1939

Correcció. Aquest és el número correcte.

Ella nasqué un u de gener i li posaren Ella, en homenatge a Ella Fitgerald. El seu pare ho celebrà destapant una ampolla de vi d'una bona anyada; a la mare li permeteren beure'n un culet, amb el vistiplau de la llevadora.

La coincidència de l'aniversari amb l'entrada de l'any nou provocava, de vegades, situacions confoses, com quan algun familiar li desitjava feliç aniversari, per molts anys, bon natalici o bon any: mai no quedava clar a què es referia exactament.

Fruit d'aquesta ambigüitat va ser que, durant els anys d'infantesa, quan li deien que estava de bon any es pensava que era una floreta, sobretot si li ho deien els parents del poble i aquell havia estat un any de bona collita: un bon any.

Però quan anà a l'escola i alguns companys començaren a assetjar-la (a fer-li bullying, si ho preferiu així), dient-li fati i fatibomba, començà a adonar-se que alguna cosa no encaixava: era una nena maca o un sac de patates?

Per sort, reaccionà positivament, fent exercici regularment i controlant en la seva dieta glúcids i lípids. Fou el triomf de la voluntat (i perdó per la coincidència amb el títol del conegut documental de Leni Riefenstal). Entre això i l'estirada pròpia de la pubertat, en tres anys Ella esdevingué una sílfide.

Enguany ha assolit la majoria d'edat, però el pronòstic perquè pugui fruir-ne no és massa engrescador. En el que portem de nou any, el sant baró que presideix els EUA ja ha amenaçat Iran d'intervenir-hi militarment si segueix reprimint els manifestants que protesten contra l'imparable encariment de la vida. A Veneçuela, però, ja ha passat de les amenaces a l'acció, bombardejant la capital i segrestant el president de la República. Aquest balanç, en només tres dies, no fa augurar precisament un bon any.

Cal esmenar dos errors:
1) En el segon paràgraf, on diu "confoses" ha de dir "confuses".
2) En el cinquè paràgraf, on diu "Riefenstal" ha de dir "Riefenstahl".

El temps no s’atura

Les felicitacions de Nadal mitjançant les xarxes socials, han substituït amb clar desavantatge segons el meu punt de vista, a les que es rebien per correu, parlo de fa una pila d’anys, a les cases. Totes elles, escrites a mà tenien l’empremta de la persona o persones que les havien escrit i que després de llegir-les s’anaven posant mig obertes a un lloc ben visible del menjador. Aquella del tiet Ramon, aquella altra de les cosines de Madrid… Avui dia la gran majoria ens felicitem les festes per whatsapp i es nota a faltar el toc personal de les d’abans. No sols ens felicitem per Nadal. Uns dies més tard ho tornem a fer amb motiu del nou any. I qui sap si avui que arriben els Reis de l’Orient, molts ens tornarem a desitjar que aquests siguin ben generosos.

Personalment, les campanades que donen pas a un nou any, és el moment que sempre he trobat més transcendent de totes les festes. És el senyal inequívoc que el temps no s’atura. Què pot passar en un any tot just estrenat? Mentre ens abraçem els uns amb els altres, sempre penso en algun dels esdeveniments familiars importants que tindran lloc durant aquell any.

Aquest faré si Déu vol vuitanta anys. Recordo el dia que el meu pare els va complir. Ell amb una sornegueria molt seva i degut a que havia passat part de la seva infantesa a França, ens deia que ell el que complia eren ‘quatre vingt ans’. Imagineu com en sento de jove afegia rient… Quatre vegades vint anys! La família li vam fer per l’ocasió una auca amb el títol ‘Els meus primers quatre vint anys’. Li va entusiasmar... Va viure deu anys més, a punt de fer els ‘’quatre vingt dix... ''

També aquest any una filla meva farà cinquanta anys, un net divuit... Esperem que sigui un bon any per tots i que malgrat que el món estigui tan giravoltat, que la tecnologia, el ChatGPT i les xarxes ens dominen cada cop més, nosaltres continuem sent els que en definitiva donguem sentit al pas dels anys.

Montserrat Agulló

«Cagun cony! Aquest fred que se’t fica als ossos! Em lligo les manigues del jersei per poder dormir, oblidant-me de tot i que el fred no em destorbi. Aquest paller no és de ningú; i si és d’algú, potser hi passa un cop a la setmana. La nena té la manta; li cal dormir; demà buscarem pa. Després ves a saber. Però al camp no, a Argelers no; el Manel hi és, i també l’Agustí; res de bo; cap paradís. I qualsevol dia Franco abraça Pétain i tots al camp de la Bota! Òstima, quins temps! Per collons, ens en sortirem! Per la nena, ens en sortirem.»
Mira la Montserrat, que ja dorm, i se li escapa una llàgrima; fa mala cara. Ni ell no va viure així als divuit. De l’any vint-i-u, només recorda els balls i maldar per agafar la mà d’alguna mossa.
«La Montserrat ho té pitjor; jo tenia el ball, les rialles i la fatxenderia. Tan de bo sigui només un mal any: el món ens mira i no ens deixarà morir. França, Anglaterra, els Estats Units… No ens abandonaran. Dotze mesos, potser menys, i Franco se n’anirà a la merda; llavors podrem dir que haurà estat un bon any.»
S’obre la porta amb un grinyol. Una punxada a la sang i s’empassa un renec. Un francès amb una escopeta i una mala hòstia que fa basarda. Patada a la Montserrat, que es desperta amb un crit. Ell vol matar el francès, però reprimeix l’odi; no sap com ni amb què.
«Ajudi’ns. Només volem passar la nit aquí; només aquesta nit».
El francès li respon amb mots incomprensibles que ho expliquen tot amb la sonoritat. Mou el fusell i assenyala la porta i el carrer.
«Som refugiats, comprèn? No tenim on anar. Fugim de Franco!».
Més mots del francès que escup i que foraden amb la mirada.
Surten al carrer i ell fa senyals de calma; si fa soroll, pot venir un gendarme i acabaran al costat de l’Agustí i el Manel.
Fa un fred que s’escola dessota la samarreta; aquest gener no els estima i el trenta-nou els la té jurada. La Montserrat plora.
«Espagnols mal nés ! On a à peine de quoi manger et vous venez nous envahir ! Sale racaille de merde!», sent que diu, i apressen el pas. Busquen la foscor. Demà ja veuran què passa.

La llum del primer dia de l’any retallava el carro dels masovers del mas Punticelles. El carro anava carregat amb tot el que se n’havien pogut dur del mas, on havien viscut generacions de Sumallas. Davant, hi anaven el gos, en Llamp, i el pare, en Cosme Sumallas, qui amb el cap cot i cobert amb una caputxa, guiava els bous. Tot darrere: la dona, la Juliana Perecalla; la noia, l’Anunciada, i la nena la, Serafina. La petita guiava la truja i els godalls. , els havia amenaçat l’amo, en Benet Fesquetdic. Era un industrial del tèxtil que havia comprat cinc masies amb els seus camps i boscos a Bocabartella per invertir els beneficis de les fàbriques. En Fesquetdic feia més o menys el que havien fet els antics propietaris, els Totlomeus, una gent que havien estat els batlles del baró de Bocabartella. Els Totlomeus donaven almoines als capellans i escanyaven la gent. En Fesquetdic no tenia jurisdicció, com havien tingut els Totlomeus, però pagava esglésies i els guàrdies feien el que ell manava. En Fesquetdic era pitjor, perquè no s’atenia a les llagoteries ni a les llàgrimes dels pobres.
Jo mirava l’èxode dels meus veïns, però no estava millor. Jo caminava amb un pa al sarró, mentre em fotia de fred. En Fesquetdic, també, ens havia fet saber que per cap d’any al carrer. Els meus pares i germans ja feia dies que havien marxat cap a Barcelona, però jo m’havia esperat. Quan vaig saber, que en Fesquetdic fotia fora els Sumallas, vaig pensar: «els seguiré».
Vaig caminar tot darrere moltes hores. No se’n van adonar d’encongits i tristos que anaven. El camí va començar a passar per la vora d’un riu. El carro va girar cap a un camí que baixava cap a una fàbrica emmurallada. El guardià va obrir la porta i els Sumallas van entrar.
—Tu vas amb ells? —em va demanar el guardià.
—No! —vaig dir, amb posat trist.
—Entra dormiràs al magatzem de la colònia i demà a treballar.
L’endemà un home em va portar un vol d’espessa llet calenta i pa. Vent menjat em va guiar cap a la fàbrica.
—Si treballes i fas el que et manin, ja no hauràs de patir —Em va dir en Benet Fesquetdic, abans d’entrar a la sala de màquines.

La llum del primer dia de l’any retallava el carro dels masovers del mas Punticelles. El carro anava carregat amb tot el que se n’havien pogut dur del mas, on havien viscut generacions de Sumallas. Davant, hi anaven el gos, en Llamp, i el pare, en Cosme Sumallas, qui amb el cap cot i cobert amb una caputxa, guiava els bous. Tot darrere: la dona, la Juliana Perecalla; la noia, l’Anunciada, i la nena la, Serafina. La petita guiava la truja i els godalls. “Per Sant Silvestre per la porta o per la finestra”, els havia amenaçat l’amo, en Benet Fesquetdic. Era un industrial del tèxtil que havia comprat cinc masies amb els seus camps i boscos a Bocabartella per invertir els beneficis de les fàbriques. En Fesquetdic feia més o menys el que havien fet els antics propietaris, els Totlomeus, una gent que havien estat els batlles del baró de Bocabartella. Els Totlomeus donaven almoines als capellans i escanyaven la gent. En Fesquetdic no tenia jurisdicció, com havien tingut els Totlomeus, però pagava esglésies i els guàrdies feien el que ell manava. En Fesquetdic era pitjor, perquè no s’atenia a les llagoteries ni a les llàgrimes dels pobres.
Jo mirava l’èxode dels meus veïns, però no estava millor. Jo caminava amb un pa al sarró, mentre em fotia de fred. En Fesquetdic, també, ens havia fet saber que per cap d’any al carrer. Els meus pares i germans ja feia dies que havien marxat cap a Barcelona, però jo m’havia esperat. Quan vaig saber, que en Fesquetdic fotia fora els Sumallas, vaig pensar: «els seguiré».
Vaig caminar tot darrere moltes hores. No se’n van adonar d’encongits i tristos que anaven. El camí va començar a passar per la vora d’un riu. El carro va girar cap a un camí que baixava cap a una fàbrica emmurallada. El guardià va obrir la porta i els Sumallas van entrar.
—Tu vas amb ells? —em va demanar el guardià.
—No! —vaig dir, amb posat trist.
—Entra dormiràs al magatzem de la colònia i demà a treballar.
L’endemà un home em va portar un bol d’espessa llet calenta i pa. Vent menjat em va guiar cap a la fàbrica.
—Si treballes i fas el que et manin, ja no hauràs de patir —Em va dir en Benet Fesquetdic, abans d’entrar a la sala de màquines.

La llum del primer dia de l’any retallava el carro dels masovers del mas Punticelles. El carro anava carregat amb tot el que se n’havien pogut dur del mas, on havien viscut generacions de Sumallas. Davant, hi anaven el gos, en Llamp, i el pare, en Cosme Sumallas, qui amb el cap cot i cobert amb una caputxa, guiava els bous. Tot darrere: la dona, la Juliana Perecalla; la noia, l’Anunciada, i la nena la, Serafina. La petita guiava la truja i els godalls.
Per Sant Silvestre per la porta o per la finestra, els havia amenaçat l’amo, en Benet Fesquetdic. Era un industrial del tèxtil que havia comprat cinc masies amb els seus camps i boscos a Bocabartella per invertir els beneficis de les fàbriques. En Fesquetdic feia més o menys el que havien fet els antics propietaris, els Totlomeus, una gent que havien estat els batlles del baró de Bocabartella. Els Totlomeus donaven almoines als capellans i escanyaven la gent. En Fesquetdic no tenia jurisdicció, com havien tingut els Totlomeus, però pagava esglésies i els guàrdies feien el que ell manava. En Fesquetdic era pitjor, perquè no s’atenia a les llagoteries ni a les llàgrimes dels pobres.
Jo mirava l’èxode dels meus veïns, però no estava millor. Jo caminava amb un pa al sarró, mentre em fotia de fred. En Fesquetdic, també, ens havia fet saber que per cap d’any al carrer. Els meus pares i germans ja feia dies que havien marxat cap a Barcelona, però jo m’havia esperat. Quan vaig saber, que en Fesquetdic fotia fora els Sumallas, vaig pensar: «els seguiré».
Vaig caminar tot darrere moltes hores. No se’n van adonar d’encongits i tristos que anaven. El camí va començar a passar per la vora d’un riu. El carro va girar cap a un camí que baixava cap a una fàbrica emmurallada. El guardià va obrir la porta i els Sumallas van entrar.
—Tu vas amb ells? —em va demanar el guardià.
—No! —vaig dir, amb posat trist.
—Entra dormiràs al magatzem de la colònia i demà a treballar.
L’endemà un home em va portar un bol d’espessa llet calenta i pa. Vent menjat em va guiar cap a la fàbrica.
—Si treballes i fas el que et manin, ja no hauràs de patir —Em va dir en Benet Fesquetdic, abans d’entrar a la sala de màquines.

És que la frase per Sant Silvestre per la porta o per la finestra em sortia.

"Miquel, faci el favor de portar-me la calculadora!" Quin paio més pesat, vaig pensar mentre remugava "Sí, senyor president, ara mateix!" Per què voldrà la calculadora un filòsof? La vaig anar a buscar a l'armari, li vaig treure la pols i li vaig portar.

Mentre la instal·lava sobre la taula em va dir. "Miquel, t'ho has llegit això del finançament singular?" El vaig mirar estranyat, mai em demanava la meva opinió sobre assumptes econòmics. "És que m'han dit que tirarà endavant gràcies als nostres mals resultats en matemàtiques" No me'n sabia avenir, ara em sortia amb un desconegut interès per l'àlgebra. "Ha dormit bé, senyor president?" Vaig gosar preguntar-li. No em va contestar i continuà amb la seva dèria calculadora. "Miri, amb el finançament singular Madrid posarà sobre la taula vint-i-un mil milions i a nosaltres ens en tocaran quatre mil vuit-cents. Oi que és un bon negoci?". Va somriure, nerviós, mentre continuava" Serà l'inici d'un any immillorable.

De sobte es va posar seriós. "Miri, Miquel, tinc un veí que és matemàtic i m'ha dit que no hi guanyarem res, per això li he demanat la calculadora" Amb tot aquell discurs algebraic, al·lucinava. L'escoltava sense saber on volia anar a parar. Va posar els dits sobre la calculadora i va continuar. "El meu veí m'ha preguntat d'on sortien els vint-i-un mil milions. Jo li he dit que dels impostos, naturalment. Llavors m'ha informat que Catalunya contribueix en un 22% als impostos estatals. Calculi vostè mateix quina quantitat dels vint-i-un mil milions ve de Catalunya i veurà si el que torna és un guany o una pèrdua, m'ha increpat en to insolent." En silenci va començar a calcular.

Al cap d'una estona va aixecar el cap "Ja ho tinc" va dir, content. "Catalunya hi posa 4.620 milions d'euros". I quants ens en donen pel finançament singular?, vaig dir. fluixet. Em va mirar, sorprès. "Quatre mil vuit-cents" Va tornar a la calculadora. "He fet la resta, hi guanyem cent vuitanta milions. No podrem rebaixar cap impost especial" Va abaixar el cap. Va estar pensatiu una estona i, sense mirar-me, va continuar. "És una sort que siguem tan dolents en matemàtiques, ningú sabrà fer aquest càlcul" Després d'una estona va continuar. "Podríem fusionar les matemàtiques amb la física i la química, al capdavall, fan patir els nostres estudiants i només serveixen per enredar, oi?" Va tornar a somriure "Així l'informe PISA podrà confirmar que aquest serà un bon any".