Detall intervenció

RE: RE: REPTE CLÀSSIC 698 DCXCVIII - RESTAURAR

Intervenció de: Galzeran (homefosc) | 27-03-2021

Brins, el límit de 500 no implica escriure'n tantes. Diu que no les comptarà, així entenc que si se n'escriuen 200, també entrarà dins del repte.
Igual que si el fem de 100 paraules.
Va, jo miraré de participar, alguna cosa m'empescaré aquesta nit. Tampoc ha d'estar correctíssimament ben escrit. La cosa és aguditzar l'enginy.

Va, kefas, animat tu també.


Respostes

  • RE: REPTE CLÀSSIC 698 DCXCVIII - RESTAURAR
    kefas | 27/03/2021 a les 13:54
    Al principi de la meva estada per aquí, hi havia participat.

    Hi ha una servitud de immediatesa en aquest repte que m'és complicat d'assumir en la meva condició de fixe discontinu. Per això veig complicat de participar-hi si no és en circumstàncies molt favorables.
  • RE: REPTE CLÀSSIC 698 DCXCVIII - RESTAURAR
    brins | 27/03/2021 a les 14:19
    Potser estaria bé que, per poder acomplir la immediatesa demanada, fossin més curts; unes 200 paraules, per exemple. Crec que comptaria amb més participants. La idea de poder tornar a escriure una prosa més llarga que la dels nanos està força bé, però tots recordem com va acabar l'anterior Repte Clàssic...
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC 698 DCXCVIII - RESTAURAR
      Galzeran (homefosc) | 27/03/2021 a les 16:22
      Brins, el límit de 500 no implica escriure'n tantes. Diu que no les comptarà, així entenc que si se n'escriuen 200, també entrarà dins del repte.
      Igual que si el fem de 100 paraules.
      Va, jo miraré de participar, alguna cosa m'empescaré aquesta nit. Tampoc ha d'estar correctíssimament ben escrit. La cosa és aguditzar l'enginy.

      Va, kefas, animat tu també.
      • RE: RE: RE: REPTE CLÀSSIC 698 DCXCVIII - RESTAURAR
        brins | 27/03/2021 a les 16:35
        Doncs a veure si s'animen força relataires, el plantejament del repte, en principi, és molt bo.
  • RE: REPTE CLÀSSIC 698 DCXCVIII - RESTAURAR
    Fidel Català | 27/03/2021 a les 21:56
    Escolteu!, que aquí era per penjar els relats, no per dirimir si fem o fem!

    O me'ls prenc com microrelats?

    Bé, va ara sí, tot seguit relats...

    de 100 200 fins a 500 paraules.

    Però més de 20.
  • RE: REPTE CLÀSSIC 698 DCXCVIII - RESTAURAR
    aleshores | 28/03/2021 a les 07:49
    Restaurar-se

    No havia considerat mai el concepte de restauració però, igual que es desconeixen les lleis de la gravitació però es pot fer un salt, buscava una restauració ja que notava un desgast vital i que el seu cos li demanava, de restaurar-se.

    La Hipòxia era una sensació semblant a allò que patia: si bé es continua en vida, la limitació de l’oxigen ingressat limita mica en mica l’individu. Necessitava un canvi, superar un ensopiment generalitzat dels membres, del cap; una somnolència depressiva i generalitzada.

    Li calien, doncs, petites coses que despertessin l’interés, la passió, la curiositat. Però de seguida queia un altre cop en la “hipòxia”, la manca d’aire. Havia de conviure amb la seva condició.
    Durant un temps això va consistir en cultivar els relats i la poesia:


    “He estat malbarant el meu temps?,
    mirant-me el melic?”
    ...

    “El meu estel va quedar enganxat
    a la branca d’un arbre,...”

    Etc.

    Posteriorment van ser injeccions d’il·luisionosi recomanades pel metge de família. Fins i tot havia congèniat amb el personal de repartiment d’una empresa de menjar ràpid tot buscant quelcom seductor. A això va seguir, ês clar!, un llarga període de supressió d’aquests estímuls sensorials.

    La senyal final va ser la perdua -momentània - de les ulleres que sempre deixava a l’abast damunt la tauleta, quelcom que li era ontologicament i absoluta, impossible de perdre degut a la seva manca de visió. Sempre sabia on tenia l’instrument imprescindible per veure-hi clar. “Això era viure, ignorar la mort?”, O a l’inrevés, “Viure era tenir la possibiltat de morir en el moment següent, treballar sense xarxa de seguretat?”, es va dir.

    El cas és ara, mentre era immers en aquesta profunda reflexió, trucaven a la porta els del Cap per una visita sol·licitada: “Venim a finiquitar-la amb el seu permís”, li va dir el responsable de l’equip, que venia armat amb un amenaçador necesser sota el braç, per “avorriment insuperable”, diu aquí al paper. “Com? no!, no!, no interessa gràcies, ja m’he repensat. Però, esperi passeu vos, senyoreta, sí, sí, que tinc un doloret aquí, aquí a les cervicals, que no em deixa descansar.”


    • una revissió
      Fidel Català | 30/03/2021 a les 10:36
      No havia considerat mai el concepte de restauració, però, igual que es desconeixen les lleis de la gravitació, però es pot fer un salt, buscava una restauració, ja que notava un desgast vital i que el seu cos li demanava, de restaurar-se.

       La Hipòxia era una sensació semblant a allò que patia: si bé es continua en vida, la limitació de l’oxigen ingressat limita de mica en mica l’individu. Necessitava un canvi, superar un ensopiment generalitzat dels membres, del cap; una somnolència depressiva i generalitzada.

       Li calien, doncs, petites coses que despertessin l’interès, la passió, la curiositat. Però de seguida queia un altre cop en la “hipòxia”, la manca d’aire. Havia de conviure amb la seva condició.

      Durant un temps això va consistir a cultivar els relats i la poesia:

       
      “He estat malbaratant el meu temps?,

      mirant-me el melic?”

      ...

       
      “El meu estel va quedar enganxat

      a la branca d’un arbre...,”

       
      Etc.

       
      Posteriorment van ser injeccions d’il·luisionosi recomanades pel metge de família. Fins i tot, havia congeniat amb el personal de repartiment d’una empresa de menjar ràpid tot buscant quelcom seductor. A això va seguir, és clar!, un llarg període de supressió d’aquests estímuls sensorials.

       El senyal final va ser la pèrdua -momentània - de les ulleres que sempre deixava a l’abast damunt la tauleta, quelcom que li era ontològicament i absoluta, impossible de perdre per culpa de la seva manca de visió. Sempre sabia on tenia l’instrument imprescindible per veure-hi clar. “Això era viure, ignorar la mort?”, O a l’inrevés, “Viure era tenir la possibilitat de morir en el moment següent, treballar sense xarxa de seguretat?”, es va dir.

       El cas és ara, mentre era immers en aquesta profunda reflexió, trucaven a la porta els del Cap per una visita sol·licitada: “Venim a finiquitar-la amb el seu permís”, li va dir el responsable de l’equip, que venia armat amb un amenaçador necesser sota el braç, per “avorriment insuperable”, diu aquí al paper. “Com?, no!, no!, no interessa gràcies, ja m’he repensat. Però, esperi, passeu vos, senyoreta, sí, sí, que tinc un doloret aquí, aquí a les cervicals, que no em deixa descansar.”
  • Restablir, renovar
    Galzeran (homefosc) | 28/03/2021 a les 11:12
    Restablir, renovar

    Estava cansat.

    Feia dies que li donava tombs a neguits mundans. Duia el pas dels anys encrostats a totes les articulacions d’un cos cansat, però encara amb ganes de brega.

    Vivia en una illa perfecta, on les estacions dels anys semblaven respectar escrupolosament els paràmetres establerts per la lògica del temps i la natura, en un tot ben lligat. Fred a l’hivern, calor a l’estiu, primaveres i tardors de colors canviants i esponerosos, de renaixença i de senectut, segons tocava a cada solstici.

    En una torra que li servia d’aixopluc, solia fer-hi vida. Gaudia d’unes vistes fascinants en un àtic envidrat als quatre punts cardinals, que feia de far, tanmateix el llum estava sempre apagat. No hi passava cap vaixell per aquells indrets, o bé feia anys que no els veia ni de lluny.

    Però estava ben comunicat amb la resta del món gràcies a un potent ordinador que tenia a l’àtic. No es trobava sol, es comunicava amb els seus familiars, que seguien vivint en aquelles atapeïdes ciutats, on les estacions ja no existien. Mai s’havien molestat en fer-li una visita.

    Quan engegava l’ordinador, el programari li mostrava dues icones on se li demanava si volia continuar, o si preferia restablir. Ell sempre havia clicat continuar. No el neguitejava saber què podria esdevenir si triava restablir. El llibre de manteniment sols deia que aquella tecla era per recomençar el programari. No veia quines implicacions podia tenir triar-la. Com a molt, el faria estar una estona esperant que el programari es restablís. Potser un dia ho provaria. De fet, el programari sempre l’avisava quan, durant la nit, s’havia actualitzat, i a ell no li havia calgut esperar que es reiniciés. Quan obria l’ordinador, tot estava esperant-lo com cada dia que l’encenia. Tampoc era cada dia, tot s’ha de dir, que l’illa li oferia moltes diversions.
    Mai no n’havia descobert els veritables límits. Tenia altes muntanyes, un desert, aiguamolls, rius, coves amb grans fondàries que no es cansava mai d’explorar, i no en trobava el final. Una selva infinita, i en un centre aproximat dels espais explorats, descansava un llac dolç, que un salt d’aigua fantàstic regava amb les aportacions del desgel de les altes muntanyes. Era un paradís, tot allò.

    Era el somni de qualsevol esperit lliure. I si alguna cosa l’havia motivat a ell en aquella vida, era descobrir nous espais, caminar, escalar, nedar. Estimava la natura, i viure-la.

    Però un dia es va sentir cansat, el pit el va advertir amb sanglots esporàdics a la caixa toràcica. Li calia cercar informació a aquella estranyesa del pit, i va sentir un mareig just quan va obrir l’ordinador. Va mirar les icones, confús. Aquell matí no sabia quina triar i va clicar restablir…

    I de sobte va sentir unes ganes irrefrenables de cridar, de plorar. Va sentir fred, i va notar que tenia gana, molta gana.

    ***


    —Fantàstic, Laura! Empeny!, que ja surt el caparró!
  • Restablir l'amor.
    Anna Sant i Ana | 28/03/2021 a les 12:20
    Va pensar que se’n podia sortir. Va fer les mateixes passes, va intentar crear els mateixos àmbits, fins i tot, en la nit, amb les parpelles serrades, s’esforçà per recuperar-ne els diàlegs. Així el primer dia parlaren de literatura, de la poesia a les novel·les i de les poesies novel·lades. Varen fer un mos lleu a una terrassa, i s’acomiadà amb dos petons a la galta.

    Els dies començaren a fluir d’esma, tardes de cinema, passejos vora mar, silencis amb les mans agafades. El primer cop que van tenir sexe, va seguir el manual escrit als records, i no es deixà fer res d’entrada, ans començà a petonejar de llavis a llavis, varen ser els seus dits i la seva llengua, la seva boca cercant deler, els únics estris del sexe aquell primer cop. Fins i tot la suor i el respirar cansat seguien les pautes escrites. La complicitat d’humitat i de sexes seria al segon cop, tanmateix haurà d’esperar una setmana, sí, aleshores va passar una setmana de missatges, veure’s poc amb mirades intenses, petons com més va més llargs.

    Tot hi anava rutllant. La va buscar amb el nom precís, Anna, i amb els mateixos cabells foscos on la nit s’arreplegava en remolins. Fins i tot tenia l’alçada que els seus braços i talons recordaven.

    Van començar a viure junts als dos mesos, fent difícil allunyar-ne els cossos i l’esguard. Varen riure amb films ja vistos, es van indignar amb noticies que ben bé podien ser antigues, i van anar al mateix tanatori a donar condol per altres morts, no tot es pot repetir i bastir. Allò del temps i els protagonistes.

    Allò del temps i els protagonistes. Va ser tan fidel a la història que no se n’adonà que també va imitar-ne els silencis, cada dia més llargs. Va deixà que de mica en mica, Anna se n’allunyés, com aquella Anna. Cada nit girava abans l’esquena, i s’allitava més tard. Sentí als palmells de les mans l’absència, la tendresa es vestia de tristor. Les respostes s’afeblien en “no sé”. I la certesa de l’adéu arribà puntual, quinze dies abans de la porta tancada i els calaixos buits. La ciutat també respirava hivern.

    Als miralls li deia que no es pot reviure l’amor. No pas aquell gran, immens d’onatges i marees. Aquell amor que sentí per l’Anna. Als miralls plorava i entelava les hores, i s’ajupia als racons cercant foscors i oblit.

    Tanmateix l’amor deixa les seves llavors, i Anna, la nova Anna, s’acosta a la terrassa on han quedat per a fer un mos lleu. Avui s’acomiadaran amb uns petons a les galtes.
  • RESSORGIMENT
    brins | 28/03/2021 a les 12:49




    Avui he pogut tornar a veure el seu somriure…Des que la màfia li empudegà l’alè, el cor li romania trist, ja no podia veure cap albada ni cap esclat de poncella, perquè les herbes seques li ho impedien. El cel, però, l’ha ajudada, ara res no li obstrueix el gaudi de la blavor dels Cingles del Bertí ni del cotó daurat d'una mimosa que des del jardí la crida.

    Feia dos anys que se li havia fos l’alegria com neu sota el sol, o com arbre calcinat, però el seu desig de viure l’ha ajudada a restablir-se després que uns mossos d'esquadra li obrissin la porta. Ha necessitat l’ajuda de molts professionals, un pintor li ha repintat la pell amb colors suaus, un jardiner li ha ofert el perfum d’una mareselva i d’un gessamí, i un paleta li ha sanat les ferides de les parets. És molt probable que ara els seus malefactors hagin tornat a embrutar l’aire d’una altra casa amb fetor de marihuana, i que altra vegada hagin oblidat que els jardins mereixen ser estimats perquè formen part de la nostra vida, ho ignoro, però sí que sé que la meva casa de Bigues i Riells ja torna a somriure...
  • Blau àrtic
    Homo insciens | 28/03/2021 a les 12:58
    Passava un cop i un altre el paper de vidre per la superfície amb un moviment ràpid i desdenyós. Tenia la mirada perduda buscant l’infinit, passant per sobre del moble i travessant també la silueta d’ella, palplantada, just al darrere; tot i que, abans de trobar l’infinit, s’havia topat amb aquella paret grogosa i decadent.

    −No m’escoltes, et parlo i no m’escoltes.
    −T’escolto i t’entenc. Però sembla que res del que et digui et serveixi.

    Ella tenia un posat disgustat que no podia ni volia dissimular. El fitava mentre treballava d’una manera mecànica en la còmoda alhora que els seus llavis es movien sense parar, recitant un discurs exposat mil vegades entre les parets d’aquella casa.

    −Tenim un problema de comunicació, em dius que sí, que m’entens, però en realitat et tanques en banda. No expresses el que sents. No parles prou amb mi. No...

    Els seus ulls es van desviar fins a la còmoda, i inspirant de forma profunda i pausada, deixà suspès en l’aire el seu monòleg interrompent la discussió.

    −Quin color l’hi posaràs finalment? Penso que el blau àrtic que havíem vist combina molt bé amb el nostre dormitori.

    Ell va sospirar agraint la petita treva, i el seu pensament va aprofitar per viatjar fins al dormitori. Recordà el primer cop que van jeure plegats al llit d’aquella estança; les mirades, les rialles i el desig entre els llençols. El temps havia desdibuixat la connexió i la passió, i no tenia clar des de quan era així. La dona va fer un pas endavant i el moviment inesperat el tornà al moment present. Atansant la mà fins a l’estanteria agafà un pot de pintura i un pinzell. −Això ja està a punt−, digué. I amb el pinzell amarat de pintura va fer un traç ampli per la superfície buscant la mirada còmplice de la seva dona. Ella li retornà amb un somriure, posant punt final a la conversa.  

    Pinzellada rere pinzellada el moble va anar agafant color. En acabar se’l mirà satisfet rumiant si per restaurar el seu matrimoni, com amb la còmoda, n’hi hauria prou amb una mica de blau àrtic.
  • FOIX
    kefas | 28/03/2021 a les 23:48

    Li vaig llençar un poema. Estava desprevinguda i no va tenir temps de reaccionar Va ser quan ja el tenia a sobre que s'en va adonar de que era de Foix i la seva reacció de pànic va fer palès que no tenia cap possibilitat de sortirse'n. Si al menys tingués un diccionari!, va dir amb la muda contorsió dels seus llavis. No estava preparada per rebre un dard d'aquest calibre. Ella que era tant de Salvat i de Torres no hauria tingut cap problema si l'atac hagués estat de lírica amable i menuda. Llavis, amor, cintureta eren les sagetes que més li feien peça. Tampoc la feia descarrilar la mort. Però ara se les havia d'heure amb la mare de totes les paraules. Sense advertir-ho es va posar a tremolar. Amb un gest convuls va esquivar gaubança però el moviment la va deixar paralitzada i la t de tremir se li va clavar al mig del pit.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.