants o sales de festa. Tampoc cap viatge ni escapada de caps de setmana. Trobades amb amics i familiars a casa d'algú per a sopar i alguna partideta de cartes, això sí.
Tanmateix hi havia una cosa que no perdonaven: anar al cinema. Als dos els agradaven les llargues tardes del diumenge al cine del barri gaudint del programa doble que era costum en aquella època. També sovint, si havien plegat aviat de treballar, s'hi escapaven algun vespre entre setmana.
No s'avorrien gens i eren molt feliços i més ho van ser, encara, quan van saber que ja estaven embarassats. Els feia il·lusió ser pares aviat. Es veien grans: tenien vint-i-sis i vint-i-quatre anys... ja!
Va ser el primer embaràs a la família de la noia. Era la gran dels germans i s'havia casat abans que els que li anaven darrere. Així que seria el primer fill, el primer net i el primer nebot. Tot van ser felicitacions i alegries en saber la notícia i els mesos d'espera se'ls feien llargs!
Mentre la parella anava fent la seva vida i preparant tranquil·lament tot per a la vinguda del nadó.
Una tarda de diumenge eren al cinema veient una pel·lícula espanyola que anava de parelles que esperaven bebès. De sobte ella es va notar que alguna cosa passava a la seva panxa. No era dolor, tampoc una rampa, però... què era? I ho va saber quan va sentir clarament, per primera vegada, una puntada de peu de qui portava a dins seu! L'emoció la va fer plorar. En silenci, però el marit ho va veure i no entenia per què plorava si la pel·lícula, més aviat, feia riure!

Shiiit! Apa, va! Us ho explicaré, però no em delateu, eh! Sóc un pot de vidre, d'aquells que fabricaven els francesos, amb una junta de tap tant bona que si hi posaves qualsevol cosa, sòlida, líquida o gasosa, no tornava a sortir mai més. El cas és que, fa molts anys, el senyor Manel em va venir a buscar a la botiga. Per la manera de fer es veia que en portava una de cap. Un cop a casa seva, em va deixar sobre una taula, just al costat d'un nadó que, pel que vaig sentir després, no devia tenir més de dos dies. "Ui, ui, ui, que bonic és el meu reietó", va dir amb una veu tant dolça que no semblava haver sortit d'aquell home ferreny. "Ara el pare et traurà el mal de ventre", va continuar, “i conservarà per a la posteritat la primera cosa que faràs”.

El nadó estava nu, estirat sobre la taula i, a mi em semblava gegant . En Manel va obrir el tap i em va agafar amb la ma esquerra. Vaig veure que amb la ma dreta feia un massatge a la panxa del nadó. Jo m'ho mirava embadalit quan, per desgràcia, em va situar en posició horitzontal amb el broc a tocar del cul del nadó. Sense temps per pensar en la meva situació, va esclatar un tro petit seguit de dos més, contundents. Horroritzat vaig sentir com una onada de metà entrava en el meu interior i que, de forma immediata, en Manel em tancava el tap. Sort que només va ser gas.

Mireu, han passat molts anys i ara estic anguniós. Va passar la catàstrofe aquella del canvi climàtic, quan el mar va cobrir la part baixa de Barcelona i Collcerola es va desmanegar sobre la part alta. i, des de llavors tot ha anat de mal en pitjor. Varen jutjar el metà i el varen declarar enemic de la humanitat. Va ser destruït tot el que aconseguiren trobar . El Manel es va morir i ara em guarda en Jofre, el seu besnét, que, de tant en tant, em ve a veure per parlar amb les restes del seu avi, que tinc en custòdia. Estic al soterrani, dins d'una capsa de plata. Diuen que és la millor protecció perquè no em descobreixin els detectors de metà i m'aniquilin.

Des de petits sortíem a jugar als afores de la masia. Fèiem tombarelles, ens atrapàvem, tu t’amagaves darrere dels arbres i jo et buscava...

Poc a poc ens agradava més parlar...anàvem creixent i els jocs infantils s’anaren tornant més pausats i plens d’imaginació. Ens agradava explicant-nos històries i fantasies. Malgrat l’ambient fresc i joliu del camp ens portava a reviure el nostres d’abans.
Un dia ens ajaguérem damunt d’un camp d’herba i et vaig donar a la boca, com a regal una boleta d’anís. Tu, com sense voler, em vas mossegar la punteta de la mà. Jo encara duia trenes i tu pantalons curts. Ens vam descalçar i vam estar corrent per la terra mullada. Els peus es van tenyir de fang i quan vaig caure rodolant a terra, m’expulsares suaument les bardisses que s’havien quedat enganxades en els meus malucs.

Vàrem imaginar que tu eres un pirata i jo una princesa rescatada d’un ogre malvat. I em vas fer una corona amb quatre margarides i un collaret de menta, fonoll i xuclamel. A la boca duies, com si fos una pipa, un bri de farigola i jo em vaig acostar i te la vaig treure fregant-te els llavis…

Em van néixer formiguetes entremig de les cames. Tu tenies la cara ben vermella i els ulls t’espurnejaven.

S’havia enfosquit i era l’hora d’anar a sopar. Agafats de la mà ens vam encaminar cap a casa.

Pel camí de tornada em va venir una esgarrifança. Mai més no l’he sentida. Ara ja m’he fet gran.

L’últim tros el vam fer corrents fins a arribar a la porta on ens esperàvem les nostres mares.

Tot i no haver passat res d'especial, aquell dimecres em sentia especialment cansat i a l'hora d'anar a dormir, em va fer mandra rentar-me les dents.

Si només hagués estat això, no tindria sentit aquesta història que us estic explicant, però quan la mare em va preguntar si ja m'havia rentat les dents, sense adonar-me'n, li vaig dir que sí. I just, després de dir-ho, em vaig adonar del que havia fet, però vaig decidir fer com si res.

Havia estat la meva primera mentida, petita, però no deixava de ser una mentida. I com que em sentia una mica malament, el dia següent em vaig rentar les dents com si no hi hagués un demà, raspallant conscientment cadascun dels racons de la boca.

Però els remordiments s'esvaïren aviat. I em vaig habituar a anar mentint. Primer foren petites mentides, però com que semblava que ningú se n'adonava, em vaig animar, i a poc a poc es feren més freqüents i més grosses.

Ara, quan miro enrere, m'adono que no ha estat casualitat la meteòrica i exitosa carrera que he fet com a polític.

VISC ENTRE RECTES

La primera vegada que vaig anar a veure la meua núvia Ernestina estava molt atrafegada, no podia eixir de casa perquè tenia moltes coses per a fer, però em va dir que l’endemà sí que podria. Així que em va comentar que a les cinc de la vesprada l’esperaria a la porta de la meua casa. Ella ja vindria per mi.
Sé que admirava molt a Ernestina i sempre m’agradaven els seus vestits i les rectes. Són tan exactes i rectes. Amb rectes vaig aprendre que podria construir-me les més dissímils cossos geomètrics. Un cub, una piràmide i fins i tot una casa. Vaig tindre una mare molt recta i rectes mestres. Al final, la meua desviada adolescència finalitzà rectificant-se. Vaig aplegar a ser el que diu un home recte, llest per al matrimoni. Sé que tot va ser bé fins que vaig conéixer a Ernestina. Ara estic esperant-la per a l’endemà.
Ningú m’havia dit que la recta és sols un xicotet tros de corba i que l’important és saber quan canviar de direcció.
Ningú em va parlar de l’espai, ni de les òrbites. Ni dels malucs que torcen fins al més recte dels homes. Ni d’aqueixos volcans estranys en res rectes. Vaja! Estic a punt de quedar-me en aquest món perquè la meua rectitud m’impedeix orbicular. És clar, no és possible donar la volta a un cor rectilíniament.
Aqueixes arruixades de disculpes no són més que discontinuïtats d’aquestes rectes meues.
Que han hagut d’aprendre ha d’esborrar-se alguns trossos per a traçar al teu gust, alguna flor imperceptible. Aquesta vesprada t’espere, Ernestina amb les meues imperfeccions fórem redones o rectilínies.

Santa innocència

La Maria tenia onze anys quan li va venir per primera vegada la menstruació. En aquella època no era un tema del qual se'n parlés obertament, més aviat el contrari. Les noies grans i les dones l'anomenaven amb molts eufemismes: "estic en aquells dies", "m'ha vingut allò", "tinc els pintors a casa"... i a ella li semblava tot un misteri. Amb els anys, havia entès dues coses: una, que quan a una noia li venia "allò" li deien que ja era una dona, i dues, que hi havia un perill molt gran: que tacava la roba!
Per això, el dia que va tacar per primera vegada va anar corrents a explicar-ho a la mare. La dona, molt seriosa, li va dir: "Ara ja pots anar amb compte amb el que fas!" I ella li va respondre: "No pateixi, mare, que no em tacaré!". Santa innocència!

Em va sobtar. Al començament em fiblà una micona, ho confesso. Tot seguit, no obstant, em va fer sentir alegre, aquella intromissió que em provocava gustet, gustet, gustet.Així que vaig deixar fer. Que s'estengués, aquell plaer mai experimentat. M'hi concentrava, ratllava una mena d'èxtasi, jo estàtica, ell anar fent...anar avançant. Jo, entregada, em perdia en el goig de les meves interioritats profanades.

Fins que va ser massa tard. El tenia arreu, impossible curar-me'n. No m'aguantava ni dreta...



I així la cadira de fusta poc massissa morí de corc.




Mena

Feia pudor, fètida completament. Nauseabunda.L'espai minso l'oprimia. Feia tant! Dir que s'hi havia avesat s'igualaria a definir-ho perversament. Amb prou feines podia moure's. Els excrements l'inundaven. Respirava com podia.

