Detall intervenció

RE: Elogi de la rutina....

Intervenció de: TerricheT | 16-05-2020

En un batre d'ulls



No és cap data festiva popular, però tots els anys marca amb un retolador vermell aquest dia en el calendari. Odiaria oblidar-se’n i no tenir-ho tot a punt.

A la galeria planta el trespeus i al damunt col·loca l’aparell de retratar, una vella Yashica de dos objectius. Després de calcular llum, obertura, velocitat, posa el temporitzador i prem el disparador, s’asseu en una butaca, encarat a un mirall on s’observa envellit. En un batre d’ulls, els records de tantes instantànies li revenen, just abans del tret fotogràfic que captarà la imatge que, un cop revelada, guardarà amb totes les altres en una vella capsa metàl·lica, on s’apleguen immòbils records, endreçades relíquies del passat.

Va començar sol aquell ritual de retratar-se. La vida el portà fins a la Nora, amb qui es va casar. Tingueren fills, el Nil i l’Ogai, que varen fer-los companyia força temps. Fins i tot l’Alba, la filla d’Ogai, va participar alguns anys d’aquella tradició.

Després tots emprengueren altres camins. La filla marxà amb la família a les muntanyes, i més tard el Nil trobà una noia de pell bruna a Londres, on varen tenir dos fills. Aquells nets els va conèixer el dia del seu cinquanta aniversari, ja eren grandets. Va ser la primera foto de la col·lecció on tota la família ensems va quedar retratada. La té emmarcada en el capçal del llit.

Ara està sol una altra vegada, i malgrat que el colpeix en el cor l’absència vital de la Nora, el llegat d’ambdós perdura. Han fet una videoconferència amb els nets i els fills, tots tan lluny. «Sort d’aquestes coses modernes que ens acosten», els diu ell. Avui l’Alfons fa vuitanta-tres anys i viu en el mateix pis de l’eixample. Clou els ulls, els obre i prem un altre cop el disparador, fa una nova instantània. Aquella imatge no demana enginys moderns, sols la solvència i la constància del temps. Pensa en el temps i la vida.

Torça un somrís consirós i admet que ha estat això el temps vital. Vuitanta-tres aniversaris en un batre d’ulls.


Respostes

  • RE: Elogi de la rutina....
    Xantalam | 07/07/2009 a les 15:45

    Sí, a mi em passa el mateix, Lluís. A més, fem les vacances fraccionades i les setmanes laborals entre aquestes me les prenc com semivacances: estic més relaxada, faig activitats que normalment no puc fer, i li dedico més temps a la família i als amics.

    De fet m'encanta aquesta època i la necessito, però tot i així tinc el neguit de que no escric gaire, i penso si tornaré a la meva "vida anterior", vull dir a la d'abans d'escriure, en fi, que és una petita lluita amb mi mateixa...

    Una abraçada.

  • RE: Elogi de la rutina....
    nuriagau | 07/07/2009 a les 17:39

    Jo també creia que ara tindria més temps per escriure i fer comentaris i...

  • RE: Elogi de la rutina....
    Fidel | 07/07/2009 a les 22:24

    Ieeepp !
    Calderer, m'agraden els temes que proposes, sí !.

    Si i...no. Òbviament certa rutina és necessària, per tot el que dius, tot el que dieu... A més, quan escriure és com una necessitat quotidiana, un gran plaer diari, a vegades ja va bé i és bo desconnectar i, en aquest sentit 'des-rutinitzar-nos' una mica.
    Però passa que els afers aliens a la literatura del dia a dia (no només la feina, també les filles, les tasques domèstiques, determinats problemes...,etc..) poden arribar a pesar de tal manera que,sempre és millor tenir la ment més descansada per tenir capacitat de concentració (...). Ja diuen que el temps és or.
    Ara que estic de vacances /permís de paternitat, em sento més descansat, però teniu raó: durant aquests 3 o 4 dies que duc...ni un sol poema, aprofito i faig d'altres coses; això sí llegeixo més...

    Suposo que com moltes coses, tot plegat és un equilibri, no ?

    Salut !,
    F
    • És absurd, les vacances haurien de ....
      Calderer | 07/07/2009 a les 23:11

      ser un moment magníci per a escriure....jo pensava com en Fidel (escric el nom i em ve a la memòria el personatge de Cavall Fort, quins records!) i preparava llibretes, planificava acabar contes...l'estiu passat la novel·la...però la realitat és que tant a les vacances d'estiu com per setmana santa, nadal.... sempre em passa que faig molt menys del que tinc planificat. Potser com en Fidel aconsegueixo de llegir una mica més i algunes obres amb més densitat que la resta de l'any.

