Detall intervenció

Cinquanta

Intervenció de: deòmises | 11-04-2022

Un... dos... tres... Compto amb les dents serrades els cops que l'esquena és lacerada pel fuet. Però cap ferida ni la coïssor posterior no m'esborrarà el somriure sardònic, dibuixat en els meus llavis. La satisfacció és tan gran que tant me fa el meu destí. La sentència ja estava escrita des de la solució final. La meva i la dels meus similars. Només pel que som, pel Déu que venerem, per les pregàries que salmodiem. Tal volta sigui que la cobdícia els corsecà el magí i el seny, o perquè han vist menyspreu en la nostra tasca de comptar diners i no perdonar-los ni un marc.

...Set... vuit... nou... I el braç executor cau amb més embranzida perquè el somrís no desapareix, i qui confereix les ordres, ple de ràbia, així ho demana. Més força, més ímpetu, més inclemència. I em fa gràcia que es prenguin tantes molèsties amb mi, que soc un gra de sorra enmig de la vastitud de la terra, que seré convocat quan Avinu Malkeinu ho decideixi, no pas un simple mortal. I el rictus s'eixampla i mostro les dents que encara em resten i les genives malaltes. Somric tot i que sofreixo el dolor físic de la mateixa forma que qualsevol altre.

...Tretze... catorze... quinze... I emeto una lleu queixa, sols per demostrar-los que segueixo amb vida. Quan tots ells s'adonin que les cinquanta fuetades han estat en va, la ira els envairà. I és aquest pensament el que em provoca un esclafit i una riallada que ressona per tot el camp. I tanco amb més força els punys amarats de suor i de sang com la resta del meu cos. Aquestes mans que han estat capaces d'aixecar la roca i esberlar el cap del vigilant, sols per eliminar-li el somriure burleta de nazi desgraciat.


d.


Respostes

  • RE: Repte Clàssic 723. Aquell somrís que no puc oblidar
    Mena Guiga | 09/04/2022 a les 22:44
    I n'hi ha de perversos, com ara el d'una reina malèvola o sàdica. (m'ho havia deixat).
  • Dolça metzina
    TerricheT | 11/04/2022 a les 17:10
    Dolça metzina

    Mai no el podré oblidar, el seu somriure estrafet. Va ser com una comunió amb la vida, com una revelació del que és inassumible. Un orgasme social i compartible amb qui volgués viure'l. Allò no podia tenir preu, i tot en un Sant Jordi radiant de sol i felicitat. Ella m'havia ignorat tant de temps! I avui ens retrobaríem.
    A mesura que m'acostava a la taula de signatures, el cor se m'esvalotava i gairebé anava a mil. Ja davant d'ella vaig haver de dir-li que alcés la mirada, quan em va demanar -mirant el llibre que li deixava sobre la taula- que a qui li volia dedicar.
    Però no va veure el seu, de llibre, era el meu, aquell que havia plagiat ella, i dins, a la primera pàgina, una citació judicial al seu nom.
    -No em cal la teva signatura, no avui -li vaig deixar anar suau, amb un somrís agradable i amarg. -Ja te'l pots quedar, aquest exemplar, te l'he dedicat jo mateixa.
    Vaig girar cua per marxar i deixar-la amb aquell somriure babau d'estrella incompresa. No trigarem gaire a veure'ns. No és que n'estigués segura, ho deia a la citació.
  • Cinquanta
    deòmises | 11/04/2022 a les 17:25
    Un... dos... tres... Compto amb les dents serrades els cops que l'esquena és lacerada pel fuet. Però cap ferida ni la coïssor posterior no m'esborrarà el somriure sardònic, dibuixat en els meus llavis. La satisfacció és tan gran que tant me fa el meu destí. La sentència ja estava escrita des de la solució final. La meva i la dels meus similars. Només pel que som, pel Déu que venerem, per les pregàries que salmodiem. Tal volta sigui que la cobdícia els corsecà el magí i el seny, o perquè han vist menyspreu en la nostra tasca de comptar diners i no perdonar-los ni un marc.

    ...Set... vuit... nou... I el braç executor cau amb més embranzida perquè el somrís no desapareix, i qui confereix les ordres, ple de ràbia, així ho demana. Més força, més ímpetu, més inclemència. I em fa gràcia que es prenguin tantes molèsties amb mi, que soc un gra de sorra enmig de la vastitud de la terra, que seré convocat quan Avinu Malkeinu ho decideixi, no pas un simple mortal. I el rictus s'eixampla i mostro les dents que encara em resten i les genives malaltes. Somric tot i que sofreixo el dolor físic de la mateixa forma que qualsevol altre.

    ...Tretze... catorze... quinze... I emeto una lleu queixa, sols per demostrar-los que segueixo amb vida. Quan tots ells s'adonin que les cinquanta fuetades han estat en va, la ira els envairà. I és aquest pensament el que em provoca un esclafit i una riallada que ressona per tot el camp. I tanco amb més força els punys amarats de suor i de sang com la resta del meu cos. Aquestes mans que han estat capaces d'aixecar la roca i esberlar el cap del vigilant, sols per eliminar-li el somriure burleta de nazi desgraciat.


    d.
  • RE: Repte Clàssic 723. Aquell somrís que no puc oblidar
    Prou bé | 13/04/2022 a les 16:45
    Quin patir!

    Fa temps que res va bé. De fet, és a mi que res em va alhora! A la feina tot són entrebancs, amb els amics de sempre, els de tota la vida, ara no sé de què parlar. I no diguem a casa. Amb la dona… només li engego que "mocs" i, als fills me'ls trec de sobre de mala manera…
    Ningú entén què em passa ni com pot ser que hagi canviat tant…
    Jo sé la veritat, jo sé que no he canviat, jo sé que estic sotmès a una gran pressió. Tinc un secret que no vull explicar ni compartir i pateixo i pateixo la meva angoixa en solitud.
    Tanmateix, ja s'acosta l'hora d'acabar amb tot això. Demà sabré. Demà serà caixa O faixa! Ves quina frase feta! Caixa? Faixa? No crec que s'adigui amb el que passarà demà…

    Ja és "demà". La "nit del lloro" he passat. No he dormit gens. Ben quiet, ulls clucs i el cap a cent per hora. No em volia moure ni giravoltar al llit per no molestar la dona, que ja la tinc prou perplexa amb la meva actitud. Jo crec que està, bé estan tots, més enfadats amb el meu emmurriament que amoïnats. Això és el que vull i no traspassar el meu patiment. Si cal, temps hi haurà.

    Ja soc assegut esperant que em cridin.
    Ara!... Ja pot passar!
    És estrany, ja no estic nerviós. Encara que, molt cansat sí que ho estic, com deixat anar… que sigui el que hagi de ser...
    El meu amic em rep amb un moviment de la mà. Remena papers, llegint i comparant... aixeca el cap, em mira i un gran somriure l'il·lumina la cara.
    -No hi ha res, diu. Tot està bé, més que bé. No tens cap mal. Va ser una falsa alarma que calia estudiar. Suposo que no vas preocupar-te gaire, oi?
    El meu amic, el metge, l'únic que em guardava el secret, acaba de retornar-me al món dels vius, al món dels que estimo, al món que gaudiré com mai!
    El seu somriure ha quedat per sempre més gravat com el regal més bonic que hagi rebut en molt de temps: el regal de la salut!

    • RE: RE: Repte Clàssic 723. Aquell somrís que no puc oblidar
      Prou bé | 13/04/2022 a les 17:00
      Massa llarg?
      • RE: RE: RE: Repte Clàssic 723. Aquell somrís que no puc oblidar
        Mena Guiga | 18/04/2022 a les 18:55
        No passa res. Concursa, faltaria plus! :-D
        • RE: RE: RE: RE: Repte Clàssic 723. Aquell somrís que no puc oblidar
          Prou bé | 18/04/2022 a les 19:27
          Gràcies. Volia mirar d'escurçar, però no m'agradava el resultat!
          Amb total cordialitat
  • A la recerca del somriure inoblidable
    kefas | 21/04/2022 a les 01:21
    A la recerca del somriure inoblidable


    Ella, que és molt de Salvat, dolça i enèrgica, em diu, "Besa'm, que és en els llavis que l'amor perdura". I jo, naturalment, la beso. Però sembla que no em surt prou bé. I això que ho faig amb llengua. La passejo pels llavis i m'hi endinso i els faig xucladetes, que és una cosa que agrada, segons vaig llegir en una revista de ciència. Però no hi ha manera! Mai aconsegueixo arrancar-li un somriure. Reconec que ella és molt pacient i em deixa provar-ho una vegada i una altra. Ja veuràs com, tard o d'hora, te'n sortiràs, em diu, la qüestió és que vagis agafant pràctica. I jo, tossut, persisteixo. Sembla que progresso perquè darrerament al costat dels llavis hi apareix un bonyet. Això, em diu, és bon senyal. Fins i tot em demana que el llepi i li faci xucladetes suaus. Quan ho faig, alguna vegada li ve com un tremolor i jo, per evitar que li agafi un atac, delicada com és, m'aturo. Llavors em renya. I mira que ho faig perquè no li passi res! Això em desanima, però soc tossut, recupero ràpidament els ànims i m'hi torno a posar. Estic segur que dels seus llavis algun dia n'arrancaré un somriure que mai oblidaré.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.