RE: RE: Eooo, Repte!

Els pares fem com podem, el millor que sabem, però una cosa sempre és certa, ells, els fills, han de fer el seu camí. No hi ha altra. I cada epoca té les seves mancances i grandeses. Jo no vaig saber enfrontar-me a les coses més nímies de la infancia. Però no dono la culpa als pares, perquè sé que van fer tot per educarnos i ens vn estimar molt, a mi i als meus germans. Potser sí que la teva infantesa és molt plena de negre i d'esclats de llum com la meva, però et juro pormismuertos que conec moooltes persones que diuen que van ser molt feliços de petits, que és de grans quan han sofert de veritat. Potser els que sofrim més dexics ens fem més forts després, jo ara sóc molt més alegre i tinc molts moments de alegria. Molts sabeu que vaig tenir un càncer, la cosa és unmal trago, però per sort tot va bé després de 12 anys. Molta gent suposava que era el pitjor que m'havia passat, però no pas; el càncer va ser un jardí comparat amb allò d'abans. No sofreixis pels teus nois; estic segura que ets el millor pare que poden tenir.
I dita tal cosa, no pensis en si qui et llegeix es deprimeix o no; sovint, patiras més tu escribint, que no pas els lectors llegint; la tristesa dels altres a vegades ens consola de la pròpia tristesa. T'espero al repte, oido?