Detall intervenció

RE: RE: Vespre

Intervenció de: lisboa | 25-10-2022

Tens raó! , la infusió és de llorer !


Respostes

  • RE: RepteClàssic de numero no se quin
    Joan Colom | 21/10/2022 a les 19:42
    No ho dubtis pas, allan:
    ......................................................
    Repte Clàssic DCCXXVIII: La vida dels altres.
    Repte Clàssic DCCXXIX: Desig en estat pur.
    Repte Clàssic DCCXXX: Fantasia.
    Repte Clàssic DCCXXXI: A pagès.
  • LA JULIETA
    kefas | 24/10/2022 a les 08:49
    Però què dius ara! Que s'ha mort la Julieta? I quan ha sigut això, perquè no s'han sentit les campanes, oi? La pobra anava molt feixuga, no s'aguantava de cap cama. Me la vaig trobar a plaça el diumenge passat i feia tota la pena del món. Anava amb la seva jove, de bracet, i portava aquell bastó tan rònec que ja arrossegava el seu oncle Jaumet, el que conreava la quintana de Coromines, a tocar de casa. Pobre dona, ara que semblava que se li havia acabat el patir perquè havia pogut anar a viure el poble després que es va morir el seu home d'una patacada del toro! És que no es pot estar gota tranquil en aquest món. Tants anys patint per si plou o no plou, per si el bestiar va bé o no va bé que sempre hi tens quebrats, per les collites que cada any són més mal pagades i el veterinari que cada vegada cobra més, i les cèdules i els pagos a l'ajuntament i al sindicat, que no paren de pujar amb tants papers que s'han de fer. Marededéu, la Julieta, tant que havíem rigut plegades, de joves, a la fàbrica i al ball del casal. I ara, vet-ho aquí, s'ha mort. Que saps quan és l'enterrament? Ja m'ho diràs, segurament serà demà, justament el dia que havíem d'anar al notari per allò de la caixa d'orus. Ai! Facis la voluntat de Déu! Les coses mai venen soles. Ara que hi penso, la darrera vegada que me la vaig trobar, em va dir que se'ls havia mort el llorer. Jo no li vaig dir res, però entre mi vaig pensar que era mal senyal, que alguna de grossa n'havia de passar. I, veus? Ja ha passat.
  • LA JULIETA
    kefas | 24/10/2022 a les 08:49
    Però què dius ara! Que s'ha mort la Julieta? I quan ha sigut això, perquè no s'han sentit les campanes, oi? La pobra anava molt feixuga, no s'aguantava de cap cama. Me la vaig trobar a plaça el diumenge passat i feia tota la pena del món. Anava amb la seva jove, de bracet, i portava aquell bastó tan rònec que ja arrossegava el seu oncle Jaumet, el que conreava la quintana de Coromines, a tocar de casa. Pobre dona, ara que semblava que se li havia acabat el patir perquè havia pogut anar a viure el poble després que es va morir el seu home d'una patacada del toro! És que no es pot estar gota tranquil en aquest món. Tants anys patint per si plou o no plou, per si el bestiar va bé o no va bé que sempre hi tens quebrats, per les collites que cada any són més mal pagades i el veterinari que cada vegada cobra més, i les cèdules i els pagos a l'ajuntament i al sindicat, que no paren de pujar amb tants papers que s'han de fer. Marededéu, la Julieta, tant que havíem rigut plegades, de joves, a la fàbrica i al ball del casal. I ara, vet-ho aquí, s'ha mort. Que saps quan és l'enterrament? Ja m'ho diràs, segurament serà demà, justament el dia que havíem d'anar al notari per allò de la caixa d'orus. Ai! Facis la voluntat de Déu! Les coses mai venen soles. Ara que hi penso, la darrera vegada que me la vaig trobar, em va dir que se'ls havia mort el llorer. Jo no li vaig dir res, però entre mi vaig pensar que era mal senyal, que alguna de grossa n'havia de passar. I, veus? Ja ha passat.
  • RE: RepteClàssic de numero no se quin
    Joan Colom | 24/10/2022 a les 11:43

    Masovers del Collsacabra.

