Detall intervenció

RE: REPTE CLÀSSIC DCCXII (712): MIRADES. Convocatòria

Intervenció de: Carme Alcoverro | 25-10-2021

Els teus ulls

El meu destí era perdre'm en els teus ulls, no hi havia remei.
Les maletes descansaven a l'andana, a l'espera d'emprendre un viatge sense retorn que altres havien planificat. Un murmuri carregat de pors es barrejava amb el fum de la màquina de tren i impregnava la roba, tan minsa que no protegia del fred aquells cors marcats amb estrelles. Un fred més profund que qualsevol abisme.
Les meves passes, tremoloses, em van portar al teu costat. Com jo, només volies arraulir-te en un racó del vagó per no exposar-te als qui havien de competir amb tu per l'aire viciat.

Et vaig seguir. No sé per què, vaig pensar que estant a prop teu estaria fora de perill. Potser perquè, amb la teva solitud, t'assemblaves tant a mi...

El terra brut i pudent ens va acollir a tots dos. Els nostres peus gairebé es tocaven, però no gosava aixecar la mirada per por d'espantar-te i que fugissis de la meva presència. Em vaig fer petita.
Un xiulet estrident va precedir el grinyol metàl·lic dels raïls; els vagons, que feia temps havien albergat bèsties de càrrega, van iniciar el seu camí cap a l'infern. Però això encara no ho sabíem.

Imaginava el final d'aquell viatge que m'havia de dur al costat dels meus. Ens ho havien promès. El destí era un retrobament en un camp de treball. Tu devies pensar el mateix. No sé qui t'esperava a tu, però estic segura que, qui fos, t'estimava.
La penombra em va donar el coratge necessari per recórrer la teva silueta amb la mirada. Vaig veure les teves cames encongides i la teva pròpia abraçada, embolicat en un abric de llana que en un altre temps devia ser el de mudar. La gorra, calada, deixava escapar el teu cabell, que intuïa rebel i arrissat.

Però encara no havia vist els teus ulls.

Vaig estirar la cama tot just uns centímetres, suficients per tocar-te amb punta del peu, per establir aquell contacte que tant necessitava. Per connectar-me a tu. Vaig aguantar la respiració, esperant la teva retirada. Però et vas quedar quiet. Vaig somriure.

No sé quant temps va passar fins que un raig de sol que s'escolava per una escletxa va impactar en el teu rostre i em va revelar el meu destí. El verd dels teus ulls es va obrir davant meu com un riu d'aigües transparents i em vaig capbussar en ells. De sobte, van desaparèixer els laments, la pudor i el fred. Ens vam elevar a un pla superior on hi havia futur i esperança, on érem lliures. On ens protegíem.

Ja no va haver-hi remei per a mi. I ni tan sols sabia el teu nom.
...
Ara que el gris cobreix el meu cabell, trobo la veu per parlar-te i dir-te que aquell instant m'ha mantingut viva.
Quan el xerric de les rodes ens va arrencar del nostre estat de somni no vam tenir temps de res. L'horror que brollava de les boques dels oficials s'escampava com una onada de fang i ens arrossegava com un ramat udolant fora dels vagons.
Vaig allargar les mans per agafar-me a tu, però te'm vas escapolir, engolit per un exèrcit d'ànimes. El meu únic consol va ser que no vas apartar la teva mirada de la meva.
Des de llavors he pogut comptar centenars de dies i les seves nits, i encara que ja són molts els que passo en una llar càlida i confortable, no n'hi ha ni un que no em transporti de nou als freds barracons on vaig descobrir la maldat humana més esgarrifosa i on no deixava de preguntar-me quin hauria estat el teu destí.

I, igual que aleshores, em refugio en el record i en la calidesa d'aquell raig de sol que em va regalar els teus ulls.


Respostes

  • CUES DE PANSA
    Iona | 17/10/2021 a les 18:46
    Anava de poble a poble amb la seva tartana. Era un xarlatà, es dedicava a vendre esperança i il·lusions i encolomava elixirs, pólvores i ungüents, tot per un bon pessic.

