RE: AVUI ÉS EL DIA DE LA POESIA. COM CADA DIA.

Llavors d’espígol

Visc entre volves de foscúria
enmig d’un destret insaciable i feixuc
que em priva d’adonar-me i gaudir
dels colors que matisen els arbres.

Mariner de terra endins, sense esma
vaiverejo com una gavina desorientada
que vol retrobar la serenor turquesa
i, com ella, m’imagino arran de mar
per flairar-lo, caminar-lo, notar-lo,
banyar-me sobre les ones que ara no veig
i escoltar la monòdica remor que ara no sento;
és mon delit tornar als dies de bonança
per plantar novament mates d’espígol
en la terra flonja i amable del meu jardí.

Per sort, amic lector, el temps no s’atura
i a l’hivern li naixerà una nova primavera;
no cal cridar-la, ni obligar-la, ni acuitar-la,
bastarà esperar-la assegut sota els cirerers.

Que elles em diguin

Jo tinc paraules llises, obtuses, imperfectes
decents i monocords, arítmiques i obscenes,
piramidals i tortes, rodones, rectes, negres
assonants i esdrúixoles, agudíssimes, verdes.

Petitíssimes, fràgils, miserables i blanques
empallegoses, tosques, retòriques i heretges
sorolloses i límpides, esponjoses i buides
dolces, grosseres, plàstiques, amoroses i inertes.

Totes elles em poblen, des dins fins els llavis
no les vull xerrameques si ensopeguen i cauen
Perquè no estan pas fetes per brunyir una basílica
amb guarniments de sucre ni amb la mel del almívar

jo camino enmig d’elles i les cerco en el pati
esperant a que em diguin : dolor, temps, amor, vida.

A M B G U S T D E L L A V I
A I G U A, F L O R, C I R E R A
L A P R I M A V E R A

Les majúscules m’han traït.
Cosa que mai fan els poetes.

Amb gust de llavi,
aigua, flor, cirera,
la primavera

Elegia de primavera

Ja neix el lila
en el cabell esparracat dels arbres
jo pensava que les llàgrimes eren vermelles

Amb timidesa, fulla i floreix el cirerer,
més i més, tant, que la brisa li roba plors
de llàgrimes exquisides.
I, malgrat tot, somriu la primavera.

Aut insanit homo aut versus facit
-aquest home o no està bé del cap o escriu versos-,

deia l'esclau d’Horaci a la sàtira VII,

La metàfora de la vida com a camí és enganyosa.
No som nosaltres qui transitem per la via de la vida.
La que transita per nosaltres és la vida,
aquesta successió infatigable de canvis
que hem batejat com a temps
perquè tenim la imperiosa necessitat
de posar etiquetes
i així classificar i ordenar per poder entendre
què carai ens passa a nosaltres i a tot el que ens envolta.
Però sabem distingir el plaer del dolor
i per això podem reconèixer el temps
en que el plaer era molt més gran que el dolor.
I aquest és el temps de les cireres,
el temps que obre de bat a bat les portes de la vida.
I sempre l'enyorarem
i ens l'explicarem els uns als altres
perquè no hi ha major consol
que saber que a tots ens passa el mateix
i que aquell enyorat temps no ha estat un somni.

TEMPS?

Transitem per la vida
o ella transita en nosaltres?
Realment cal una via
per entendre’ns entre frases?
Sigui com sigui, la poesia
és el nostre diàleg.