RE: Repte Clàssic DCCCXV

Gràcies per la rapidesa convocatòria. Un dubte; suposo que, quan dius "canço" deus viler dir "peça musical", cantada (una cantata de Bach) o no (un concert per a piano de Prokófiev).

Una peça musical cantada per persones o elements electrònics en el context d'una tempesta. Ha de ser coneguda per poder-la escoltar i es valorarà que s'hagi
introduït bé en la història explicada.

—Tu què faries? Ja he quedat escaldat amb el RepteClàssic del monstre, i ara no voldria enganxar-me els dits amb aquest. Com que Xavier Valeri, el convocant, ha escrit que al text s'ha de concretar el nom d'una cançó existent, que la cançó ha de ser coneguda per poder-la escoltar, no acabo d'entendre què vol dir amb això però no vull empipar-lo demanant-li més aclariments, m'ha passat pel cap que "Cançó durant la tempesta" podia ser el títol d'una cançó, així que l'he buscat amb Google i m'ha sortit que "Durant la tempesta" és una pel·li catalana del 2018, un thriller de ciència-ficció dirigit per Oriol Paulo. He trobat un tràiler i també la banda sonora, que és força xula però que no té cap cançó...

—Doncs què penses fer?

—Mira, seguint en el món del cine i prenent-me algunes llicències, he recordat aquella escena del començament d'"Enemic a les portes", pel·li de Jean-Jacques Annaud, del 2001, en què soldats soviètics mal armats pretenen travessar el Volga en barcasses i uns quants Stukas els delmen. Les llicències serien que l'atac és la tempesta i la cançó seria el bram de la sirena que duien aquests bombarders, per acabar d'acollonir, quan atacaven en picat...

—Ho veig massa forçat.

—Sí, però és que no m'has deixat acabar. Volia afegir que aquesta seqüència m'ha fet recordar-ne una altra, tant o més truculenta, en què un atac aeri anorreador és la tempesta en sentit figurat i la cançó seria ni més ni menys que la "Cavalcada de les valquíries", de Richard Wagner, interpretades en versió operística on intervenen vuit veus, entre sopranos i contralts, saludant-se amb els crits de guerra "Hopotoho!" i "Heiaha!". M'imagino que ja veus per on vaig, no?

—Sí, home, i tant!

—Era fàcil. Doncs això: el relat serà la descripció, no pla a pla però gairebé, de l'antològica escena de l'atac d'helicòpters estatunidencs de cavalleria aèria a un poblat Viet-cong, d'"Apocalypse Now", amb Robert Duvall interpretant el coronel que comanda l'operació i que vol ocupar el poblat costaner perquè els surfistes de l'esquadró puguin gaudir amb les ones espectaculars.

Després de visionar l'escena a D'acord.ru, prenent notes, llegeixo a la meva dona:

—La música de Wagner s'escolta des del moment 37'25" al 43'10". La seqüència comença una mica abans, al 34'05", quan els soldats corren cap als helicòpters, una dotzena llarga, que s'enlairen mentre el corneta toca a combat. Quan s'aproximen al poble, el coronel ordena que posin música de Wagner, que segons ell treu de polleguera als vietnamites. Quan senten la música, evacuen l'escola i tots corren a amagar-se a la jungla. Al 39'45" comença l'atac: amb coets, a les envistes del poble, i metrallant camperols endarrerits, quan el sobrevolen. Els helicòpters fan diverses passades, abans d'aterrar. Al 42'10" els soldats desembarquen, per ocupar el poblat, i alguns resulten ferits. La música deixa de sentir-se. Comença l'evacuació dels ferits. Una noia llança una granada dins d'un helicòpter...


—Ep! Mira de no passar-te de les cinc-centes paraules...

—Ostres, tens raó!

Igual que moltes parelles s'han conegut de passejar els gossos, aquells dos es van conèixer d'escoltar una cançó, però serà millor que us ho expliqui des del començament.

Ell era un maniàtic, però les seves manies eren inofensives, com aquella d'emfasitzar el temps meteorològic amb música adient. El curs de l'any era subratllat amb "Les quatre estacions" d'Antonio Vivaldi, i aquest era el disc que tenia més a mà. Si feia sol, no parava de posar la cançó popular "Sol, solet...", però quan feia mal temps filava més prim i distingia dues situacions: si només plovia, tocava escoltar "Singing in The Rain", però si a més a més llampegava, era l'ocasió de "Storming Weather".

Com que és molt probable que no conegueu aquest estàndard estatunidenc, us en faré cinc cèntims. En 1933 el compongué Harold Arlen (passarem per alt la semblança de les primeres notes amb les del "West End Blues" de Louis Armstrong, de 1928) i li posà lletra Ted Koehler. En aquest enllaç teniu la lletra sencera, de la qual només transcriuré la primera estrofa, just perquè us adoneu que la història va de dona enamorada abandonada pel seu home, i que s'estableix una relació metafòrica entre aquesta situació i el mal temps, temps de tempesta:
Don't know why
There's no sun up in the sky
Stormy weather
Since my man and I ain't together
Keeps raining all of the time

Al cap de deu anys s'estrenà la pel·lícula "Stormy Weather" (Andrew L. Stone, 1943), protagonitzada per la cantant Lena Horne, que hi interpretava la cançó. La podeu veure i sentir en aquest vídeo, encara que la peça va ser interpretada per moltes altres celebritats, entre elles Billie Holiday, Sarah Vaughan, Judy Garland, Frank Sinatra i Bob Dylan, tot i que jo prefereixo la versió d'Ella Fitgerald.