    Dominava l'art de l'oratòria. Primer, durant la presentació, donava una ullada ràpida a l'audiència. Després, mentre explicava per què servia cadascun dels productes, alentia el ritme del discurs, fixant la mirada en alguns dels assistents. Escollia el més lleig, quan del que es tractava era de vendre un potent atraient de damisel·les, al que feina més mala cara, quan explicava com alleujar el mal de queixal, a la jove més bella, pels remeis que evitaven embarassos, i així amb cadascun dels remeis miraculosos del seu carregament.

    Però l'esperança i il·lusió venuda sempre s'acabava truncant. Tot el que encolomava al veïnat no servia absolutament per res, i és per això que seguia la norma de no tornar a trepitjar mai els camins i pobles que ja havia visitat.

    Fins que un dia, mentre recorria la comarca del sud, el començaren a reconèixer, tothom començà a parlar del retorn de l'estafador d'esperances. No disposar d'un remei eficient per la falta de memòria, fou la seva fi.

    No hauria d'haver portat al límit el poder de la mirada. Ara, tothom es recordava d'ell.

    Iona
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXII (712): MIRADES. Convocatòria
    Prou bé | 18/10/2021 a les 13:00

    Els ulls...un mirall!

    Ambdós van llegir-se als ulls que tot s'havia acabat. La imatge era nítida: expressava la realitat d'un paisatge desolat, erm.
    Com una películ·la, van veure passar totes i cadascuna de les instantànies de la història d'amor, convivència i complicitats que havien compartit.
    Tot va començar feia tres anys . Eren a la vila closa d'Altafulla, un dia festiu del mes d'octubre. Portes, finestres i balcons eren tancats. Ningú no es veia pels carrerons empedrats i costeruts. Encara feia sol que donava una tonalitat especial a les pedres del castell. Ambdós amb un planell a la mà i la cámara a punt, desde cantonades diferents, van fer cap a la plaça de l'església. Van enfocar i, en fer la fotografia,... es van retratar l'un a l'altre! Un primer somriure va deixar pas a unes riallades que no podien aturar. Sense dir-se res van veure que s'havien "trobat"...i, perplexos, es van adonar que el futur havia de ser...de parella.
    Al cap de pocs dies ja vivien junts a un pis que veien bonic.
    Al començament, els ulls sempre brillaven amb mil llumetes. Tot eren il·lusions i projectes. La vida era preciosa i la mútua descoberta els omplia de goig.
    Van compartir el trajecte final dels estudis universitaris que acabaren alhora. Els seus ulls anaven i venien transitant per realitats canviants: passaven d'ulls empetitis de tant llegir i memoritzar estudiant, a ulls esbatanats per l'alegria dels aprovats amb nota. Com que tocava buscar feina, repassaven anuncis amb els ulls fixats a l'ordinador. Amb ulls crítics, escrivien i reescrivien currículums per presentar-se el millor possible a diferents ofertes de treball.
    El temps corria i els mesos s'escolaven entre la feina, sortides als vespres amb els amics, alguna escapada romàntica i nits davant de la televisió veient i "endrapant" maratons de sèries.
    Ja no reien tan sovint i les llumetes als ulls s'esmorteïen.
    Conscients d'això, van fer per recuperar la il·lusió que minvava a poc a poc.
    Va ser en va.
    Els dies van amuntegar-se l'un sobre l'altre , fins al moment que, com en un mirall, es llegiren als ulls que ja no els unia res.
    Van plorar junts pel "paradís perdut". Van dormir plegats per última vegada i a l'endemà van començar a recollir per buidar el pis que, ara, veien amb uns altres ulls, amb el filtre del dol de la pèrdua i d'una resta petita d'amor que encara els quedava.


