RE: REPTE CLÀSSIC DCCCXVI: ELS ANTICS GRECS.. Comentaris i veredicte

• Continuació de "L'amic Ludwig" (12/09/2025).
Joan Colom | 30/10/2025 a les 13:27

El doctorand tornà a la càrrega, sol·licitant per telèfon una nova entrevista. I el dia assenyalat, esperà a sentir la invitació a passar, de l'altra banda de la porta, entrà al despatx del catedràtic que s'havia ofert a tutoritzar-li la tesi amb el benentès de consens sobre el tema escollit, i s'assegué amb el culet fregant la vora del seient. Després del mutu intercanvi de cortesies, el doctorand entrà en matèria, però ho va fer tan atropelladament que, en comptes d'una transcripció literal, em permetré una exposició ordenada, sempre en benefici del lector.

Zenó d'Èlea (490-425 aC), parmenidià de soca-rel, dedicà les seves apories a demostrar la impossibilitat racional de l'ésser plural, l'espai, el temps i el moviment, que són el fruit equívoc de la nostra percepció imperfecta; pura il·lusió de l'esperit, que diria Josep Pla. En particular, a "La dicotomia" argumenta que no es pot recórrer cap distància perquè, per travessar-la, primer cal recórrer la meitat d'aquesta distància, per travessar la qual abans cal recórrer la meitat d'aquesta meitat, i així successivament. En definitiva, el moviment és impossible, perquè per creuar qualsevol distància finita caldria un nombre infinit de desplaçaments, cosa que comportaria un temps infinit.

El de Zenó és el pensament infinitesimal més antic: no fou fins al segle XVII que Newton i Leibniz inventaren el càlcul infinitesimal, justificat amb rigor en el XIX per Cauchy, Riemann i Weierstrass, amb la teoria de límits. Doncs bé, està provat que Arquimedes (287-212 aC), un altre colon grec del sud de la península Itàlica, també va fer aportacions en aquest camp, obtenint la longitud de corbes per aproximacions successives amb el mètode d'exhauriment, consistent a inscriure i circumscriure línies poligonals a la corba, cada cop amb més costats; aplicant-lo a una circumferència, aconseguí una bona aproximació al nombre PI. Va ser aquesta tècnica el punt de partença de l'esmentat invent de Newton i Leibniz.

I ara ve quan el maten, digué el doctorand baixant la veu, com si les parets tinguessin orelles. Assegurà que havia recollit informacions, no de primera mà però ben atribuïdes i datades, demostrant que Arquimedes va intentar rebatre "La dicotomia" i altres apories de Zenó, denunciant-ne la fal·làcia. L'altre respongué que la troballa podia constituir un bon tema de tesi, però que era indispensable garantir l'autenticitat de la documentació. Tanmateix, així que començà a interrogar-lo, s'adonà que tot era paper mullat!!!

Després d'un llarg silenci, el catedràtic recuperà la calma, s'aixecà i es dirigí lentament cap a la porta, convidant l'altre a fer el mateix, mentre li deia que, en atenció a la seva situació familiar i la consegüent necessitat d'estabilitzar-se laboralment, estava disposat a passar-li per alt coses que no admetria d'altres doctorands, però no a jugar-se el prestigi acadèmic. A més, reblà, no entenia una trajectòria tan erràtica en la cerca de temes: primerament, recordà, volgué fer-la sobre els corrents filosòfics nihilistes i solipsistes; després, sobre Wittgenstein, i ara l'ideari d'un presocràtic revisat per un científic postsocràtic. On volia anar a parar?, acabà etzibant-li...

El relat té moltes coses bones, en primer lloc tornar a treure un personatge que ja havia sortit, un personatge tristament còmic, de qui dubtem que arribi a escriure una tesi doctoral algun dia.
En segon lloc una exposició erudita molt ben feta, sobre un dels temes que connecten el pensament antic amb el modern amb més força. L’exposició sobre Arquímedes es brillant, dona molt de sí.
També cal destacar que el relat mostra una continuïtat entre el món grec i el nostre, encara que sigui a través del doctorand tragicòmic.

