Detall intervenció

RE: RE: Repte clàssic DCCVIII - El penediment -

Intervenció de: Joan Colom | 10-09-2023


En el primer paràgraf, on hi posa "set-cents" ha de posar "sis-cents".


Respostes

  • RE: Repte clàssic DCCVIII - El penediment -
    Joan Colom | 10/09/2023 a les 13:26

    Dips.

    Al final de la seva novel·la històrico-fantàstica "Les històries naturals", Joan Perucho mostra el penediment d’Onofre de Dip, cavaller del segle XIII que, havent viatjat a Hongria per concertar el matrimoni de la princesa Violant amb el rei en Jaume, és convertit en vampir. La novel·la se situa a les acaballes de la primera guerra carlina i el vampir s’ha apoderat ni més ni menys que de l’implacable Ramon Cabrera, sobrenomenat "el tigre del Maestrat", però fa saber al protagonista que després de malviure set-cents anys com un no-mort, xuclant la sang a tot déu, està cansat i li demana que el retorni a la pau eterna, no pas clavant-li una estaca al cor sinó mitjant un exorcisme.

    Perdoneu l’espóiler, però algú havia de dir que això dels vampirs transilvans, amb la seva fòbia a l’exposició solar, crucifixos i alls, i la no-reflexió als miralls, són romanços. Els vampirs catalans genuïns són els dips, gossos provinents de Pratdip però a hores d’ara escampats arreu —consulteu a la Viquipèdia "Pratdip", "Ermita de Santa Marina" i "dip"—, que viuen de xuclar la sang als humans i a altres animals, especialment als gossos.

    Modernament s’ha descobert que viuen camuflats entre les manades de gossos assilvestrats d’alguns boscos i que, lluny d’adoptar l’aparença de ratpenats o llops, poden transformar-se en eixams de puces i de mosquits. Com que això no ho explica la Viquipèdia, ho detallaré. El mecanisme és similar al que el dogma catòlic anomena transsubstanciació múltiple, pel qual no només l’hòstia gran i els glops de vi que pren l’oficiant en la missa són cos i sang de Crist, sinó també les hòsties més petites del copó amb què combreguen els fidels i el culet de vi que queda en el calze abans que l’eixuguin. Per a que un gos doméstic es converteixi en dip cal una doble infecció, humana i canina, sent la saliva del gos l’agent transmissor: quan un fals mosquit pica un humà, al braç o a la mà, una falsa puça pica al seu gos i aquest llepa la picada de l’amo, llavors i només llavors es produeix la conversió; el gos espera que l’amo el tregui al carrer de passeig, i en un moment donat trenca la corretja i fuig com un esperitat —l’expressió "color de gos com fuig", té precisament aquest origen—. I, a diferència dels vampirs humans, els dips no se’n penedeixen mai.
    • RE: RE: Repte clàssic DCCVIII - El penediment -
      Joan Colom | 10/09/2023 a les 16:35

      En el primer paràgraf, on hi posa "set-cents" ha de posar "sis-cents".
      • RE: RE: RE: Repte clàssic DCCVIII - El penediment -
        Joan Colom | 10/09/2023 a les 16:38

        I on hi posa "mitjant" ha de posar "mitjançant".
  • RE: Repte clàssic DCCVIII - El penediment -
    aleshores | 13/09/2023 a les 00:00
    Tensió
    No van creuar cap paraula, però la tensió era palpable, ell tenia les claus a la mà dins la butxaca i un cada cop més irrefrenable desig d'estampar-li un cop als morros amb ells, que hauria estat fatal. Un moviment en fals una provocació o fet que ho sembles podia donar peu a una lluita, que per més inversemblant que pogués ser, s’hauria produït.



    El partit havia estat disputat, i havien guanyat els de casa, però per poc, jugant malament. L’àrbitre, com sempre, havia estat més casolà que neutral, però sense passar-se. En les rengles pròpies, havien sorgit discrepàncies sobre el joc i ja li havia dit poca-solta i bocamoll al pare d’un company d’equip del seu fill que havia qualificat el seu fill de mala manera. Aquí o es dona suport o es calla. Li havia repetit. 



    La pugna competitiva havia fet augmentar la testosterona ambiental. Aquell estat mental de la persona, sense alternatives, en què l'única sortida sembla ser l’agressivitat desbocada. A la vora un company més tranquil, el pare del pivot, gras i pesat, però intel·ligent en el joc, posava cara de circumstàncies i llençava el cigarret una mica precipitadament. La cara se li havia posat blanca.



    La seva mort sobtada ens va deixar estorats, o era pas tan gran. Es va dir que era fumador i que podia parir alguna lesió desconeguda de cor, però a ell li quedava el record amarg de la discussió sense sentit entre els pares, d’un. I altre equip: una tensió que no podia venir únicament del noc sinó que estava en les nostres vides i es manifestava a l’esport de forma tempestuosa. Una frustració o un temor o una ansietat o una decepció o un desencís, que haurien foradat la consciència i produït el monstre de la violència. En suma la no acceptació de la pròpia realitat. De la derrota última. 



    Es penedia ara, sense remei, de les seves paraules.
  • RE: Repte clàssic DCCVIII - El penediment -
    aleshores | 13/09/2023 a les 07:17
    No van creuar cap paraula, però la tensió era palpable, ell tenia les claus a la mà dins la butxaca i un cada cop més irrefrenable desig d'estampar-li un cop als morros amb ells, que hauria estat fatal. Un moviment en fals una provocació o fet que ho sembles podia donar peu a una lluita, que per més inversemblant que pogués ser, s’hauria produït.


