M'he sentit força reflectida en moltes coses de les que dius en aquest relat. Jo també vaig fer classes d'escriptura :)
La frase "aquesta comparació és molt suada" la vaig sentir tres-centes mil vegades, hehehe. Un dels recursos literaris que més recordo d'aquella època és "trencar el silenci". Al principi la fèiem servir tots (fins que va quedar clar com de "cutre" era).

Molt bo!
Llegint el teu text m'he adonat que el feixisme és l'opció democràtica que ens ofereix la possibilitat de renegar de la democràcia, de la mateixa manera que parlar de jocs de pilota ens pot fer perdre l'oportunitat de practicar-ne un (amb un altre tipus de boles, això sí) :)
Salut!

M'he fet un tip de riure amb aquest relat. Això de les modes és ben curiós, la veritat... Ara hi ha força nois i noies que es pinten els cabells de blau o de rosa, i que vesteixen com dibuixos animats. (Perdó, d'Anime!) I no sé si recordaràs una moda que hi havia fa uns deu anys que consistia bàsicament en ensenyar els calçotets o les calces.
Això que dius dels texans, però, cal admetre que si te'ls estripes tu mateix, no queda pas tan bé com si ho fa un enginyer tècnic de forats. :)

Molt ambiciós, aquest petit Adolf. ;)

Molt bon relat, hehehe. Tens raó de dir que avui en dia estan de moda els noms una mica estranys. Sembla que no ets ningú si no et dius Uriel o Iker. O Erik amb k, com si Eric amb c fos massa vulgar.
El que m'ha fet més gràcia ha estat això dels Joans, Joseps i Ases. Ho has escrit just en el moment oportú. Molt bé!

Tens raó. el temps és un lladre i un benefactor. Vivim atabalats, sempre corrents per aconseguir fer de tot. En resum: els humans en som esclaus i addictes alhora.

Jo crec que sí que està millor que la germana: sempre és preferible estar soltera que casada amb un dropo. :)

Un gir final molt bo, hehehe. S'ho ha guanyat a pols, tant de prohibir! ;)

Un gir final molt bo, hehehe. S'ho ha guanyat a pols, tant de prohibir! ;)

Un gir final molt bo, hehehe. S'ho ha guanyat a pols, tant de prohibir! ;)

M'ha agradat aquest mariner que tracta de burlar el poder de les sirenes. Creu que pot estar a prop de la temptació i no caure-hi, però no sap és que la temptació és diferent per a home. O ho descobreix massa tard.

Déu n'hi do, quin mal rotllo. Tenir mal de cap tampoc és que sigui res d'agradable, però tenint en compte el que podria haver passat em sembla un final alleujant.

M'ha sabut greu, pobre Calimer. I també pel gat. Això és perquè amb unes quantes línies has aconseguit que, com a lectora, li agafi afecte als personatges, cosa gens fàcil de fer. Em queda un consol, però: el pollet mai no es convertirà en pollastre, per tant no el podran fer servir com a font de proteïnes.

Un relat molt ben ambientat. És veritat que la ciutat està plena de temptacions i que de tant en tant ens cal fugir. Desconnectar. Estar només amb nosaltres mateixos. De sobte, m'he adonat de com de perilloses poden ser unes inofensives fruites (dibuixades en una màquina d'un bar), i com de bones són si ens les mengem.

M'ha semblat un relat angoixant. En molts sentits m'ha fet pensar en la vida mateixa. Quan no saps com anirà alguna cosa i no saps cap a on tirar... Però tot i així continues endavant perquè confies que tard o d'hora ho aconseguiràs: deixaràs la boira enrere. Molt ben trobat.