Drecera

(...) No vull la grisor
Que pugui tenyir els dies
Feliços amb tristesa.

Només camins
Cap a tu, cap als dos,
Cap al sol que il·lumina.

El somrís que ompli
De joia cada racó
Del nostre món ferm.

Arriba la nit, de nou,
I torna amb més força
L'enyor i la necessitat.

El frec dels llençols,
Quan ets lluny, és paper
De vidre a la pell.

I no penso en el sexe,
Ni en l'èxtasi del clímax.
Sols en el compromís.

I la rendició
És una paraula tan gèlida
Com prohibida per a la boca.

No vull més camins
Que els que ens uneixin,
Anna, sota el mateix sostre.


d.

de corriol
que ens guarda
de la pena

no trepitgis
la múrgola amarga
que creix al llot

i mira enllà
entre els troncs
blancs de pollancres:

mai la drecera
sembla intocada,
canvia a poc a poc,

depèn de la tarda,
de la fura amagada,
de les petjades,

d'altres solitaris
com jo; depèn
de l'arç blanc,

de la rel de boix,
del gos perdut
que no s'acosta.

Canviant entre ombres,
jo caminant
et confesso, amor,

que em perdo
per camí fressat,
i em cal perdre el nord

per retrobar-te,
retrobar-me a mi,
per tornar a l'aigua.

n+