Detall intervenció

Llàgrima

Intervenció de: Anna Sant i Ana | 06-12-2018

Les llàgrimes són paràsits, necessiten, no només un sentiment o un desig, ans també la galta, la parpella, la deu cega de l’esguard.

La tarda dubta davant el capvespre, ja no hi resta ningú. Qui ha vingut? Familiars, amics, curiosos, tots s’han fet llunyans amb una calma estranya, com una enganyifa de les hores. Quantes hores des que la mort es va fer real? Quaranta-vuit hores? Podria anar-ne a l’inici com qui llegeix un còmic des del final, fins a fer desaparèixer tot, i deixar-ne només una vinyeta, la imatge d’aquest corredor, de les meves sabates escarbotant la grava, els nínxols del cementiri tatuats d’anonimat i porugues preguntes.

El seu nínxol, ciment segellant, assecant-se. El seu nínxol? El meu? Tota una vida, una historia viscuda, treballada al seu costat. Una espera, ara tot encén la certesa que cadascú dels moments empresonats rere la làpida només eren espera. M’ho diu aquest sentiment, orfe d'una llàgrima paràsit.

Existirà alguna llàgrima innocent? Sense cap necessitat ni deler de mort? Miro per últim cop el nom gravat i sense cap adéu faig via cap a la sortida. Volem viure amb algú perquè l’estimem? O l’amor només és l’instint de nostra por, aquesta basarda de morir en solitud? L’amor, conviure, aquesta mentida de crear una família són la disfressa de nostre egoisme? No volem morir sols!

Si hi ha una llàgrima lliure, que no faci mal, que no arrossegui la joia, esclata lluny de nosaltres. En solitud, virginal, amb una bellesa incomprensible. Quan intervé l’home, empastifa tot paisatge, s’hi arrapa, poruc de soledat.

Tanmateix hi ha un moment primigeni, aquella innocència del descobriment. Aquella relació que afermava la veritat de l’amor, una esquerda en nostra historia, una llàgrima a nostra memòria.

Tanmateix potser també és mentida. Surto del cementiri, quina sensació més estranya, les llums moren, el dia mor, el record mor. La solitud em corprèn.

Trec la cartera. L’obro, i amb els dits prenc el rinxol fosc amagat. Una salvació. No, ningú vol morir en solitud. Jo no vull.


Respostes

  • RE: Repte clàssic 692. Rínxol
    Mena Guiga | 23/11/2018 a les 17:07
    'proposa' no: 'proposo'

    Fe d'errates completada.
    • RE: RE: Repte clàssic 692. Rínxol
      Mena Guiga | 23/11/2018 a les 17:33
      'nínxol' amb la cometa ben posada i no torçada, la primera, i l'accent que es notava per la seva absència.

      Fe d'errates dos finalitzada.
      • a veure...
        Fidel Català | 27/11/2018 a les 19:10
        Rínxol és el títol primer, però escrius dos cops nínxol, què vols que enterrem el rínxol dins del nínxol?
        • RE: a veure...
          Tanganika | 29/11/2018 a les 14:04
          La pregunta la pots respondre tu. Pots fer un relat amb aquest plantejament. Tot s'hi val, mentre aparegui 'rínxol' amb més importància que 'nínxol', que purament hi ha d'aparèixer i va que xuta, transpa!
  • Llàgrima
    Anna Sant i Ana | 06/12/2018 a les 19:01
    Les llàgrimes són paràsits, necessiten, no només un sentiment o un desig, ans també la galta, la parpella, la deu cega de l’esguard.

    La tarda dubta davant el capvespre, ja no hi resta ningú. Qui ha vingut? Familiars, amics, curiosos, tots s’han fet llunyans amb una calma estranya, com una enganyifa de les hores. Quantes hores des que la mort es va fer real? Quaranta-vuit hores? Podria anar-ne a l’inici com qui llegeix un còmic des del final, fins a fer desaparèixer tot, i deixar-ne només una vinyeta, la imatge d’aquest corredor, de les meves sabates escarbotant la grava, els nínxols del cementiri tatuats d’anonimat i porugues preguntes.

    El seu nínxol, ciment segellant, assecant-se. El seu nínxol? El meu? Tota una vida, una historia viscuda, treballada al seu costat. Una espera, ara tot encén la certesa que cadascú dels moments empresonats rere la làpida només eren espera. M’ho diu aquest sentiment, orfe d'una llàgrima paràsit.