  • EL CONSTIPAT
    PERLA DE VELLUT | 22/10/2021 a les 19:26

    EL CONSTIPAT

    Era un dia excel·lent d’hivern, el sol brillava amb tota la seva esplendor, però un vent gelat i humit recordava a l’imprudent que eixia de casa mancat d’abric, que s’acostava gener amb les seves nevades i gebres.
    Tres dies feia que Vitòria s’alçava tard i no anava a l’institut a causa d’un constipat.
    Quan va aplegar el diumenge sense que s’haguera alçat la prohibició d’eixir de casa, cridà a la criada, la mirà amb ulls afectuosos i a la vegada li digué que preguntessis a son pare, Hèctor, si podria alçar-se, vestir-se i així eixir una bona estona amb companyia de les seves amigues i amics i així també al cinema.
    Va entrar en l’habitació Hèctor, la mirà amb bondat com estava. Aleshores, ell li posà el termòmetre per a saber com anava la situació. Al cap d’uns minuts observà que tenia trenta-vuit i mig de temperatura. A més, li digué que ahir el metge que visità a la seva àvia, Isabel, la qual sabia que patia un reuma, digué que si no et cessava la tos que et molestava, et faríem guardar llit uns quants dies més i romandre així.
    Cada matí i cada nit, anava prenent-se les medicines per a millorar-se. Hèctor la mirà amb tendresa i a la vegada amb el cor en la mà. Aleshores, la seva filla abraçà a son pare.
    Com tens febre, faré que et serveixen un lleuger desdejuni; i a migdia menjaràs una sopa ben calenta i cada tres hores et portaran una tassa de carn l’olla, a fi de promoure la suor.
    Aquella altra vesprada, entrà a l’habitació de Victòria, la seva àvia, la qual li va preguntar com anava del constipat. Victòria mirà la seva àvia amb una mirada dolça i a la vegada somrient, perquè sabia que no podia moure’s molt. Quina alegria li va donar a ella!
    Li comentà a la seva àvia que estava un poc millor, perquè estava prenent-se els medicaments i ja no tossia tant. Passaren quatre setmanes més, ella amb la seva constància es millorà.
    Aquell dia que li digué a sa mare i a son pare que ja no tenia febre, ni constipat, es van posar molt contents.
    A l’altre dia ja va poder anar a l’institut amb molta aclamació i alegria. Allí la van rebre amb molt d’entusiasme.

  • ALES DE PAPALLONA
    Cesca | 23/10/2021 a les 12:13
    ALES DE PAPALLONA
    La llum que entrava per les claraboies era l’única que els permetia veure alguna cosa. De dia es movien en silenci per túnels i carrers subterranis que ningú sabia fins on arribaven. De nit, les ombres ennegrien tots els racons i la quietud se sumava al silenci. No, no és que aquest recolliment fos una imposició, era la tristesa i l’enyor el que els empenyia al mutisme.
    La claraboia més gran i més sol·licitada era la de la biblioteca. Així que es feia una mica clar, eren molts els que esperaven sota el redol de llum amb un llibre a les mans. Aquells que aconseguien una mica d’aquest espai, no en sortien per res en tot el dia per tal d’aprofitar cada minut de claror. Cap d’ells volia que la ignorància alimentés, altre cop, l’estupidesa que els havia portat a aquesta realitat soterrada i grisa. Consumien paraules i coneixement sense parar fins que la foscor els feia tancar els llibres, llavors els tornaven a la prestatgeria, calia que l’endemà restessin a l’abast dels que aconseguirien un lloc sota la llum de la biblioteca.
    Ell era un home menut que cada dia s’escapolia sense entrebancs, cap al seu racó de la biblioteca. No suportava deixar els llibres a mitges. Per això, sempre s’amagava sota el jersei el llibre que encara no havia acabat i, d’aquesta manera, se l’assegurava per l’endemà. Un gest que aquell dia no va passar desapercebut.
    Ja de nit, sortint de la biblioteca, Ella se’l va quedar mirant. No era una mirada ni de retret ni de censura. Era una mirada expectant que llançava mil preguntes amb desig de resposta. Foren uns segons i prou, suficient per quedar atrapat dins la màgia de la complicitat. Va provar d’ignorar-la, però un pessic de curiositat se li enfilà estómac amunt... I si parlem? I si deixem que els mots flueixin, també, fora dels llibres? De ben segur que les paraules en llibertat ens ajudaran a saber més, va pensar...
    I, com el batec silent i constant d’una papallona, aquelles mirades plenes de paraules van despertar una comunicació massa temps adormida obrint la porta a un futur d’esperança.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXII (712): MIRADES. Convocatòria
    marialluïsa | 24/10/2021 a les 19:15

    INSPECCIÓ OCULAR

    Es lleva esgotada i la primera llambregada al carrer, davant els vidres entelats, li mostra una boira que tot ho amaga. Avui, camuflada rere la cortina humida esdevindrà invisible a qualsevol altre vianant.
    Fins i tot podria evitar l'enfrontament amb el mirall, però fa el cor fort i decideix acolorir aquell rostre tan esblanqueït, herència de l'àvia, i desentonar amb el dia grisós.
    Estén  la crema hidratant com el paleta que allisa una paret, emplenant les estries pròximes als ulls i als llavis. La mare li diria que són el rastre  d'haver rigut i plorat, de no haver reprimit els sentiments i que empassar-se'ls clivella l'estómac.
    El mirall de deu augments, obsequi de la Lídia pels cinquanta-quatre anys, li permeten dibuixar la línia de  l’eye-liner amb la perícia d'un delineant professional. Dues pupil·les l'observen tan pròximes, que li permeten veure fins la més minsa arruga. Examina els ulls terrosos que la vigilen sense parpellejar, atents al més mínim moviment i dubte. Els pica l'ullet, fa ganyotes, els treu la llengua.  Ara mateix, aquest rostre tan proper li resulta gairebé desconegut mentre escampa el maquillatge i el coloret i acoloreix els ulls, accentuant la peculiar mirada gatona. El naixement dels cabells també demana una nova clapissada de color per tapar els blancs que creixen rabiosos. Vermell?  Potser li comportarà un nou cara a cara amb el mirall, però l’allunyarà d'assemblar-se tant a la mare que encara sent tan propera. 
  • Històries de La Rambla
    JaumeBalcells | 24/10/2021 a les 20:23

    Després de fer la migdiada, el senyor Tomàs va cada dia a La Rambla. Li agrada asseure’s en una d’aquelles cadires de ferro collades al terra que va posar l’Ajuntament i observar la gent que passa: els desqueferats que romancegen aquí i allà, els que van per feina a algun lloc, capficats, els turistes amb uniforme de turista, les dones. N’hi ha una, de dona, que li té el cor robat. La veu venir de lluny perquè li coneix el tranc de veure-la cada tarda. Camina decidida amb la cara alta i els pits per endavant. Sempre porta escots generosos, faldilles curtes i sabates de taló alt. Avui, el senyor Tomàs està segur que, en passar pel seu davant, ella ha girat el cap un instant i li ha somrigut. Avui, als seus setanta-vuit, ha tocat el cel com no recorda quan.

    La Naty s’ha despertat als voltants del migdia. Ha dinat, ha deixat preparat el sopar de la nena i s’ha vestit per anar a treballar. El metro l’ha deixat a Plaça Catalunya i ella ha enfilat Rambla avall. Els ulls dels homes que li venen de cara se li claven als pits. Alguns li diuen coses, obscenitats, quan passen pel seu costat, i està segura que després es giren i li repassen les cames i el cul, sobretot el cul. Però no tot és brutícia. L’home gran, tan prim, que seu en una d’aquelles cadires collades al terra que va posar l’Ajuntament és diferent. Cada dia veu com els seus ulls grisos mig apagats la contemplen amb adoració i sense malícia. Aquella mena d’innocència l’entendreix. Avui li ha dedicat un somriure i, mentre se n’allunya, pensa que a ell l’hi faria de franc.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXII (712): MIRADES. Convocatòria
    Carme Alcoverro | 25/10/2021 a les 18:14
    Els teus ulls

    El meu destí era perdre'm en els teus ulls, no hi havia remei.
    Les maletes descansaven a l'andana, a l'espera d'emprendre un viatge sense retorn que altres havien planificat. Un murmuri carregat de pors es barrejava amb el fum de la màquina de tren i impregnava la roba, tan minsa que no protegia del fred aquells cors marcats amb estrelles. Un fred més profund que qualsevol abisme.
    Les meves passes, tremoloses, em van portar al teu costat. Com jo, només volies arraulir-te en un racó del vagó per no exposar-te als qui havien de competir amb tu per l'aire viciat.

    Et vaig seguir. No sé per què, vaig pensar que estant a prop teu estaria fora de perill. Potser perquè, amb la teva solitud, t'assemblaves tant a mi...

    El terra brut i pudent ens va acollir a tots dos. Els nostres peus gairebé es tocaven, però no gosava aixecar la mirada per por d'espantar-te i que fugissis de la meva presència. Em vaig fer petita.
    Un xiulet estrident va precedir el grinyol metàl·lic dels raïls; els vagons, que feia temps havien albergat bèsties de càrrega, van iniciar el seu camí cap a l'infern. Però això encara no ho sabíem.

    Imaginava el final d'aquell viatge que m'havia de dur al costat dels meus. Ens ho havien promès. El destí era un retrobament en un camp de treball. Tu devies pensar el mateix. No sé qui t'esperava a tu, però estic segura que, qui fos, t'estimava.
    La penombra em va donar el coratge necessari per recórrer la teva silueta amb la mirada. Vaig veure les teves cames encongides i la teva pròpia abraçada, embolicat en un abric de llana que en un altre temps devia ser el de mudar. La gorra, calada, deixava escapar el teu cabell, que intuïa rebel i arrissat.

    Però encara no havia vist els teus ulls.

    Vaig estirar la cama tot just uns centímetres, suficients per tocar-te amb punta del peu, per establir aquell contacte que tant necessitava. Per connectar-me a tu. Vaig aguantar la respiració, esperant la teva retirada. Però et vas quedar quiet. Vaig somriure.

    No sé quant temps va passar fins que un raig de sol que s'escolava per una escletxa va impactar en el teu rostre i em va revelar el meu destí. El verd dels teus ulls es va obrir davant meu com un riu d'aigües transparents i em vaig capbussar en ells. De sobte, van desaparèixer els laments, la pudor i el fred. Ens vam elevar a un pla superior on hi havia futur i esperança, on érem lliures. On ens protegíem.

    Ja no va haver-hi remei per a mi. I ni tan sols sabia el teu nom.
    ...
    Ara que el gris cobreix el meu cabell, trobo la veu per parlar-te i dir-te que aquell instant m'ha mantingut viva.
    Quan el xerric de les rodes ens va arrencar del nostre estat de somni no vam tenir temps de res. L'horror que brollava de les boques dels oficials s'escampava com una onada de fang i ens arrossegava com un ramat udolant fora dels vagons.
    Vaig allargar les mans per agafar-me a tu, però te'm vas escapolir, engolit per un exèrcit d'ànimes. El meu únic consol va ser que no vas apartar la teva mirada de la meva.
    Des de llavors he pogut comptar centenars de dies i les seves nits, i encara que ja són molts els que passo en una llar càlida i confortable, no n'hi ha ni un que no em transporti de nou als freds barracons on vaig descobrir la maldat humana més esgarrifosa i on no deixava de preguntar-me quin hauria estat el teu destí.

    I, igual que aleshores, em refugio en el record i en la calidesa d'aquell raig de sol que em va regalar els teus ulls.
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCXII (712): MIRADES. Convocatòria
      Carme Alcoverro | 27/10/2021 a les 12:14
      Els teus ulls (Relat modificat)

      El meu destí era perdre'm en els teus ulls, no hi havia remei.
      Les maletes descansaven a l'andana, a l'espera d'emprendre un viatge sense retorn que altres havien planificat. Un murmuri carregat de pors es barrejava amb el fum de la màquina de tren i impregnava la roba, tan minsa que no protegia del fred aquells cors marcats amb estrelles. Un fred més profund que qualsevol abisme.
      Les meves passes, tremoloses, em van portar al teu costat. Et vaig seguir, potser perquè, amb la teva solitud, t'assemblaves tant a mi...

      El terra brut i pudent ens va acollir a tots dos. Un xiulet estrident va precedir el grinyol metàl·lic dels raïls; els vagons, que feia temps havien albergat bèsties de càrrega, van iniciar el seu camí cap a l'infern. Però això encara no ho sabíem.

      Imaginava el final d'aquell viatge que m'havia de dur al costat dels meus. Ens ho havien promès. El destí era un retrobament en un camp de treball. Tu devies pensar el mateix. No sé qui t'esperava a tu, però estic segura que, qui fos, t'estimava.
      La penombra em va donar el coratge necessari per recórrer la teva silueta amb la mirada. Però encara no havia vist els teus ulls.

      Vaig estirar la cama tot just uns centímetres per connectar-me a tu. Vaig aguantar la respiració, esperant la teva retirada. Però et vas quedar quiet. Vaig somriure.

      No sé quant temps va passar fins que un raig de sol que s'escolava per una escletxa va impactar en el teu rostre i em va revelar el meu destí. El verd dels teus ulls es va obrir davant meu com un riu d'aigües transparents i em vaig capbussar en ells. De sobte, van desaparèixer els laments, la pudor i el fred. Ens vam elevar a un pla superior on hi havia futur i esperança, on érem lliures. On ens protegíem.

      Ja no va haver-hi remei per a mi. I ni tan sols sabia el teu nom.
      ...
      Ara que el gris pinta el meu cabell, trobo la veu per parlar-te i dir-te que aquell instant m'ha mantingut viva.
      Quan el xerric de les rodes ens va arrencar del nostre estat de somni no vam tenir temps de res. L'horror que brollava de les boques dels oficials s'escampava com una onada de fang i ens arrossegava com un ramat udolant fora dels vagons.
      Vaig allargar les mans per agafar-me a tu, però te'm vas escapolir, engolit per un exèrcit d'ànimes. El meu únic consol va ser que no vas apartar la teva mirada de la meva.
      Des de llavors he pogut comptar centenars de dies i les seves nits, i encara que ja són molts els que passo en una llar càlida i confortable, no n'hi ha ni un que no em transporti de nou als freds barracons on vaig descobrir la maldat humana més esgarrifosa i on no deixava de preguntar-me quin hauria estat el teu destí.

      I, igual que aleshores, em refugio en el record i en la calidesa d'aquell raig de sol que em va regalar els teus ulls.
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCXII (712): MIRADES. Convocatòria
      Carme Alcoverro | 27/10/2021 a les 14:14
      A LA TERCERA VA LA VENÇUDA (l'anterior encara excedeix el nombre de paraules i l'he penjat per error.

      Els teus ulls

      El meu destí era perdre’m en els teus ulls.
      Les maletes descansaven a l’andana, a l’espera d’emprendre un viatge sense retorn que altres havien planificat. Un murmuri carregat de pors es barrejava amb el fum del tren i impregnava la minsa roba que no protegia del fred aquells cors marcats amb estrelles. Un fred més profund que qualsevol abisme.

      Et vaig seguir, potser perquè, amb la teva solitud, t’assemblaves tant a mi...

      El terra pudent ens va acollir a tots dos. Un xiulet estrident va precedir el grinyol metàl·lic dels raïls; els vagons, que feia temps havien albergat bèsties de càrrega, van iniciar el seu camí cap a l’infern. Però això encara no ho sabíem.

      Imaginava el final d’aquell viatge que m’havia de dur al costat dels meus. Ens ho havien promès. El destí era un retrobament en un camp de treball. Tu devies pensar el mateix.

      La penombra em va donar el coratge necessari per escrutar-te. Però encara no havia vist els teus ulls.

      No sé quant temps va passar fins que un raig de sol que s’escolava per una escletxa va impactar en el teu rostre i em va revelar el meu destí. El verd dels teus ulls es va obrir davant meu com un riu d’aigües transparents i em vaig capbussar en ells. De sobte, van desaparèixer els laments, la pudor i el fred. Ens vam elevar a un pla superior on hi havia esperança.

      Ja no va haver-hi remei per a mi. I ni tan sols sabia el teu nom.
      ...
      Ara que el gris pinta el meu cabell, trobo la veu per dir-te que aquell instant m’ha mantingut viva.
      Quan el tren es va aturar no vam tenir temps de res. L’horror que brollava de les boques dels oficials s’escampava com una onada de fang i ens arrossegava com un ramat udolant fora dels vagons.
      Vaig voler agafar-te, però te’m vas escapolir, engolit per un exèrcit d’ànimes. No vas apartar la teva mirada de la meva.
      Des de llavors he pogut comptar centenars de dies i les seves nits, i encara que ja són molts els que passo en una llar càlida i confortable, no n’hi ha ni un que no em transporti de nou als freds barracons on vaig descobrir la maldat humana més esgarrifosa i on no deixava de preguntar-me quin hauria estat el teu destí.

      I, igual que aleshores, em refugio en el record i en la calidesa d’aquell raig de sol que em va regalar els teus ulls.
  • Saps què?
    Homo insciens | 27/10/2021 a les 07:50

    La cafeteria està plena de gom a gom. No dona l’abast. Mentre li torna el canvi a la senyora, repassa les comandes pendents: dos cafès a la taula set, un cafè amb llet i un dònut per a la tres, un entrepà de pernil a la quatre... Esbufega mirant el rellotge amb el temor d’un altre matí etern, però tot just acabat el pensament els ulls se li’n van sols rere les vidrieres que donen al carrer. Avui ha vingut més aviat. La noia s’asseu a la terrassa, s’encén una cigarreta i fa una calada profunda mentre amb l’altra mà juga nerviosa amb l’encenedor. Ell fa com que no l’ha vist, però de reüll va fitant els seus gestos per saber si l’està mirant. Es toca els cabells i somriu més de l’habitual mentre atent els altres clients. Per fi s’atansa a ella amb la llibreteta i el bolígraf a la mà. “Com dius?” exclama sobtat. L’altra no ha dit res (amb la veu), però ho ha deixat anar tot amb la mirada.
  • Homenatge als mestres.
    capficada | 28/10/2021 a les 07:24
    ale, a classe. a veure què et trobes avui. respira, somriu i arromanga't.

    - Bon dia, nois, noies.

    sembla que la mar està en calma. per allà ja van fent-se miradetes. aquest parell es mengen pels ulls i encara estem a novembre, en arribar abril...

    - Continuarem per on ens vam quedar la darrera sessió.

    a Joan ja li roden els ulls. se m'adorm i encara no hem començat. ai, la Mercè. una altra volta ullerosa. l'insomni és horrorós, que me n'heu de dir a mi. hauré de fer alguna tècnica de relaxació o visualitzacions o ensenyar-los a comptar borreguets. jo què sé...

    - Treieu, per favor, el material.

    Caterina, reina, no em mires així. sí, tothom ens hem enamorat d'algun professor, però dissimula, per favor, dissimula. òstia! Salvador torna a venir amb l'ull morat. què està passant a Serveis socials?! merda ja de retallades

    - Si recordeu, vam encetar tema nou.

    Vicent-Andrés, per on pares? allà. a vore't? angoixat, com sempre.

    - Àngel, per favor, m'ajudes a repartir les fotocòpies?

    qui és aquell? ah, el nou! Amb aquestes mascaretes no hi ha manera. Maria-Mercè ja se n'ha anat. a vore si torna...

    - Maria-Mercè, recordes què vam dir l'altre dia que fèiem abans de començar a escriure?
  • Miro el jardí
    kefas | 28/10/2021 a les 18:23

    El seu somriure m’il·lumina quan obre la porta i em convida a entrar. Durant uns segons la contemplo, immòbil al replà, admirat per la seva actitud vital que no han aconseguit doblegar les moltes mossegades que ha rebut.

    Entro, intercanviem salutacions i aviat es posa seriosa. Comença a explicar com s'ho fa l'edat per atropellar-la i com les discordances amb les persones que l’haurien d'ajudar a suportar els temors, els augmenten. Mentre, li somric i em concentro en els seus llavis. Intento endevinar les paraules que no surten, les que expressen la preocupació perquè els anhels que encara viuen al seu cor no es puguin realitzar. Replico les seves paraules amb una veu que vol ser bressol i carícia conciliadora. I falç que talla les esbarzers que li fan mal. Sé que no va de raciocini la cosa i capto que el gest fa efecte.

    Ara torna a vestir la mirada amb un somriure alegre. Mentre, m'he adonat que li queda molt bé el conjunt de jaqueta i brusa. I que aquesta està descordada fins una mica més avall d'on comença la comissura dels pits. Tota l'estona, en un gest nerviós, amb les mans agafa les vores de la jaqueta com intentant tapar la doble be baixa que formen la brusa i el inici dels pits i això fa que hi pari més atenció. Ella sabia que anava a veure-la i jo sé que m'estava esperant i ara em pregunto si s'ha vestit així, elegant i seductora, per rebre’m. Sé que sempre li agrada fer goig i no m'atreveixo a preguntar-li-ho. Mentre, una idea boja apareix en ell meu cervell. Podria demanar-li que em deixi fer d'explorador trapella i em permeti descordar-li el botó de dalt de la brusa, obrir-la una mica més i amb els dits resseguir...

    Sé que no ho faré. Em poso nerviós i obro els braços per iniciar l'abraçada de comiat. Ens abracem, més estona del que és habitual, i aquesta vegada em concentro en sentir els seus pits. Gairebé tartamudejo en acomiadar-me. Ella agraeix la meva amabilitat desinteressada. Sembla feliç
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXII (712): MIRADES. Convocatòria
    Ness | 29/10/2021 a les 19:57
    PERDUT

    De sobte veié un home reflectit en el mirall! Se’l mirava fixament i ell no trobava la mare! L’ofec el posseïa i estava desconcertat. No sentia el cant de la mare, que tant el calmava, i el senyor del mirall no deia res, només se’l mirava...
    L’Amàlia marxà de l’hospital amb el cor encongit. L’Alzheimer li havia corsecat l’últim llaç de connexió amb el seu germà que ja només reaccionava quan li cantava cançons de bressol a cau d’orella.
    Feia massa temps que la seva mirada restava perduda en aquell mirall.
  • RE:Trobada periòdica
    Atlantis | 30/10/2021 a les 16:48


    Té uns ulls clars i grossos. La seva barba poc rasurada i les arrugues que li rodegen els llavis el fan encara més interessant.

    Es va apropar molt. Va mirar-me intensament.. Després em va agafar la barbeta amb la mà i dolçament me la va anar movent ara a un cantó ara a un altre.
    - Tanca els ulls- va dir-me- torna’ls a obrir- La seva mirada se’m va quedar clavada per sempre.

    Vàrem estar així una bona estona.

    Hem quedat per la setmana vinent.

    -I quina òptica dius que és aquesta?
  • Gir ric
    touchyourbottom | 30/10/2021 a les 18:29

    Una volta sencera. Com ho feia?
    Els òrgans de la vista, llunes plenes dominant-li el rostre, podien copsar un bon cercle de territori avall i cercar amb amplitud qualsevol moviment, mercès al gir total, a la flexibilitat cervical. Mai no passaria gana. Agudesa ocular afegida a aquella envejada proesa per altres depredadors, detectava la menja i encetava el vol precís per abatre i atipar-se.
    Després es quedava contemplant la nit que les estrelles pampalluguejaven, el mussol de la clariana, observant fins recloure's quan fos matinada.




    tyb
  • Fil a l'agulla (fora de concurs)
    Mena Guiga | 30/10/2021 a les 18:55
    La Gertrudis cosia malament darrerament. No podia permetre's màquina, anava a l'antiga, mà i roba i hores.
    Llum d'espelmes i asseguda en cadira corcada, encorbada.
    Una felina tafanera la visitava si l'ull de bou estava mig clos quan feia mitja calor en aquella estança ridícula, però assequible. La gata observava, atenta, l'intent de la bona dona de fer passar el fil per l'ull de l'agulla i com esdevenia infructuós. Sovint acabava amb els ulls plens de llàgrimes que, creia, els netejaven i ajudaven a veure-s'hi millor. Alguna vegada ho encertava. Avançar per entregar qualsevol encàrrec es tornava feixuc, dur. Tota una vida de modista explotada i, amb tot, es mostrava agraïda. La gata mirava la vella més enllà de la curiositat, més enllà.
    Un dia que se li dormien les mans, que les havia de mossegar i fer picar contra la paret escrostonada...la Gertrudis va veure sota la finestra, a terra, unes ulleres. Les va collir, se les va posar. Va poder cosir com feia temps no cosia. Mentre ho gaudia...va notar-se observada. Va girar-se i es va trobar amb la gata de teulada que, amb un esguard lluminós, li tornava el somriure.


    Mena
  • Iris perduts (fora de concurs)
    Tanganika | 30/10/2021 a les 19:20

    "No et calien les pestanyes ni les parpelles. Només et calia mostrar sense proteccions ni horaris aquells paisatges. Em calien. Esguard d'una estàtua divinitat sagradíssima, venerable infinitament."

    Les va cloure, les parpelles; Van humitejar-se-li, les pestanyes. Petits llacs mirallets s'escapolien des dels lacrimals, en rellegir un cop més l'únic fragment que li restava de la carta de l'amor de la seva vida, aniquilat en combat. Des de l'ànima on ell s'havia submergit, els records fluïen fiblant, mentre els iris cercaven en va aquells iris colgats per sempre.


    TGNK


  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXII (712): MIRADES. Convocatòria
    Fidel Català | 31/10/2021 a les 07:53
    Moltes gràcies a les 14 participants.

    Si puc avui, faré els comentaris i el veredicte, i sinó, demà.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: