Detall intervenció

ELS MINAIRONS

Intervenció de: brins | 21-04-2021



Fa pocs mesos que uns éssers molt diminuts, anomenats “minairons”, arribaren a la ciutat amb el propòsit de trobar-hi una feina que els permetés subsistir; els seus avantpassats fins i tot haurien estat capaços de matar la persona que no els la proporcionés, però ells s’havien proposat ser més pacients perquè comprenien el desgavell que havia portat una terrible epidèmia. Sabien que els restaurants tenien poca clientela a causa de les restriccions horàries, que els hotels havien de reduir el seu personal perquè la supressió de la Imserso els havia perjudicat moltíssim i que els petits comerços estaven abaixant persianes per no poder pagar impostos. Entenien perfectament que ningú no els volgués contractar , malgrat tenir la possibilitat d'un "ere". i fer-se autònoms, i comprar una llicència de taxi, tampoc no era cap solució, s'havien adonat que els taxistes vivien amb el dogal al coll... els calia organitzar contínues vagues per culpa de la competència deslleal de plataformes com Ubet o Cabifi.

Després de comprovar que a la ciutat no hi tenien res a fer, el minairó més saberut va aconsellar a tots els seus amics que enfilessin camí cap algun altre lloc on la pandèmia no hagués arribat i, saltant-se cautelosament les restriccions, es traslladaren a la zona pirenaica de la Catalunya Nord-Occidental, al Vallespir, i al nord de la Cerdanya. Fou en aquestes contrades on pogueren trobar feina, les fades del bosc els contractaren perquè necessitaven que algú els escombrés les fulles seques de la tardor, els busquessin sota la pinassa rovellons, ceps i rossinyols, i els tallessin les branquetes seques que molestaven. Emocionats, els minairons de seguida es van construir petits habitatges sota l’herba menaironera, anomenada de “Sant Joan”, una herba que creix en coves de gran fondària, guardades per gegants i dracs, i que grana i floreix durant la nit del solstici d’estiu.

De moment, els minairons han pogut acomplir el seu somni sense l’ajuda de cap estel fugaç, tenen feina en boscos fascinants de verds encesos, i recers que els protegeixen, però, tot i això, no viuen del tot tranquils…temen que quan els finalitzi el contracte, les fades no els el puguin renovar…


Respostes

  • RE: REPTE CLÀSSIC - DCC - 700 - MITES I LLEGENDES
    kefas | 17/04/2021 a les 01:02
    Bona idea.
    Segur que no n'ha estat aliena la Mare de Déu del Bon Consell, de qui en celebrem la festivitat el dia 26.
  • RE: REPTE CLÀSSIC - DCC - 700 - MITES I LLEGENDES
    rnbonet | 19/04/2021 a les 15:55

    Vaig a provar. Fa temps que no escric prosa. Si m'ix tot de seguida, participaré. Un número redó i un convocant amic relataire conegut "bé valen una hora".

    Un record des del sud del Gran Riu, relataires.

    Salut i rebolica!
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC - DCC - 700 - MITES I LLEGENDES
      aleshores | 19/04/2021 a les 17:32
      Això promet!
  • RE: REPTE CLÀSSIC - DCC - 700 - MITES I LLEGENDES
    aleshores | 19/04/2021 a les 17:32
    Cabreta coixa

    l'origen del mite de la Cabreta coixa es remunta al temps del Templers. Una cabreta coixa va ser trobada dins del castell Miravet desprès del setge als darrers Templers que s'hi van haver refugiat. I era ben estrany perquè els darrers membres de l'orde que resistien a dins ja no tenien provisions i se l'haurien d'haver menjat.

    Després d'uns dies sense moviment dins del castell els assetjadors van sentir-la belar i van sospitar que alguna cosa havia passat als resistents. Aleshores al bell mig d'una nit sense lluna van enviar uns quants soldats amb escales, silenciosos, a verificar que podien esbrinar del que hi havia dins. Al cap d'una curta estona de forma inversemblant van sortir vius i van poder obrir per primer cop la porta del castell després de molt temps i per allà es va escapar la cabreta, la Cabreta coixa, ningú de fora se l'esperava i va poder fugir baixant cap al riu, cap a les Blores i Xesa, com va poder, amb només tres potes, i no la van ni seguir ni matar: una cabra amb només tres potes ja es força àgil, això rai! Deien, els que la van veure que feia cara d'entenimentada.

    Els soldats escaladors van dir que no havien trobat rastre de ningú dins del castell, si de cas unes notes a mig escriure amb la lletra que devia ser del lloctinent del mestre dels Templers Fra Ramon de Saguardia. Semblava una l'acta d'una reunió entre els darrers cavallers on hi devia haver fra Berenguer el comanador de Miravet; les lletres estaven algunes mig esborrades per l'aigua de la pluja que havia caigut de gairó sobre la llibreta oberta però es veia que els paràgrafs havien estat objecte de discussió.

    Per terra hi havia un pergamí sobre Sòfocles, en grec, amb unes anotacions en català al marge.

    En un costat hi tenien escrit en vermell:

    Cedir és terrible sí, però resistir perquè el meu furor topi amb la desgràcia és terrible també.

    Si encara et semblo que faig coses boges, potser el boig és qui em condemna per bogeria.

    I en negre:

    Fill meu, fins de llavis sense naixença, cauen paraules a propòsit. Aquesta dona és esclava però ha dit una raó lliure.

    Perquè els grans mots dels inflats per l'orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen, amb la vellesa, a tenir seny.

    Mira vora els torrents hivernals: tots els arbres que es bleguen salven les branques; en canvi, el que s'hi tiba en contra, soca i tot s'hi perd.

    I al final a mode de resum:

    ...perquè també fugen els valents quan veuen Hades que ja els ronda la vida.

    A la vora hi havia, també, un llibre d'alquímia, atribuït al metge Arnau de Vilanova, sobre encanteris o com aparèixer disfressat de cabra o cabró. Per això, i en no trobar cap persona viva o morta en el si del castell, els mateixos assetjadors van estendre la història de la Cabreta coixa.
  • La Rossa de Can Gordi
    kefas | 20/04/2021 a les 13:25
    Mossèn Drachs, tal com feia sempre abans del "Aneu-vos-en, s'ha acabat" del final de la missa, es va girar per convidar els feligresos a meditar sobre el que farien en la setmana següent per enriquir la seva vida cristiana. Va plegar les mans i va acotar el cap per recollir-se en els propis pensaments. "Necessito tenir fe", va començar a rumiar, "però mai la tindré si Déu no me la dona. I si no ho fa, em condemnaré". El seu pensament va pujar de to i es va enfilar en la ira, "Però quin Déu és aquest que em condemna perquè no tinc una cosa que només ell em pot donar?". Va aixecar el cap i mentre començava a dibuixar en l'aire la senyal de la creu va dir "Ite". Va aturar la ma i la veu quan la va veure. Estava a la segona fila i tot i que la mantellina li cobria gairebé tota la cara, deixava escapar un rínxol ros. Era la Rossa de can Gordi! Va continuar amb la ma i la veu, ara tremoloses, "missa est".

    El bisbe Amalric estava inquiet. Mossèn Drachs continuava amb el sermons incendiaris que calcinaven la fe de la parròquia i, tot i les advertències fetes, no afluixava en la seva peregrinació cap el abisme. Per això havia citat a l'hereu de can Gordi. “Escolta, Amadeu, t'haig de fer una proposta que és segur que no t'agradarà, però el sacrifici que et demano és necessari pel bé de l’església. Cal apartar a Mossèn Drachs del ministeri eclesiàstic. És un home fort, però té un punt flac, la teva filla"

    Mossèn Drachs va obrir la porta de can Cova. Havia rebut una nota perfumada signada per la dama que li tenia el cor robat. El citava a can Cova per explicar-li, sota el secret de confessió, un trasbals que passava la seva ànima i que també l'afectava a ell.

    "Ave Maria Puríssima" va dir sense aixecar massa la veu. "Sóc aquí" va contestar una veueta que sortia de la cambra del davant. Hi va entrar. Al mig, dreta, amb una capa sobre les espatlles hi havia la Rossa de can Gordi. Quan el va veure, va aixecar els braços, la capa va lliscar sobre les espatlles i va caure a terra. Estava completament nua!

    Mossèn Drachs, atònit i amb el seu cor botant per dins del pit, va córrer cap a ella, es va ajupir, va agafar la capa i va intentar cobrir-la. La Rossa va xisclar. En aquest punt, de darrera de les cortines que deixaven l'estança en penombra, va sortir l'hereu de can Gordi, el bisbe Amalric i l'inquisidor major del bisbat recitant els prolegòmens d'un anatema.

    Mossèn Drachs va estar a punt de desmaiar-se, però tot i les tres llances que portava clavades al cor, les de la traïció de la seva estimada, del seu amic i del seu bisbe, va fugir de can Cova i mai més se'l va a tornar a veure pel bisbat.
  • "Serra de Mariola, tota floretes"
    rnbonet | 20/04/2021 a les 21:56
    "SERRA DE MARIOLA,
    TOTA FLORETES"



    - Mire vosté, senyor; cavil·lejant, cavil·lejant, m'he dit "Tomaset, baixes al poble sense falta, t'acostes a la caserna i li expliques fil per randa al caporal l'assumpte". Que no hi ha dret, no; amb totes aquestes faules i mentires que impedeixen que els xiquets visiten les nostres muntanyes! Abans, sap? era un goig veure un grup d'escolars pel matí, xicalla feliç, rient, cridant, escodrinyant les plantes, aprenent-ne els noms, guiats pel regidor del ram, que en sap més que el Papa de Roma, no com eixos politicastres urbanites que confonen les garrofes amb les bajoques.
    I vosté dirà, què em conta el piula aquest? De debò, ho conec de bona tinta, com ho saben els que viuen amb mi a la Mariola, carboners, pastors. Que sóc calciner, que tinc la barraca en pedra seca a cent passes del forn i una mula i que m’estic tot el dia barrinant la calcària i picant-la, i arreplegant la remulla que es deixen els forners i els amics llenyataires. Molt dur l'ofici, no crega, fins fer una fornada! Què no ha vist mai un forn de calç? El convide. Com creu vosté que emblanquinen les portalades de les cases vora mar? Però ara, senyor, tenen por. No sé qui ha escampat allò de la Quarantamaula; com l’oli, s’ha estés la brama per tota la comarca. Per mi que ha sigut el rector de la parròquia...Perquè l'han feta espantacriatures, només. Com passà amb el Moroti, la Tarasca i el Butoni, fa un fotimer d'anys. Que els temps es modernitzen, i els críos no són tan bledes com abans, collons! Perdone, vosté, per l'expressió. Cap adult la tem.
    Què diu vosté? Per suposat. Amb permís, parlaré amb sordina, que les parets escolten... Per mi, senyor guàrdia, no és cap tràngol dir el que passa. Clar! Per això venia. La Quarantamaula existeix. Veritat? Res del que diuen. A veure, en confiança... De gata, res de res! Encara que de vegades t'arrapa l'esquena quan li arriba allò. Ella ha habilitat d'allò més bé una cova vora el barranc de Senilleres. I ix a passejar pel bosc... com sa mare la dugué al món. Té tot el dret ! I busca homes... Què no tenim necessitats? Què vol, que ens passe com a l'Ambròs, que va tòrcer el coll als vuitanta sense tastar pastisset? Vivint solitaris a muntanya, comprendrà vosté, no som cap santantoni de fusta o d'algeps! No som sacs de paciència i castedat! Amb la tasca dura que fem, de tant en tant, convé posar-la en calent. Vosté comprén, no? Tastar la carn, diguem-li, en sentit metafòric. Anima en la feina, en sentit real... I molt!
    Com sucaríem nosaltres, els habitants quasi permanents de la muntanya, si no fos per ella, la Quarantamaula?
  • RE: REPTE CLÀSSIC - DCC - 700 - MITES I LLEGENDES
    Atlantis | 21/04/2021 a les 11:12
    El llac

    És una història d’Àfrica que vaig treure d’un llibre( no se quin) un dia a una hora i en un lloc que no recordo però si de la semblança amb la nostra rondalla.
    Resulta que en un lloc de la jungla va aparèixer una serp llarga, verda, verinosa i afamada com el drac de casa nostra. Silent anava poblat per poblat i es menjava tot el què trobava: animals, infants, donzelles i pastors. Músics de tam-tams, sacerdots de vudú, sacerdotesses d’encanteris, venedors de mercats, fantotxes religiosos, xamans...tenia tanta gana que sense que ningú se n’adonés s’ho menjava tot. La gent estava espantada. S’havien acostumant a la sequera, a les pluges tropicals, a les malalties infeccioses, a la gana...però no a la ferocitat d’aquella bèstia.

    Els infants no podien sortir a jugar ni enfilar-se pels arbres, ni els nois i les noies a ballar, ni els homes i les dones anar a conrear els trossos de terra o anar a buscar aigua al pou. A la nit quan feien el recompte sempre hi havia algú que no havia tornat i de boca en boca tremolosos tothom deia...la Serp.

    Era un poble pacífic i se les van enginyar per parar-li trampes, però aquesta serp era molt hàbil i s’escapolia i avançava silenciosament com fan les serps. A la nit sentien el seu xiuxiueig però no arribaven a veure-la mai. S’amagava entre els matolls i els arbres de la jungla.

    Els caps de les diferents tribus van fer una trobada per buscar una solució. Un d’ells va recordar-se de les amazones, dones que van lluitar valerosament contra els colonitzadors. Pràcticament extingides, es parlava que quedava alguna descendent a la cort de Dahomey. Van encaminar-se cap allà i en una cova apartada varen trobar a la companya de la reina Hangbe , una dona robusta malgrat l’edat i amb una sina tallada com les antigues amazones per poder portar l’arc i les fletxes amb les que lluitaven.
    Es va oferir a ajudar-los per poder salvar-los d’aquell terrible patiment.

    Seguint el rastre de la serp va arribar-se fins una plana al costat de la jungla i es va posar a cantar en veu fluixeta, imitant el so de la serp. La serp aparegué ufana, ondulant i afamada directa cap a ella però l’amazona li disparà un fletxa precisa que la va matar d’un cop.

    Del voltant va començar a sortir tothom dels poblats: nens i nenes, joves i noies, gent gran i de totes les edats varen esclatar amb crits d’alegria i amb plors de goig i esperança.

    Tant van plorar que la plana es va convertir en llac. Va quedar com a record de la victòria entre l’amazona i la bèstia.

    Cada any hi ha una data ( la veritat no sé quina) que ho celebren. Es vesteixen amb les millors gales, es pinten, toquen els tam-tams, dansen, fan festa, es troben. Celebren el triomf contra la serp maligne.

    -------

    • La llegenda de la serp la vaig treure d’un llibre no exactament com l’explico.
    • Les amazones van existir en realitat. Les Amazones Dahomey o Miñón és un antic regiment militar exclusivament femení Fon de Dahomey Unit (ara Benín ) que va existir fins al final de l' XIX ° segle . Els occidentals i els historiadors les anomenen així per les seves similituds amb les mítiques amazones de l'antiga Anatòlia.
    • https://fr.wikipedia.org/wiki/Amazones_du_Dahomey
  • ELS MINAIRONS
    brins | 21/04/2021 a les 11:23


    Fa pocs mesos que uns éssers molt diminuts, anomenats “minairons”, arribaren a la ciutat amb el propòsit de trobar-hi una feina que els permetés subsistir; els seus avantpassats fins i tot haurien estat capaços de matar la persona que no els la proporcionés, però ells s’havien proposat ser més pacients perquè comprenien el desgavell que havia portat una terrible epidèmia. Sabien que els restaurants tenien poca clientela a causa de les restriccions horàries, que els hotels havien de reduir el seu personal perquè la supressió de la Imserso els havia perjudicat moltíssim i que els petits comerços estaven abaixant persianes per no poder pagar impostos. Entenien perfectament que ningú no els volgués contractar , malgrat tenir la possibilitat d'un "ere". i fer-se autònoms, i comprar una llicència de taxi, tampoc no era cap solució, s'havien adonat que els taxistes vivien amb el dogal al coll... els calia organitzar contínues vagues per culpa de la competència deslleal de plataformes com Ubet o Cabifi.

    Després de comprovar que a la ciutat no hi tenien res a fer, el minairó més saberut va aconsellar a tots els seus amics que enfilessin camí cap algun altre lloc on la pandèmia no hagués arribat i, saltant-se cautelosament les restriccions, es traslladaren a la zona pirenaica de la Catalunya Nord-Occidental, al Vallespir, i al nord de la Cerdanya. Fou en aquestes contrades on pogueren trobar feina, les fades del bosc els contractaren perquè necessitaven que algú els escombrés les fulles seques de la tardor, els busquessin sota la pinassa rovellons, ceps i rossinyols, i els tallessin les branquetes seques que molestaven. Emocionats, els minairons de seguida es van construir petits habitatges sota l’herba menaironera, anomenada de “Sant Joan”, una herba que creix en coves de gran fondària, guardades per gegants i dracs, i que grana i floreix durant la nit del solstici d’estiu.

