La fúria dels dies

Aclapares

Ets l'ànima de l'aigua
que no s'ha fet carnal,
ets un còdol gegant
a la vora del riu.
.......................... Ens clames quietud
.......................... placidesa...
davant de tant de soroll banal.

M'aclapara la teva grandesa
que defuig la incertesa infernal.
Ens parla silenciosa,
d'allò que no veiem
de la nostra realitat.

M'aclapara, sí!
la teva ànima invisible,
la tan personal i
..................... majestuosa dignitat.

Ens alces un dit, ben cert i dret...
que no desafia,
sols demana... ...................... silenci.
Dins d’un mot... silenciat.

Tanques els ulls
no vols acusar,
deplores el nostre xivarri...
i en la teva mudesa, millor...
no ens ho pots expressar.

Silenci... Escolta


Silenci... Ho Escoltes?
Escoltes el murmuri del riu?
Aguditza l'oïda. Podràs escoltar-lo.
Sota un soroll incert i abstracte
sa aigua està plena de vida
i ens reflecteix com un miratge.

Silenci... Escolta.
Les gotes et parlen i clamen!
Són el vent, el sol i la pluja
són la terra, el cel i els arbres
són cant lliure d'animals i pobles
que en el seu cabal viatgen.

Tanca els ulls, acompanya'm.
Dilueix-te amb mi i sa essència,
serem senzillament aigua
que flueix unida a l'origen
de vegades, en pau i calma
altres, salvatge i brava.

Silenci... Ara l'escoltes.
són les seves memòries
que vesteixen mullades.
És l'ànima de l'aigua
i en ella, el món i nosaltres.

La fúria dels dies exhausts de tendresa
encén les entranyes, esborra l’horitzó
i ens fa tant fràgils
que només el silenci parla sense trencar-nos

Silent. Present com el soroll.
La ciutat es mou alienada, neuròtica,
just als seus peus.
Ella calla i demana callar.
És el que li han dit que fes.

El cel és blau, la ciutat, grisa,
ella és blanca com la pau
que demana, que suplica,
assossegada.
Li agradaria poder conversar
de tu a tu amb el riu Hudson,
gaudir el remoreig de l’aigua,
contemplar-se com el bell Narcís
al cristall fluent i mandrós.

Calleu, si us plau!

LA VEU DEL RIU

Com pots restar serena
I ens transmets la pau
dins del despropòsit?
El brogit dels carrers,
els crits de la gent,
tants i tants sorolls,
no et deixen oir-me.
No et serveix la veu
i, amb els ulls tancats,
amb el dit alçat
davant els teus llavis,
demanes silenci.
Tu em vols escoltar
creus que és important,
i no pots entendre,
amb tant d'enrenou,
el què us vaig dient.
Les meves aigües porten,
amb crits i sospirs,
missatges de sempre
del nostres ancestres.
Magistral mestratge
amb sàvies paraules:
"No deixeu que la vida
us malmeti la vida"