RE: Convocatòria RepteClàssic DCCXLIII: TERROR CÒSMICR

Forat blanc
Una nit d'estiu sense lluna estava embabiecat mirant la cúpula celeste, quan vaig tenir un somni adormit en el meu entotsoliment. I quin somni més còsmic!

Vet ací que els forats negres s'havien convertit en forats blancs. Forats expulsadors. Un cop atapeïts de matèria es giraven- els forats negres -com un mitjó i perbocaven tot el seu interior a mig digerir.

Si mai heu vist imatges del Judici Final el que vaig somniar podria ser-ne font d'inspiració.

Va sortir primer aquella mestra que em va reconvertir d'esquerrà en dretà amb dos precisos cops sobre els meus dits de quatre anys. Ah! ja sé que ho va fer professionalment i pedagògicament, però no era pas jo que l'havia enfonsat al forat negre, després blanc. I vaja si me'n recordo d'ella 66 anys després.

El tutor falangista del col·legi menor va eixir projectat amb gran força tot cargolant-se com quan quan es feia el "xulet" amb "posturetes" al camp de "balonmano": ja no deia allò de "a ver si eres tan hombre fuma, però tragandote el humo". Quina gràcia, tot xamuscat a l'espai sideral! Volta que voltaràs.

Em vagi fregar els ulls allò no podia ser! Ni en somnis volia veure tota aquella munió de coses antigues,...arqueològiques.

Rebobina vaig pensar tot somniant hem de passar pàgines!

Em vaig saltar la part en que sortia jo. i vaig anar a caure a la pàgina d'un rei innombrable però campechano; era amant del elefants però ara el perseguien, igual que el seu germà.

No podia faltar l'esperpent de l'economista neoclàssic agafat per l'orella per un profe de mates que li deia així no!, això requereix un sistema d'equacions diferencials, tros de carallot: mai arribarà a l'equilibri el nostre Poincaré. Ah! O sigui que tot allò que ens havien explicat era...fals! Però ell a la seva bola venga a trobar punts d'equilibri entre corbes i corbes, talment com si fos el cap del Banc Central Europeu,...

Aquí ja em vaig despertar tanta ignomínia i impostura em van fer obrir els ulls.

Mentre me'ls fregava, els ulls, incrèdul, Puchi li ventava un sonor clatellot a Junqui.

Forat blanc
Una nit d'estiu sense lluna estava embabiecat mirant la cúpula celeste, quan vaig tenir un somni adormit en el meu entotsoliment. I quin somni més còsmic!

Vet ací que els forats negres s'havien convertit en forats blancs. Forats expulsadors. Un cop atapeïts de matèria es giraven- els forats negres -com un mitjó i perbocaven tot el seu interior a mig digerir.

Si mai heu vist imatges del Judici Final el que vaig somniar podria ser-ne font d'inspiració.

Va sortir primer aquella mestra que em va reconvertir d'esquerrà en dretà amb dos precisos cops sobre els meus dits de quatre anys. Ah! ja sé que ho va fer professionalment i pedagògicament, però no era pas jo que l'havia enfonsat al forat negre, després blanc. I vaja si me'n recordo d'ella 66 anys després.

El tutor falangista del col·legi menor va eixir projectat amb gran força tot cargolant-se com quan quan es feia el "xulet" amb "posturetes" al camp de "balonmano": ja no deia allò de "a ver si eres tan hombre fuma, però tragandote el humo". Quina gràcia, tot xamuscat a l'espai sideral! Volta que voltaràs.

Em vagi fregar els ulls allò no podia ser! Ni en somnis volia veure tota aquella munió de coses antigues,...arqueològiques.

Rebobina vaig pensar tot somniant hem de passar pàgines!

Em vaig saltar la part en que sortia jo. i vaig anar a caure a la pàgina d'un rei innombrable però campechano; era amant del elefants però ara el perseguien, igual que el seu germà.

No podia faltar el fantasma de l'economista del Banc Central Europeu, repetint com un mantra el seu sempitern discurs: "hem estirat més el braç que la màniga" i "tot això de la inflació s'arreglarà sempre que els salaris es moderin" I no ho deia però ho pensava: aviat trobarem la font d'energia substituta per a que economia creixi de forma exponencial per in eternum.

Aquí ja em vaig despertar tanta ignomínia i impostura em van fer obrir els ulls.

Mentre me'ls fregava, els ulls, incrèdul, Puchi li ventava un sonor clatellot a Junqui.

Gairebé com a "Melancolia" (Lars von Trier, 1911). (fora de concurs)

En treballar a l’Agència Espacial Europea, n’estava més ben informat que els ciutadans corrents. Va ser dels primers a assabentar-se que s’havia localitzat un planeta interestel·lar més enllà del sistema solar. Dos mesos després no hi havia cap dubte que s’estava aproximant, probablement desviat de la seva trajectòria per l’atracció solar. Per l’alta velocitat estimada, no era previsible que fos capturat i acabés orbitant, però abans d’escapar encara seguiria apropant-se. Feia tres mesos que ja es disposava d’informació per assegurar que creuaria el pla de l’eclíptica justament sobre l’òrbita terrestre; no sols això sinó que la Terra seria allà quan passés. I no era un minúscul asteroide que es pogués fragmentar o desviar enviant-hi míssils, sinó una esfera rocosa de diàmetre vegada i mitja superior al nostre.

Afinant càlculs, es va determinar que no hi hauria col·lisió, com a "Melancolia", però el planeta errant passaria tan a prop que era més que probable que ens xuclés l’atmosfera, totalment o parcial. En quin grau podria esdevenir això no era qüestió baladí: si ens quedàvem sense atmosfera simplement rebentaríem; si la fuita era escassa, l’efecte, sobre una majoria de població assentada al nivell del mar, seria com si la traslladessin a Ciutat de Mèxic. En situacions intermèdies, la adaptació dels humans a les baixíssimes pressions seria difícil i en última instància dependria dels individus. Però l’aprimament atmosfèric arrossegaria altres efectes perniciosos, com una major exposició a la radiació ultraviolada, per desaparició de la capa d’ozò; la baixada de temperatura, per reducció de l’efecte hivernacle; augmentant l’evaporació el nivell del mar disminuiria i els oceans es retreurien, augmentant la salinitat de l’aigua; entre això i la reducció de l’oxígen dissolt, la supervivencia de fauna i flora marítima estaria tan compromesa com la terrestre.

Impotents, les autoritats havien decidit no informar la gent sobre la gravetat de la situació, així que després de sopar molts pujaven al terrat per contemplar, enjogassats, el nouvingut, cada cop més gran. I aquella nit de lluna plena, que ell i pocs més sospitaven que seria l’última, el maleït lluïa com una segona Lluna, no lluny de la real.