MELOREPTE 209 - ABSYNTHE MINDED

Un dia neix a les portes de la ciutat.
Em vesteixo d’esport,
i, després, surto al carrer amb bicicleta.

Passo per davant la bugaderia,
mentre la dona duu en braços el nen
i veig l’autobús amb gent heterogènia,
quan s’aturen els cotxes en el semàfor.

Arribo al parc on una noia fa fotos al grup,
quan la barca inicia el trajecte turístic.
I, mentre algú fa tai-txi en aquella plaça,
arrenco a córrer amb la música als cascs.

Escolto la música al pas que corro,
mentre veig la noia fent tai-txi,
quan la barca ronda per l’estany,
i la gent, disfressada, es deixa fer fotos.

Pel camí, els cotxes circulen pel carrer,
quan l’autobús s’atura a la parada de sempre.
Hi ha dones que passegen els nens,
i, a la bugaderia, les màquines van plenes de roba.

Deso la bicicleta al garatge,
em desvesteixo i em dutxo,
quan la tarda cau a la rereguarda de la urbs.

Desplego l'amor total en aquest matí tenyit
De tasques rutinàries, de sols dèbils tardorencs,
D'obstacles que cal evitar, de pedaleig pels carrers
Del teu poble, amb la idea de no tenir-ne prou.

Esborro els límits de la sacietat per acollir
Llavis i dits, esquena i esguard, tot el que ets,
Perquè m'has tornat millor home, sempre despert.

Desplego les armes que necessites a mitjanit,
Te les ofereixo per combatre aquest atac constant
I per lluitar, reals com la vida i la benzina i l'asfalt.

Anna, m'empasso el plor d'aquesta meva tristor
I cerco una primavera enmig d'un hivern balb,
Aquest estiu que desitgem a mans plenes, aquest
Projecte contra el món, sense córrer però ferms.


d.

N’hi ha prou
de veure passar el temps,
les estacions, la gent...
o els somnis.

N’hi ha prou
de sopar amb els amics
i prendre una copa
a mitja nit.

N’hi ha prou
de ser-te sincer
i no dir-li cap mentida...
al teu cor.


N’hi ha prou,
de gaudir del sol
i sortir a caminar
cantar, ballar, cridar.

N’hi ha prou
d’arribar a la tardor de la vida
amb el teu altre cor...
aquell que t’estima.

N’hi ha prou
de ser sincer,
per no trencar-te,
i acabar sencer.