RE: RE: El silenci de la màquina (Fora de concurs)

El dia que vaig descobrir Chat GPT i vaig veure que elaborava poesies i redactava relats amb rapidesa, vaig pensar que la literatura estava morta per sempre. Espera't encara ho crec. Encara vaig comprovar que estava més morta, quan vaig anar veient que cap jurat de premis literaris desqualificava algú per haver usat l'ajut de la IA. Imagineu-vos que descobreixin algun participant d'una competició ciclista amb un motor amagat a la bicicleta. Va passar a França i el ciclista en qüestió va ser detingut, emmanillat i conduït a comissaria, perquè el condemnés un jutjat penal. El van condemnar un jutjat penal i les autoritats esportives. Que algun futbolista fes servir un empelt mecànic que li permetés xutar més fort o que un atleta fes servir espardenyes rebotadores que no cansessin. També vaig pensar que la IA deixaria sense feina molts professionals de l'escriptura i del disseny gràfic.
Jo vaig pensar: “No ho faré servir”, perquè és enganyar-me a mi mateix. Encara més, m'agrada escriure amb un retolador de punta fina negre sobre un paper blanc i mirar de fer bona cal·ligrafia. Penso en els autors del XIX que feien servir un plomell, un tinter i un paper assecant i en els que escrigueren amb una ploma d'oca. Ja ho veieu ni amb IA ens acostem al que van fer ells sota la llum d'una candela. Penso que és una desgràcia per a la literatura. Jo no penso llegir res fet amb IA. És que no m'interessa i crec que soms molts. Tampoc sé si ha d'anar bé per a la salut mental del gènere humà. Quin sentit té per un lector un poema que no hagi estat fet per un cervell humà? L'únic avantatge que hi veig és que els veredictes dels premis literaris per petits que fossin, haurien d'estar fets amb IA sense intervenció humana. També penso que el que ens has demanat no s'ajusta al que ha de ser un relat de creació. Això és relats en català o articles d'opinió en català?

El Silenci de la Màquina

 

En Martí, un escriptor amb certa reputació en el món literari, s’asseu abans de l’alba davant la pantalla. Fa uns dies, però, i malgrat el silenci que adora, la pàgina en blanc l’aclaparà. El cursor li parpellejà implacable, i no sabia què escriure. Fa setmanes d’aquell bloqueig, tanmateix, avui s’ha decidit, farà servir aquella nova eina: una intel·ligència artificial capaç de generar relats a partir de paràmetres demanats.

Els resultats li semblen un miracle. Al principi, li demana un conte d’amor, i la IA li lliura una història tendra, impecable; després li encarrega una narració de terror, i el relat el fa estremir. Allò engresca al Martí, juga amb altres gèneres i estils, i la IA sempre supera les seves expectatives.

Dies més tard, s’adona que ja no pot escriure res que no sigui sense l’ajuda d’aquella veu artificial, que diria sent dins seu.

Un vespre estrany, inicia un relat suggerit per la IA: «Un escriptor perd el control quan es torna presoner d’una màquina que crea per a ell.» Al Martí se li glaça l’esguard. El text descriu fil per randa la seva rutina: la tassa de cafè, la finestra oberta, el soroll dels ocells matiners. Fins i tot, no li amaga els seus temors; la por de ser mediocre, a no ser original.

Des d’aquell vespre, cada relat que la IA genera conté detalls més íntims, secrets que només el Martí coneix o, pitjor, temors que ni ell vol acceptar-se’ls. Aquella nit comença a somniar paraules inconnexes, a sentir les frases de la IA ressonant-li al cap, com un eco persistent. Ja no sap si està somiant, o despert.

Un matí desconnecta l’ordinador, però ja no hi és a temps. Les històries apareixien igualment: escrites a mà, en fulls que ell no recorda haver tocat. Sent veus que li llegeixen escrits inversemblants; ressonen dins la casa buida. El Martí ja no pot distingir si les idees són seves o de la màquina, dubta dels escrits del passat, novel·les venudes a milers, ja no sap qui les va escriure. Finalment, accepta la derrota: potser mai no ha escrit res, potser sempre ha estat la IA qui dictava.

Ara, l’únic silenci que fa témer al Martí és el de la pantalla apagada. Tem quan la veu de la màquina li parla directament a la ment, sense necessitat d’escriure les paraules.

 

Vivim una època emocionant —diu en Joan Triasort de vint anys i tímid—, ens hi hem d'adaptar. Parla amb la pantalla de l'ordinador que no li respon. Al processador de textos, llegeix "vols que et faci un poema per a la noia que t'agrada". Se li encén la imatge de l'Annabel Brases en la ment. Escriu: "Fes-me un romanç dedicat a una noia de dinou anys, morena d'ulls, negres, esvelta; culta, sensible i bondadosa. És una noia que viu a la natura; entre arbres fruiters". Prem la tecla, l'ordinador pensa i a la pantalla apareix el romanç d'una noia molt bella que mentre mira la lluna li cau una saborosa fruita despresa d'un arbre. La fruita és un missatge d'amor. Mira el poema, veu que rima i que està ben resolt. En Joan l'imprimeix, va al calaix del pa i en treu un rotlle de paper aïllant per posar al forn. Posa el paper sobre la post i el planxa. Agafa un retolador permanent negre i hi escriu el romanç. "Ha quedat bé", pensa i li fa una foto amb el mòbil. Un problema: no té contacte amb la noia. Ho haurà de fer en persona: enrotlla el paper i el lliga amb una cinta vermella. En Triasort espera la noia a la sortida del supermercat. La noia apareix amb una brusa de ratlles vermelles i un pantaló gris. Veu en Triasort! Se li alcen les parpelles: un pretendent!!! El noi aconsegueix estirar el braç i lliurar-li el paper.
—Té. —La noia desfà el llaç i se'l mira. Sense esperar, en Joan es gira per marxar.
—Mai m'havien fet una cosa així, quina sensibilitat, quin poeta —L'Annabel estira el braç i alça la barbeta — Espera.
La noia llegeix el romanç en veu alta, en Joan escolta per memoritzar alguna cosa.
— Prendrem alguna cosa? —diu en Joan.
S'asseuen en una taula i l'Annabel parla d'art major, d'art menor. Li demana si coneix Marius Torres, Vicent Andrés Estelles, Maria Mercè Marçal i li recita versos.
En Joan assenteix amb el cap i obre els ulls com un mussol. Ella pensa: "és perquè no gosa. Que romàntic". Al final queden. En Joan se'n va a la biblioteca i agafa un llibre: Antologia de la Poesia Catalana de Joan Oriol. Se l'haurà d'aprendre de memòria.

No era dels qui, per curiositat o esnobisme, corrien a provar totes les novetats. Ni la Intel·ligència Artificial ni el xatbot XatXYZ en particular li feren perdre la son: assegurava que els tenia en cartera, per mirar-se'ls qualsevol dia. I un primer intent, no massa lluït, no serví precisament per bolcar-s'hi: demanà a XatXYZ que construís el Triangle de Pascal fins a la dècima fila; el triangle aparegué en pantalla però començà amb la fila 0 ("1") massa a l'esquerra, a partir de la fila 5 ("1 5 10 10 5 1") el dibuix perdé la simetria, perquè arrencava a escriure just pel marge esquerre, i no va haver-hi manera d'obligar-lo a reescriure el triangle desplaçat cap a la dreta. El segon el deixà més satisfet: no recordava el títol d'aquella pel·lícula iraniana on una nena surt de l'escola, es troba que no l'han vinguda a buscar i decideix anar-se'n a casa ella soleta, i feu la demanda pertinent; el resultat fou "L'espill", i Filmaffinity li proporcionà la informació complementària (títol original "Ayneh", any 1997, director Jafar Panahi i protagonista Mina Mohammad), de manera que va poder reveure-la a la plataforma de vídeo D'acord.ru.

Però seguia reservant el xatbot per a ocasions extraordinàries: quan la cerca de Google era inoperant i tampoc se'n sortia amb la Viquipèdia. Foren dos els fets que el duren a utilitzar-lo més assíduament: a Google formulà la pregunta "¿com detectar l'ús d'IA en educació?" i va trobar-se que tots assumien que la IA ja havia entrat a les aules, que el que calia era evitar-ne el mal ús i que existia programari específic per detectar-la; al Fòrum de RC llegí la intervenció "Fer servir la IA per escriure?" del relataire Legendas (20/09/2025), contestada per Jere Soler, Atlantis i Tamarro. Dels dos es deduïa que tot déu estava utilitzant intensivament XatXYZ, i que, si no s'espavilava, seria l'únic del món a no fer-ho.

Poc es pensava, ingenu d'ell, que allò del XatXYZ era una enganyifa. Igual que d'infant li havien dit que l'aparell de ràdio era una caixa amb follets a dins, que parlaven i tocaven música, si hagués seguit el rastre de la consulta hauria trobat una xarxa d'oficines atapeïdes de professors jubilats, generalistes o especialitzats per llengües i matèries, traient-se un sobresou: no paraven de rebre demandes, consultaven diverses Wikipèdies, es consultaven entre ells i a tota llet evacuaven respostes més o menys satisfactòries.

La perspicàcia i el món contradictori



No podia suportar l’ambigüitat el programa d’IA: les coses era millor que fossin clares: o blanques o negres.



I ja començàvem amb la famosa cançó de Leonard Cohen: «There is no cure for love», de la banda sonora! En què quedàvem?, era bo o no era bo l’amor? És més, si no hi havia de cura, per què diantre en feien una peli? «There is a blatant contradiction», «Incoherent thinking», va respondre l’aplicació, traient pit.



Després, va venir el nom del director de la pel·lícula: era SexGay? Resultava un nom molt estrany fins i tot per un director de cine! I aquí tornaven els problemes d’interpretació: era Cesc Gay una forma espúria provocada per errors tipogràfics?



Jo volia i havia demanat una valoració objectiva (objectiva li havia dit a l’aplicació d’IA) de la peli «La meva amiga Eva» i l’aplicació d’AI començava amb dubtes i confonent el nom del director.


No es va acabar pas tot aquí: hi sortia el cine Verdi a la pel·lícula i la feien al cine Verdi el qual, per altra banda, no tenia res a veure amb les òperes, igual que la llibreria del carrer,...Verdi ... que tot i dir-se Taifa , no té res a veure amb l’associació Taifa ni amb els regnes de Taifa.



Cine dins del cine? Era possible? I de Taifes en sobràvem. L’aplicació va emetre un missatge sonor amb el text «Your question has exceeded the computation time. Try again later»



Vaig haver de reformular la pregunta: Diguem l’argument. Ella diu que es vol tornar a enamorar i acaba sortint amb el seu dentista, menjant palometes (que no deuen ser pas bones per les dents) No n’estic segur, però tampoc afirmaria el contrari – em va confessar el programa després de molt pensar. Em sembla que l’amic argentí a qui havia perdut la pista amb molta pena la protagonista Nora Navas (NN) s’acaba fent passar pel dentista! I semblaria que el marit li dona les gràcies a la parella (NN) que l’havia deixat feia poc.



Davant d’aquesta resposta de sincer dubte per part de l’aplicació, jo també vaig dubtar: potser la màquina començava a ser prou intel·ligent? I un cop vista la pel·lícula no podia sinó estar d’acord amb la complexitat de les relacions humanes.