    Existirà alguna llàgrima innocent? Sense cap necessitat ni deler de mort? Miro per últim cop el nom gravat i sense cap adéu faig via cap a la sortida. Volem viure amb algú perquè l’estimem? O l’amor només és l’instint de nostra por, aquesta basarda de morir en solitud? L’amor, conviure, aquesta mentida de crear una família són la disfressa de nostre egoisme? No volem morir sols!

    Si hi ha una llàgrima lliure, que no faci mal, que no arrossegui la joia, esclata lluny de nosaltres. En solitud, virginal, amb una bellesa incomprensible. Quan intervé l’home, empastifa tot paisatge, s’hi arrapa, poruc de soledat.

    Tanmateix hi ha un moment primigeni, aquella innocència del descobriment. Aquella relació que afermava la veritat de l’amor, una esquerda en nostra historia, una llàgrima a nostra memòria.

    Tanmateix potser també és mentida. Surto del cementiri, quina sensació més estranya, les llums moren, el dia mor, el record mor. La solitud em corprèn.

    Trec la cartera. L’obro, i amb els dits prenc el rinxol fosc amagat. Una salvació. No, ningú vol morir en solitud. Jo no vull.
  • Fúnebre (o Ànima somnàmbula)
    deòmises | 07/12/2018 a les 02:34
    El rínxol negre atzabeja és la prova irrefutable que ella ja reposa en silenci, com una ànima somnàmbula que deambula per les estances de la teva llar inclús quan és absència, fins i tot quan mai no l'ha visitada. L'observes —parpres closos, llavis perfilats amb malaltissa concreció, roba pèrfidament ben planxada—, i qualsevol detall no ha estat deixat a l'atzar. Prems amb delicadesa el floc de cabells, amb el temor que la pressió que l'hi confereixis pugui malmetre la resta, aquest cos que, virginal i immaculat, estimes de forma subreptícia. El maquillatge enterboleix aquesta bellesa però la mudesa la col·loca en un pedestal més elevat de la peanya que ocupava fins ara. I el teu cervell arreplega els records i en basteix un trencaclosques gràcies a la memòria. La cabellera embullada pel vent, mentre s'impregnava del salnitre de la mar, la salabror desfermada entre l'onatge i el penya-segat, com si l'onatge dugués les partícules d'una nova naixença.

    I aquest naixement era la flama de l'amor furtiu, la passió que inflama els cors de la nit al dia, per sempre més, o de manera efímera. O fortuïtament, com si la teva fortuna hagués estat escrita sense tenir-ne constància, ni esment. La terra és blana, i haurà de ser lleu. O això vols gravar en la pedra, tal com la inscripció feta amb la navalla a l'escorça d'un saule, l'anunci d'un lligam ferm, desfermat, ferotge i impetuós, el megàlit inamovible, que haurien d'arrencar de les entranyes de la Mare Terra abans de poder-lo destruir. I els cabells continuen entre els teus dits, l'ofrena de la vida a l'esperança o viceversa, com si l'esper pogués esdevenir vital per continuar endavant, tot avançant contra el corrent del món.

    I notes el doll de les llàgrimes en l'assut dels ulls, i el reprimeixes. Encara no és el moment adient per obrir les comportes; les rescloses han de seguir tancades, suportant la pressió del plor invisible. Inclús quan el nínxol sigui emplenat pel seu taüt, i només et resti aquest ble de cabells per recordar-la, la penyora contra l'oblit i la mort. Però també serà l'indici sempitern que et martiritzarà i et mortificarà: per culpa d'ell, rememoraràs la darrera discussió que feia trontollar un futur prometedor ensems, el seny enterbolit per la gelosia, el mal caràcter que va fer-te entortolligar-li el mocador al voltant del coll i ennuegar-la.

    I en la serenor posterior de l'acció eixelebrada, com si es tractés d'un suïcidi, escriuries, la maldestra nota de comiat, amb una lletra similar a la seva, però més crispada i deprimida. I la investigació duria a un atzucac que ningú no entendria, però que s'hauria d'acceptar. El primer hauria de ser el seu marit que, desconsolat, el telefonaria per començar els preparatius pertinents. I tota la paperassa que és necessària en aquests casos fúnebres, funestos. I ningú mai no descobrirà la connexió que existia entre la difunta i l'enterramorts, anterior a esdevenir clientela d'ell. Mentre els operaris barregen el ciment, la grava i l'aigua per segellar temporalment l'entrada del nínxol, retens entre els dits, sense immutar-te massa, el rínxol negre atzabeja.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.