    Aquell Diumenge de Rams la campana no parà de sonar mentre el mossèn sortia a l’atri i sacsejava el salpasser aspergint els fidels, que congregats escales avall brandaven branques de llorer. Beneïdes les que duien, la Dolors, sa mare i els nens passaren per la taverna a recollir l’Andreu, que no era gens missaire, i tots plegats emprengueren el camí de tornada: una hora de carro, si fa no fa. Anaven a Cantonigròs d’ençà que l’església de Sant Roc tenia capellà; i encara rai, perquè abans havien d’anar a la mès llunyana de Sant Julià de Cabrera.

    L’Andreu estava amoinat: el dia abans havia anat al Mercat de Vic, a comprar un matxo per llaurar —el que tenien s’havia mort de vell—, i se n’havia tornat amb les mans buides perquè no duia prou diners, i passat Pasqua havia d’entrevistar-se amb l’administrador de la mestressa, que el collaria tant com pogués, com sempre.

    I així va ser. Deu dies després, mentre tornava d’Olot en la diligència de Vic, sentint-se tan indignat com impotent, anyorava els temps del difunt Sr. Solà, que s’avenia a acceptar rebaixes en el rendiment de comptes de la masoveria, en anys de mala collita. Quan les propietats passaren a la pubilla, aquesta s’anà a viure a Barcelona i només la veia quan es deixava caure al mas sense avisar, a la cacera del senglar i la cabra salvatge. La gestió del patrimoni la deixà en mans d’aquell malparit sense ànima que es tancava en banda a qualsevol negociació i que en última instància sempre deixava anar l’amenaça dels morts de gana disposats a fer de masovers en condicions menys favorables.

