RE: RE: COMENTARIS DEL REPTE CLÀSSIC DCC - 700 - MITES I LLEGENDES (O VICEVERSA)

Benvinguts siguen, ho, oh! senyor 'homefosc'/'Galzeran', com us vinga en gana.

Desconeixia aquesta llegenda i m’ha agradat, veig que encara avui es fa servir entre les àvies amb la canalla com qui anomena l’home del sac. Un relat intrigant i ben portat que el fa bo de seguir i esbrinar com l’acabes. La part central amb els escrits en dos colors, vermell i negre, tot en la mateixa tinta i escriptura es fa una mica confós, però te’n surts prou bé.

Hi ha algunes coses a millorar i no tinc en compte probables errors de tecleig, com que inicies el relat en minúscula o un accent en sentit contrari “desprès”, que si volies dir que ja l’havien alliberat, desprès no seria el mot escaient, ja que té un altre sentit que no és alliberat o aconseguit de treure’n els templers.

Escrius: “s’hi van haver refugiat”, aquesta és una frase complicada i potser no està ben estructurada. Jo fujo dels gerundis sempre que puc, la frase es podria escriure així: “s’hi van refugiar”

En el tercer paràgraf escrius dos cops la paraula “fra”, una en majúscula i l’altre no, la correcta és la segona, sempre en minúscula, quan es parla d’un càrrec no honorífic, com Molt Honorable president, per exemple.

Escrius el mot “però” en dues ocasions on hauria d’anar darrere d’una coma, i no la poses en cap ocasió. És una de les errades que sol ser la més habitual i força repetida en la majoria dels relats que puguis llegir en aquesta pàgina.

Escrius: “I al final a mode de...” seria més correcte “I al final, a tall de...” o “a manera de”.

Escrius: “Per això, i en no trobar cap persona...” i seria més correcte; “Per això, i com que no van trobar cap...”

Hi ha d’altres coses, però que no són tan de correcció estilística sinó de gust personal en la seva construcció, i aquí no hi entro. Si vols en parlem en privat, però si el relat no ha d’anar més enllà, es pot deixar aquí.

Bona feina i bona sorpresa la llegenda.

Gràcies per participar

Aquest relat diria que és un mite, més que no pas una llegenda, o potser és la mítica llegenda negra dels clergues que no poden controlar els instints carnals, i que aquí ens ho presentes com una ensarronada del bisbe cap a un clergue que li fa nosa, que també té la seva vessant mítica.

És un relat factoria “kefas” cent per cent, amb el teu toc irònic entre línies, i també de crítica social contra el poder establert, i cercant el to picant amb la nuesa de la rossa de can Gordi.

Hi ha un munt de coses a comentar, però són coses que un corrector en línia tradicional et pot descobrir, com paraules que han d’anar apostrofades, canvi de gènere, o accents dubtosos. Però te’n diré alguns.

Escrius: “...recollir-se en els propis pensaments...” Aquest “propis” no és correcte, has de buscar una sortida millor, aquí la paraula propis no hi va. És una errada molt habitual, però és incorrecte, un castellanisme, en diríem.

En una ocasió escrius Mossèn, amb majúscula, i els càrrecs no honorífics són sempre en minúscula, no com el del Molt Honorable President, per exemple.

Escrius: “Ave Maria Puríssima” Bé, no sé de quina part de Catalunya és el mossèn, però de ben segur que no va dir això, devia dir “Déu vos (us) salvi (guardi) Maria” o alguna fórmula molt semblant. Ave no és un mot que s’utilitzi en la litúrgia catalana, llevat que sigui que està parlant en llatí. També és un castellanisme molt arrelat.

El final m’ha fet pensar en una cançó de Mecano, coses de l’edat, potser.

Molt bona proposta la teva, molt aguda i divertida, i el final ens fa pensar, i això és el que jo demano d’un microrelat, que ens faci pensar.

Gràcies per participar.

Un relat on ens contextualitzes les rondalles antigues en un món rural actual i les barreges amb faules i veritats d’un personatge una mica peculiar que baixa de muntanya a parlar amb els poders policials. L’estil del relat em recorda una mica Camilleri amb el seu policia, el Montalbano, salvant la diferència de gènere, de policíac a fantàstic rural, però bé cal veure que el Tomaset està en una caserna, així que l'ambientació ja seria la mateixa. Em queda el dubte, però, de quines són les veritables intencions del Tomaset, amb la canalla que ja no puja a la muntanya. Més clara és la intenció de deixar viure tranquil·la la Quarantamaula.

No puc comentar-te molta cosa de possibles errades, els girs locals no els domino tots, i crec que més o menys està tot correcte, però sempre hi ha alguna cosa a comentar.

Escrius “mentires”, imagino que deu ser un localisme, si no seria “mentides”, però com està dins del diàleg del Tomaset, te l’accepto.

La paraula “espantacriatures” diria que s’escriu separada “espanta criatures”, però em fas dubtar aquí. Potser amb un guionet al mig? Al diccionari Francesc de Borja Moll no surt tot junt.

“Críos” tampoc que no l’he trobada. Un localisme molt local?

“Pel matí” arreu s’escriu “al matí”.

“per suposat” estem allí mateix, hauria de ser “per descomptat” o una de similar, però si és un localisme, no està tampoc en el diccionari aquell.

He gaudit molt llegint el teu relat basat en la mitologia mística de les conrades del sud del gran riu (Ebre), on ens deixes anar els noms d’algunes bèsties poc conegudes per mi i de les que m’agradaria saber-ne més coses. Ja les cercaré.

Gràcies per participar.

Una llegenda mítica molt reeixida en la descripció literària que ens planteges, i amb la seva particular semblança amb el nostre drac, però més mundana, més propera a la realitat animal que ens envolta. Ens l’escrius amb un llenguatge planer i de fàcil comprensió, i així se’ns fa senzill seguir el fil. El començament no sé si és un epíleg que convindria deixar clar que ho és, però aquí en el repte ja queda bé.

Tens força errades de tecleig que hauries de vigilar, res que un corrector en línia no et descobreixi, com altres coses que ara et comento.

Com molts feu, davant d’un “però” sol anar una coma, i en el teu cas també te la deixes. Busca’l!

Escrius: “... es menjava tot el què trobava” Si poses “el que”, aquest “que” no s'ha d'accentuar, la forma correcta seria “allò què”.

Escrius: “...les fletxes amb les que lluitaven.” És “les fletxes amb què lluitaven”, o “...amb les quals lluitaven”. Prefereixo la primera, es llegeix més fàcil i ofereix menys dubtes d'amb qui o que lluitaven.

Quan el mot “fins” denota un desplaçament, cal posar-hi una "a" després, escrius; “...arribar-se fins una plana” cal posar “fins a una plana”, si dius “anem a la dutxa”, no diràs “anem la dutxa”.

M’ha agradat aquesta llegenda, tot i que ara no sé si la jungla és africana o asiàtica. De fet, cercant, he vist que jungla bé del sànscrit, llenguatge hindustànic, i selva bé del llatí Silva, d’on deriva el nom Sílvia. Jo hauria posat Selva en lloc de Jungla, que ens transporta a terres asiàtiques, però bé, poden ser manies meves també.

Nota: Aquí en diem “El llibre de la selva” normalment, tot i que en algun lloc he vist “el llibre de la jungla”, però l’original s’anomena “The Jungle book”.

M’ha agradat el teu relat, molt bonic.

Gràcies per participar.

M’he rigut molt amb la teva girada de mitjó de la faula dels minairons, que han decidit no matar a qui no els dona feina, a patir per si la perden i no se’ls renova el contracte en acabar-la. Una clara crítica social que, imagino, deus haver contat als menuts de casa teva en alguna ocasió, de ben segur.

No tinc gaire cosa a comentar-te, escrius amb molta correcció i no seré jo qui et critiqui l’estil, però sí que et puc fer veure alguna cosa que se t’ha escapat, segons diria jo.

ERE ha de ser en majúscules, no trobes? Ja que són sigles.

Has escrit “deslleal”, t’has oblidat una I? Ai aquests dits!!

Si dius Cabifi, (sí, és cabify, ho sé, però es llegeix igual) potser hauries d’escriure Uber, el nom de debò. També els dits, segur.

Diria que sol haver-hi canalla per casa i que els deus explicar aquests relats a la vora del llit, abans d’anar a dormir, o tot berenant.

Molt bona la teva aportació, brins. M’ha agradat molt la teva visió de la rondalla i la lectura que se’n pot treure, no entre línies, ben clarament.

Gràcies per participar.

Molt original versió del típic conte del drac, que potser fa referència al nostrat de sant Jordi, amb la princesa, aquí una activista pels drets socials que acaba caient rendida als encants d’un drac famolenc i mort de gana. El guió és digne de "holivut", et caldrà treballar-lo i vendre’ls-hi.

L’inici de les rondalles, però, no comença així en català, valgui’m deu!
“Vet aquí que una vegada... hi havia...” Ho has calcat del “Havia una vez, o érase una vez...” castellà!!!

El “d’altres”, la “d’” no li cal.

I el “però” de torn, com a tots els altres companys, no l’has fet anar precedit de la corresponent coma. “En aquest moment conscient, però ple de mandra.” Seria la fórmula correcta.

Però el relat està molt ben portat, una crítica amagada a la nostra realitat social, que vol i no dol, i mira que seria fàcil solucionar els conflictes amb una mica d’humitat, o era humanitat? Bé, que més dona, un suca-mulla de torn i tot solucionat.

Molt bona la teva aportació, i gràcies per haver participat.

Molt bona aportació la teva, i quina tendresa que traspua el teu relat en tres punts de vista molt ben compartimentats. Ostres! No el llencis!

Un relat que ens mostra la visió moderna de la tasca de “lo Marraco” que tanta paüra va causar a les terres lleidatanes segles enrere, i que tu ara ens el fas recaptador de xumets de nenes i nens que ja són grans. Molt tendre, però gens efectista, molt ben narrat, tot un microrelat ben portat. I ben escrit! Ja sé que el repte clàssic és una cosa que es fa amb presses i sense gaire revisió, però tu no permets que això sigui una qüestió clàssica que s’hagi de mantenir, i això m’ha agradat.

Però tampoc t’escapes de tenir alguna errada, de tecleig una, ben evident. Has posat Emma en minúscula. Va, pot passar, en una revisió cau a la primera.

I l’altre, és la ja clàssica en tots els microrelats que puc anar llegint a relats, un “però” que hauria d’anar precedit d’una coma, i que aquesta no hi és. És un fet gairebé banal, però que trenca la pulcra correcció d’un relat rodó, que ens sorprèn en el seu final inesperat, tal com ens planteges l’inici. Molt bon gir i un camí molt ben triat en la seva estructura.

Actualització ben trobada de la clàssica llegenda, m’ha agradat molt.

Gràcies per participar.

Molt bo! Molt ben trobada la volta de mitjó de la nostrada i clàssica llegenda de Sant Jordi, que ens has dut a la nostra realitat actual. Podríem dir que té un gir amb una mica de crítica social en com ens descuidem de qui hauríem de tenir sempre en compte, els nostres avis, i ara, amb la pandèmia, sembla que deixar-los marxar, perquè ja els toca, és un fet banal, però no!, i tu ens ho deixes ben clar en el teu relat.

T’he d’agrair la teva destresa en explicar-nos aquest relat en tan poques paraules, has escrit el relat més curt, i quan n’has de llegir nou, o deu, un de curt és molt d’agrair. I a sobre és que no puc comentar-te res del teu estil, és pulcre, no tens errades importants ni notables, i per dir-te alguna cosa, diria que Hansel no ho has apostrofat en escriure “...inspirats en el conte de Hansel i Gretel”. Però bé, no és important.

Potser també, i per dir-te alguna cosa que em grinyola, és l'última frase, al meu entendre no caldria posar-la, o potser caldria enfocar-la diferent, diria que rebaixa tot el nivell d’estil de la resta del relat. Pensa-hi!

Jo no la posaria en una línia a part, l’escriuria tot seguit en el penúltim paràgraf, i amb un enfocament diferent, a veure que tal: “...del jardí del claustre. En veure’l sortir corrents, van saber que havien aconseguit...”. O alguna cosa similar, tu mateixa.

Si vols, ja m’ho diràs.

Molt bona aportació al repte, gràcies per participar.

És un fet curiós, esbrinar d’on venen els noms de les coses que ens envolten, i com la vida s’entesta a dur-nos la contrària i aquells que volen canviar per gust personal les coses, la vida ens retorna la primitiva idea.
Un parell de rondalles, la del cristià i la del rei en Jaume, que ens feien insistir en el miracle, i la tercera, potser per una errada de traducció, o potser per la tossuderia d’algú que en sabia les llegendes, ens han dut a recuperar el miracle que avui coneixem.

Molt bona aportació la teva, que també m’obre els ulls a unes llegendes que, o bé desconeixia, o bé les havia oblidat. La del lleó i l’estella em sonava, això sí. Un clàssic del comportament animal que m’estaré molt d’intentar posar en pràctica.

Et diré que tens algunes errades de tecleig, que no són importants, però que fan de mal llegir.

Has obviat dos cops un article davant la paraula “platja”, no has posat el “la” preceptiu, i per un moment, en llegir-ho la segona vegada, he pensat que potser era un gir local, però no ho veig clar; errada segura.

Escrius: “Mica en mica...”, hauria de ser “De mica en mica...” Sé que en algun lloc ho diuen així, però com no està dins d’un diàleg, entenc que s’ha d’escriure com t’ho comento.

També has oblidat un parell d’accents, però diria que son errors de tecleig.

Una bona repassada a un mirador tan famós com el de la platja del Miracle de Tarragona, que amb tota la parafernal del port ha perdut una mica d'encant el paisatge, però que no deixa de ser un lloc màgic, miraculós.

Gràcies per participar!

Joan!, el teu relat te'l comentaré en el teu perfil.

Uns comentaris excel.lents, Galzeran.Enhorabona,!

Gràcies, Galzeran.Tens raó.

Moltes gràcies Galzeran pels comentaris i enhorabona per un repte tan engrescador!

Moltes gràcies, home de la foscúria, per la encertada llum amb que il·lumines els camins dels relats. I per la feinada que hi has abocat, si ho mesuro amb la capacitat d’omplir pàgines d’un servidor, que s’espanta quan veu un pam de lletra.

En relació al meu relat, em complau que m’atorguis la capacitat d’encomanar la funesta mania de pensar. Sempre serà poca. I em decep el fracàs en no haver sabut transmetre la llegenda de Sant Jordi capgirada, amb un drac bo i panteista, una princesa que fa d’esquer, un Jordi condescendent amb l’estatus i un poder que sempre guanya.

Pel que refereix a la salutació Ave Maria Puríssima, era molt habitual a l’altiplà del Moianès en entrar a una casa, a manera d’anunci de l’arribada d’un visitant, quan les portes de les cases sempre estaven obertes. La pronúncia venia a ser “amaria”, en forma de crit, que algunes vegades anava seguida d’una “príssima” que els indígenes del lloc identificaven perfectament. Això era poc després de la cristianització del Neandertals de les Coves del Toll

Discrepo en que l’expressió “propis pensaments” sigui incorrecte. Vol dir els pensaments d’un mateix. Encuriosit, ho he buscat al diccionari de la IEC i, efectivament, és així.

Les faltes ortogràfiques i sintàctiques segur que són moltes, especialment quan haig de llucar el teclat d’un mòbil que no té corrector. I t’asseguro que m’esforço en millorar.