• El mercat
Xavier Valeri Coromí | 30/10/2025 a les 17:42
•
L'alt i gros, Lluc Telamòniu, príncep de Focea, allargava l'ample coll per descobrir el llenç rocós, on podria lligar caps i fondejar la nau. Per fi, veié les roques!
—Va!!! per Posidó —ordenà.
Diomidi Titida, de cames fortes, i Políndem Eàcida, el de la llarga mà, lligaren els caps a les roques. Amb la claror de la lluna plena, la resta de mariners començaren a transportar rotlles de tela, ceràmica, eines, cuirasses, elms, agulles i cinturons fins a una platja de sorra blanca. Un cop deixades les mercaderies, Telamoniu ordenà desfer els caps i remar uns tres-cents colzes mar endins.
Els ferotges guerrers indigets: Urzuri, de peus lleugers, i Itzalsahara, de ferma mà, sorgiren de la malesa i entraren a la platja. Darrere seu, un grup d'homes i dones s'endú les mercaderies terra endins. D'immediat, aparagué una filera de dones amb gerres subjectes a la testa i d'homes que estiraven ases i mules amb àmfores a banda i banda. La gent clavà les gerres i les àmfores en la sorra i tornà cap als turons.
—Anem-hi!!! —cridà Telamoniu.
Els grecs remaren fins a les roques del port natural, atracaren la nau, i començaren a transportar les gerres plenes d'olives i les àmfores gràvides de blat cap al vaixell. Fou quan relliscà l'estimat Escamondri de Daulidé. Els seus companys el tragueren del rocam, però l'amable Escamondri es queixava de molt fort dolor en un costat. Per ser més fàcil, els grecs el traslladaren a la platja.
—Per Esculapi!!! —que vingui el metge.
—Vàrem haver de deixar el metge a Massalia —digué Diomidi Titida, fill d'Anticlea la dels cabells daurats.
En veure les dificultats dels grecs, la princesa dels cabells negres, Ametlla d'Orrià, ordenà al curandero, en Katxabèrria, que s'acostés a la platja amb ella. Sense dir res, en Katxabèrria s'acostà al malalt, el feu asseure, li mantingué l'esquena dreta i li lliga el tors amb benes de lli untades d'ungüents vegetals.
—Que no es mogui en tres setmanes —digué en Katxabèrria.
Guarit l'Escamondri, arribà l'Otsobaski, rei de la ciutat d'Orrià i de tota la plana sota les muntanyes blanques de Kurragó. El rei Otsobaski, domador de cavalls, era pare de la gentil princesa Ametlla, amiga de la deesa Bassandra, la mestressa del bosc.
—Gràcies! —digué Telamoniu.
Otsobaski, pastor d'homes, feu un gest d'assentiment amb el cap i Telamoniu, en agraïment, li féu portar un rotlle d'una tela molt més fina i lleugera que el lli. Otsobaski comprengué que aquella tela venia de molt lluny i que posada sobre la pell d'una dona podia canviar el món.
Telamoniu convidà amb gestos a la princesa a formar una rotllana: s'agafaren de la mà i ballaren; mentre el foceu de llarga cabellera i ulls humits, Ilítia d'Harmonida, cantava i tocava al flabiol.
Des d'aquell dia, els foceus van descarregar les mercaderies en la llum del dia i fer els tractes de tu a tu amb els indígets. Així, la platja es convertí en un mercat, concorregut pels indigets i els pobles veïns: els ausetans, els cessetans, els laietans, els ilergets i, fins i tot, els ilercavons. No sabien, encara que eren el poble català, amant de la cultura, el dret i la llibertat.

