Comèdia (o Àcida)

Ja ha arribat el gran dia, tarda de funció. Quan els tints de la posta apareguin per l'horitzó, tindrà lloc la comèdia. Tants de dies preparant la teva intervenció, perquè res no estigués deixat en mans de l'atzar, tantes nits de son lleuger i de somnis estranys a causa del nerviosisme, i finalment avui agafaràs el bou per les banyes i et deslliuraràs d'aquest llast que et pesa en l'ànima. S'alçarà el teló i no hi haurà marxa enrere, com qui es deixa caure pendent avall damunt d'un trineu.

Seguiràs les pautes del guió, sense gaires acotacions per no distraure't del que has de dir. De vegades, és més important el missatge que la positura. I, en aquest cas, has de mostrar-te ferma, freda, impassible, gairebé fregant el zero absolut, la gelor extrema, el calabruix àrtic. Així ha de ser per imprimir al teu ànim les característiques de la dona ofesa i denigrada. El vestuari no exigeix gens de parafernàlia: un conjunt d'allò més comú, ni massa informal ni pecant de seriós; unes sabates prou còmodes perquè el mal de peus tampoc no afecti la teva posada en escena. I aigua i sabó com a únics elements en el teu rostre: per deixondir-te i, alhora, per imprimir naturalitat i relaxació.

Et prepares un te negre. Una tassa d'Earl Grey amb un toc de llimona, que sempre t'ha fascinat aquest punt cítric i refrescant alhora, àcid com el teu caràcter. Perquè, en el fons, sota aquesta pàtina de pàmfila domèstica, ets corrosiva i àcida com la dona que has de fer aparèixer avui. Has d'envestir amb tota la ràbia possible, com exigeixen els indicis i el fil que has estirat amb paciència, intel·ligència i parsimònia. I, amb les cartes sobre la taula, desplegaràs el teu discurs. No només amb aquestes, sinó amb fotografies i còpies de tota tramesa efectuada des del correu electrònic de l'empresa. Per deixadesa, ell ha desvelat la seva infidelitat i, per ell mateix, aquesta situació pot esdevenir un drama o una tragèdia. L'únic que tens clar és que aquest capvespre s'abaixarà el teló del vostre matrimoni, pur teatre d'ombres xineses.


d.

El narrador no havia après massa bé el que li pertocava dir. La seva àvia no li havia fet repassar -com acostumaven- mentre pelava patates, asseguda en una cadira més freda que la pela d'aquells tubercles que tenien en caixes en un cobert al fons del pati. I era gener generós de gèlida temperatura. Així que quan la professora el renyà i mitja classe va riure (la mitja que sí es sabia el paper) va odiar el teatre, sortosament uns minuts. A l'hora d'esbarjo, la mitja classe que tampoc havia estudiat-assajat l'encerclà i picà de mans perquè mercès a ell no havien pogut interpretar l'obra, en enfadar-se la senyoreta Macabea.

-La meva iaia, és culpa seva, per fer arròs bullit, ahir.

Els companys simpatitzants van esclafir en riallades.

En Castís, entre sorprès i ofès de no ser entès, va notar una veu que no era la seva que parlava a través d'ell, estrafent la del director de l'escola, que quan parlava dels de secundària allargarva la essa sonora dient 'èzzzzu'.

-Èzzz la Macabea que maca ho èz o no ho èz, to be or not to be maca bea!

La dona, que estava menjant un entrepà de xocolata del comerç just, el va sentir des de darrera una columna on no se la veia, sent de naturalesa seca i amb poques formes com una pilastra que ni empitofiant-la es corba la rectitud. Li tocava vigilar l'alumnat mentre la resta de docents esmorzaven tot cafetejant a la sala biblioteca decentment plena de llibres gairebé intocables pel fet de no ser mai llegits ni per ells mateixos.

-Castís!- va cridar, apareixent, traguent foc pels ulls de color llangardaix incòmode sense solet.

El nen d'onze anys va quedar glaçat. Tímid de mena i es trobava en aquella situació que ...

-Escolta, tu, la que tecleges i escrius aquest relat, estàs com una regadora, no??????

(i ara què, Lídia? Què coi poses? L'has liada deixant que una criatura s'insolenti. No pas, què caram, a mi no em trepitja ni un dels meus 'jo' autotrepitjaires. Ara responc, prepara't, Castís! De què vas? No em coneixes gens ni mica. Prepara't, que aquí mano i meno jooooo!)

Autora: Una mena de remolí de colors espatarrants us colga a tots, de sobte. Al terrat de l'edifici hi ha, horripilantment visible,una monja que pixa i es canvia una compresa, que s'ha begut l'enteniment mesclant-hi sucre candy. Xiscleu. El director apareix amb un gos que li ha regalat un argentí acabat d'arribar de Cafarnaüm, que el seu pare arregla motors de ventiladors que ventilen penes de les ànimes i de les religioses de col·legis d'estampa bucòlica no buda-còlica.


Director: És un sabuèzzzzu! Descobrirà d'on ve tot. Aquesta anormalitat tan poc genuïna no és plan per a una escola-insti com cal. Això passa per fer una aliança amb la privada catòlica, uix!

Macabea: Instint en té, aquest gos?

Director: No gòzzzzo ensumar-l'hi.

Macabea: Hi ha un alumne oriünd de Gòsol. Tal volta ell...

Director: Quina còzzzzaa més genial.

Macabea: És en Castís.

Autora: El ca flaira el nen, el volteja marcant el cercle fent cagallons mida confits de bateig de classe alta.

Àvia de Castís, que apareix dalt el terrat i no, no és la monja, és la seva amiga de la infància que l'ha pervertida: Prou, Lídia! Fes el favor d'exaltar el meu davantal de quadres vichy que fan polida, el meu monyo blanc impecable com el blanc del cotó fluix i l'arròs bullit de classe bullida. I si ric i estic esdentegada, fes que canti una barcarola.

Lídia: Si duus faixa per tal de no perdre la melsa amb l'esforç faré un replantejament...Oooh, l'olla, l'olla, excuseu-me!

(es gira i córre cap a la cuina on xup xup xupeja el recipient, deixant els personatges aparcats i amb certa indignació-frustració creixent que si no es conta amb mots no traspuen, sí, bon acostament al comportament humà, un cop més, nenaaaaaa, com si et despullessis un xic, ep, però si no ets tu!)

Nens que es sabien l'obra: L'olla, l'olla, se li'n va l'olla! (i se'n mofen) Una escriptora ximpleta, una cabra boja, no en farem pas res!

Nens que no la sabien: Olla, olla d'arròs blanc, d'arròs blanc i de maduixa, la senyora bruixa...qui aquest teatre inacabarà?

(Síiiii! I somric d'orella a orella, faig l'ullet, acosto la llengua a una comissura labial i em responc: tu, que ho llegeixes, si t'hi atreveixes!)


Mena in delirium teatreris en estat quasi pur dixit.