RE: Repte Clàssic DCCC

Herbolaris.

Els herbolaris, aquelles botiguetes encara presents a tots els barris fa seixanta anys, han tancat o s'han reconvertit en expenedors de productes dietètics envasats. A Barcelona, per trobar venda d'herbes remeieres a granel cal anar a parades d'alguns mercats municipals o, en última instància, a la Fira de Sant Ponç del carrer Hospital, cada onze de maig. Recordo, de menut, acompanyant la mare a comprar farigola, romaní, espígol, menta, poniol, eucaliptus, til·la o marialluïsa per a usos aromàtics, gastronòmics o remeiers, quan se'ns havien acabat les existències collides al camp, quan em fixava sobretot en aquells cristalls de color terrós del sucre candi.

També anava a les herboristeries a comprar fulles de morera per als mal anomenats cucs de la seda —en realitat són erugues: larves de la papallona Bombyx mori—, perquè camí de l'escola hi havia unes moreres frondoses, però estaven davant d'un bloc de pisos, en un espai semipúblic —o semiprivat, segons com es miri— i els veïns esbroncaven als qui arrencàvem fulles. Perquè cal dir que en aquella època tots els nens havíem passat el xarampió de tenir cucs de la seda. El que ja no recordo és si els herbolaris també venien els cucs: és possible que alguns en venguessin, per bé que hi ha qui diu que els comprava en aquella parada exterior del mercat on llogaven novel·les i canviaven cromos; pel que sembla, ara en venen a les botigues d'animals domèstics, on també els tenen per alimentar els rèptils, de paladar tan fi que només mengen animals vius.

Parlant de cucs i entenebrint un pèl més el to de la narració, cal parlar de les sangoneres —aquestes sí, cucs de debò—. I, abans que me'n descuidi, si consulteu l'article "Sanguijuelas y su uso medicinal" de la Wikipedia en espanyol, us assabentareu de diversos camps de la medicina que han reintroduït l'ús terapèutic de les sangoneres. Però va ser durant el segle XIX que se'n van prodigar més les aplicacions. Ignoro si en aquella època en venien tots els herbolaris, però hi ha constància que alguns sí: sense anar més lluny, una coneguda herboristeria al cor de Barcelona, situada al curtíssim Carrer del Vidre, entre la Plaça Reial i el Carrer Ferran, encara conserva un brollador de marbre, coronat pel bust de Linné i amb una pila en forma de petxina, per recollir l'aigua, on es guardaven les sangoneres.

Acabaré amb això que ara en diuen una llegenda urbana: la d'en Bartomeu l'hematòfag. Fa segle i mig, a la Vila de Gràcia, aquest curiós herbolari fou un avançat al seu temps: en comptes de reutilitzar-les medicinalment, que era la pràctica habitual, les seves sangoneres eren d'un sol ús. Que potser ho feia per òbvies raons profilàctiques, com en l'actualitat? Doncs no exactament, ho feia perquè patia de la Síndrome de Renfield, que és com avui es coneix el vampirisme, infreqüent parafília que consisteix a voler alimentar-se exclusivament de sang. Bartomeu es cruspia les sangoneres curulles de sang i, si podia ser, encara calentetes.