Tornant al nostre protagonista, no cal que us digui que, quan hi havia tempesta i ell posava "Storming Weather", apujava el volum sonor al màxim per tal que la música no quedés sobrepassada pels trons. I fou així com la veïna, que també era aficionada al jazz i a les cançons d'Irving Berlin, George Gershwin i Cole Porter, sentint la melodia a l'altra banda del doble envà, pensà que el veí i ella eren ànimes bessones, i aprofità les coincidències a l'ascensor per camelar-se'l: primer anaren a sopar a fora unes quantes vegades, després ell la convidà a sopar a casa, després fou ella qui el convidà a sopar a casa, i al cap de dos mesos ja eren parella i decidiren que ella es traslladaria a casa d'ell.

Fou una decisió desencertada i l'idil·li durà poc: aquella tardor tempestuosa, en què cada dos per tres ell posava "Storming Weather" a tot volum, li tragué la bena dels ulls: no era el mateix fruir-la a una banda del doble envà que haver de suportar-la a l'altra; aquell paio no era un romàntic sinó un friqui. Potser estaven predestinats a separar-se perquè l'amargor de la cançó havia entrat a les seves vides.

La clau



Només els possibles companys podien i havien de saber el significat precís d’aquella música. “Elàstics blaus subjectats amb candaus”. Vaig escriure en la fulla de comanda electrònica. Confiava que no haguessin introduït aquesta música en la base dades. La màquina no va entendre de què es tractava, però només processava allò que entenia, va ser en l’època Trump, però tot allò ja venia d’abans; del temps de macartisme.



La paraula parlada era controlada per la visió dels llavis en les passejades solitàries pel pati de l’establiment que tècnicament era una presó. Allà em vaig limitar a xiuxiuejar “diu el meu enamorat”, confiant que en absència de coneixement de la lletra també suposaria desconèixer aquest passatge que, per altra banda, era prou general: d’enamorats n’hi ha força per tot arreu.

Sabia que els vigilants entrenats al Sinaí on havien rebut les taules, no de la llei sinó les de la trampa, resseguien tot allò que la màquina els indicava com estrany o no controlat. Per això no va ser inusual que sortissin amb la fusta preparada per repartir a l’ “abstractes” que feia referències extemporànies.

«Què vols dir amb això d’enamorats, ve de moro o d’amor?» «D’amor», vaig respondre, atemorit de passar-me uns altres quinze dies d’aïllament sensorial a les masmorres de l’imperi, per inconcret i abstracte. I vaig gosar afegir referint-me a mi mateix en tercera persona per resultar així més dòcil, acabat i vençut, “‘En Pascual (jo) és un home original“” i per adobar-ho amb unes gotes més de bogeria sobrevinguda.

Vaig posar els ulls en blanc i vaig arrencar a cantar la coneguda peça de Curtis: “Non ti acordar di me” que li havia sentit a Sonya (Sonya Yoncheva). Aquí les alarmes de la màquina van ser màximes. Em vaig veure a la cel·la fosca en companyia de Bargouti, per sort no per cadena perpètua com ell, per palestí. Yoncheva podia ser una ferotge comunista disfressada de cantant d’òpera pels malèfics serveis secrets de l'extinta USSR que en ara operaven d’amagat a la UE aprofitant-se de les seves laxes normes. Els ho havien advertit reiteradament els del servei Mossegat: que estaven prests a tornar. Que la cantant fos búlgara i desbordant afegia més complexitat al problema.

Vaig tornar a posar el ulls bé i vaig veure que alguns entre el públic xiulaven aquell passatge de ‘tots som pops” i en vaig quedar resignat, però satisfet: havia trobat als catalans del camp de concentració Mzon-Obiols-Feixoo ex-alumnes de Trump:   entre els suposats presos, molts d’ells de la poli.

Perduts en la immensa mar blava

Quan la Hellen em va dir que tot anava bé, vaig notar un punt de foscor en la seva veu, com si li costés pintar les paraules amb una pinzellada d'optimisme. Hi penso sempre en la meva preciosa Magda, i en aquell moment la seva imatge va ocupar, lluminós, tot el meu pensament.

Des que s'havia tallat els cabells, el seu rostre, emmarcat per la mitja cabellera blanca, tenia un to de serenitat que la feia més atractiva. Els seus ulls havien recuperat la brillantor d'altres temps, quan el poder l'amanyagava. El poder que ara intentava recuperar enmig de l'oceà.

La Hellen m'havia dit que l'oceà estava inquiet, però que tot anava bé. Jo no vaig poder evitar un calfred que em va trasbalsar. La nit anterior m'havia despertat ben suat, amb el coixí amarat. Acabava de somiar que la meva preciositat havia mort, la vaig veure, estirada sobre coberta, sense cap ferida, rodejada per una cortina de foc, mentre els altres membres de la tripulació cridaven, embogits, "ens han atacat!..."

Em va sorprendre el crit que va eixir, dues vegades, de la meva boca "Oceà torna'm la meva preciositat!!"

Al cap d'una estona va tornar a entrar la Hellen, amb un somriure que omplia l'habitació. "Els han capturat" va dir "estava pactat, i en un parell de dies els tornaran" "Són uns herois" va continuar" ara en parlarà tot el món" Abaixant la veu va continuar "I ella podrà recuperar el que no li havien d'haver pres mai"

Jo no sabia què pensar. Només vaig poder xiuxiuejar "Gràcies, moltes gràcies, oceà, per retornar la meva preciositat"

"My Bonnie" 
Tony Sheridan & The Beat Brothers
1961