RE: CONVOCATÒRIA REPTE CLÀSSIC DCCLIX - EM SENTO CULPABLE DE SER CATALÀ

Jo confesso.

—Mossèn, em sento culpable de ser un mal català perquè ja no voto indepe. És pecat, això?

— Alguns teòlegs opinen que l’amor a la pàtria és una extensió del quart manament que ens obliga a honrar pare i mare. Així les coses, la traició, i fins i tot estimar poc Catalunya, serien pecat, però jo no ho tinc massa clar... Ara que, si el que vols és alleujar la teva consciència i acceptar consell, som-hi: t’escolto.

—...

Tu diràs, fill meu: per què votaves indepe, per què ja no i per què creus que això és pecat?

—Doncs jo era part d’aquella multitud que el 2010 va engrossir les files de l’independentisme, gràcies al PP. Abans el meu vot era més esquerrà que nacionalista, però quan el Tribunal Constitucional, instat pels recursos del PP, va invalidar aspectes irrenunciables de l’Estatut reformat el 2006, com ara l’equiparació jurídica de català i castellà, declarant obligatòria la coneixença del primer com ho era la del segon, i l’establiment d’uns límits a la solidaritat fiscal de Catalunya amb l’Estat, se’m va caure la bena dels ulls: si una reforma estatutària aprovada al Parlament de Catalunya, ratificada a Madrid després d’unes esmenes i refrendada pels catalans en 2006, la podien tombar, per reducció a l’absurd només quedava la independència com alternativa. L’u d’octubre de 2017 vaig ser un dels que va rebre de valent, i els nyanos al cap encara em van reafirmar més com a indepe. Però l’amenaça d’una dreta cavernícola ha fet replegar-me cap a l’esquerra, i el 23 de juliol vaig acabar votant "Sumar".

—Alguna cosa més?

—Bé, mossèn: no sé si això serà assimilable a masturbació, però algunes vegades, quan en un rampell d’ardor patriòtic m’he abraçat a l’estelada, he experimentat orgasmes.

—Aclareix-m’ho: T’ho feies amb la mà, interposant-hi la bandera? Et refregaves contra el pal?

—No, no hi havia contacte físic, era un èxtasi espiritual...

—Alguna cosa més?

—No, que jo recordi.

—Vinga doncs, ja n’hi ha prou! Ego te absolvo a peccatis tuis —segueix un murmuri inintel·ligible—. Au, em resaràs tres parenostres i te’n pots anar en pau.

Fins aquí, 350/400 paraules.
Nota de l’autor:
Fa tant de temps que no em confesso, que no sé si encara s’estila, això de resar unes quantes oracions, de penitència. Igual avui els confessors les imposen d’una altra mena, com ara prendre’s un whisky doble a la salut de Nostre Senyor.