    Tensió
    El partit havia estat disputat, i havien guanyat els de casa, però per poc, jugant malament. L’àrbitre, com sempre, havia estat més casolà que neutral, però sense passar-se. En les rengles pròpies, havien sorgit discrepàncies sobre el joc i ja li havia dit poca-solta i bocamoll al pare d’un company d’equip que havia desqualificat el seu fill de mala manera. "Aquí o es dona suport o es calla". Li havia dit aturant-se a cada síl·laba. 



    La pugna competitiva havia fet augmentar la testosterona ambiental: aquell estat mental de la persona, sense alternatives, en què l'única sortida sembla ser l’agressivitat desbocada. A la vora un company més tranquil, el pare del pivot, gras i pesat, però intel·ligent en el joc, posava cara de circumstàncies i llençava el cigarret una mica precipitadament. La cara se li havia posat blanca.



    La seva mort sobtada ens va deixar estorats, no era pas tan gran. Es va dir que era fumador i que podia patir alguna lesió desconeguda de cor, però a ell li quedava el record amarg de la discussió sense sentit entre els pares: una tensió que no podia venir únicament del joc sinó que estava en les seves vides i es manifestava a l’esport de forma tempestuosa. Una frustració o un temor o una ansietat o una decepció o un desencís, que haurien foradat la consciència i produït el monstre de la violència. En suma la no acceptació de la pròpia realitat: de la derrota última. 



    Es penedia ara, sense remei, de les seves paraules.


    • RE: RE: Repte clàssic DCCVIII - El penediment -
      Joan Colom | 13/09/2023 a les 11:28
      Crec que hi manca la paraula obligada, Aleshores
      • RE: RE: RE: Repte clàssic DCCVIII - El penediment -
        aleshores | 13/09/2023 a les 19:30
        Quina mania de no llegir l’enunciat…
    • RE: RE: Repte clàssic DCCVIII - El penediment -
      aleshores | 14/09/2023 a les 06:04
      Definitiu

      Tensió
      No van creuar cap paraula, però la tensió era palpable, ell tenia les claus a la mà dins la butxaca i un cada cop més irrefrenable desig d'estampar-li un cop als morros, que hauria estat fatal. Un moviment en fals una provocació o fet que ho sembles podia donar peu a una lluita, que per més inversemblant que pogués ser, s’hauria produït.

      El partit havia estat disputat, i havien guanyat els de casa, però per poc, jugant malament. L’àrbitre, com sempre, havia estat més casolà que neutral, però sense passar-se. En les rengles pròpies, havien sorgit discrepàncies sobre el joc i ja li havia dit poca-solta i bocamoll al pare d’un company d’equip que havia desqualificat el seu fill de mala manera. "Aquí o es dona suport o es calla". Li havia dit aturant-se a cada síl·laba. 


      La pugna competitiva havia fet augmentar la testosterona ambiental: aquell estat mental de la persona, sense alternatives, en què l'única sortida sembla ser l’agressivitat desbocada. A la vora un company més tranquil, el pare del pivot, gras i pesat, però intel·ligent en el joc, posava cara de circumstàncies i llençava el cigarret una mica precipitadament. La cara se li havia posat blanca.

      La seva mort sobtada ens va deixar estorats, no era pas tan gran. Es va dir que era fumador i que podia patir alguna lesió desconeguda de cor, però a ell li quedava el record amarg de la discussió sense sentit entre els pares: una tensió que no podia venir únicament del joc sinó que estava en les seves vides i es manifestava a l’esport de forma tempestuosa. Una frustració o un temor o una ansietat o una decepció o un desencís, que haurien foradat la consciència i produït el monstre de la violència. En suma la no acceptació de la pròpia realitat: de la derrota última. 

      Ja no calia gastar més saliva!, es penedia ara, sense remei, de les seves paraules.
  • A casa
    kefas | 14/09/2023 a les 08:26

    Fa una bona estona, just quan m'havia tret els pantalons del pijama per vestir-me, s'obre la porta de l'habitació i ella treu el nas, llarg i finet, com el de la faraona aquella de Berlín. Oh, Déu, com m'agrada aquest nas! He quedat parat perquè mai acostuma a entrar sense trucar i he posat cara d'estar incòmode, però ella no n'ha fet cas i m'ha dit, molt seriosa, seu una estona que t'haig de dir una cosa i jo, sense pensar que anava amb les pilotes airejades, doncs, m'he assegut al llit. Hem estat una estona mirant-nos, en silenci, i ella, després d'empassar-se saliva dues vegades, i de deixar el motxo arrepenjat al mànec de la porta, m'ha dit que tenia un amant i que estava convençuda que el meu tarannà obert i adaptatiu em permetria comprendre-ho. El que no entenc és perquè fa servir aquestes paraules amb mi, això d'adaptatiu crec que vol dir que m'hi posi fulles i d'obert ho estic, de cames, ara me n'adono, quan noto la fava fresca reposant sobre els picarols que, tot i la transcendència del moment ni s'ha immutat. Llavors jo li he dit que el que està fet, està fet i ni ella se n'ha de penedir ni jo li he de perdonar res. Ha quedat parada, potser perquè no em sabia tan adaptatiu. Ha continuat dient que de penedida n'estava, de no haver fet cas a l'amant aquest fins ara. Jo que soc molt primmirat en les discussions de casa he intentat sortir del pas amb una pirueta, Dafne, et vols casar amb mi?
    Ella ha posat cara de sorpresa. I què hi dirà la teva dona?, m'ha contestat, enriolada.
    • RE: A casa
      Joan Colom | 14/09/2023 a les 12:08
      Sé que no és el lloc per un comentari, però no se me n'acut cap de millor.

      El nas de Nefertiti, almenys el del bust de Berlín, no és ni curt ni llarg: és perfecte. I, gairebé un mil·lenni avant la lettre, en el mateix pla del front, és un perfil grec.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.