    Molts capvespres, quan recollia el bestiar fent cap a la masia, no podia deixar de recordar el sogre, mort prematurament de tant treballar, ni apartar del magí aquell pensament obsessiu: una partida de caça, una ensopegada de la mestressa, la culata colpejant el terra, l’arma que es dispara, un tret que li rebenta el crani...
  • Vespre
    lisboa | 24/10/2022 a les 23:47
    Els tocs dels quarts el revifen com aquelles infusions de fonoll que li feia la mare quan estava refredat; li arriben esmorteïts, com si la campana del poble estigues cansada, com si tingués mandra. Vespreja, ja fa fred i, tot i no poder-les veure, imagina que les ovelles deuen començar a estar inquietes; ja va sent hora de tornar. Que més voldria. En Roc, un fantasma bellugadís, apareix i el mira amb aquella mirada franca i intel·ligent, les orelles ben enlairades, la boca entreoberta i la punta de la llegua pengim-penjam, i, responsable, se'n torna a vigilar-les. Va i ve, sense parar, preocupat. Que fem, que passa? Què hi fas per terra?, li demana. Ell intenta parlar i les paraules no li arriben a la boca, es queden encallades en algun racó obscur del seu cervell espatllat. El pare va morir ja fa anys d'un atac de feridura, però era un home gran. De debò que ell s'ha fet tan vell? Com ha pogut passar? Es fa fosc, el Roc ha optat per deixar a les ovelles i estirar-se ben enganxat al seu costat, un fet insòlit, normalment no para mai quiet i no és un gos manyac. Intenta acaronar-lo i no pot, el cos no li fa cas. L'escalfor del gos, la foscor creixent estripada per les llums llunyanes del poble i les més properes de la masia, casa seva, on la dona ja deu estar patint; això és tot. I de sobte, ni això. Només la humitat de la llengua del Roc llepant-li les llàgrimes; ja no li queda res més. No és una mala mort, té esma de pensar mentre la vida se li esmuny com aquelles granotes que martiritzava de petit, tan fràgils, tan fascinants.
    • RE: Vespre
      Joan Colom | 25/10/2022 a les 11:27
      Ep, Lisboa, que el fonoll era per al Repte precedent! El d'ara ha de dur llorer, a més de campana. Segur que no et costa gens refer-ho.
      • RE: RE: Vespre
        lisboa | 25/10/2022 a les 19:06
        Tens raó! , la infusió és de llorer !
  • RE: RepteClàssic de numero no se quin
    Prou bé | 25/10/2022 a les 18:05
    Encara és ben fosc, ni una mica de llum entra pel porticó. És clar, pensa, si ni tan sols hi havia lluna aquesta nit!
    S'hi està tan bé sota les mantes, cada cop li costa més alçar-se al matí i si ha anat a joc tant tard com ahir, encara se li fa més costa amunt, però és que havia de sargir un munt de roba! Havia de treure-se-la del damunt!
    Amb ganes, o sense, es lleva i s'embolica amb el manto que té als peus del llit. Surt a l'eixida per anar a la comuna que hi ha al fons de l'era, darrere el llorer. Ja no aguanta com abans i a vegades ha de córrer per no mullar les calces.
    I comença el dia, el seu dia. Espavila les brases que van quedar cal coure les sopes per a l'home i per al fill que aviat els tindrà a taula esperant l'esmorzar. Han de marxar al tros amb la panxa plena!
    Ja clareja. El gall bé que ho ha anunciat amb el seu quequerequec.
    Ara toca recollir els ous del galliner i posar el menjar per l'aviram, netejar les gàbies dels conills i posar-hi les herbes conilleres que havia collit el dia abans havent dinat.
    La feina no se l'acaba i encara ha de preparar el dinar dels homes per quan tornin del camp, afamats, i ella no hi sigui.
    És dia de mercat. Més feina a carregar tot el que durà a vendre, però ho fa contenta. Li agrada anar a mercat. És un dia per baixar de pagès i arribar-se al poble, veure altra gent i xerrar amb altres dones que com ella viuen escampades per la vall. És l'únic esbarjo que tenen i l'esperen d'una setmana a l'altra.
    Si ho ven tot potser podria comprar oli, sabó, algun cabàs i una olla que la té molt vella i acabarà esberlant-se.
    Sent la campana de l'ermita tocar les 9. Avui s'ha torbat i va tard.

  • Un agradós perfum
    TerricheT | 27/10/2022 a les 10:51
    Vagarejo sol pel bosc de roures i alzines, tancat i ombrívol. Duc al cinyell penjada la destral del meu pare; ell ja no hi és. Em va dir que la cerqués quan ell faltés.
    Amb l'espatlla enganxada a un vell roure, escolto amb atenció els silencis que m'envolten. El pare sempre em va dir que ella ens vigila. Ensumo la flaire vegetal, i sé que em ronda, quan observo a tocar de dits un llorer menut i perfumat, envoltat de molsa d'un verd brillant. De sobte es belluga el tou verd i li veig els ulls a la molsosa.
    —T'he cercat, jove llenyataire, vine amb mi —diu allargant un braç prim, de mà fina i dits ossuts.
    La ferum que desprèn em fa girar la mirada, quan a l'instant domina un dringar insistent de campanes de metall preciós. Tanco els ulls i em sento perdre en el temps i l'espai.
    Pètals de rosa m'envolten quan em desperto, la flaire és gratificant, una bella nimfa m'analitza dins d'un palau de fustes precioses.
    —Soc jo, un altre cop. Si em fas cas, petit llenyataire, no has de patir cap ensurt. Si em fas cas, et deixaré venir al meu palau quan vulguis.
    —Ets la molsosa?
    —No en dubtis, i si ho fas bé, avui et faré de mare, i en futur seré la teva princesa.
    —Però jo soc un nen, encara!
    —Tu has de créixer, i jo no puc tenir fills. Quan sigui l'hora, tu també voldràs ser el meu amant. De moment, sols et demano que vigilis el bosc i em facis companyia, de tant en tant. Ara com ara, i sense tu saber-ho, seràs el meu esclau, el meu fill, el meu futur amant.
    —Potser vols massa de mi.
    —El temps no és important, no et vull com l'home del meu palau. Casa't i tingues fills, i un dia jo els faré de mare, com ho vaig ser del teu pare. Pensa que soc un esperit del bosc, no tinc anys, tinc experiència, i no puc tenir fills. No et refiïs de les aparences, i festeja com cal a la Mariona, serà una bona mare.

    Em desperto d'un somni estrany. Encara soc recolzat en el tronc d'un roure, la molsa li llepa les arrels. He d'anar a cercar la Mariona, i dir-li que quan siguem més grans, vull fer-li fills. Un agradós perfum de roses m'omple el pit.
  • RE: RepteClàssic de numero no se quin
    aleshores | 29/10/2022 a les 10:57
    El silenci i l’insòlit

    Un lent silenci ho impregnava tot; lent, sinó, etern, com un dia al paradís contemplant a nostre senyor. Lent i xardoròs per be que a certes edats no fa mai prou calor, ni prou fred per aturar-se a fer quelcom.

    Un silenci feixuc en cerca de l’insòlit que amb força penes i treball s’aconseguia descobrir. I amb el silenci, la soledat de la bicicleta. La vida era mès enllà sempre tapada per mil cortines de fum. La perplexitat i la ignorància campant en un mon que no era el que semblava.

    Però quin plaer també veure l’insòlit quan succeïa: portar la mula ben suada a aveurar, tallar el brot de raïm amb les tisores de motlla, espampolar, veure ferrar el matxo guit, fabricar la bota, picar el ferro calent. I quelcom misteriós desconegut amb els gossos amb cara pàmfila enganxats després de catxar tal com dos sonàmbuls en cerca d’un llit per separat, però encara units. Misteriós i terrorífic com l’olor de la sang en la matança del porc rebelant-se contra del seu destí.

    Marcial Lafuente Estefania omplia de pistoles baqueres la imaginació, el dolent queia sobre el rostoll invariablement ferit i mort per un tret la mig del front i el petó de la Ingrid Bergman, Ingrid com la núvia del Capitàn Trueno, que mai no veiem.
    • RE: RE: RepteClàssic de numero no se quin
      aleshores | 29/10/2022 a les 19:18
      El silenci i l’insòlit

      Un lent silenci ho impregnava tot; lent, sinó, etern, com un dia al paradís contemplant a nostre senyor. Lent i xardorós per be que a certes edats no fa mai prou calor, ni prou fred per aturar-se de fer quelcom.

      Un silenci feixuc que acompanyava la cerca de l’insòlit que amb força penes i treballs s’aconseguia descobrir. I amb el silenci, la soledat de la bicicleta. La vida era més enllà, sempre tapada per mil cortines de fum. La perplexitat i la ignorància campant en un mon que no era el que semblava.

      Però quin plaer també veure l’insòlit quan succeïa: portar la mula ben suada a abeurar, tallar el brot de raïm amb les tisores de molla, espampolar, veure ferrar el mul guit, fabricar la bota, picar el ferro roent. I quelcom misteriós desconegut amb els gossos amb cara de babau enganxats després de catxar tal com dos somnàmbuls en cerca d’un llit per separat, però encara units. Misteriós i terrorífic com l’olor de la sang en la matança del porc rebel·lant-se contra del seu destí.

      Marcial Lafuente Estefania omplia de pistoles vaqueres la imaginació, el dolent queia sobre el rostoll invariablement ferit i mort per un tret la mig del front i el petó de la Ingrid Bergman, Ingrid com la núvia del Capitàn Trueno, que mai no veiem.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.