I llavors... el miracle. Va ser oberta la portella empresonadora. S'encetà el tacte d'unes carícies amb veus, amoroses. El transport a la llum. A fora. L'exterior. El món natural, regal que a tots pertoca. La truja enclaustrada tota la vida, sorpresa i emocionada, emeté uns sons barreja de plor i felicitat, ensumà l'herba, la tastà, ajeguda. No sabia caminar. Passà a gaudir de la inusitada llibertat del cel a sobre, amb l'escalf del sol o la dutxa sana d'una pluja; dels banys de fang; de la companyia d'altres rescatats. Allà, al santuari, començà a viure de debò, amb respecte i dignitat, per primera vegada i que s'allargaria fins que l'univers la demanés,



tyb

-Voldria aclarir que...uuuuh, 'aclarir' diu taaant, diu massa.

Expectació silenciosa al voltant.

-Voldria, repeteixo, especificar que, aissss, ja ho sé que no fa per a mi, que comporta un toc de riota en ser qui sóc, però em convenia. Ens cal incorporar-ho. Ep, no m'haig ni d'excusar ni justificar, això no lliga amb qui sóc, no vull. Primera i darrera vegada, ho juro, que així queda més sentenciós.

Simpatia pura.

-Mai abans, i parlo de segles, he hagut de menester aquest servei. I us aconsello que arribat el moment, ho considereu. Quan allò que gira estigui desocupat, infiltreu-vos-hi. Us marejareu, ja us ho avanço. Patireu de mullena i ofec, us faig saber. Us espantarà el seu so, mecànic i elèctric de bagatel·la que mai superarà el nostre gemegar lúgubre, tranquils. Després, quan en sortiu, la transparència haurà millorat. De tant en tant, tornar-hi. La impecable tèxtil incorporeïtat ho agraeix, atorga elegant presència. Uuuh heu entès? (s'estalvia comentar-los que desprendran ferum de sabó de Marsella).

Amb ulls atònits, el grup de fantasmes jovenets escoltava l'espectre mestre, que els convidava a usar un artefacte anomenat 'rentadora'. Que la brutícia ancestral no evités el bon atravessar qualsevol mur!


TGNK

Li haguera agradat ser budista, sobretot en moments com aquell.

Ja havia fet moltes altres coses: havia plantat arbres a l'hort del pare i en les campanyes escolars de repoblament. De més majoret, havia tingut relacions sexuals amb persones diferents a llocs insospitats. També havia fet d'escriptor a un web del seu territori lingüístic amb una història que va causar cert rebombori i força comentaris. Havia evitat els paracaigudes perquè no li feien gens de gràcia les altures, i tampoc calia provar-ho tot. Però se sabia que tenia un fill que havia engendrat en algun dels racons del món que havia visitat. Havia obeït, havia dissentit, havia traït i, fins i tot, havia fet d'espia.

No vos penseu que fora especialment aventurer. De fet, era un home metòdic, de costums fixes i hàbits previsibles. Sempre esmorzava el mateix i a la mateixa hora. S'afaitava en dies alterns, però es dutxava cada matí amb el mateix sabó que ja comprava la mare. Al mercat, hi anava els divendres. Portava els abrics a la tintoreria cada primer de març i, si per ventura era diumenge, s'esperava fins dilluns.

Ara li venia al cap un reguitzell de records, retalls del que havia anat vivint: la camisa que es va comprar amb el primer sou, aquells ulls que mai va arribar a oblidar, les passejades per la ciutat en nits de borratxera i, també, el primer dolor de genolls d'una estació especialment plujosa. Estirat al llit, alenava per última vegada mentre invocava la mare que l'havia parit. Era la primera vegada que es moria, i l'última.

Vaig romandre més de deu minuts asseguda a la tassa del vàter amb el predictor a la mà, sense poder pensar, ni parlar, ni sentir. Creia que tindria mesos per fer-me a la idea, i el primer mes ja estaves fent-te lloc (venies amb presses). Per sort, un cop paït, aquella munió de sensacions es van transformar en il·lusió (i en una mica de cangueli, per ser sincera).
Vas començar a fer-te real —en la meva ment— al so dels primers batecs del teu cor. Un toc-toc accelerat em deixava bocabadada. La vida que duia a dins, sonava a vida.
Després de sis mesos creixent, et van tornar les presses. Segur que les ganes de sortir eren per esbrinar que s’hi coïa allà fora (curiositat insaciable, la teva...). Però et vam fer esperar. Va caldre medicació, repòs, i molts controls per retenir-te mentre esperàvem que els teus pulmons es desenvolupessin.
En aquelles parets d’hospital, eternes i incertes, tu i jo, parlàvem (en algun llenguatge nostre). Em deies que eres fort i lluitador, i ho constataves, per si en tenia dubtes, amb un bàtec ferm dia rere dia que em reconfortava i apaivagava les pors.
Quan va ser, per fi, l’hora, et vas presentar amb un intens plor de vida. De seguida et van col·locar, pell amb pell, sobre el batec del meu cor. Aleshores, vas estirar lentament el capet fins que els teus ulls es van trobar amb els meus —per primera vegada—. En aquell precís instant, ho vas canviar tot.