    De moment, els minairons han pogut acomplir el seu somni sense l’ajuda de cap estel fugaç, tenen feina en boscos fascinants de verds encesos, i recers que els protegeixen, però, tot i això, no viuen del tot tranquils…temen que quan els finalitzi el contracte, les fades no els el puguin renovar…
  • RE: REPTE CLÀSSIC - DCC - 700 - MITES I LLEGENDES
    Joan Gausachs i Marí | 21/04/2021 a les 13:31
    Oi que me'l deixeu posar fora de concurs? Passa de 900 paraules però parla d'un mite tan casolà!
    Gràcies!

    En Jordi, la princesa, el drac i el cavall

    En Jordi ja feia molts anys que es dedicava a salvar princeses de les urpes dels dracs i després feina fuig, mandra no em deixis, havia de sortir per cames, sempre havia estat un conco empedreït, per no haver de casar-se amb la princesa de torn..

    Però ja en començava a estar cansat d’aquesta feina, hauria de buscar un lloc desconegut on la seva fama no hagués arribat i no el poguessin localitzar...

    —En què penses, Jordi —li etzibà en Cametes, el seu cavall, que quan anaven sols sempre li donava un xic de conversa.
    —Penso que ja n’estic més que cansat de la feina, Encara no sé com he acceptat l’encàrrec dels reis Prudenci i Remei...
    —No deu ser perquè la filla es diu Esperança i...?
    —Què hi té a veure el nom?
    —Així de bell començament em consta que la princesa és una preciositat i potser tens l’esperança d’un bon casament —contestà en Cametes, amb la secreta esperança que fos així per poder descansar de la vida tan atrafegada que portaven.
    —No em facis riure, Cametes, ja saps que la vida de casat no es per a mi.
    —Doncs hauries de pensar-hi una mica. Ja tens una edat! A mi, la veritat també m’agradaria trobar una bona euga...
    —Au, va! Deixem de parlar de dones. Ens estem acostant a la zona on ens han dit els reis que es trobava la cova del drac.
    —És veritat, es comença a notar una certa escalforeta.
    —Mira! Allà al fons hi ha l’entrada de la cova. Sembla que hi ha un rètol... Cova del drac Bonifaci!
    —Caram! Sí que n’és de modern aquest drac.
    —Sembla que hi ha algú al defora.
    —Jordi, jo diria que és la princesa.
    —Doncs, què vols que et digui. No tindria cap disgust si s’hagués escapat tota soleta. Sembla que ens fa senyals amb la mà.
    —Potser no vol que fem soroll.

    Així que en Jordi i en Cametes arribaren a la cova, la princesa els digué amb una veu ben dolça:

    —Oh! Bon cavaller. No feu soroll o despertareu el drac.
    —Si es desperta, pitjor per a ell —contestà en Jordi fent-se el valent i defallint alhora davant la bellesa de la princesa.
    —Oh, no! No us hi hauríeu de barallar pas. És un drac la mar de bona persona... vull dir que és un drac molt bo.
    —Això vós com ho sabeu? —preguntà en Jordi amb un fil de veu.
    —Perquè fa temps que ens coneixem.

    En Jordi baixà d’en Cametes i fent veure que mirava si els arnesos estaven ben tibats, li digué en veu baixa:
    —Aparta’t un xic i deixa’m fer...
    —Em sembla noi, que només en tens dues, però has caigut de quatre potes —li contestà en Cametes de manera sorneguera.
    —Ara no estic per brocs, deixa’m fer, deixa’m fer!

    I dirigint-se a la princesa continuà

    —Fa temps que el coneixeu? Com és això?
    —Quan era ben petit no volava gaire bé i va caure als jardins de palau. Jo també era petita i ens vàrem entendre força tot jugant...
    —I els vostres pares...
    —Ells no sabien res de res ho fèiem d’amagat. Fins i tot li vaig ensenyar a llegir i a escriure
    —Si tan bo és, cóm és que us té segrestada?
    —I ara! La de vegades que m’ha vingut a buscar i hem passat força estona aquí en els seus dominis.
    —Doncs... com és que el vostres pares m’han demanat que us alliberi de les seves urpes?
    —Es deuen haver espantat perquè la meva estança s’està allargant un xic més del compte. Deuen haver temut el pitjor... Com que tothom parlar tan malament dels dracs ho han donat per fet.
    —Més del compte? Què voleu dir?
    —Altres vegades ni s’assabentaven que marxava de palau, me n’anava i hi tornava amb força prestesa, però aquest cop...
    —Què té de diferent?
    —Com us he dit, de petit li vaig ensenyar a llegir i a escriure, però sense aprofundir gaire. Ara per fi s’ha decidit a escriure una novel•la i la hi estic corregint.
    —Una novel•la?
    —Sí, una novel•la! —digué el drac sortint de la cova tot bo i badallant.
    —Vaja, ja hi som tots! —pensà en Jordi prement el pom de l’espasa.
    —No temeu, cavaller, no temeu. Sóc un bon amic de l’Esperanceta i, a més a més, sóc vegetarià.
    —Doncs la princesa hauria de tornar a palau. Els seus pares pateixen... Una cosa... com es titula el llibre que heu escrit?
    —El bon drac i el cavaller destraler.
    —Títol força original! I de què tracta?
    —Senzillament de desmitificar una llegenda que corre molt i que fa quedar força malament els dracs. Sí, és que els dracs només volem ser ben tractats i donar escalfor a les llars que ens acullen bé.
    —Vist així, no deixeu de tenir la vostra part de raó —digué en Jordi.
    —I tant que tinc raó!
    —I ara, ara que ja comencem a tenir-nos confiança per què no ens tutegem tots tres? —proposà la princesa.
    —Per mi d’acord —digué el drac.
    —Per mi també —afegí en Jordi tot mirant embadalit la princesa.

    ***

    Hola a tots, suposant que hi hagi algun lector, sóc en Cametes i us explico el final d’aquesta història ja que els tres protagonistes no estan per aquestes coses.
    Decididament, en Jordi va caure en les mans de l’Esperança.
    Decididament, el llibre del drac va ser un best-seller,
    Decididament, a palau vaig trobar una euga per... bé ja us ho podeu imaginar i tots contents!


    Escrit la vigília de Sant Jordi 2020
    Revisat per la Pilar Campmany i Piqué, el dimecres 5 d’agost del 2020
  • Fórmules (o Indigències)
    deòmises | 22/04/2021 a les 13:57
    Hauria semblat que la situació del poble no es podia arranjar, que tot s'allargaria fins a la fi dels dies i que, enmig de la inclemència d'unes mesures abusives, els vilatans sucumbirien al jou del tirà. Direu que us sona la història i inclús nosaltres us apuntaríem que teniu una certa raó, però aquí no parlem d'unes flors en concret ni d'un país llunyà idíl·lic fins que ocorre una desgràcia. Més aviat ens pertocaria narrar-vos les peripècies de l'heroïna en què se centra aquest conte. Però ja hauríem començat malament la narració. Per ser acadèmics i regir-nos pels paràmetres del decòrum, les primeres paraules de la història seien aquestes: «Hi havia una vegada», i després d'aquesta fórmula, ja podríem seguir endavant. Per tant, tornem a començar.

    Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un drac famolenc, que vivia gairebé en la indigència que responia pel nom de Suca. I aquí podríem optar pel present històric per a fer més proper tot plegat. Aquesta criatura no sap massa del seu entorn, perquè sols dormita i escolta la dringadissa intermitent d'alguna moneda. L'almoina tampoc no és folgada i ja ha tingut certs pensaments homicides, com havia ocorregut amb d'altres congèneres seus en segles passats, però el seu veganisme li tanca moltes portes, si hem de ser sincers. Defuig la violència i la confrontació —inclús accepta els tractes vexatoris d'algun espècimen involucionat que el menysprea—, sols per no haver de desplegar la seva potència física ni el seu foc mític, ambdós ben reals. Com hauríeu de sospitar, aquesta introducció té un motiu i és el següent:

    Un dia d'abril, sense venir a tomb, apareix pel carrer on rau el drac famèlic —en aquest moment conscient però ple de mandra— la bona samaritana de la Mulla, que sempre està disposada a ajudar els desfavorits i, evidentment, les desfavorides. Sense fer cap escarafall després de veure, sota el jec que el cobreix, el cos escatós i verdós de l'animal mitològic, endega un parlament a la pobra bestiola sobre el repartiment de les riqueses i l'egoisme de la humanitat envers qui és diferent. Aquest discurs políticament correcte s'allargaria més del compte, i el resumiríem amb set paraules: Finalment, la Mulla i en Suca s'entenen.

    El periple des de l'entesa inicial fins a la decisió de menjar anissos —com succeeix en les ocasions massa tradicionals— fora un pèl avorridot, i també l'intentaríem escurçar així: No hi hauria cap cavaller bel·licós ni reialmes per heretar. Tan sols el frec, que genera estima i aquesta acaba per desembocar en un amor pur, primigeni, sense ni una gota de plasma vessada ni una sofrença que reverteixi en una inflorescència, que d'honrosa en seria molt. I els deixaríem enmig de la intimitat obscura d'allò que anomenaríem «la suca-mulla», acció que caldria fomentar per arranjar qualsevol situació, sigui poblana o metropolitana. I, ara que ho rumiaríem, tal volta sigui arran d'aquesta faula altruista que existeix una expressió d'aital humitat i tan apassionadament gràfica? Ho estudiarem per a la propera avinentesa...


    d.
  • Lo Marraco
    Homo insciens | 23/04/2021 a les 17:56

    La ciutat aguaita:

    Quan la primavera treu el nas per Lleida, lo Marraco, el drac més popular de la ciutat, es comença a despertar. Lentament va sortint de l’estat de letargia que ha mantingut durant els mesos de fred, amagat a bon recer. La temperatura del cos li augmenta lleugerament i els seus pulmons recuperen la freqüència respiratòria normal. Quan té l’ànima prou revifada, un equip de professionals el visiten per fer-li una revisió. Rastregen la pell a consciència buscant si hi té alguna ferida per guarir. Examinen les seves articulacions. Li mesuren els decibels entonant un rugit. Comproven que expulsa la quantitat justa de fum pel nas. Constaten que els seus passos són lents i segurs, i li netegen cada escata fins que llueixen resplendents, deixant-lo a punt per al gran dia.


    Lo Marraco (pànic escènic):

    Sento el pes de la fama a tot el meu cos. Aixafant-me. Exercint tota la força de la gravetat. Estrenyent-me. Recaragolant-me. Potser penseu que soc exagerat, i potser teniu raó, l’art dramàtic forma part de mi. Com a qualsevol personatge de la faràndula m’agrada ser el centre d’atenció, els aplaudiments, les ovacions... però això té un preu. El d’estar sempre impecable, al peu del canó, per als meus fans. Us imagineu que en una de les meves aparicions estel·lars la veu em defalleix? O se m’embussa el nas? I si el públic no m’aclama? I si no criden el meu nom? Seria terrible. Una tragèdia. No ho podria suportar!


    L’emma es fa gran:

    És la segona nit que dormo en un llit gran i encara no hi estic acostumada. Endormiscada obro un ull i m’adono que és de dia. El torno a tancar i m’arrupeixo una mica més agafant-me fort al Mico, el meu osset de peluix, amb la intenció de mandrejar una estona, però de seguida em ve al cap quin dia és i em desvetllo. Emocionada salto del llit i busco el vestit que vam comprar per l’ocasió, però la mare em sent regirar l’armari i ve de seguida a ajudar-me. Em volia vestir tota sola, però la deixo fer.

    Els carrers són plens de gom a gom, estem esperant la Cercavila, la gent riu i està feliç, passen els Capgrossos, els Gegants, i... ja veig lo Marraco! El pare em puja a les espatlles i crido fort perquè em senti. S’atansa rugint i treien fum pel nas i em saluda fent un gest amb el cap; Això és que m’ha vist! El pare m’atansa encara més, fins que, allargant el braç, arribo a la seva boca i, amb una mica de por però amb molta il·lusió, li entrego el meu tresor més preuat, el xumet, perquè m'estic fent gran!




    5 curiositats de lo Marraco
  • Es busquen princeses
    Iona | 23/04/2021 a les 21:20
    Montblanc vivia aterrit per la ferocitat del seu drac. A falta de princeses, va començar a menjar avis, i en conseqüència, cada cop tenien més problemes per trobar qui els fes de cangur. La situació era tan insostenible que decidiren fer-lo marxar.

    Després de donar-hi voltes, el veí espavilat del poble tingué una bona idea per foragitar-lo. Exposà el pla al veïnat i a tothom li agradà.

    El primer pas era aconseguir princeses voluntàries. Semblava difícil, però al final ho aconseguiren. Les entabanaren, amb l’oferta d’una preciosa tomba a Poblet, pel dia en què morissin. N’arribaren de totes les contrades.

    Després d’aquest primer èxit, i inspirats en el conte de Hansel i Gretel, col·locaren les princeses repartides en el trajecte que anava del poble fins al monestir. El drac les anà devorant una a una, fins a trobar l'última en una cel·la d’un dels monjos. Un cop dins, el tancaren amb pany i clau.

    Ara, ja només restava l’últim pas.

    Tot i que ja era primavera, necessitaven molta més calor, i durant una setmana van mantenir enceses les llars de foc del monestir. El drac quedà tan acalorat i assedegat, que no trobà cap inconvenient en beure les grans quantitats d'aigua beneïda que li van oferir.

    Set dies més tard, obriren la porta de la cel·la i es trobaren un petit i simpàtic llangardaix, que va córrer a amagar-se entre els rosers del jardí del claustre.

    Havien aconseguit assegurar els cangurs pels seus fills.
  • La Platja del Miracle
    Anna Sant i Ana | 25/04/2021 a les 22:51
    “El lleó ranquejava per la sorra, anava tacant la sorra d’esgrafiats d’urpes i artèries, el seu instint li deia que l’aigua salada el podria guarir, però en ficar-hi la pota la coïssor es barrejava amb el mal que sentia i rugia d’impotència i dolor.

    S’havia de tenir molt valor, o anar desesperat vorejant la por i la fe, per acostar-se a aquesta bèstia. El cristià, curull de propaganda i martiri, ho va fer. El sol espetegava dins el clima benigne de la ciutat afegint la set a cristians i bèsties. El lleó no va poder més i s’estirà damunt la sorra.

    El cristià s’hi acostà. Va aixecar amb cautela la pota esguerrada, l’home va veure una estella enorme clavada a la planta d’una urpa mes gran que el seu rostre. Li va treure mentre els armats s’hi acostaven corrent. D’una manera o altra tindria el seu martiri.
    L’amfiteatre era a tocar de la platja, el cristià es allà, amb altres companys de fe, esperant la sortida de les dents, del mossec, de l’amputació, de l’espectacle de mort. Es va obrir la porta i van sortir els lleons, cada bèstia famolenca trià un cristià famolenc i començà el tiberi de carn i martiri. Excepte pel nostre cristià, li va tocar el mateix lleó que ell va guarir. No va deixar que ningú se’l mengés ensorrant tota expectativa.

    Tot allò va ser considerat un miracle, que donà nom a nostra platja”



    La noia puja per les roques, el sol enlluerna les pedres de la ciutat a la seva esquena, els esclaus morien i suaven fent viatges des de la pedrera fins al port que l’imperi estava bastint en aquesta ciutat adorada pels Deus i l’emperador August.
    La construcció d’aquesta pedrera i el robatori de pedres van crear un cingle meravellós per a veure la mar des del seu cim. A l’esquerra la platja, a la dreta el port que anava prenent forma. Ombrejant l`horitzó aquelles illes somniades...



    “El rei Jaume I havia arribat de conquerir Mallorca, els vaixells fondejaven vora la platja. El sopar havia estat magnífic, tant, que el rei abocà per la borda tota la reialesa de l’àpat, com fan els reis un cop s’han cruspit allò que deleren.

    Es va retirar a descansar, i de sobte, un llevant enfurismat vingué com una venjança i s’emportà la vida dels mariners. Nostre rei, Jaume I, sobrevisqué mercès a una dolenta digestió.

    Tanmateix, el poble que l’adorava, va escampar aquell fet com un miracle, i donà nom a nostra platja”



    El seu germà arriba per l’esquena i l’espanta com si la volgués fer caure. Els esclaus formen part del paisatge, no fan malbé res de la bellesa. Mica en mica arriben ciutadans a aquell nou espai nascut del treball i el comerç. Comencen a anomenar-lo “miraculum”, ans era una mirador perfecte de la mar mediterrània.

    Poc pensaven que els anys traduirien “Miraculum” per “Miracle”.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: