Detall intervenció

Catatímia (o Vísceres)[Lynx pardinus]

Intervenció de: deòmises | 29-05-2021

Soc la sigil·lositat extrema, la visió nocturna més precisa, l'ombra que imagines i que mai no podràs detectar. Soc el linx ibèric, que corre per les serralades i camp a través i troba la lloriguera del conill i encalça el catxap sense que pugui sentir paüra, que no té temps d'aterrir-se, perquè els ullals ja li han dissecat la jugular de forma mortal. Em visualitzo parapetat rere el canyissar o enmig de l'herbassar, vull esquivar la guineu i la mangosta per no haver de malgastar les forces inútilment ni rebre ferides que podrien restar-me eficiència.

Soc la robustesa i la fragilitat alhora. Soc el linx ibèric, el felí que cal salvaguardar de l'extinció perquè els fars dels automòbils m'hipnotitzen i són capaços de segar-me la vida en un tres i no res. Evito les carreteres i els camins; els carrers també em són hostils, allà on la gernació s'arraïma demencialment. M'abalanço damunt del cos dèbil de la víctima triada, i la sang degota de la ferida oberta; l'aroma ferruginosa m'excita i sé que sota la pell hi ha les vísceres greixoses, la viscositat extàtica, i sento el cruiximent dels ossos i dels teixits, mentre els trinxo entre les mandíbules. Soc el fill de la nit, l'herència del Pliocè superior, i res no m'ha d'aturar.


I en Nicòmedes barbotejarà aquest deliri, al mateix temps que asfixia la seva esposa amb les mans al coll. L'obrirà en canal tot clavant-li els dits en l'estèrnum i en mastegarà els pulmons i el fetge, li esqueixarà la tràquea i n'escopirà el tendrum que li provoca basques. S'obrirà pas fins als flonjos intestins, i els ingerirà junt amb els trossos de carn més fibrosa, aclaparat pel plaer de la bèstia. En ple somni, no serà conscient de què estarà fent fins que sigui massa tard.


d.


Respostes

  • Sense pena ni glòria
    Iona | 29/05/2021 a les 16:31
    Li acabaven de dir, que a la vida, si volia ser algú, caldria que s'esforcés molt. I com va veure que era una recomanació amb molt de sentit, decidí prendre-s'ho seriosament i començar tan aviat com li fos possible.

    Però llavors li sorgí el dubte d'amb què li caldria esforçar-se. Si s'esforçava en tot, potser acabaria sense destacar en res concret. En canvi, si es concentrava en una única fita, potser podria arribar a ser algú, sempre amb el perill de no endevinar amb què, i acabar sent irrellevant.

    La cosa es complicava, i davant de tant de dubte, decidí deixar aquesta decisió per la propera vida, esforçar-se a decidir en què esforçar-se era extremadament difícil, i ell, amb això d'anar fent, ja li anava prou bé.

    En la següent vida es reencarnà en una formiga obrera. Tots els dubtes s'esvaïren.

    Iona
  • Catatímia (o Vísceres)[Lynx pardinus]
    deòmises | 29/05/2021 a les 17:52
    Soc la sigil·lositat extrema, la visió nocturna més precisa, l'ombra que imagines i que mai no podràs detectar. Soc el linx ibèric, que corre per les serralades i camp a través i troba la lloriguera del conill i encalça el catxap sense que pugui sentir paüra, que no té temps d'aterrir-se, perquè els ullals ja li han dissecat la jugular de forma mortal. Em visualitzo parapetat rere el canyissar o enmig de l'herbassar, vull esquivar la guineu i la mangosta per no haver de malgastar les forces inútilment ni rebre ferides que podrien restar-me eficiència.

    Soc la robustesa i la fragilitat alhora. Soc el linx ibèric, el felí que cal salvaguardar de l'extinció perquè els fars dels automòbils m'hipnotitzen i són capaços de segar-me la vida en un tres i no res. Evito les carreteres i els camins; els carrers també em són hostils, allà on la gernació s'arraïma demencialment. M'abalanço damunt del cos dèbil de la víctima triada, i la sang degota de la ferida oberta; l'aroma ferruginosa m'excita i sé que sota la pell hi ha les vísceres greixoses, la viscositat extàtica, i sento el cruiximent dels ossos i dels teixits, mentre els trinxo entre les mandíbules. Soc el fill de la nit, l'herència del Pliocè superior, i res no m'ha d'aturar.


    I en Nicòmedes barbotejarà aquest deliri, al mateix temps que asfixia la seva esposa amb les mans al coll. L'obrirà en canal tot clavant-li els dits en l'estèrnum i en mastegarà els pulmons i el fetge, li esqueixarà la tràquea i n'escopirà el tendrum que li provoca basques. S'obrirà pas fins als flonjos intestins, i els ingerirà junt amb els trossos de carn més fibrosa, aclaparat pel plaer de la bèstia. En ple somni, no serà conscient de què estarà fent fins que sigui massa tard.


    d.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCIV (704) -ANIMALS és cert
    Prou bé | 30/05/2021 a les 11:20
    Ës cert . En els records en tinc constància. M'he reencarnat manta vegades. Sempre en un animal. Sempre en un cavall. Mai en el mateix. Passaré, entre èpoques per algun dels retorns que m'han deixat més petjada.
    BUCÈFAL. company d'Alexandre Magne. Amics des que vaig permetre que em muntés. Ell tenia 13 anys i va fer que jo superés la por a la meva ombra!. Vam conquerir mig món. Em va perdre a la batalla d'Hidaspes.
    INCITATUS. Quan ets el cavall d'un alienat i guanyes totes les curses, et pot passar: ser cònsol de Bitínia, ser el "marit" d'una gran dama i dur penjolls de diamants al coll.
    LAZLOS. El cavall fidel de Mahoma.Era amb ell quan les revelacions de Gibril. Sobre meu va marxar a l'hègira i, sobre meu va tornar a la Meca.
    Tinc molt a explicar, més, trotant, passaré "de puntetes" quan cavalquí amb Lady Godiva; quan em deien BON AMIC acompanyant Guerau lll de Cabrera; quan anomenat BAYARD, el gran rei, en Jaume, em feia confiança en totes les batalles; qua, sense nom recordat, vaig llepar les llàgrimes de Boabdil.
    Un salt en el temp, i fugia, essent KATIE, de persecucios de sheriffs i soldats, a Jese James i duia sobre el meu llom, a Fort Robinson, on va morir, Cavall Boig lider del sioux,
    Vaig ser BACONAO el cavall de José Martí, poeta i heroi cubà i FLORIAN el cavall poc conegut de Pau Casals.
    I ...tornant...i ...tornant...fins avui.
    Que CAVALL INNOMINAT , amb o sense genet, galoparé, en llibertat, desde sempre, ara i en el futur cap a l'Eternitat

  • Evolucions (Leucanthemum vulgare)(fora de concurs)
    desideri | 30/05/2021 a les 12:41
    Has llegit atentament la convocatòria del Repte Clàssic i hi rumies de forma immediata. Dins del magí, esbossos de pensaments s'hi agrupen sense solta ni volta, però alguna idea tard o d'hora els conjuminarà i llavors tindràs el relat enllestit com per art de màgia. Hi penses, mastegues cada nova aportació que t'arriba, amb parsimònia a la placidesa del sofà, estirada a la chaise longue, i tens temps encara. T'endormisques i continues movent la cafetera de la matèria grisa. Penses en un animal ferotge, d'una espècie que defugi dels quatre mots genèrics però prohibits. És fàcil no pensar en cànids ni en fèlids domèstics, tampoc en un moixó vingut de les Illes Afortunades o en un rèptil que ha perdut les seves potes en l'evolució. Quina mandra, però, no poder fer esment al Pecat Original! Que n'és, de recurrent, la Bíblia, de vegades...

    Rumies de nou en l'extensió i en les possibilitats de reeixir en aquesta empresa. La còrpora que, per moments es dobla, t'és feixuga. Les conseqüències del confinament s'endevinen sense esforç. Aquesta gana constant, com si estiguessis prenyada, aquest greixum, aquestes mamelles que se't mouen en llibertat i que has desistit d'empresonar mitjançant els sostenidors... Et mostres plàcida, lenta, sense gaires preocupacions. Avui no cal remugar penjaments contra el veïnat, perquè és diumenge i no hi ha cap animal que matini i engegui la música a tot drap. Però igualment rumies. El cervell és aquell múscul que no necessita la consciència per estar actiu.

    Rumies i, de sobte, et fixes en un margaridot palplantat enmig de l'herba. El flaires i, amb una gruixuda llengua fosca, l'abastes. Tanques la mandíbules i l'estires amb decisió estudiada. El mastegues i el degustes. I ara només penses en trobar-ne més, amb els teus ulls bovins. En la llunyania, algú comença a roncar.


    R. V.
  • ANÈL·LID
    kefas | 30/05/2021 a les 17:28

    Però, què és això? El seu crit de sorpresa i espant em va sacsejar. M'acabava de treure els calçotets i el ”això” que trasbalsava la meva dona era l'apèndix més familiar per a mi. Els meus amics també s'hi havien fixat, no tant per la seva primesa i llargària com pel seu moviment sinuós i caragolí.

    En els temps antics una nit de noces era una nit de descoberta. Superat el primer ensurt, tan bon punt em vaig acostar a la meva dona i va copsar que aquella prolongació dansarina tenia especial habilitat per explorar racons foscos i humits, va comprovar, amb joia, que no era una amenaça sinó una benedicció.

    Ja de xic havia manifestat una clara predilecció pels llocs foscos i humits. Quan havia d'estudiar, anava al soterrani, on, sense llum, llegia prou bé. Més tard, vaig dubtar entre els estudis de mineria i els de psicologia. Va guanyar l'exploració de les més fosques profunditats de l'ànima humana, que em va proporcionar una còmoda existència. Fins que vaig veure la pel·lícula Dune. Va ser una revelació. Va descobrir els meus orígens i em va injectar la necessitat de lluitar contra la supèrbia del poder.

    Quan el poder em doblegà, decidí que la rebel·lia mereixia la més atroç de les morts. Des dels tres metres de profunditat de la fossa, vaig rebre amb un somriure la primera palada de terra a la cara. Es varen pensar que m'havia trastocat. No sabien que, dins la meva amiga, la terra, tornava als orígens. Una làpida de deu tones i vigilància de dia i nit no impediren la venjança. No la vaig gaudir, un cobriment de cor va fer la feina en visitar al meu botxí.



  • RE: REPTE CLÀSSIC DCIV (704) -ANIMALS
    marialluïsa | 30/05/2021 a les 22:56

    MUTACIÓ ( Fora de concurs)

    Sota els càlids raigs solars dominicals, gaudeix del dolce far niente. La llista musical predeterminada de l'Spotify sona en bucle a l'Iphone mentre es tomba i gira com un pollastre a l'ast en una graella.
    Quiet i tranquil aconsegueix el màxim moment de relax mai imaginat. La música ètnica el conforta fins a deixar de sentir el propi cos. En somnis experimenta una regeneració de les cèl·lules més internes.
    L'exposició continua sota el sol li provoquen una cremor suportable fins al moment en què decideix recuperar la posició supina.
    --Sergi! a dinar... --crida la Leo un segon abans de veure aparèixer damunt la tovallola, sota el barret, a l'ombra del para-sol.
    En una estirada de llengua atrapa el seu primer mosquit. S'arrossega amb lentitud i s'ajeu, de nou, a l'ombra de la sabata del peu dret.
  • Llentia i cranc (Lens culinaris atque Pachygrapsus marmoratus)(Memòries amnèsiques; 14)[fora de concurs]
    Ayurveda | 31/05/2021 a les 12:47
    Recordo amb certa nostàlgia la llentia al metatarsià, aquella nomenclatura lleguminosa que treia verí a la vida. I que, irònicament i paradoxal, ha de ser una metzina allò que me la retorni. Compto les hores, com qui imagina tots els desenvolupaments segons el camí que triï, i el glapir mecànic del rellotge de paret és tan rítmic com exasperant. Però faig el cor fort i inhalo i exhalo durant deu llargues vegades, en un exercici més de relaxació que de fisiologia.

    Visualitzo aquesta metàfora arran de la forma, com sempre m'ha passat en escoltar una expressió o en llegir una frase, sobretot en poesia. I també em visualitzo damunt de la sorra, tot caminant de gairell, encara que per vox populi hauria de desplaçar-me a reculons. Davant del dubte locomotor, les pinces en actitud de defensa o d'atac, que hi ha una línia ben fina entre una tàctica i una estratègia. Això sí, sempre alerta fins que l'onada m'engoleix i em barreja amb el pòsit remogut del fons marí. Soc un cranc, amb la closca marronosa i ocre, per passar desapercebut i esquivar els becs de les gavines voraces. O de les xarxes que m'atrapen fins que caic de dret dins d'una cassola i aquests colors terrosos esdevenen vermellosos, coral·lins.

    Rememoro les paraules inicials, en endegar aquesta aventura, de l'esperiència mentre assenyalava, en les radiografies, la rodona fabàcea al bell mig del peu, aquell ínfim punt quasi indetectable però que s'ha anat escampant com una heura ben arrapada a l'os i als òrgans. I la malura del metatarsià s'ha convertit en metàstasi sense cura, i aquest borró minúscul serà cranc i embolcall per a aquest cos que, de mica en mica, irremeiablement se'm consum. Perquè això soc des d'aquell moment, un cranc, un càncer, un ésser viu sentenciat a mort.


    Ayurveda
  • De vidres i vides (fora de concurs)
    Colometa Coixa | 31/05/2021 a les 13:45
    Hauria estat més fàcil reconèixer-ho des del principi: les visites a la Maria havien estat moltes i sovint. N'era força, d'insaciable. Però no està massa bé airejar-ho, i més encara si es tracta d'una dona. El decòrum, les fames, el cardar la llana, o tota cuca que viu... Perquè sucar el melindro és una cosa, i voler passar el ribot de vegades inclús sigui un sinònim, depenent del context. I el nexe i el sexe, a banda de rimar, són tan adlàters com complements. I en aquesta sisena línia ja no sabeu cap a on pastura aquesta història. Us diré, per no atabalar-vos massa, que ja la coneixeu prou bé, ja sigui a través de safareigs, ja sigui perquè es repeteix de forma periòdica i més sovint del que sospiteu.

    Hauria estat més adient haver-me transformat en una papallona. Aquella afició d'anar de flor en flor, o de jaç en jaç sense enllaçar-me ni comprometre'm, només comprometent les esposes o les amistançades. I voleiava pel veïnat i per les contrades adjacents, però sempre tornava al caliu marià, mentre brodava i teixia i netejava en els quefers domèstics, i la fusta es transformava en moble i en serradures i el més calent era a l'aigüera quan en Pep tornava de la jornada laboral, perquè era un sant que portava a casa els set sous que guanyava amb la suor del seu front. I els ulls de satisfacció i de camp acabat de llaurar havien de donar, tard o d'hora, els seus fruits.

    Hauria estat feixuc desentrellar tot l'embolic. I, abans que se li notés l'embalum, li vaig xiuxiuejar tots els detalls per donar versemblança al que seria la coartada, que anomenaria la revelació des de llavors. I vaig volar del seu niu, com un colom blanc, sense trencar vidres ni vides.


    Colometa
  • Sóc de lídia (o perversomàquia)
    Mena Guiga | 31/05/2021 a les 23:44
    No sóc de mena xistós, però...si hagués estat, posem per cas, de mireia o de sònia o...hauria canviat res? No, és el que hi ha. Cal perdre, perdre-ho tot. M'incitaran, excitaran (ho creuen, amb aquell color...si fa por: sang!), em provocaran (ho creuen), em feriran, això sí: em faran mal. Lentament, els és de menester d'allargar-me l'agonia, cosa festiva. Esbufegant, en aquells moments, penso que em vesteixo de coratge, envesteixo. Ataco, m'hi torno, em surt de dins, desitjo enfonsar les banyes a les vísceres del monstre bípede que dibuixa ballaruca ridícula a l'arena, carregar-me les males arts. No obstant, no puc. Permeteré ser guanyat. Pagaré tot i l'únic preu. Les punxes al coll i al llom no cessaran llur diabòlica fibladora missió. Veuré les tenebres. No: la llum del somrís de la meva mare que m'il·lumina. És amor.
    I així la tradició de matar la mare del brau si el diestro traspassa no serà duta a terme.


    Mena
  • El joc
    Homo insciens | 01/06/2021 a les 07:27

    Fa uns dies que em rondes. Sé que ets tu. La nova aparença no m’enganya, sento la teva presència, veig els teus ulls en els seus. Em vols intimidar, però en el fons saps que acabaré amb tu, un cop i un altre. Tampoc avui saciaràs la set de venjança.

    Et vaig eliminar per primera vegada quan eres antagonista humà en el nostre joc, aleshores va ser una lluita digna, però cada cop et tornes més dèbil. Me’n ric de la teva insignificança. Et vaig aniquilar quan vas tornar a aquest món arrossegant-te i em vas atacar amb llengua bífida. Et vaig esborrar del mapa quan volies entabanar-me, amb ulls tendres i remenant la cua, per després ensenyar-me les dents. Vaig suprimir els teus esbufecs i miols quan t’atansaves a mi amb el llom arquejat i el pèl eriçat. I ara em cantes amenaçador, petit amic de plomatge palla. T'espera una nova humiliació. Guanyaré la partida. Seràs tu qui, de nou, exhaureixi el temps de vida, i ho faràs entre les meves mans.
  • Transmigració
    brins | 01/06/2021 a les 10:44

    No era feliç! No ho era malgrat haver pogut estudiar als millors col•legis, i haver viscut sempre en un pis molt luxós, però, a partir d’avui, sí que ho seré…

    En llevar-me aquest matí, he sentit l’irrefrenable desig d’anar al bosc, i hi he estat deambulant envoltada de frondosos arbres, fins que m’he aturat davant d’una alzina per admirar una cadernera que es gronxava a la punta d’una branca; en observar-la, li he envejat el cant variat i melodiós amb què esborrava la tristesa, la podia suprimir com el vent pot fer desaparèixer la pluja. Li he glatit, també, l’habilitat amb la qual podia aconseguir llavors per a subsistir, es proveïa de cards, de petits fruits i d’insectes, sense fer-se mal.

    En arribar a casa, m’he mirat al mirall i m’hi he vist estranya… m’he adonat que acabava de viatjar per la roda de la reencarnació, que m’havia allunyat de les lleis de la natura. He començat a despullar-me a poc a poc, fins a quedar-me nua amb un sol abrigall, l’ànima, i llavors he sentit la necessitat de retornar al bosc, una nova essència em reclamava. M’he apropat novament a l’alzina on havia vist la cadernera, i he tingut una gran sorpresa, ella m’estava esperant… m’oferia, amb il•lusió, el caliu d’un petit niu que cabava de fer per a mi amb herba i molsa, llana i borrissol. Aquell ocell era feliç perquè, després de molts anys, havia pogut tornar a veure’m… havia pogut recobrar el petit moixó que anys enrere perdé…

    Ara, he tornat a ofrenar el meu esperit al bosc, ara… soc feliç!
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCIV (704) -ANIMALS
    brins | 01/06/2021 a les 13:03
    "acabava"...
  • No faig cua (fora de concurs)
    touchyourbottom | 01/06/2021 a les 22:08
    Impossible. Tot i que...afortunada de mi. Un sol que hostia les pedres reescalfa els pots, alguns dels quals encara conserven vestigis de les etiquetes que identificaven els continguts ('banderilles'; olives arbequines; espàrrecs;...). Als taps els han practicat irrisoris orificis: ben poc aire s'hi podrà estrènyer.
    Al costat d'uns xiprers mal pentinats i rere una mola de caputxines que creixen a la seva immensa manera, m'esgarrifo observant des de l'amagatall, traguent el caparronet pel forat d'una totxana d'entre tantes amb tants com en disposa el mur separador de dos patis per no fer patir les relacions interveïnals. Pots tombats sobre un caminoi de sorra amb herbes esporàdiques, pots en renglera com la legió de formigues que es mou i els deixa enrere. Ells, enriolats, juguen a canviar-los de lloc i els fotografien. I les meves amigues i familiars, presoneres del caprici de dos marrecs, es desesperen en llurs presons de vidre on amb prou feines hi caben estirades. En una d'elles hi manca moviment de lluita: només hi ha una cua. La meva. Cua que no es belluga. Una de nova em creixerà. Espero que sigui més ràpida que aquella quan m'acompanyi en la veloç i hàbil fugida d'un joc no d'infants sinó, per a mi, d'infart. Farta, només puc demanar amb totes les meves forces que despertin de la inconsciència.


    tyb
  • Jo no guillo (fora de concurs)
    Tanganika | 01/06/2021 a les 22:34
    Saps? No duc res, res de res, ab-so-lu-ta-ment res sota l'abric luxós (et fa luxuriós?) i estufat que m'aporta tanta es-cal-foooooooohhhooor. M'ajuda a estar ben CALENTA. Quin regalàs m'has fet! Ben CALENTA. Lenta per assolir l'uuuuummmm ummmmm ummm, ja ho saps, no ho sóc gens, gens ni mica. Corro (em ídem) i volo i amb mi et faig desfer de plaer. Com em mires, regalimant un quintar de bava, a punt de treure'm la peça. Abans, però, acarona, acarona la meva segona pell, caríssima, que m'has comprat perquè tinc un preu tan gran, quin regalàs! Com repèl el fred i jo a dins cremant. Va, posem música adient i xingada toca, reietó.

    ***

    Fan el que ella disposa, mana. Ell la despulla de tantes despulles: les de guineus àrtiques cosides, considerades producte, criades en un reducte de dolor i finalment mort. Al coll, amb el cap treballat per taxidermista, el rostre d'una de nosaltres expressa amb la mirada, postissa però acusadora, la opaca misèria de la frivolitat humana.' Jo no guillo', cargolada per obligació, manté una dignitat animal mentre aquells dos copulen involutivament com bèsties.



    TGNK

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: