Curs temàtic sobre el terror

Un cop publicada la convocatòria he pensat que el tema CURSOS D’ESCRIPTURA pot semblar que us ve gran als que no n’heu seguit mai cap i no us queda el recurs a cobrir l’expedient amb un parell d’anècdotes ben explicades. En atenció a aquesta situació, que deu ser la d’una majoria de relataires, vull precisar que no cal que el tema de la convocatòria sigui l’únic i principal; també acceptaré relats en què aquest tema surti episòdicament, com a vivència personal, coneguda de segona mà o simple presumpció, al costat d’altres temes. I, perquè us feu una idea del que estic proposant, aquí en teniu un exemple, naturalment fora de concurs:


Divagacions d’un relataire. (fora de concurs)

Quan anava a fer la primera comunió vaig descobrir que el meu nom era Carles i no Carlos, en veure-ho escrit així en el revers de les estampetes commemoratives. Corria l’any 1957 i no cal dir que l’escolarització era en castellà. Com que llegia força, als dotze anys ja escrivia sense faltes d’ortografia i sembla que als catorze redactava amb prou gràcia. A preuniversitari, amb disset, era un dels que el catedràtic Guillem Díaz-Plaja escollia invariablement per llegir als demés les redaccions.

Ja de vell, Relats en Català m’ha donat l’oportunitat de combatre l’avorriment escrivint. En català però sempre amb el diccionari online al davant, perquè els coneixements adquirits de gran mai no arrelen tant com els que s’han mamat. I sempre prioritzant la claredat sobre la vel·leïtat literària. Potser per això no acabo d’entendre la proliferació de tallers d’escriptura els darrers anys, i menys encara que s’hi apunti tanta gent. Certament el saber no ocupa lloc, però creure que hi ha fórmules infal·libles per convertir-se en escriptor d’èxit em sembla ingenu: molts dels qui imparteixen aquests cursos ho deuen fer perquè no han aconseguit guanyar-se la vida escrivint.

Fins fa poc la meva activitat a Relats s’havia limitat als relats d’autor, on, amb periodicitat irregular, alternava articles d’opinió i cròniques biogràfiques amb narrativa de ficció. Però un relataire que em criticava per abusar d’autocomentaris, recomanant-me que les respostes les pengés al Fòrum, em va descobrir un nou món. De seguida vaig adonar-me que, participant als NanoReptes i als ReptesClàssics, no dependria tant dels alts i baixos d’inspiració, i m’hi vaig llançar de cap. Els problemes van venir pel meu desconeixement de les normes, que els concursants se sabien però no figuraven escrites enlloc: des de suposar que l’extensió limitada d’un text es comptava per paraules reals, i no per agrupacions de caràcters separades per espais, a creure que tothom podia votar els nanorelats i no només els participants, malentès que desencadenava les meves protestes quan el responsable passava a l’escrutini abans de la data anunciada, en adonar-se que tots havien votat. Això em va valdre ser titllat de rondinaire.

Diàleg interior (amb la pèl-roja)

- Sempre teniu, vos, el mateix estil, un monòleg interior del qual mai no en sortiu.

- Vull que feu una conversa real, no que ens l'expliqueu!

- Però què és una conversa real: un joc de despropòsits seguit d’un altre de més gran?

- Aquí no en volem de sermons o discursos - va dir el cap de l'escola d'escriptura per a monologuistes recalcitrants - , volem que ens digueu allà que us surt directament del pensament sense filtre, amics! Tal com raja!

- Diàlegs tals com: “com esteu? Bé, molt bé, i vos?”

- Home per alguna o altra cosa cal començar per endur-se algú al catre, ai!, perdó, al llit, Disculpeu.

- No m’agraden les converses,…es comença per un costat i et despulles - verbalment!- de seguida.

- Ja m’ho deien que no parlava si no era per "sentar cátedra" com nostre senyor! En concret em deien: “Filòsof del collons".

- I per això us van castigar a dos cursos seguits en una escola d’Escriptura creativa?

Per això i perquè m’agradava la professora, també, i m'ho vaig fer venir bé. És que les pèl-roges em trastornen, tu! (diria en diàleg però m’ho callo per educació i no fer enrojoli cap pèl-roja - no pell-roja que és un altre concepte!)

- I com ho vau saber que hi hi havia una tal pel-roja?

- Bé passejant passejant, encuriosit, havia vist el taller en qüestió i per allà trastejava susdita pèl-roja. S’assemblava enormement a la pèl-roja de la llibreria Urriza del carrer Major de Lleida, saps! Quins moments! Cada dimecres tarda, quan sortíem de passeig que ens donaven els benèvols capellans (tot s’ha de reconèixer) em girava tot passant i la veia despatxant just en front de la òptica on quan se'm trencaven les ulleres de pasta al pati havia d’acudir, amb permís dels Capellans, es clar, que no sabíem (o potser també) que …

- Ja me,he anat un altre cop al monòleg del collons interior. Au apa adéu siau i bon dia tingueu conversadors.

Havia decidit fer el pas; apuntar-me a un curs de narrativa i vaig triar una especialitat a la babalà, certament, ja que no sabia que la temàtica concreta pogués tenir gens d'importància. La cosa era aprendre a escriure amb desimboltura.
Les normes del curs deien que el grup no podia sobrepassar les set persones, i jo vaig ser l'últim a apuntar-me.
La primera classe m'hauria d'haver avisat de com anirien les coses; vam quedar en una taverna fosca. La pinta dels meus companys de curs era del tot gòtica; tots anaven de negre i duien tatuatges a les mans i altres parts visibles del cos; una de les dues noies sols duia un top i uns pantalons curts, però això ho vaig veure més tard; tants eren els seus tatuatges!
Vam decidir fer un grup de Telegram per comunicar-nos entre els alumnes i amb la mestra, una noia alta i pàl·lida de llargs cabells negres, ungles llargues i negres, l’abillava un vestit d’una peça, negra de cap a peus, guarnit amb un escot de vertigen; em recordà la mare de la família Adams.
La segona classe tocava parlar dels espais i com descriure'ls. Vam quedar en una cripta del cementiri municipal, i en posar excuses pel xat dels alumnes, em van dir que no fos rondinaire, que riuríem molt creant un relat escrit allí mateix, que parlés de l'espai que ens envoltava, i les coses que allí es poden fer.
Quan en arribar els vaig veure a tots esperant-me i em digueren que m'estirés a l'altar de la cripta, vaig decidir abandonar el curs i perdre els diners de la matrícula.
He decidit deixar la literatura i he canviat de ram. Ara estic fent un curs de macramé, i les iaiones que hi van també solen anar vestides de negre, però sense tatuatges. Tanmateix, aquestes no em fan patir gaire, segur que n'aprendré molt i aviat!