Detall intervenció

A la seva bola (fora de concurs)

Intervenció de: touchyourbottom | 07-06-2021

De nen esdevingué pilota-addicte. Tenia una amigueta, sí, la Pili, però no, no assolí ser Pili-addicte. Ella prou que volia fer dibuixos amb ell: sobre la sorra del marge del rierol; amb fulles, al parc dels caducifolis; amb guixos, a la pissarra. Ell, no. S'estimava més estar sol, llunàtic en un univers que s'anava auto-ampliant, començat aquell dia que va trobar una piloteta de goma; després, una altra, de golf; i una altra, de vidre i de fira; i encara baletes de fang, abandonades per algú ja-no-infant. El destí s'havia disfressat de casualitat. El nen va aplegar tanta tipologia pilòtica amb deliri, les mirà somrient, absort, agraint la sort de tenir-les. Agafà, empès per una energia irrefrenable, paper i llapis: hi traçava cercles més i més cercles. Les pilotes li marcaven el camí, d'una manera inefablement màgica. L'ensenyaven a entrar en una dimensió d'on mai voldria sortir. I així, qui sap, un tot just petit Dalí abraçà la suma de volums que, de meres pilotes, esferes, passaven a formar altres realitats harmòniques i sorprenents.


tyb


Respostes

  • Pilota'm
    Mena Guiga | 07/06/2021 a les 20:47
    Dalt un piló de pilotes fent piràmide...un avionet. A dins: un personatge menut, una mena de follet, s'hi acabava d'enquibir. Havia escalat el munt amb compte, però en assolir el personatget el cim, l'elevació va encetar a perdre l'estabilitat. Les pilotes, de tots colors, volien iniciar llibertat individual, prou de formar part d'un conjunt estàtic. Per aquella raó havien demanat, via telepàtica i a l'uníson, ajuda. El minúscul ser màgic va rebre la petició i, intuïtivament, sense pensar plans ni A ni B ni C ni alfa ni beta ni ípsilon, va anar des d'on era (que no es pot dir) directe a satisfer-les.

    I, tot seguit, havent aconseguit el que les pilotes anhelaven, va fer realitat el desig de l'avionet sol i avorrit: pilotar-lo. Van volar a...(no es pot dir).



    Mena
    • RE: Pilota'm
      Mena Guiga | 07/06/2021 a les 20:48
      extirpo 'el personatget' allà on ho diu, que queda repetitiu, fa poc he escrit 'personatge', ja queda entès. Merci.
  • Ponci Pilota (fora de concurs)
    Tanganika | 07/06/2021 a les 21:06
    Es deia Ponci Pilota i era instructor de pilates. Depilat pulidament, mostrava musculatura amb gestos xulo piscines. Les havia comprades pirates, les pilates pilotes. Unes de peculiars, que feien botar les emocions més profundes. I les passions. D'aquella manera aconseguia, after class, uns finals feliços amb unes quantes ties en pilotes. Però va durar poc: a Ponci Pilota se li van desinflar les pilotes (les pròpies) arran unes punxades amb unes xinxetes caigudes d'un pòster que deia 'Amb esforç i constància a la butxaca ganància' (que no havia fet revisar antibarbarísticament) i gana en va passar, perquè en no poder-les reinflar amb cap tipus de manxa ni trobar cap pegat, substituí els piticlincs per dues campanetes que sonaven com esquellerincs que van desagradar a les clientes (més que res pel tacte fred; que es clavaven; i per la musiqueta que, van opinar amb molt d'acord, era com escoltar un gripau rovellat fent gàrgares) i ha haver de tancar el gimnàs.


    TGNK

  • A la seva bola (fora de concurs)
    touchyourbottom | 07/06/2021 a les 21:47
    De nen esdevingué pilota-addicte. Tenia una amigueta, sí, la Pili, però no, no assolí ser Pili-addicte. Ella prou que volia fer dibuixos amb ell: sobre la sorra del marge del rierol; amb fulles, al parc dels caducifolis; amb guixos, a la pissarra. Ell, no. S'estimava més estar sol, llunàtic en un univers que s'anava auto-ampliant, començat aquell dia que va trobar una piloteta de goma; després, una altra, de golf; i una altra, de vidre i de fira; i encara baletes de fang, abandonades per algú ja-no-infant. El destí s'havia disfressat de casualitat. El nen va aplegar tanta tipologia pilòtica amb deliri, les mirà somrient, absort, agraint la sort de tenir-les. Agafà, empès per una energia irrefrenable, paper i llapis: hi traçava cercles més i més cercles. Les pilotes li marcaven el camí, d'una manera inefablement màgica. L'ensenyaven a entrar en una dimensió d'on mai voldria sortir. I així, qui sap, un tot just petit Dalí abraçà la suma de volums que, de meres pilotes, esferes, passaven a formar altres realitats harmòniques i sorprenents.


    tyb
  • Insolidària (o Absències)
    deòmises | 08/06/2021 a les 02:18
    A la família, el Nadal no arriba fins que aterra a taula l'escudella que, generació rere generació, ha presidit aquesta celebració. L'excusa de reunir-nos sempre ha estat la gastronòmica. Llavors, les àvies i després les mares esmerçaven hores a la cuina, però els temps han canviat, i l'encarregat de cuinar per a tot el personal soc jo. Gràcies al suport de la meva teta, que ha brillat per la seva absència, m'hi he estat des d'ahir i he hagut de matinar per acabar d'enllestir-ho tot.

    Dins de la grossa olla, la que també per tradició és l'estri que no sol fallar, hi sura tota la carn, que aviat amuntegaré en una plàtera, mentre escorri tot el brou per bullir-hi els galets. He anat amb cura durant tota l'elaboració. Hauria agraït un parell de mans més, però el que se'ns posa entre cella i cella, a la família, no hi ha pandèmia que ho canviï. A més, la rebel de nosaltres dos és la Lídia. Jo sempre he tirat més a calçasses. Això sí, amb el rampell de mal geni, però un tros de pa, en el fons.

    Mentre disposo la carn d'olla de manera uniforme i mig ordenada, amago les pilotes sota els trossos de gallina, d'orella i de morro. Com que són el mos estrella, les reservo per a quan els estómacs estiguin més sadollats i la revelació sigui més plaent. Almenys per a mi. Deixo la pilota marcada amb una fulla de julivert ben visible. Aquesta ha estat pensada per a la Teta Lídia, que té setanta al·lèrgies alimentàries pel capbaix. Quan l'hagi tallada, es penedirà de no haver-me ajudat. I, en veure la tofa de pèl entre la carn picada, entendrà per què avui no ha trobat el seu estimat hàmster per cap racó de la casa.


    d.
  • FRUSTRACIÓ
    kefas | 08/06/2021 a les 16:01

    Estic adolorida. De tantes que en tinc, no puc comptar les rascades i traus que em cobreixen la pell. També estic molt trista. En aquest racó fosc, sola i desinflada, en comptes de dedicar l'escassa energia que em queda a plànyer ma desgràcia, només puc pensar en ella. Ens coneixem des del principi i sempre hem estat juntes. Hem compartit l'admiració de molts ulls i les esperances de triomf. Fins avui, quan m'han triat a mi. He notat la seva espurna d'enveja i odi quan m’han agafat per anar al portal de la glòria. Però les coses s'han torçat i ara és ella la que arrossega totes les mirades i és objecte de desig. Des d'aquesta nit trista puc escoltar-ho. Oh, què està passant? He sentit el crit que porta a l’Olimp! L’assistent acaba d'entrar i m'agafa. No pot ser! Em fa un petó en el bony més brut que tinc. Puc sentir la seva alegria i afecte. Però, oh, ràbia, això només vol dir una cosa, la meva companya acaba d'entrar a la porteria en el gol de la victòria. Passarà la fi dels seus dies en una vitrina mentre jo em podreixo en un abocador.
  • APRENDRE'L A FER L'OLLA
    PERLA DE VELLUT | 08/06/2021 a les 18:06

    APRENDRE’L A FER L’OLLA

    Joan quan es va ensenyar a fer l’olla, no sabia com començar. Va ser un matí que era diumenge en el qual vindríem a dinar els seus familiars. En aquell matí la seua cosina Jacinta va començar a donar-li instruccions a Joan i amb molt de gust li va ensenyar com es feia. Aleshores Joan que tenia prou interès per iniciar-se a fer la carn d’olla. La pilota que va fer Joan no botava com un baló, perquè la va llançar a veure si rebotava. El cas que Jacinta quan va veure la pilota per terra es va posar a riure’s. Des d’aleshores Joan va posar més coratge a l’assumpte de fer l’olla.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCV (705) - PILOTA
    marialluïsa | 09/06/2021 a les 08:30

    PASSATEMPS
    La feina ha afluixat força. Li passa pel cap d’iniciar-se en una nova i distreta afició: els malabars.
    Les pilotes que solen giravoltar entremig de jaquetes de plomes i nòrdics poden prou servir-li de preparació. I comença amb una sola ma provant la sincronia entre els ulls i el palmell. A còpia d’estona aconsegueix trobar la força justa i necessària per evitar els desafortunats cops de cap i atrapar la pilota en la seva caiguda.
    Dia rere dia millora el ritme de llançament-recollida, encara amb una sola ma i ja sense mirar. Entrenades la mà dreta i l’esquerra per separat arriba el moment d’intentar un segon moviment més complex: intercanviar la bola de mà i evitar-ne la caiguda a terra. La seva matusseria es fa palesa en un tercer i quart intent. Disgustada llença la tovallola i les pilotes tornen a l’assecadora.
    Abduïda pel balanceig rítmic de la roba, s’oblida dels jocs. Somriu imaginant la vida i miracles, o no, dels clients que entren a la bugaderia, de què explicarien els seus vestits i cobrellits... Podrien esdevenir personatges de contes! Ho intentarà amb el proper client que travessi la porta.
    —Bon dia! Aquesta pilota és teva? —escup el Robert, un client assidu. —Ha aparegut dins la màniga de l’anorac. Pot ser que estiguem més per la feina i ens deixem de malabars, oi? —la renya amb un somriure murri. Et sembla bé?
    Reconeix la pilota de tenis número tres. La dels impossibles. Uns minuts més tard deixa caure la pilota al bombo de la màquina, entremig d’un esblanqueït edredó de plomes. Amb l’escalfor que ho asseca tot s’esvaeix el segon dels seus somnis, condemnada a viure engarjolada entre aquelles quatre parets i la maquinària muda.

  • Una pilota...
    Anaïs | 09/06/2021 a les 12:18
    Avui faig 16 anys. Em reviso l’ombra d’ulls, que avui m’he volgut posar negra. No m’ha quedat malament, però és que m’he tornat una experta, no hi ha dia que no passi per aquest procés de camuflatge abans de sortir del lavabo. La nena innocent que porto dins, aquella que vull foragitar, em diu que estic terriblement espantosa, però la noia que pugna al seu costat, rebel, ho aprova amb un mig somriure.
    Em poso més pintallavis. Sé que mon pare no suporta que li deixi la galta marcada quan insisteix en què li doni un petó de benvinguda. També puc sentir a ma mare quan em vegi i se li quedi l’expressió esglaiada. Però no dirà res, almenys avui que hi som tots. Davant els altres, jo sóc una joia. S’ho guardarà per més tard, quan tanquem la porta a l’últim convidat.
    Ja no tinc més excuses, he de sortir a fer l’espectacle de bufar espelmes, quin pal! I a sobre la Xènia no ha pogut venir, és l’única de la família que em fa sentir a gust amb mi mateixa. Doncs som-hi. Avui és el meu dia... avui tots juntets, avinguts, somrients, i poder fer unes quantes fotos per després penjar-les després a l’Insta.
    Demà, altre cop a la rutina dels retrets dels meus progenitors, que si ton pare és mediocre, que si ta mare és una fleuma. Quan els meus pares se separaren, vaig trobar bé la custòdia compartida, però perquè no sabia que a partir de llavors em tornaria una moneda de canvi, un motiu de retrets, un cos amb una maleta amunt i avall cada setmana.
    M’han dit que me’n queden dos, d’anys, per poder-hi dir la meva. Als 18, deixaré de bufar espelmes i deixaré de ser una pilota a les seves mans.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCV (705) - PILOTA- joc de nens
    Prou bé | 09/06/2021 a les 17:24
    Era asseguda al banc del parc. Duia els auriculars i escoltava aquella música que tan m'agrada. No l'he vist venir, ni tampoc arribar. Tant sols l'impacte al bell mig de la galta dreta. El cap m'ha voltat en rodó. He notat el gir de 360⁰. Què? no pots ser?... bé doncs uns quants menys. Ara no discutirem per uns quants graus. Segueixo : he quedat estacada al banc. Esmaperduda. L'ensurt "del però què passa?" ha superat el mal que m'ha fet.
    Uns moments i de mica en mica he anat obrint els ulls. Hi veia, tèrbol, però hi veia! Primera bona notícia.
    He mirat de bellugar cap-i-coll. Endavant i endarrere, de costat a costat. He pogut, amb doloriment però no semblava pas que res "molt gros" hagués passat ! Segona bona notícia.
    Davant meu s'ha plantat un vailet molt espantat i acalorat de venir rabent. Amb els ulls esbatanats m'ha demanat perdó! Tercera bona notícia.
    De seguida han arribat més nens, companys de joc, i mares, pares, avis i àvies. Em demanaven impacients si estava bé. Encara no ho sabia. Necessitava uns minuts més. M'he posat d'empeus i he començat a caminar, també molt bona notícia!
    En acomiadar-me els he dit que estessin tranquils, que seguissin jugant, però que havien de vigilar més.
    Anant cap a casa pensava, ara em faré una tassa d'herbes i prendré un analgèsic. Per precaució. I demà quan vagi al parc seuré lluny de jocs de pilota. Per precaució!

    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCV (705) - PILOTA- joc de nens
      Prou bé | 09/06/2021 a les 18:31
      Relat inspirat en un fet real i transcrit amb permís de qui va rebre el cop de pilota.
      • RE: RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCV (705) - PILOTA- joc de nens
        marialluïsa | 09/06/2021 a les 18:35

        Quina patacada tant bèstia. D'una a l'esquena, en edat escolar, vaig caure sense respiració. Són aquells fets que en recordar-los tornes a sentir el mateix dolor físic.
        Estem envoltats de perills.
  • La pilota de ping-pong
    brins | 09/06/2021 a les 17:45

    Ell tenia quatre anyets i era negre com el carbó, jo en devia tenir vuit o nou i era rossa com el blat madur, Sempre jugàvem junts en el nostre pati; jo, a nines, i ell, a futbol.
    .
    Es deia “negret”, tenia el color de la nit vellutada i els ulls brillants com el cristall; m’embaladia observar-lo quan jugava a futbol damunt de l’herba, un museu de verds intensos de la nostra llar, empaitava una piloteta de ping-pong, amb mestria, la feia anar, amb les potetes davanteres, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, com un veritable professional. No li calia disposar d’una porteria, tan sols, necessitava espectadors que volguessin observar les seves carreres esclatants de frenesia. Les germanes, la “kety” i la “blanqueta”, no en sabien, de jugar a futbol, però tenien altres habilitats... una solia “pescar”, sense gairebé mullar-se, els talls de bacallà que la mare tenia a la cuina en remull i, l’altra, podia caçar ràpidament qualsevol ratolí.

    Una dissortada tarda, però, els ganivets de la maldat aturaren el joc, un veí amb mans empastifades de maldat, li disparà un tret, des de casa seva, tan sols per no avorrir-se, només amb l’afany de fer punteria. El so de l’aire retrunyí esglaiat i un ocell mig adormit es despertà esparverat. Durant dues setmanes,el meu gatet pogué sobreviure gràcies a l’escalfor de les seves germanes i a les meves cures diàries, però, finalment, les reixes de la mort l’empresonaren, se li esgranà la vida, com la bellesa d’una ona s’estavella contra un roquissar, Morí, en silenci, abraçat a la seva piloteta blanca...

    .

    Aquesta trista história, malauradament, és real.
    • RE: La pilota de ping-pong
      marialluïsa | 09/06/2021 a les 18:32

      Hi ha individus que no és mereixen ni el nom de persones :( .Quin greu, tant com es fan estimar gats i gossos.
      • RE: RE: La pilota de ping-pong
        brins | 09/06/2021 a les 20:40
        història...
  • Amb una pilota sota el braç
    Homo insciens | 10/06/2021 a les 07:17


    Diuen que els infants neixen amb un pa sota el braç, però en Rudo hi porta una pilota. Aviat farà tres anys, l'apassiona el futbol, va aprendre a caminar a la vegada que a córrer i a xutar. Cada tarda, espera impacient que el seu germà torni de treballar en els camps de cultius de mandioques, i se’n van plegats al descampat situat rere el poblat, on es reuneixen amb la resta de nens per jugar al futbol, fins que vespreja. Avui li ensenyarà a fer una pilota. Emocionat l’espera a la porta de la barraca amb tot el material necessari: una bossa de plàstic, corda fina, corda de neumàtic, un tros de tela i un condó.

    Quan arriba busquen un lloc tranquil per seure, i com qui inicia un ritu, el mentor, exposa amb eurítmia cada moviment, cada acció. Infla el preservatiu com una esfera i, lentament, ho van cobrint a quatre mans. Capa rere capa. Amb les teles, amb les cordes, i amb el plàstic, com si fos un cabdell.

    Un cop acabat tot el procés, en Rudo, feliç, li dedica una rialla d’orella a orella al seu germà, i amb la seva pilota nova als peus, corre cap al descampat, conduint-la en zig-zag.

    I és que a en Rudo l'apassiona el futbol.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.