El cul-de-sac dels gats (fora de concurs)

I ho dic ben alt, perquè se’m senti, d’acord? Jo també sóc un gat, i estic cansat que la gent no se’n recordi de mi, només perquè no faig sorollets suaus quan em toquen, no tinc 7 vides, no hi veig de cap manera i no m’enfilo als arbres. Ara, això últim va bé. Que sapigueu que els felins saben enfilar-se als arbres i també baixar, o sigui que estalvieu-vos de trucar als bombers.
Doncs al que anava. Jo també sóc un gat, i com en una classe d’infants on hi ha més d’un nom igual, quan es parla de mi s’ha d’utilitzar sempre el cognom. Sí, tinc cognom, què passa, no menteixo. I és que és així. Si no ho féssiu així, pugeu-hi de peus que us esgarrifaríeu d’haver de demanar a algú que us deixi un gatet miolador per aixecar la roda del cotxe.
Què? No ho sabeu encara? Humans... Què sóc el gat hidràulic, renoi, que se us ha d’explicar tot! Una altra cosa us diré, no cal que em porteu al cotxe, si heu de trucar a la grua per canviar de roda. Què, si més no, ja que pagueu l’assegurança doncs aprofiteu-la. No cal que passeu nervis, aixequeu el capó del cotxe per mirar el que no coneixeu, ni us passeu les mans pels cabells que alguns teniu. Apa, ja m’he desfogat, passi-ho bé.

Ningú que em veiés en aquelles circumstàncies s'ho podria creure, ni ningú mai ho hagués dit de mi.
Un noi tan assenyat, tan seriós, tan tranquil i responsable….si és que és avorrit i tot….
Potser ha perdut el seny? És que tenia enamorada i l'ha deixat? És que s'ha venut l'enteniment?
Res d'això. Només he seguit els consells, que fent-me gran pressió, no deixen de donar-me els bons amics: Surt home! Ves de festa! Vine a fer una copa! Persegueix alguna noia!
I jo la veritat és que on millor estic és al sofà de casa amb un llibre i alguna ària sonant com a música de fons.
Però avui m'he llençat al carrer, sol, no volia espectadors i…
Quina gatada! Més pròpia d'un poca-solta que d'algú tan prudent com sóc jo….
I ara amb el gat ben enroscat i arrapat al meu cos, fent tentines, cap a casa, a veure si hi puc arribar…que de veure-hi més aviat poc clar hi veig. Alegre i eufòric començo a entonar, primer fluixet però després a cor que vols, el brindis de la Traviata. Tants cops l'he cantat a la dutxa...la veu ressona als carrers buits de gent i...un cotxe dels mossos s'atura, i entre dos agents m'arrapleguen. A punt estava d'anar per terra.
Ja a comissaria em diuen allò de: pot fer una trucada. I tant que la faig: al millor amic.
Després de moltes explicacions, el millor amic, em treu del d'estret on m'he ficat i m'acompanya cap a casa. Mai oblidaré el seu somriure burleta quan em diu: escolta tu! Veuràs quan demà ho expliqui amb pels i senyals a la colla!

Després de fer un petó a la mare i una carícia a la mixina, he agafat la motxilla per anar a l'escola. Avui és un dia especial, anem d'excursió al museu egipci de Barcelona, per conèixer més coses sobre els egipcis, ara que a classe hem acabat el tema.

La visita m'ha agradat i el que he trobat més interessant ha estat descobrir com s'ho feien els egipcis per transformar els morts en mòmies i conèixer més coses sobre les seves creences màgiques. Però...

A la tarda ha passat que no hem trobat per enlloc la mixina. L'hem buscat i hem preguntat als veïns, però res de res. I hem anat a dormir angoixats, pensant que potser un cotxe l'ha pogut atropellar.

Però l'angoixa ha anat en augment. La mixina es trobava en una mena de granja amb molts altres gats. Un senyor que en classificava, l'ha posat amb uns altres dins un sac i els ha col·locat en un carretó que han entrat dins d'una sala on no m'han deixat entrar.

Miols desesperats.

Llavors m'he despertat xisclant, davant de les vitrines del museu que contenen les mòmies de gat.

EL VAMPIR DELS GATS


Hi havia un vampir amagat entre els arbres que estaven prop d’un poble, que ningú sabia que romania allí.
En les cases més a prop de l’arbreda, en quasi totes hi havia algun gat. No sabia ningú que existiren de vampirs en les rodalies. Per la nit aquest eixia i cercava on hi havia un gat i així el xuclava la sang i se n’anava al seu cau.
A l’altra nit feia una altra volta, trobava un altre i així és com matà tots els gats que existien en aquell poble.
La gent preocupada per tal matança dels gats feren una investigació per on podria estar aquest vampir. També feren una batuda exacta i no trobaren cap. .Aleshores on estava?
Va desaparèixer completament. Quin misteri tan sobtat...d’aquest vampir tan malvat. Inexplicable!
Tal volta... volà a altres llocs llunyans...

No sé quins deuen ser els criteris que utilitzen, però he de dir que el dia que em van assignar l’humà vaig pensar que m’havien fet la guitza. Escandalosa i paparra no parava d’amoixar-me, i jo corria a escapar-me. Vivíem les dues soles en un piset vell però bufó a l’Eixample. Ella marxava cada matí molt d’hora (mai he sabut on anava), i no arribava fins ben bé al vespre. De vegades tornava amb altres humans i jo m’amagava (no soc gaire de fer nous amics), quan marxaven la buscava i dissimuladament em fregava el llom amb les seves cames.

Els anys van anar passant, vam canviar de pis més d’un cop, també vam acollir companys durant algunes temporades (això era cosa d’ella, a mi tothom em sobrava). L’única constant, allò que feia que no perdéssim el nord, era la nostra amistat. Sempre juntes. Tant per celebrar les alegries com per plorar les misèries. Ens cuidàvem mútuament.

I els anys seguien passant. I jo era vella i estava cansada, però no la volia deixar, perquè sabia que em necessitava. Fins que un dia, ho vaig sentir. Ja estava preparada. Tenia a prop algú que l’estimava tant com jo mateixa. La seva vida s’assemblava molt a allò que havia somniat. Era feliç.

Conscient de ser l’última vegada, vaig rondar sigil·losa per sobre la seva cara mentre dormia i en un acte reflex, em va tornar el gest acariciant-me el llom amb la mà (sempre ho feia).


Ara me la miro de lluny, mentre passejo pel cel dels gats negres.

Em vaig traslladar de casa quan el meu pare va morir, l’avi ens la va oferir, generosament, a la meva mare i a mi.Tenia un pati esponerós de verd, amb rosers i un llimoner, i fou allà on vaig conèixer la mixetes, una gateta de cos fort i flexible, dents ben afilades i pelatge carei de tres colors, negre i dues tonalitats de ros. En haver-la abandonat els anteriors inquilins, vivia sola, i de moment em va mirar amb un cert recel, perquè temia que arrabassés el seu territori, però de seguida. em va agafar confiança i ens vam fer amigues; sortia a rebre´m quan arribava a casa i jugàvem una bona estona cada dia amb cordills penjats i boles de fil.

Aquell matí, però, jo no volia jugar amb ella, perquè tot i que tan sols tenia catorze anys, ja treballava;estava molt enfeinada; pintant unes aquarel.les que m’ajudaven a millorar l’economia de la mare. La mixetes, entrà a casa i se m’acostà per demanar-me que l’acompanyés al pati, m’estirà amb insistència la faldilla perquè deixés la pintura i anés a fora amb ella. No li vaig fer cas, no em podia entretenir, i ella s’alunyà amb mirada trista. Al cap de mitja hora, ho intentà altra vegada, em tornà a estirar la roba amb molt d’interès, però jo altra vegada,no la vaig complaure. Fou al cap d’una hora, aproximadament, quan , en demanar-m´ho novament, vaig deixar la pintura i la vaig seguir fins on ella volia, fins el jaç jas que tenia sota del porxo; s’hi ajagué amb mirada d’agraïment, i estiguérem juntes i callades uns quinze minuts, fins que vaig decidir tornar a entrar a casa perquè em calia treballar.

Durant una bona estona, la mixetes no va tornar a aparèixer, però, finalment, em va tornar a demanar que l’acompanyés i vaig cedir.En entrar al porxo, vaig quedar encisada, m’ensenyà, orgullosa, els quatre gatons deliciosos que acabava de parir, i me’ls oferí amb amor, volia que conegués aquell tresor que començava a alletar i a amanyagar. Llavors vaig comprendre que el que necessitava uns minuts abans era suport i companyia en el moment del part; confiava completament amb mi.Em va saber greu no haver-la complagut abans, quan va començar a estirar-me la roba, i vaig estimar-la més que mai.

Recordant la Mixetes, quan sento dir a algú que els gats són esquerps i independents, recordo la mixetes i faig un gest de disconformitat; penso que no saben com ens necessiten les nostres mascotes, i com confien en nosaltres…

Aquest relat és completament verídic

Em vaig traslladar de casa quan el meu pare va morir, l’avi ens la va oferir, generosament, a la meva mare i a mi.Tenia un pati esponerós de verd, amb rosers i un llimoner, i fou allà on vaig conèixer la mixetes, una gateta de cos fort i flexible, dents ben afilades i pelatge carei de tres colors, negre i dues tonalitats de ros. En haver-la abandonat els anteriors inquilins, vivia sola, i de moment em va mirar amb un cert recel, perquè temia que arrabassés el seu territori, però de seguida. em va agafar confiança i ens vam fer amigues; sortia a rebre´m quan arribava a casa i jugàvem una bona estona cada dia amb cordills penjats i boles de fil.

Aquell matí, però, jo no volia jugar amb ella, perquè tot i que tan sols tenia catorze anys, ja treballava; estava molt enfeinada pintant unes aquarel.les que m’ajudaven a millorar l’economia de la mare. La mixetes entrà a casa i se m’acostà per demanar-me que l’acompanyés al pati, m’estirà amb insistència la faldilla perquè deixés la pintura i anés a fora amb ella. No li vaig fer cas, no em podia entretenir, i ella s’alunyà amb mirada trista. Al cap de mitja hora, ho intentà altra vegada, em tornà a mossegar i estirar la roba amb molt d’interès, però jo altra vegada,no la vaig complaure. Fou al cap d’una hora, aproximadament, quan , en demanar-m´ho novament, vaig deixar la pintura i la vaig seguir fins on ella volia, fins al jaç que tenia sota el porxo; s’hi ajagué amb mirada d’agraïment, i estiguérem juntes i callades durant uns quinze minuts, fins que vaig decidir tornar a entrar a casa perquè em calia treballar.

Durant una bona estona, la mixetes no va tornar a aparèixer, però, finalment, em va tornar a demanar que l’acompanyés i vaig cedir.En entrar al porxo, vaig quedar encisada, m’ensenyà, orgullosa, els quatre deliciosos gatons que acabava de parir, i me’ls oferí amb amor, volia que conegués aquell tresor que començava a alletar i a amanyagar. Llavors vaig comprendre que el que necessitava uns minuts abans era suport i companyia en el moment del part; confiava completament amb mi.Em va saber greu no haver-la complagut abans, quan va començar a estirar-me la roba, i vaig estimar-la més que mai.


Recordant la Mixetes, quan sento dir a algú que els gats són esquerps,faig un gest de disconformitat; penso que no saben com ens necessiten les nostres mascotes, ni com confien en nosaltres…


Aquest relat és completament verídic

Tricolor de pèl curt, la Bambi jeu sota un cotxe brut que fa massa dies que ningú desaparca. La gata està avesada als vehicles de baixa estofa prop del terreny que sortosament per a ella l'Ajuntament no desbrossa amb diligència. De petita, quan feia molt de fred, gosava dormir perillosament a frec de motors encara calents dels automòbils de gent que encara tenia feina. La felina para l'orella als mínims sorolls. L'agusa, sent que la criden. 'Bambi, Bambi!' La de la Protectora ha posat animals trossejats i esdevinguts pinso a les menjadores, com cada dia a la mateixa hora. La Bambi hi va, s'atipa, no deixa mai que la toqui, tot i respondre al seu nom amb un miol que pretèn imitar la veu de l'humana. La dona se la mira amb un somriure protector. L'endemà, en saber la notícia, recordarà que l'ha observada més del compte, com per retenir la imatge del preciós animal blanc, negre i marró que, maleït destí, igual que la seva mare, la Bambi ha esdevingut víctima de caçadors que s'entrenen amb la colònia felina.


Mena

Negre lluent amb una taca blanca al ventre en forma de cor, l'Atzabeja em venia a saludar mentre jo era a l'hort. De fet, es deia Romeo, però aquell nom que el definia d'elegant galant i que la gent que el tenia deuria trobar que li esqueia, no em feia el pes. Jo l'anomenava Atzabeja i ara penso que sonava a exòtic i oriental, oi estimada pantera negra?

Miolava per ser acaronat. Miolava de panxa enlaire, exigia un massatge i jocs i si hagués estat un home que li fos una bon amant. Corria rere branques llargues com cues i també rere boletes de xiprer, l'arbre de cementiri.
Inquiet, s'allunyava llises i teulades enllà. Territoris que li abellien. Un dia del seu segon estiu va tornar amb marques d'esgarrapades profundes, línies blanques al bell pèl color tinta, que li conferien un rostre de pirata ardit. El vaig renyar perquè em feia mal. Els que el tenien l'havien d'haver castrat feia temps.

Em ve un dolor pregon que em neguiteja. Fa setmanes que no apareixes. He preguntat als qui et tenien, que no en saben res ni t'han cercat i ja no esclaten en 'Romeo, Romeo' des del balcó de la terrassa. Vés a saber si aquell boig, el de cal Vermell, no t'ha enverinat. El seu esperit, que en Vermell va morir i greu zero. Només tinc intuïcions de mala estrugança, les vull esborrar i passar els dits pel teu cor blanc i que el meu no estigui ple de llàgrimes. Atzabeja, Atzabeja.

Estret, sense asfalt, aquell carreró semblava d'una altra dimensió. Un cul-de-sac delimitat per la part posterior d'un edifici de docència duta per religiosos a una banda; a l'altra, pels patis del darrere de cases velles amb murs mitjanament alts i força malmesos. La única sortida del tub: un carrer humid i fosc que li feia perpendicular. Fins no feia massa, havia estat un indret quasi santuari de felins. Però una de les veïnes i un dels religiosos que començava a llegir relats eròtico-satànics que ella li remetia i que començava a plantejar-se deixar els hàbits avorrits per altres de més tòrrids van posar-se d'acord en eliminar aquells éssers. Els feien nosa, no els permetien cardamentes entre matolls i herba d'estil gespa descuidada que estovaven els flancs del cul-de-sac. Els gats eren presents i trapassers de moviments i sons de la parella que no sabia on més trobar-se, així que van encetar a col·locar verí que cremava per dins dissimulat amb sabor de musclos gallecs. Ella, a més, quan trobava gatons, els estabornia contra una roca.

Ningú va fer res. La població de gats disminuí, cap problema per a l'Ajuntament. Aquells dos van fugir a les quimbambes amb el pecat d'ombra. No obstant, l'últim assassinat, en Tristoi, famèlic, blanc i crema, carregat de puces, els perseguia en esperit. L'aflicció que traspuava aquell gat va fer que les puces, vives, fessin un caminet vers el GGV: el Gran Gat Venjador, més conegut com El Gat Groc.
El Gat Groc posseïa l'energia de la vida pura. La seva àura d'un daurat lluent aportava pau als traspassats de la seva espècie que, mentre feien cap al cel que els pertocava, passaven a contar-li com havien mort. Pocs podien fer-ho: costava, paradoxalment, trobar-lo. Les puces d'en Tristoi ho van aconseguir. Com es van entendre ni s'ha d'entendre. El GG entrà en contacte amb uns lleons que aconseguiren fugir d'un parc esclavista i devorar els dos monstres mentre, que curiós, es satisfeien amb la kamasútrica postura del gat.

TGNK

FANÀTICS -FANGÀTTICS

Travessà el carrer a la velocitat d'un llampec, esquivant un parell de vehicles. En aquell moment vaig envejar-li l'agilitat i rapidesa inherents.
A partir d'aquell dia caminava alerta a la seva presència sobtada i observar aquell atleta nat. Tres dies després repetí la gesta i aconseguí evitar una nova envestida. El vaig titllar d'insensat i suïcida mentre creixia la meva admiració personal envers el felí.
Una setmana més tard, encuriosida per la seva absència i tement trobar-lo malaguanyat en un voral, vaig variar la meva ruta en un intent d'esbrinar on tenia el cau, si era gregari o un nòmade solitari... En un primer moment no reconeixia ni els carrers que s'obrien a cada passa. Semblava un espai fins aleshores desconegut, i tantes vegades com havia trepitjat totes les artèries que formen la meva vila. Potser era per què em fixava més en els racons ran de terra que no pas amb les façanes.
De cop i volta, en un carreró sense sortida em vaig trobar envoltada de gats i eixordada per una cantúria de miols gairebé hipnòtica. El GAT presidia la façana més fastuosa com un autèntic sobirà. La por em fermà els peus a terra tement acabar víctima de la seva, més que evident, fam. En acotar el cap, callaren a l'uníson.
Perduda la noció del temps, ara soc jo qui travessa els carrers de manera perillosa fent el possible per captar l'atenció d'un nou humà per reclutar al nostre minúscul exèrcit de quatre grapes.