De prou lluny

Ell es va aturar prou lluny, ella li va respondre de prou lluny o jo la vaig aplaudir de prou lluny; però ella no en va fer referència tot i que segur que la va reforçar i a ell el va afeblir.

És que va ser paradigmàticament patriarcal l'escena: ell un (pseudo)taxista d'aquestes plataformes treballant dissabte tarda, gira per un carrer de Gràcia sense vorera de forma massa ajustada; ella que sortia perpendicularment al cotxe se'l troba girant i es queixa. Jo que me la trobo ja a la mateixa cantonada li dono la raó sense escarafalls; el taxi (pedronavajas) s'atura uns metres més enllà, a mig camí entre recollir o esperar a algú o encarar-se a algú. I surt del cotxe, sí, però no es mou. Es dirigeix a la dona en veu força alta i de forma teatralitzada li diu que es posi la ma allà (ho diu més explicit, eh! i ho repeteix, diria que fent flexió de cames per possibilitar la comprensió de l'acció per a que qualsevol espectador pogués fer-se'n càrrec i en horari infantil)

Jo sóc entre tots dos, ella li recrimina les seves paraules jo la aplaudeixo a ella que si bé li devia reforçar no volia exterioritzar les gràcies per no generar més tensió i per, ves a saber, si l'aplaudidor no fos pitjor que el (pseudo)taxista putejat. Hi ha de tot al mon. Gran sabiduria.

I ja ho tenim tot: un esclau recriminant quelcom a algú a qui considera per sota seu amb evidents paraules ofensives. Això seria el patriarcat famós: busca algú en qui descarregar la mala llet, com en aquell joc infantil en el qual un rebia una bufa del de davant i la ventava al que venia darrera en justa transmissió de poder...patriarcal.

Com pot ser lliure (en qualsevol sentit) la persona en aquest cercle infernal: sigui un o sigui un altre dels intervinents, incloent-hi al "métete la mano")? Tot el que és permès de fer és reproduir un poder sobre els altres.