Detall intervenció

MINIREPTE41: De Fèmines

Intervenció de: deòmises | 05-06-2012

La nova proposta és fàcil. Heu d'escriure un minirelat, com a màxim de 250 paraules, en què la seva protagonista sigui una dona, de l'edat que sigui, des d'infant fins a àvia, passant per nena, noia, dona... Des de mares a vídues, des d'assistentes a secretàries... Aturades, guàrdies urbanes, mestres, alumnes,...

I tot això fins al dimecres, 13 de juny de 2012, a les 17h

Gràcies per endavant!


d.


Respostes

  • Més enllà de les fases
    Mena Guiga | 05/06/2012 a les 10:26
    La nena, enjogassada, reia pel terrat i el gat se n'amagava, atabalat. La nena s'asseia en un racó i deixava que el sol l'omplís d'imaginació: els escrostonaments de les parets eren mil personatges que ella traslladava a la llibreta que li havien regalat el dia de la Primera Comunió. Amb els seus ulls, de marró de nit, i la seva mà amb el llapis esmolat i els testos amb geranis i una xemeneia tafanera i el dipòsit d'aigua, fidel companyia.

    La noia llegia les lectures de l'institut al terrat. El gat havia esgotat les vides. La noia somiava arrel d'altres sensibilitats i criava núvols de romanticisme. Hi havia un veí tan interessant, hi pensava tant! Era el que tocava, és clar.

    La dona alletava el primer fill i amb la puja de la llet el rostre se li transformava i ella no ho veia, només estava per a la nova vida, amb un abraç protector. El veí l'ajudava.

    La mare regalava petons a tothora al menut, i als que van seguir. Petons antics covats en terrats amb infantesa grassa com una lluna plena.

    La mare mare-de-dècades encara no mare-sogra ni mare-àvia... gràcies als fills, al veí, al terrat, a la seva vida com era...de cop, un dia de maig, es retrobà amb la llibreta que no havia deixat d'omplir.

    Aquella nena-noia-dona-mare no ho deixa de fer.

    Mena canyada, avui.


  • La modista soltera pocasolta (out+outíssim of)
    Mena Guiga | 05/06/2012 a les 17:19
    Coneguda com la Narci, la Narcisa l'han trobada morta al pati estret del darrere de la casa deixada, com ella mateixa. Algú n'ha sentit l'olor fètida i, quan han pogut entrar, el cos de la modista exànime no era quasi visible, atapeït de formigues i vironeres i amb mostres de mossegades de rates.
    No es va casar mai. Havia anat a les monges i era un cap boig, sempre rient a classe, enfontent-se del mort i del qui el vetlla. Ovella negra, castigada eterna, còpies infinites.
    No es va casar mai. La Narci es va estrenar amb l'Ovidi a la vinya de l'oncle sense cap recança. I ja no va poder parar. Els homes es succeïen i ella, estèril, que ho aprofitava. Treballava en una fàbrica tèxtil on s'hi confeccionaven pijames i roba interior (els primers bòxers van ser un boom!), però va tenir-hi problemes, pel caràcter, per les faldilles. Així que va aprendre de modista i, instal·lada en una cambra just entrant a casa seva, rebia la clientela. Passaves i se sentia la màquina de cosir i ella com cantava les cançons de la ràdio. Es guanyava uns calerons. I tenia les pensions dels pares xacrosos, també. Es permetia caps de setmana amb 'amigos' i tornava cada vegada més tocada. Sense parella i sense fills i amb tots els fils i els pilons de roba aliena per arreglar i els vells es van morir molt seguit i la Narci cada vegada es cuidava menys, i, canosa, amb pèls a la barbeta, semidesdentada i semidesnatada, reia i cosia cada cop menys i tot ple de gats de les teulades van fer vida en aquella casa polsegosa, greixosa, fosca, humida.
    La gent no volia pèls de gat ni mirades desviades ni babaies penjant.

    La Narci l'han trobada al pati salvatge. Entre l'herbam, la capsa de pastilles que s'ha fotu,t àvida de mort, no es veu.

    Mena que ara sí que no podria ni cosir un botó.

    • RE: La modista soltera pocasolta (out+outíssim of)
      Mena Guiga | 05/06/2012 a les 17:21
      fotut i no pas fotu,t

      Què caram foto!
      • RE: RE: La modista soltera pocasolta (out+outíssim of)
        Mena Guiga | 13/06/2012 a les 09:49
        HO POSO EN MAJÚSCULES. Un canvi: el relat de la modista serà el 'concursant'. Reflexions d'última hora.

        Mena canviant l'out
  • La barbuda Bruca (megaoutíssim)
    Mena Guiga | 05/06/2012 a les 23:13
    Va ser infantada en un castell encantat dalt d'un turó encisador entre boscos de colors poètics a la tardor caducifòlia. La mare va morir en el part. El rei, en agafar la nounada en braços, va tenir un cobriment de cor i al sot amb tota la parafèrnalia religiosa més accentuada encara. I la fada va tocar el dos i el tres cames ajudeu-me si esteu prou fortes sense mirar enrere i fuetejant-se amb la vareta. I la bruixa va voler escombrar la sala plena de sang amb mates de bruc maldestrament lligades fent de pinzell amb urpes que obrien el terra dolorosament.
    La nena era barbuda! Sí, sí!
    - Hahahahaha!
    Enrigolada, la vella geperuda se la va endur i la va criar per fer-la criada. La barba creixia amb la nena i era intallable. Espessa i rasposa, inrastellable. Aviat li va arribar als peus. Arribava a l'entrada de la cabana i servia per fregar-s'hi les sabates. No feia mal. Només que quedava més bruta, la barba de la Bruca, la princesa desprincesada.
    Però la seva bellesa era única i ella ho ignorava. No hi havia miralls.
    Un bon dia va aprendre a plorar i cada llàgrima quedava presa en la barrera peluda i hi germinava i en sortia una flor molt molt flairosa i de color inaudit.
    Era el regal darrer de la fada: amb aquella visió la bruixa va ser fulminada per un llamp directíssim i la Bruca, la princesa barbuda, va poder fugir.
    Recuperat l'habitatge hereditari va ser emprenedora i va muntar un circ on convivien amb harmonia l'home dels quatre caps, el gos de les vuit cues, la increïble serp amb barret de copa de vi negre, el peix de les escates boomeràmiques, el jovenet sempre jovenet sense crema ni pedres filosofals, ...
    Crec que ni es va casar amb el tetracèfal ni amb l'etern adolescent.

    Mena ara amb conte.


    • RE: La barbuda Bruca (megaoutíssim)
      Mena Guiga | 05/06/2012 a les 23:14
      parafernàlia no parafèrnalia
  • Fer règim
    bloodymaruja | 05/06/2012 a les 23:36
    Fins i tot l'aire m'engreixa. De veritat.
    He provat tots els règims : En vaig fer un totalment nou, que tenia una gran quantitat d' aliments permesos que es podien menjar a dojo : Es tractava dels interiors o els exteriors de les coses mengívoles.Per exemple: pells de plàtan , fils de mongeta tendra, pinyols d'oliva, papers de caramels, ossos de pollastre.
    Amb aquell règim em vaig aprimar molt però el vaig deixar aviat quan vaig avorrir la tripa de les sardines i les closques dels musclos .
    També prenc productes homeopàtics. Hi ha uns sobres amb gust de llimona que es barregen amb una ampolla d'aigua i et fan pixar tan sovint que pixes fins i tot l'ànima. Però t'aprimes, t'aprimes tant que et sembla que aviat et faràs tan petita que se t'empassarà el vàter i algú estirarà la cadena i t'engolirà el desaigüe amb una mena de rot: Slurppp.
    També em suco de cremes que desfan el greix i fan efecte de calor.Com més couen, més greix desfan i més em masego el tou flàccid que m'envolta la cintura que vaig perdre fa tants anys. Però el greix es desfà, es torna un oli que em sembla que veig anant cap al ronyó per a ser pixat amb l'aigua de llimona.
    Ara enganyaré la gana rosegant una galeta gegantina de serradures atipadores i berenaré un iogurt desnatat amanit amb una mica d'edulcorant .

    Però aconseguiré aprimar-me :L'excés de pes és molt perjudicial per a la salut.
  • La medalla del treball
    magalo | 06/06/2012 a les 16:44

    La Pepita era una noia morena, no massa agraciada i de baixa estatura. Això, des de ben petita la va acomplexar.
    Als quinze anys va estudiar secretariat i comptabilitat perquè tenia molt clar que volia entrar al món empresarial. Per recomanació d’un amic del pare, als disset anys va entrar en una fàbrica tèxtil, passant a ser secretària de direcció gairebé des d’un principi.
    Els caps de setmana procurava sortir amb algunes amigues amb les que havia estudiat, però no s’hi sentia bé. Totes li semblaven més altes i boniques que ella. Sempre desitjava que arribes el dilluns, doncs a la feina era l’únic lloc on es sentia important i imprescindible.
    Amb el temps, gràcies al que cobrava, es va poder independitzar dels pares i tenir totes les comoditats.
    L’única relació que va tenir amb un noi, no li va agradar perquè la feia sentir massa lligada. Estava millor sola, i mica a mica es va anar distanciant de la família i de les amistats.
    Amb els anys, a la Pepita, li van anar pujant el sou i la categoria, però es va anar tornant una dona amargada i dèspota, amb ben poca gent que l’apreciés.


    Ara, amb seixanta set anys, els caps de l’empresa, fills dels que hi havia hagut abans, la han obligat a deixar el seu lloc de treball.
    Sola a casa, davant la vitrina del menjador, contempla l’únic que li ha quedat d’aquesta vida: La medalla que li va atorgar la generalitat pels cinquanta anys treballats.
  • Entre fèmines
    Englantina | 13/06/2012 a les 14:29
    En Salustià Sobrequés no va conèixer al seu pare. La seva mare, Agustina Adell, va enviudar quan encara el tenia al ventre, així que va haver de créixer entre les faldilles de cinc germanes: la Bruna, la Caterina, la Dolors, l’Eulàlia i la Fina.
    Un avi havia mort a la guerra, i de l’altre no en sabien res. Les dues àvies, Glòria i Helena, eren ben vives, i semblava que es barallaven per veure qui arribava als cent anys amb més energia.
    La tieta Irene era una vella xaruga que va traslladar-se a la casa pairal quan el seu germà va morir. No tocava ni quarts ni hores, la pobra, i va morir de la coça d’un matxo el dia del seu 90è aniversari.
    En Salustià es va casar ben jove amb la Joana. Com s’estilava a l’època, es van quedar a viure a la casa pairal, que a ell, com hereu, li pertocava.
    Va tenir bessones, Laura i Montserrat, que quan es van fer grans li van donar sis nétes: Núria, Olga, Paula, Queta, Roser i Sònia.
    Hi ha rumors de que en Salustià va tenir una amant. Es parla de la Teresa, fornera del poble i soltera vocacional, tot i que molts pensen que en realitat va ser la beata Úrsula la que gaudia dels seus favors. Només eren rumors, es clar.
    La història d’en Salustià no acaba aquí, però tinc un problema amb el número de paraules d’aquest relat... 244, 245, 246, 247, 248, 249 i 250...
    • Nota de l'autora
      Englantina | 13/06/2012 a les 14:34
      Crec que és el pitjor relat que he fet mai, però he hagut d'escriure'l sense la presència de les muses, que han passat de mi olímpicament.
      I vaig cometre l'error de comprometre'm amb el dèo de que participaria...
      En fi, ja em perdonareu. Sobretot pel final. És penós i producte de la desesperació.

      Englantina en un mal moment inspiratiu...
      • RE: Nota de l'autora
        Mena Guiga | 13/06/2012 a les 17:44
        Ha estat un 'exercici' prou divertit i creatiu per a tu, un pujar en l'aprenentatge? Aleshores és vàlid, penso. I potser no cal ni subestimar-nos ni el contrari, caure en cap vanitat. I no totes les muses tenen la mateixa intensitat, ja se sap. Potser et calen 'musos' hehe.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: