RE: El botó de Madelinoia Bum'Bum (relat entre unes quantes mans, cervells i, sobretot, cors!).- Nova Actualització

Som conscients, estimat lector, que ports percebre com els factors comencen a arremolinar-se en un cap de fibló (que poc punyent queda la paraula en l’estimada llengua en que pensem, sentim i somiem) que amenaça en manifestar una revelació que ens deixarà esmaperduts... doncs no encara... els paràmetres d’aquest misteri intrigant no han fet més que començar.
Després de tota la tarda cremant pneumàtic, i amb un pla estratègic mentalment embastat, en Filibert arribà a casa amb el neguit de mirar si la veïneta del seu desig li havia donat resposta... Amb un contingut esclat de joia (i uns indicis de vida a l’entrecuix) trobà a la bústia la carta on la Parlàsia li donava resposta. No va poder esperar, va obrir el sobre maldestrament, allà mateix, gairebé ratllant la desesperació, i devorà el contingut en uns instants, tot intentant albirar la resposta enmig del text... Mentre pujava l’escala, esbufegant per l’esforç, el seu cervellet va endreçar la informació que acabava de llegir i va ser conscient, amb un cridet contingut de joia (i més mostres de vida sota les costures frontals del pantaló) que la seva mussa l’havia convidat a sopar, just quan passava pel replà de la Parlàsia. Va haver de fer un esforç sobrehumà per no trucar el timbre i donar-li servilment les gràcies... una veu interior el va aturar... No havia de semblar necessitat de carinyo, que això diuen que no agrada les dones...
En uns instants, el record d’una veu de mascle sense paliatius, el negacionista per antonomàsia, una veu vellutada el més oposat al falset que pogueu concebre, va inundar el cervell del pobre Filibert...
“...Yoo, seréeee, el viento que vaaa
Navegareee por tu oscuridaaad...”
La cançó desfilava per la ment del Filibert, tot omplint el seu pit d’una bola energètica d’invencibilitat ( i el seu paquet, d’un formigueig difícil de descriure)... El Filibert es va fer els dos trams d’escala que quedaven, a ritme creixent, trepitjant cada vegada més fort, amb més èpica...
“...Seré tu amante bandiiiiido, bandido (tiririrí)
Corazon, corazon malheridooo...”
Amb el clímax musical va obrir la porta de casa seva amb un gest enèrgic, gairebé de “torero”, i mentre la porta arrencava el topall de darrera, picava amb terrabastall a la paret, i feia caure la foto de la primera comunió que penjava fluixa a la paret del rebedor, va veure un paperet que volava tot fent giragonses, degut a la ventolera de tant efusiva entrada.
Recollí el paper, i amb cada síl•laba que el seu cervell processava de la carta de la Pascàsia, la cançó mentalment taral•lejada perdia presència fins que cançó, bola enèrgica, formigueig angonal i cantant negacionista, foren llençats més enllà de l’espai exterior...
Com s’ho faria, ell, que era patològicament incapaç de pronunciar un no?
A la velocitat del llamp, la seva ment embastà un altre pla que hagués fet emmudir el mateix Maquiavel...
Aniria a berenar amb la Pascàsia, no gaire arregladet, sense afaitar (ni depil•lar), l’ompliria d’elogis a la seva saviesa i sentit comú, al seu elevat nivell intel•lectual, a la veneració que ell sentia per la seva opinió i li explicaria que en els múltiples viatges amb el seu 600, sense aire condicionat i finestres sense baixar, li havia aparegut un marcat ramalasso poètic, i que li havia adreçat la seva primera creació, per tal que li pogués donar opinió... En un parell d’hores, hauria fet i aniria, cames ajudeu-me, a abillar-se “amante-bandidoment” per tal de resultar del tot irresistible per a la Parlàsia i sopar alguna cosa més sucosa que uns espàrregs.

(fins aqui Akeron)

I vet ací que en vindre-li a la neurona dreta -aquella que manava- el mot "espàrrec" recordà la dita del seu pare, murcià de pro, benvingut a la Costa Brava com paleta, en aquella època de construcció/confusió immobiliària, després ajudant de fleca, remenant farines i fent pans a una població no mai igualada. I al seu intel·lecte fútil s'hi mesclaven imatges del remenar de cul de la Parlàsia -esquerre,dreta, amunt i avall-, de la figura d'un espàrrec gruixut -talment punta inflada de titola- i els anys matusalènics de la Pascàsia. Dita que feia: "Quien nísperos come, espárragos chupa y bebe cerveza y besa a una vieja; ni come, ni chupa, ni bebe, ni besa" Així que el record del pare -que en glòria estiga - i dels espàrrecs s'ajuntaren al d'una vegada, als divuit anys, quan feu una morrejada a una alemanya ja gran, borratxa, allà a un local costaner. Decidit. Faria el que havia pensat. Ni un pas enrere. 'Complir amb parròquia' veinal, per no fer un lleig, rapidet. Mostrar-se indolent, fred, circumstancial, anodí.. Reservar tot el seu encant -afegit al de l'amat i adorat 600- per la nineta del seu ulls, hurí de caramel, catània dolça, pastisset de Nadal, mel de bresca.

Sense dutxar-se i amb camiseta imperi marcant mitxelins, en Filibert es presentà a cala Pascàsia. La dona de setanta-nou anys duia una bata de col·legiala que li anava per sobre genoll i que marcava el que mai havia gosat insinuar, n+. S'havia desbotonat el botó de sota el coll, opressor de la joia que li bategava gola avall. Filibert somrigué per compromís i inhalà fortor de fonoll marejadora.

-Bones, lo bon veí. Perdoni que servidora hagi estat sempre tan exigent. Per demostrar-li que també sóc amable i hospitalària, berenem. Passi, passi, faci favor.

Segueren en dues banquetes corcades aprofitades d'una capella carmelitana. En una tauleta menuda, dues tasses fumejants i dos platets amb pa flonjo com esponges.

-Begui, mengi- i se'l mirava quilo a quilo.

Ell estossegà i va fer cas. Aquell brioix era exquisit! I aquella infusió, incitant...excitant, ferèstega... l'estaven posseint. La Pascàsia posà música.

-És dun tal Fil Collons, li agradarà, com que es diu Fil...i...verd!

S'escandalitzà per l'atreviment i en riure li petaren uns quants botons. Ell l'ajudà a recollir-los. I...va topar amb la carta que havia caigut de la butxaca. La carta de Madelinoia Bum'Bum que ja llegiria més tard. Calia sortir d'allà. La Pascàsia, empesa per una hiperbolitzada necessitat deguda a l'efecte fonoller, se li havia tirat al damunt i li estava clavant la dentadura al coll per marcar-li el seu amor. Filibert no podia perdre el fil del que el seu cervell justet de memòria ben justeta encara s'havia proposat. Amb un gran esforç activà l'habilitat de trobar sortida d'urgència a una emergència i...sí, sí. La resposta de la seva massa gris fou fer-li esclatar un pet fort de ferum llarga, una ventositat pudent, clavaguèrica, producte de la ingesta del convit. Mala cosa. L'efecte fou un goig boig de la Pascàsia que flairava el gas i anava perdent els sentits. Fins que...es desmaià nirvànicament. Filibert intuí que si respirava era viva i que, per tant, deixar-la a la catifa amb els pulmons plens d'olor de futura tifa havia estat un favor del destí. Així que, sense cap mena de sentiment de culpa, deixà el pis per fer via per empolainar-se per la cita parlasiana.

Hi anà amb camisa de cotó supercardat ben planxada i fosca que dissimulés l'obesitat i pantalons texans rentats a la pedra rocallosa. Sabates de mudar no en tenia i va haver de dur uns esclops de plàstic de sola no-relliscosa dubtosa. Abans de sortir de casa seva recordà la carta i la posà sobre la tauleta de nit per llegir-la...quan més tard millor. La Parlàsia prometia...

La jove l'obrí i li lloà els versos sense dir res del nom 'Madelinoia'. Ell barbotejà quatre mots tallats, enrojolat, mirant com de divinament li esqueia el vestit a aquella magnífica fèmina. La seguí fins al menjador on el tiberi era a punt. Decoració sublim, il·luminació onírica. Música de Fil Collons (quina casualitat?):

"One more night, oh, one more night..."

Mentre brindaven amb el vi de Blanes, ella, amb les ninetes dels ulls plenes d'alegria i curiositat, va voler indagar:

-Així, doncs, digue'm, Fil Verd,...on tens el fil? Cosiràs amb ell?

Com ho sabia? Filibert obrí molt els ulls, oblidà que estava tallant un suculent espàrrec i...recordà que feia-qui-sap-lo s'havia lligat un fil al múscul del plaer masculí -el seu- per tal de fer-li recordar quelcom...
Com ho sabiaaaaaaaa?
Per sortir del mal pas...ai, síiiii! Tragué una caixeta i li entregà. Contenia el botó valuós amb les inicials...MB'B!


(fins aquí Mena) (Akeron segueix)