Dubtes

No ho dubtis mai, vida meva,
Anna gerda com el rou enmig
Del camp, amb el lligam ferm.

Perquè aquest amor ha nascut
Entre la pluja i el risc, ple de força
I de deliris onírics, còmplices
Que allarguen l'esperança
De la joia perenne, lletres escrites
Allà on la tinta hauria de ser sang,
Aliança del demà més esperat,
El que bastim i anhelem nit i dia.

I sé que vols,
Que mossegaries
Cada centímetre de carn
Que t'oferís sense
Dubtar-ho mai,
Esclaus del pleniluni
O del quart que sigui,
Devots del cos
Aliè i conegut,
Explorable i silvestre
Decididament.

No dubtis mai, vida,
Anna fervent, que despertes
Els meus dits
Amb la pell oferta
A les dents i als ulls.
Més propers cada cop,
Avui que l'enyor dol
L'absència de l'ànima
Que m'uneix a Gèminis.

T'estimo, et desitjo, bessona...


d.

i ho saps, ànima bessona,
no saber de tu més
que el què vol dir-me
la teva pose de marbre;
per la teva bellesa grega,
oh gran nas, ulls profunds,
oh cabells rinxolats
de seda negra,
vaig deixar de veure
als meus fills i germans,
per tu vaig travessar
un mar massa gran
que porta aroma de xiprers
i de nits de xafogor.
No em diguis
la veritat, no vull
saber-la; però

besa'm.