Molt bonic relat. Cal destacar els noms i l’ús d’epítets imitan l’estil de la literatura homèrica. És bonica la descripció del comerç sense contacte, tal com s’havia fet a molts llocs. Aquest comerç passa a un més obert quan grecs i ibers agafen confiança els uns en els altres. La menció a la seda, sense anomenar-la i el comerç de llarga distància que suposa també estan molt ben trobats. Tot el relat és una celebració de la trobada dels foceus, colonitzadors i pirates a temps parcial, amb els ibers que vivien al que ara es Catalunya. Aquests no podien saber que eren catalans, perquè no ho eren, ara bé, des d’un punt de vista genètic, potser sí que són els nostres avantpassats

o RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCCXVI: ELS ANTICS GRECS.
aleshores | 02/11/2025 a les 07:20

Filípides, afanyat a poc a poc



No nego que la notícia de la derrota o la no victòria persa devia ser important i que Filípides potser tenia l’encàrrec de traslladar-la tan aviat com fos possible. Ara bé, quan no es va trobar prou bé pel camí algú li devia dir «On vas tan embalat? Que no ho veus que no arribaràs enlloc?» Devia ser una dona prou gran perquè potser no li fes cas...



Es devia beure el gerro d’aigua fresca que de bon grat li va oferir en compadir-se de la suada que portava aquell noi, que podia ser el seu fill. I segurament estava contenta que la guerra acabés i que el noi que havia portat al món retornés tan sencer com fos possible. Què podia fer sinó estar mira i aguaita de tant en tant el camí per veure si arribava, amb el gerro d’aigua fresca preparat. O és que la dura feina feta al llarg de la seva vida: fabricar i pujar fills havia de quedar segada per la voluntat de no se sap qui, ni per què?



Ell volia ser qui ho digués primer i advertir contra les "fake news" del perses; i es trobava encara prou bé; tanmateix, quedava força tros fins a Atenes, motiu pel qual es desempallega de tot per poder anar més de lleuger.



Devia haver-hi un moment en què Filípedes notes que alguna cosa no anava bé en el seu cos i que les seves cames no li responien. Potser es va convèncer aleshores que la gran ciutat ja era molt a prop, que podia fer un darrer esforç i que ja descansaria un cop arribat i es refaria com havia fet altres cops.



Les paraules de la dona gran que li oferí l’aigua ja les havia oblidades feia estona. Potser va veure el turó de l’Acròpolis on s’hi construiria el gran temple per la victòria o no derrota amb el perses; allà al llogarret de la Plaka el rebrien i complimentarien sentint de la seva pròpia i única boca les novetats més esperades pels conciutadans: Hem guanyat! Ho anava dient i repetint gairebé arrossegant-se ja per les pujades de la Plaka.



No sabem per què no morí en la pujada: el sentit del deure li va proporcionar el darrer alè. Però un cop a dalt Filípides devia exhalar els sospirs de les acaballes, content malgrat tot d’haver pogut donar la notícia, però pressentint ja que aquest cop la sort no seria al seu costat.

Ja el títol té ressonàncies clàssiques, com l’adaptació del famós aforisme romà “Festina lente”, afanyat lentament, que incita a actuar amb decisió, però també amb prudència. Prudència és el que li falta a Filípedes, que actua amb excés de precipitació. El text narra una història ben coneguda, tot i que evites la paraula “Marató”, ressona en tot el relat. És una història èpica, però tu la saps fer humana, especialment en dos aspectes: Primer la dona vella que li ofereix aigua i que pensa en el sentit de les guerres; si val la pena criar fills per a que morin sense saber-ne la causa. En segon lloc, es pot sentir l’esforç del soldat, el seu dubte. No cal fer explícit un final que ja és prou conegut; molt ben trobada l’el·lipsi del final.
Aquí tenim un tema mític que es fa humà sense perdre força, és més, trobo que en guanya molta en explicar coses que als mites se solen ometre

RE: REPTE CLÀSSIC DCCCXVI: ELS ANTICS GRECS.
Prou bé | 07/11/2025 a les 09:56

Les Antigues Gregues

Ja hi tornem a ser! Quan volen referir-se als temps antics gairebé sempre diuen “els antics grecs". I mira que l’antiga Grècia és definició femenina, eh!
I doncs, que no cal parlar de les antigues gregues? I n’hi ha de famoses, tu.
És clar que em sento agreujada jo. La mítica Hèlena, soc. Sí, sí, la de Troia, aquella famosa per la seva boniquesa.
Ara des del mateix Olimp, sento enyorament i, encara ara, una certa perplexitat.
Ja el meu naixement va ser olímpic. Zeus, ben disfressat de cigne, va seduir la mare que no en va tenir prou amb un allitament i hi va tornar tot seguit amb Tíndar el seu home oficial. D'aquests fets vam néixer quatre germans de dos pares diferents. Jo filla de Zeus diuen aquells que hi entenen.
Sí, sí, ja sé que tothom em veia bellíssima. Des de ben petita, Leda, la mare, quan em pentinava la cabellera esbullada, em mirava embadalida.
Bé, allò que importa és, que en totes les referències sobre mi, se’m descriu com d’una gran bellesa, cosa que no va ser cap avantatge, ja que va ser el fet que que va provocar raptes i guerres.
És que vaig tenir un munt de pretendents jo. Finalment, el meu padrastre, Tíndar em va casar amb Menelau príncep de Micenes. Més tard vam esdevenir reis d’Esparta.
Per què el meu home va convidar el jove Paris a visitar-nos? Quina imprudència tan gran! Que no era conscient que a palau hi tenia la dona més bella del món conegut? I, a sobre, marxa de casa, i amb això n’hi va haver prou per a ser raptada pel nostre convidat que se’m va endur a Troia!
I aquí va començar una llarga història de guerres i traïcions, que va posar fi a la vida del meu espòs segrestador.
Em van tornar a casar. Això sí a contracor, jo no volia a Deífob i…
No oblideu pas el famós cavall que va ser un bon invent i, va jugar un paper molt rellevant, però de fet per a mi, va ser un rival quant a la nostra importància en la història.
Bé, com ja sabeu, finalment vaig tornar amb Menelau, que em va perdonar (!) i ambdós, després de voltar molt i molt per les ribes mediterrànies, vam poder recuperar Esparta.

Mireu! Totes o gairebé totes les dones gregues companyes meves de gestes i llegendes, històriques o no, presents en la dita mitologia (paraula també femenina) grega, van tenir finals tràgics després de vides intenses. Jo també: vaig acabar penjada a la forca per ordres de la reina Polixo de Rodes, morta d’enveja per la meva… bellesa!
Ara, mentre vagarejo per l’Olimp, no puc deixar de pensar que totes nosaltres vam ser la llavor del que ara, a la terra, anomenen feminisme.
Tampoc a les dones d’ara els hi és donat res fàcilment. També han de lluitar i guanyar-s’ho a pols.

És per això que, jo La Grega, he volgut reivindicar-nos, Les Antigues Gregues en el repte que ha convocat un humà del S. XXI

Tens tota la raó del món. A la literatura i mitologia gregues hi ha molts personatges femenins impressionants, que donarien joc per a molts relats.
Més rutinari que conservador com soc, he fet servir el masculí genèric, com s’havia fet sempre, per altra banda. La meva intenció no era excloure ningú i fas molt bé de reclamar un paper per a les antigues gregues.
Un relat molt bonic i ben escrit (tinc entès que en català es pot dir tant Hèlena com Helena). Un encert fer la narració en primera persona, una reflexió sobre la seva vida ja des de l’Olimp dels immortals. Aquesta dona juga la carta de la bellesa, però n’hi ha moltes altres que també tenen un paper destacat sense això, la deessa Àrtemis, cruel i salvatge, però protectora de les dones; Antigona, la viva imatge de l’amor fraternal o Hipàtia d’Alexandria, tota saber i cortesia, per dir-ne només unes quantes. Potser sí que van ser la llavor del que ara en diuen feminisme, però cal tenir en compte que els grecs encara eren més masclistes que els romans, que ja és dir. Sobreviure en aquesta societat era un repte per a una dona, per això he citat una dona de la mitologia, un personatge literari i només una dona real.

VEREDICTE


Lo compromís de Caspe
La veritat és que m’heu posat en un compromís que ni a Casp el voldrien.
Només puc descartar el relat d’en Kefas, pels motius indicats al comentari. Els altres quatre m’agraden molt tots i coincideixen amb el tema proposat.
Em podria trobar com l’ase de Buridàn que va morir de gana en ser incapaç de triar entre dos munts de menjar
Declaro vencedor del repte en Aleshores i el seu relat “Filípedes, afanyat a poc a poc”, pels motius que dic al comentari: la cita clàssica, el to èpic i alhora humà del relat. Humanitzar un tema tant conegut, no és gens fàcil.
Declaro aquest vencedor en el benentès que podria ser qualsevol dels altres tres. El nivell és molt alt, els relats molt bons, i triar-ne només un, un compromís.

Ho havia escrit tot en un full de Word, però veig que no ho agafa sencer. En pujar-ho per parts, se m'han descollonat els tags. Us demano perdó.

Felicitats SrGarcia per la conducció del repte clàssic i per la participació. Gràcies pels encertats comentaris. El veredicte el trobo molt bé. Enhorabona aleshores per haver guanyat un dels reptes més participats dels últims temps. Espero el pròxim repte clàssic

Gràcies per haver convocat un repte que ha fet que tornés a escriure i gràcies pel teu comentari al meu relat.
Enhorabona a tots els participants i especialment al guanyador.
Amb total cordialitat

Doncs gràcies pels comentaris i veredicte, SrGarcia.
Ens hem esforçat tots molt.
Ara bé, jo surto de viatge demà dematí, fins diumenge a la nit i no tinc el cap per formular un repte nou. Sí puguessis triar un substitut seria perfecte, altrament, la convocatòria la faria dilluns vinent.

Doncs gràcies pels comentaris i veredicte, SrGarcia.
Ens hem esforçat tots molt.
Ara bé, jo surto de viatge demà dematí, fins diumenge a la nit i no tinc el cap per formular un repte nou. Sí puguessis triar un substitut seria perfecte, altrament, la convocatòria la faria dilluns vinent.

Gràcies per la bona gestió del repte i pels comentaris, SrGarcia, i enhorabona, Aleshores, per un relat que ens aproxima a un succés de fa dos-mil sis-cents anys com si hagués passat ahir. Llàstima que ens tinguis pendents del nou RepteClàssic gairebé una setmana! Espero que ens sorprendràs amb un tema ben original.

Ahir no vaig poder connectar-me a RC des de migdia, perquè els dimarts acostumo a anar al cine (és el dia de les entrades a 2€ per a la gent gran) a veure dues pel·lícules. Ahir encara vaig tornar més tard a casa, després de veure'n dues i mitja: "Siempre es invierno", comèdia romàntica de David Trueba, "La invasió dels bàrbars", drama històric de Vicent Montsonís, i la meitat de "Bugonia", parida infumable de Yorgos Lanthimos que no us recomano.

La meva adscripció a la saga dels proscrits no impedeix que manifesti amb entusiasme la meva admiració per com ha estat organitzat i jutjat aquest repte.

La meva ignorància, filla del desinterès pels processos històrics des que el professor Arpí va qualificar amb un 9 els meus migrats coneixements sobre aquest tema, mestre que en manifestar la meva disconformitat amb aquesta excessiva nota, em va explicar que la història l'escrivien els guanyadors i que, per tant, era un relat allunyat de la veritat, l'únic mèrit del qual era la qualitat literària de la descripció, des d'aquell dia, dic, la considero un relat fantasiós que es pot bastir des de la imaginació sense faltar a la veritat.