RE: aiguanaf??

Reptaires!!

Que siguin jocs DE taula no vol dir que es juguin A taula...

En Mariano, fent giravoltar el pito-dos sobre la llisa superfície, envoltà en Roc en un núvol de fum blanc, dens i olorós, del caliquenyo. Va aprofitar l'aclucada d'ulls del contrincant per escodrinyar-li les fitxes de reüll, estirant dissimuladament el coll cap a l'esquerra.

- Recollons Mariano - féu en Jaques, donant un cop al marbre i desplantant les fitxes d'en Prudenci - tu sempre xafardejant com una bugadera... així no es pot jugar...
- Però què dius, carallot! - es defensà ell - com vols que hi vegi amb aquesta fumarada i aquesta merda de llum? A més, si amaga les set fitxes en aquesta mà de paleta que té, el tuberculós dels nassos... !!
- Cof, cof - tossí en Roc sortint del sopor del cigar - tranquil Jaques... aquests no són capaços de dominar ni amb les nostres fitxes cara amunt... cof, cof...
- Aquesta si que és bona!! - intervingué Prudenci, fregant-se l'ull de vidre - Em fots les fitxes per terra, em veus la verra, els tres dobles, i a sobre et queixes... això és de jutjat de guàrdia... !!
- Escolta, carcamal pudent - etzibà en Mariano al Jaques, escopint al terra - no sou capaços de tancar ni amb les claus de missa... curts de gambals!!
- Roba i calla, caradecollons! Us passarem per la pedra, fantasmes putrefactes! - escridassà en Jaques mentre li queia el doble cinc amagat a la faixa...

En Mariano, mala llet plasmada als ulls, s'aixecà d'una revolada i d'un bot s'abraonà sobre el coll d'en Jaques, mans pel davant. Traspassà com sempre el cos del seu etern amic i rodolà per sobre una tomba imitació jade, travessant la seva creu rovellada. En Roc i en Prudenci s'ho miraven com qui contempla volar un ocell.

*

Quan el primer raig de sol acaronà la punta del xiprer, el grinyol de la porta trencà el silenci del cementiri i una aroma d'aiguanaf entrà de puntetes. El vell enterrador veié la fitxa giravoltant suaument damunt la làpida d'en Roc, el baster. Amb nostàlgia i acuradament, la tornà a posar a la capça i la deixà al racó de sempre.

En Mariano, fent giravoltar el pito-dos sobre la llisa superfície, envoltà en Roc en un núvol de fum blanc, dens i olorós, del caliquenyo. Aprofitant l'aclucada d'ulls del contrincant li escodrinyà les fitxes de reüll, estirant dissimuladament el coll.

- Recollons! - féu en Jaques, donant un cop al marbre i desplantant les fitxes d'en Mariano - tu sempre xafardejant com una bugadera !!
- Però què dius, carallot! - es defensà en Mariano - com vols que hi vegi amb aquesta fumarada i aquesta merda de llum? Em fots les fitxes per terra, em veus la verra, els tres dobles, i a sobre et queixes... això és de jutjat de guàrdia... !!

- Cof, cof - tossí en Roc, fregant-se l'ull de vidre - tranquil Jaques... aquest no és capaç de dominar ni amb les nostres fitxes cara amunt... cof, cof...

- Escolta, carcamal pudent - etzibà en Mariano al Jaques, escopint al terra - tu no tancaries ni amb les claus de missa... curt de gambals!!

- Roba i calla, caradecollons! Et passaré per la pedra, fantasma putrefacte! - escridassà en Jaques mentre li queia el doble cinc amagat a la faixa...

En Mariano, mala llet plasmada als ulls, s'aixecà d'una revolada i d'un bot s'abraonà sobre el coll d'en Jaques, mans pel davant. Traspassà com sempre el cos del seu etern amic i rodolà per sobre una tomba imitació jade. En Roc s'ho mirava com qui contempla volar un ocell.

*

Quan el primer raig de sol acaronà la punta del xiprer, el grinyol de la porta trencà el silenci del cementiri i una aroma d'aiguanaf entrà de puntetes. El vell enterrador veié la fitxa giravoltant suaument damunt la làpida d'en Roc, el baster. Amb nostàlgia i acuradament, la tornà a posar a la capça i la deixà al racó de sempre.

En Mariano, fent giravoltar el pito-dos sobre la llisa superfície, envoltà en Roc en un núvol de fum blanc, dens i olorós, del caliquenyo. Aprofitant l'aclucada d'ulls del contrincant li escodrinyà les fitxes de reüll, estirant dissimuladament el coll.

- Recollons! - féu en Jaques, donant un cop al marbre i desplantant les fitxes d'en Mariano - tu sempre xafardejant com una bugadera !!

- Però què dius, carallot! - es defensà ell - com vols que hi vegi amb aquesta fumarada i aquesta merda de llum? Em fots les fitxes per terra, em veus la verra, els tres dobles, i a sobre et queixes... això és de jutjat de guàrdia... !!

- Cof, cof - tossí en Roc, fregant-se l'ull de vidre - tranquil Jaques... aquest no és capaç de dominar ni amb les nostres fitxes cara amunt... cof, cof...

-Escolta, carcamal pudent - etzibà en Mariano al Jaques, escopint al terra - tu no tancaries ni amb les claus de missa... curt de gambals!!

-Roba i calla, caradecollons! Et passaré per la pedra, fantasma putrefacte! - escridassà en Jaques mentre li queia el doble cinc amagat a la faixa...

En Mariano, mala llet plasmada als ulls, s'aixecà d'una revolada i d'un bot s'abraonà sobre el coll d'en Jaques, mans pel davant. Traspassà com sempre el cos del seu etern amic i rodolà per sobre una tomba imitació jade. En Roc s'ho mirava com qui contempla volar un ocell.

*

Quan el primer raig de sol acaronà la punta del xiprer, el grinyol de la porta trencà el silenci del cementiri i una aroma d'aiguanaf entrà de puntetes. El vell enterrador veié la fitxa giravoltant suaument damunt la làpida d'en Roc, el baster. Amb nostàlgia i acuradament, la tornà a posar a la capça i la deixà al racó de sempre.

El pòquer d'asos li ballava als ulls. La seva visió gairebé el marejava i, tanmateix, no podia apartar-ne la vista per por que, en deixar de veure les cartes, el conjur de les figures es desfés. Els contorns dels asos es plasmaven sobre el fons blanc com si tinguessin vida.
Gairebé no podia respirar i, en la fonda glopada d'aire que s'esforçà a inspirar, l'espiral de fum que es recargolava per l'estança va omplir-li els pulmons. Les gotes de suor li regalimaven cara avall.
Quan va apagar la seva cigarreta al cendrer, curull de burilles, els ulls amenaçadors d'en Rick van enfocar-lo per descobrir si ja estava preparat per revelar el seu joc. Nolan sentí damunt seu el pes d'aquella mirada, i va ser aleshores que es va calmar: aquell era el moment culminant de la nit, l'hora de totes les veritats.
Alguna cosa va cedir en el seu interior i la mà li tremolà una mica. Aleshores per la seva ment va córrer un rierol d'aiguanaf i va pensar en el feix de bitllets damunt la taula, que lluïa verd com jade i amb absoluta entitat.
De cop va girar el canell i va mostrar les cartes: el pòquer d'asos va fer botar de la cadira els altres tres jugadors.
Darrere seu en Robert, com envaït per la nostàlgia, mostrà un trio. Gary, enfastiguejat, ensenyà una doble parella. Rick, mig fora de si, va fer un riure escanyat que es convertí en un xisclet agut mentre girava lentament les seves cartes: damunt la taula resplendia un repòquer de reis.
Nolan, com partit per un llampec, restà desmanegat. No va trigar en comprendre que ara ja ho havia perdut tot, i allargà la mà per tocar confiat el seu revòlver pensant en quin racó de la nit seria millor matar-se.

Reptar pot ser un joc de taula?

... ja no sóc del Barça

*Alguns fets i vivències d'aquest relat estan basats en fets reals.

Estimat Jordi,

Encara em recorre un calfred per tot el cos quan recordo aquella tarda de finals d'estiu de ja fa més de quinze anys quan, el teu pare, enfundant la seva mirada rere unes ulleres de sol, va comunicar-me la notícia davant del portal de casa. El dia abans al matí, just sortir de casa i intentant creuar el carrer, un camió, a velocitat molt superior a la màxima permesa, va segar-te la vida.
I jo no sabia què fer. Si començar a plorar o arrencar a córrer. Vaig optar per la segona. I vaig córrer, córrer, córrer, fins que el cos em va dir prou. Vaig arribar a una mena de descampat que estava situat a les afores del poble, on podria aïllar-me i amagar-me del món durant una estona.

Primer vaig recordar amb una barreja de nostàlgia i estranyesa les nostres partides d'escacs. I, concretament l'última, dos dies abans. Tenia encara molt present la flaire d'aiguanaf que feia casa teva, les rialles, les hores que passaven volant i com t'enfadaves quan no eres el campió del joc... Va ser llavors, quan aquell flash es va esvair, que vaig començar a plorar i plorar... fins que els ulls em van fer mal.
Palpant-me les butxaques, vaig descobrir aquella pedra preciosa, anomenada jade, que vam trobar-nos un dia per un dels calaixos de l'habitació dels teus pares. Més tard, me'n vaig fer un penjoll, que encara ara duc.

En l'aniversari de la teva mort, avui, he intentat plasmar en aquestes ratlles tot aquest cúmul d'esdeveniments, tot i que crec que és impossible en paraules. Però vull que sàpigues que ja mai més he tornat a jugar a escacs, no sé ben bé si per mandra, o per por que se m'escapés alguna llàgrima sobre el tauler de joc...


T'estimo,

Anna

Al capvespre les agulles dels pins adquirien reflexos d'un color vinós. La casa acollia les figures nervioses d'aquells joves que havien pres una decisió definitiva; esperonats, tal vegada, per la nostàlgia d'una adolescència que acabaven d'abandonar.
-Sens límit...? -es preguntaren com un ultimàtum.
Assentiren amb el cor desbocat.

Asseguts a taula esperaven l'inici del joc. La lluna travessava els vidres.
En Joan fou el primer que llançà els daus, li sortí un tres; després la Beth, que tragué un quatre; en Jordi, un u; la Laia, un cinc; en Josep es quedà amb un dos, la Martina amb un tres.
-He guanyat... - féu la Laia. Tots la miraren atemorits -. Triaré una esclava.
Els nois es tranquil·litzaren. El rosec devorava les entranyes de les noies.
-Martina -féu la Laia, i aguantà el silenci uns instants. -... ets la nostra esclava.
La noia enrogí.
-És una bogeria... deixem'ho estar... -gairebé plorava.
-No, Martina... Hem dit que jugaríem amb totes les conseqüències.
Es féu un silenci.
-Martina... -pronuncià a poc a poc la Laia -. Martina despulla't...
Començà a llevar-se la roba. Es quedà amb les calcetes i els sostenidors. La llar de foc crepitava.
-Martina... tota la roba.
L'obeí.
-Ara, la roba, al foc.
-Si us plau... -la confusió es plasmava a la faç de la noia.
-Martina, hem acceptat unes normes.
Llençà totes les peces a les flames. Posà la mà damunt del jade que li penjava del coll, sense saber si també l'havia de cremar. La Laia féu que no amb el cap; després se la mirà plena d'eufòria.
-Durant vint-i-quatre hores seràs la nostra esclava, restaràs nua dins i fora d'aquesta casa. Demà tornarem a jugar, i vés a saber a qui guanyarà... potser tu. Ara ves a la cuina i prepara'ns una mica de te amb aiguanaf.

- Tanco!
- Ja està! Sempre igual! Ho fas expressament, perquè jo compti molts punts!
- No, no... si podia tancar, bé havia de tancar - diu la filla, burleta.
- Pare, no t'enfadis! Si vas a davant! - diu el fill.
- Sí, com el burro, que també va a davant. No, si ja sé com acabarà això! - s'exclama el pare.
- Va, home, si portes més de quaranta punts de marge - diu la mare, amb la seva clàssica olor d'aiguanaf.
- Repartim de pressa, que jo tinc tard!- s'exclama la néta, fent ballar convulsivament les arracades de jade i amb una expressió de penediment per haver acceptat jugar al Remígiu havent dinat.
- Així jo vaig última! - diu la mare resignada.
- Sí, però no acabarà així no, ja ho veuràs! - respon el pare, plasmant la seva preocupació amb el llavi de baix, increiblement flexionat.
- Va, home, si jo ja en tinc 112 i tu només en tens 11! - li contesta la mare.
- Ja, ja... però veuràs com això no acabarà així!
- Va, si us plau, que acabi com vulgui, però que acabi ja, que és molt tard! - diu la néta desesperada.
- Escolteu, que no hem parlat del casament, he, he...Què us va semblar la núvia? Eh que semblava més la mare que la núvia? És gran, però és que, a més, la manera que anava vestida... - diu la mare i mira els altres jugadors, en comptes d'apressar-se a repartir.
- Jo me'n vaig! Ja us ho fareu! M'estan esperant. Adéu! - diu la néta, fent com que marxa.
- No, no, ja ens afanyem! Ja reparteixo, ja. És que costen de barrejar aquestes cartes tan velles! - diu la seva iaia, amb expressió de nostàlgia de quan les cartes eren noves, fa ja més de tres anys.

La Teresa començà a col.locar uns diaris vells entre els troncs de pi que havíem anat a buscar darrere la cabana . Només acostar-hi el llumí va aparèixer un anell de foc. La pell se m'eriçà. Començava a ploure i la foscor ens espiava a través dels vidres ploraners.
Ens coneixíem de tota la vida però mai havíem passat d'un parell de petons a la galta i d'un munt de secrets compartits. Per això, quan em va convidar a passar el cap de setmana a la cabana dels seus pares, no vaig pensar en cap moment que ens trobaríem sols.
El dia havia transcorregut carregat de nostàlgia, recordant anècdotes de l'adolescència entre aromes d'aiguanaf, la seva olor. I ara, mentre ella preparava aquell conegut tauler, em vaig sorprendre a mi mateix dibuixant mentalment el contorn dels seus braços sota aquell jersei color jade, i el desig em va començar a dominar.
- Jordi, preparat?. Recorda que no valen paraules monosíl.labes ni noms propis - va dir amb veu trapella.
Jo remenava les fitxes que reposaven al suport i frisava comencés el joc.
La Teresa inicià el que havien de ser uns senzills mots encreuats, amb una paraula que em donà peu a fer néixer un entreteniment paral.lel…
- CARAMEL - va dir mirant-me fixament. Són onze punts.
I jo, intentant no plasmar el nerviosisme que em recorria el cos, vaig afegir :
- LLEPAR - i la meva mirada anà dels seus llavis fins als seus pits. Set punts.
- MELIC - afegí ella, estossegant. Sis punts.
Era el meu torn i aprofitant aquell suggerent mot, en vaig afegir un altre :
- BESAR - i l'ambient caldejat per les flames, ens envaí els cossos…

La partida no ha acabat mai, el Scrabble continua fent-nos jugar i, sempre encén el foc.

Em mirava, amb aquells ulls de jade encès, i jo amagava el cap darrera del meu llibre. Tenia un aire simpàtic a la mirada que m'encantava, duia uns texans i una samarreta arrapada que deixava entreveure el seu cos atlètic. M'estava posant nerviosa... quin llibre llegia ell? Vaig treure el cap per sobre del meu i vaig mirar per damunt de les meves ulleres de sol. No n'estava segura... merda, ja m'havia enxampat! Vaig tornar, dissimulant, a la meva lectura però no sabia ni per on anava. Encara em mirava... vaig enretirar-me el cabell que queia sobre el meu ull dret i vaig seguir llegint. Em sembla que llegia ‘L'ombra del vent'... sí, sí, ara ho veia millor. Era aquest, sens dubte! Em vaig quedar embadalida mirant-lo, recordant amb nostàlgia aquella història bella i trista... Caram, ja m'havia enxampat un altre cop! El noi estava força bé, em recordava a algú... sí, potser a Tom Cruise, però era més alt i amb vint anys menys. I amb uns preciosos ulls verds. I si li feia algun gest? Seria divertit provocar-lo... Vaig recordar, amb un somriure maliciós, instint bàsic i vaig creuar les cames, fent volar una mica els volants de la meva faldilla negra, deixant al descobert el principi de la meva cuixa. Ho havia vist, segur! Vaig haver d'amagar el meu somriure darrera el meu llibre, altre cop, i vaig tornar a llegir la frase que ja havia llegit tres vegades...
De sobte, una veu em parlà des de l'altre banda del llibre:
- T'importa si m'assec amb tu? No voldria que tot quedés en un joc de mirades, voldria plasmar-les en paraules...
El meu somriure i la imatge de Tom Cruise es van esborrar tan bon punt l'aire va portar-me aquella pudor d'aiguanaf barat...