      Lluís
  • RE: Elogi de la rutina....
    onatge | 07/07/2009 a les 23:20

    Jo sempre porto una llibreta al damunt, escric a la consulta del metge, quan faig cua al banc, he arribat a escriure en més d'un enterrament, -de vegades s'ho val-. Per escriure m'encanta la nit, quan vaig en tren. La llibreta forma part de mi, no d'ara, des de fa molts anys. De vegades per la nit m'he arribat a llevar per tres paraules que m'han vingut al cap, si no ho he fet per mandra, l'endemà al matí, ja no em quadra. En fi suposo que tothom té el seu estil. Vaig passar el Nadal i sant Esteve a Porrera amb la família -tres- i em vaig endur la llibreta. em sabria més greu perdre una llibreta que no pas la cartera...

    Salut.
    onatge
  • RE: Elogi de la rutina....
    TerricheT | 16/05/2020 a les 20:46
    En un batre d'ulls



    No és cap data festiva popular, però tots els anys marca amb un retolador vermell aquest dia en el calendari. Odiaria oblidar-se’n i no tenir-ho tot a punt.

    A la galeria planta el trespeus i al damunt col·loca l’aparell de retratar, una vella Yashica de dos objectius. Després de calcular llum, obertura, velocitat, posa el temporitzador i prem el disparador, s’asseu en una butaca, encarat a un mirall on s’observa envellit. En un batre d’ulls, els records de tantes instantànies li revenen, just abans del tret fotogràfic que captarà la imatge que, un cop revelada, guardarà amb totes les altres en una vella capsa metàl·lica, on s’apleguen immòbils records, endreçades relíquies del passat.

    Va començar sol aquell ritual de retratar-se. La vida el portà fins a la Nora, amb qui es va casar. Tingueren fills, el Nil i l’Ogai, que varen fer-los companyia força temps. Fins i tot l’Alba, la filla d’Ogai, va participar alguns anys d’aquella tradició.

    Després tots emprengueren altres camins. La filla marxà amb la família a les muntanyes, i més tard el Nil trobà una noia de pell bruna a Londres, on varen tenir dos fills. Aquells nets els va conèixer el dia del seu cinquanta aniversari, ja eren grandets. Va ser la primera foto de la col·lecció on tota la família ensems va quedar retratada. La té emmarcada en el capçal del llit.

    Ara està sol una altra vegada, i malgrat que el colpeix en el cor l’absència vital de la Nora, el llegat d’ambdós perdura. Han fet una videoconferència amb els nets i els fills, tots tan lluny. «Sort d’aquestes coses modernes que ens acosten», els diu ell. Avui l’Alfons fa vuitanta-tres anys i viu en el mateix pis de l’eixample. Clou els ulls, els obre i prem un altre cop el disparador, fa una nova instantània. Aquella imatge no demana enginys moderns, sols la solvència i la constància del temps. Pensa en el temps i la vida.

    Torça un somrís consirós i admet que ha estat això el temps vital. Vuitanta-tres aniversaris en un batre d’ulls.
  • RE: Elogi de la rutina....
    TerricheT | 16/05/2020 a les 20:47
    En un batre d'ulls



    No és cap data festiva popular, però tots els anys marca amb un retolador vermell aquest dia en el calendari. Odiaria oblidar-se’n i no tenir-ho tot a punt.

    A la galeria planta el trespeus i al damunt col·loca l’aparell de retratar, una vella Yashica de dos objectius. Després de calcular llum, obertura, velocitat, posa el temporitzador i prem el disparador, s’asseu en una butaca, encarat a un mirall on s’observa envellit. En un batre d’ulls, els records de tantes instantànies li revenen, just abans del tret fotogràfic que captarà la imatge que, un cop revelada, guardarà amb totes les altres en una vella capsa metàl·lica, on s’apleguen immòbils records, endreçades relíquies del passat.

    Va començar sol aquell ritual de retratar-se. La vida el portà fins a la Nora, amb qui es va casar. Tingueren fills, el Nil i l’Ogai, que varen fer-los companyia força temps. Fins i tot l’Alba, la filla d’Ogai, va participar alguns anys d’aquella tradició.

    Després tots emprengueren altres camins. La filla marxà amb la família a les muntanyes, i més tard el Nil trobà una noia de pell bruna a Londres, on varen tenir dos fills. Aquells nets els va conèixer el dia del seu cinquanta aniversari, ja eren grandets. Va ser la primera foto de la col·lecció on tota la família ensems va quedar retratada. La té emmarcada en el capçal del llit.

    Ara està sol una altra vegada, i malgrat que el colpeix en el cor l’absència vital de la Nora, el llegat d’ambdós perdura. Han fet una videoconferència amb els nets i els fills, tots tan lluny. «Sort d’aquestes coses modernes que ens acosten», els diu ell. Avui l’Alfons fa vuitanta-tres anys i viu en el mateix pis de l’eixample. Clou els ulls, els obre i prem un altre cop el disparador, fa una nova instantània. Aquella imatge no demana enginys moderns, sols la solvència i la constància del temps. Pensa en el temps i la vida.

    Torça un somrís consirós i admet que ha estat això el temps vital. Vuitanta-tres aniversaris en un batre d’ulls.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.