I el relat.

En 1938, parlant dels dictadors llatinoamericans, quan al Secretari d'Estat dels EUA se li va recordar que Rafael L. Trujillo també era un fill de puta, respongué "Sí, però és el nostre fill de puta". Pocs anys després, fou el President Franklin Delano Roosevelt en persona qui digué el mateix d'Anastasio Somoza García.

Binyamín Netanyahu, responsable de moltissims més assassinats que Nicolàs Maduro i sobre qui pesa ordre de detenció per part del Tribunal Penal Internacional de La Haia, no sols no ha estat segrestat per ordre de Donald Trump, sinó rebut amb honors totes les vegades que ha visitat els EUA.

El llenguatge és important, i també el relat.
El relat determina el judici de bona part del món; i sovint ens l'empassem sense fer-li fàstics.
Podríem dir que la consciència moral de bona part de la humanitat està escolpida pel relat literari que els poders decideixen fer passar com a realitat.

Potser la literatura d'autor aquí hi té una missió important, que no és altra que la de narrar les coses com són, pesi a qui pesi, ni que en fer-ho no es vengui ni un llibre.

Bones reflexions les vostres, però jo afegiria la hipocresia en el llenguatge, en el relat i en les actuacions.
Sempre em va impressionar quan era nena la frase "sepulcres blanquejats" i ara crec que blanquejant a alguns fa pudor de podrit.
En contraposició al sempre del paràgraf anterior, ara diré que mai, mai dels molts mais possibles, hauria imaginat ser testimoni de la deriva que pren la societat, la civil i la política. I tornant al sempre, a mí que procuro transmetre esperança en els meus escrits, ara mantenir aquesta visió confiada cada cop se'm fa més difícil i m'entristeix molt.
La història de la humanitat és cíclica i la presència de violència i estultícia no han faltat ni ara tampoc, ja que no aprenem mai de les experiències viscudes i no sabem preveure el futur. O potser és que no volem.
Sempre, Amb total cordialitat, això sí.